Joseph Henry Blackburne (10 de desembre de 1841 - 1 de setembre de 1924), conegut amb el renom (en anglès) The Black Death ("la mort negra"), fou un jugador d'escacs anglès, que va dominar els escacs britànics durant l'última part del . Va aprendre a jugar a l'edat relativament tardana de 18 anys, però esdevingué ràpidament un fort jugador i passà a desenvolupar una carrera d'escacs professional que abastà uns 50 anys. Arribà un moment en què era el segon jugador de més èxit del món, amb una gran ratxa de victòries en torneig, tot i que quan realment gaudia dels escacs era popularitzant el joc fent partides simultànies i exhibicions d'escacs a la cega arreu. Blackburne també publicà una col·lecció de les seves pròpies partides, i va fer de corresponsal d'escacs per a un diari destacat fins a la seva mort.
També era conegut pel fet de beure molt de whisky escocès, especialment durant les partides d'exhibició, quelcom que va provocar nombroses anècdotes. Ocasionalment es tornava violent quan havia begut, i els altres jugadors esdevenien les seves víctimes.
Biografia i resultats destacats en competició Joseph Henry Blackburne va néixer a Manchester el desembre de 1841. El seu pare era un predicador del Moviment per la Temprança que viatjava arreu de la Gran Bretanya i Irlanda, i s'hi enduia el seu fill. Irònicament, Joseph Blackburne es va fer famós pel fet d'excedir-se en beure whisky mentre jugava als escacs..
Va aprendre aviat a jugar a les dames, però no fou fins que tingué notícies de les proeses de Paul Morphy arreu d'Europa quan va canviar a jugar als escacs, a l'edat de 18-19 anys:
Blackburne va ingressar al "Manchester Chess Club" al voltant de 1860. El juliol de 1861 va perdre 5-0 en un matx contra el jugador més fort de Manchester, Edward Pindar, però 3 mesos després Blackburne el derrotà (cinc victòries, dos empats, una derrota). El proper any es convertí en campió del club de ciutat, davant Pindar i Bernhard Horwitz (que li ensenyava teoria de finals).
La introducció de Blackburne en els escacs a cegues es produí poc més tard: el novembre de 1861 Louis Paulsen va fer una exhibició de simultànies a cegues a Manchester, batent Blackburne entre d'altres; Blackburne aviat va aconseguir de jugar a cegues contra tres jugadors simultàniament.
Escacs de competició miniatura|El contemporani de Blackburne Wilhelm Steinitz dominava el món dels escacs durant els anys 1870s i 1880s
Menys de dos anys després d'aprendre a moure les peces, Blackburne participà en el Torneig Internacional de Londres de 1862 (el primer torneig d'escacs per sistema lliga de la història) i hi derrotà Wilhelm Steinitz en la seva partida individual, tot i que Blackburne finalitzà en 9è lloc. Fins a aquell moment el temps en les partides es controlava amb rellotges de sorra, i fou Blackburne qui suggerí la creació de rellotges d'escacs. Aquest viatge va costar en Blackburne la seva feina (no és clar quina mena de feina era), i es convertí en jugador d'escacs professional.
La temporada 1868-69 va guanyar el campionat britànic tot batent el vigent campió, Cecil Valentine de Vere, i a passà a ser considerat per això com el millor jugador d'Anglaterra. El seu primer èxit internacional important fou al fort Torneig de Baden-Baden de 1870, on hi compartí el 3r lloc amb Gustav Neumann, darrere Adolf Anderssen i Wilhelm Steinitz però davant Paulsen, De Vere, Simon Winawer, Samuel Rosenthal i Johannes Von Minckwitz.
Blackburne formà part regularment del grup dels cinc millors jugadors del món entre 1871 i 1889, tot i que Steinitz, Emanuel Lasker i, durant un breu període, Johannes Zukertort eren jugadors clarament millors; i romangué el màxim nivell mundial (al top-20) fins a 1902, quan ja tenia 61 anys. Els seus millors resultats es produïren en torneigs internacionals. Malgrat que els torneigs eren molt menys freqüents llavors que actualment, Blackburne participà almenys en un torneig fort per any des de 1870 a 1899; en particular competia regularment al Campionat d'Alemanya, que era un torneig obert. Els anys 1870 i el 1880 fou gairebé sempre un dels primers classificats. Els seus millors resultats foen un 1r lloc ex aequo amb Steinitz a Viena 1873, on els comentaristes varen posar a Blackburne el renom de the black death ("la Pesta Negra") (Steinitz va guanyar el play-off); 1r a Londres 1876 amb un resultat de 10/11, davant Zukertort; i 1r a Berlín 1881, 3 punts davant Zukertort. També aconseguí 2n lloc a: un fort minitorneig a Londres 1872 (darrere Steinitz però davant Zukertort), George Alcock MacDonnell i De Vere; 2n lloc compartit a Hamburg 1885 (amb Siegbert Tarrasch, James Mason, Berthold Englisch i Max Weiss; darrere Isidor Gunsberg; davant George Henry Mackenzie i cinc altres); 2n lloc compartit a Frankfurt 1887 (amb Weiss; darrere Mackenzie; davant Curt von Bardeleben, Tarrasch i uns quants altres). El seu pitjor resultat d'aquest període de 20 anys fou un 6è lloc durant el Super-torneig de Viena 1882, l'única ocasió en què tots els seus rivals principals li passaren al davant.
miniatura|esquerra|Emanuel Lasker, el successor de Steinitz com a Campió del món, dominà la segona meitat de la carrera de Blackburne com a jugador.
Des de mitjans a finals dels 1890, Blackburne va veure disminuir els seus èxits en torneigs, però en aquell moment ja estava competint contra la següent generació de jugadors, Emanuel Lasker i els seus principals rivals. Els pitjors resultats de Blackburne foren un 10è lloc al Torneig de Hastings 1895 i l'11è a Nuremberg 1896; però aquests dos torneigs incloïen Lasker i la majoria dels millors jugadors de la nova generació; i en ambdós hi acabà davant unes quantes de les estrelles emergents i davant també dels pocs jugadors que competien encara de la seva pròpia generació.
Chessmetrics conclou que les millors actuacions de Blackburne, considerant la força dels seus adversaris, foren els seus segons llocs a Frankfurt 1887 (darrere Mackenzie) i Londres 1892 (darrere Emanuel Lasker). A Londres 1892 hi finalitzà només ½ punt darrere Emanuel Lasker i 2 punts davant el tercer classificat, Mason. Emanuel Lasker pensava que Blackburne tenia més talent que Steinitz, però li faltava la força i capacitat pel treball dur necessaris per a ser campió mundial.
Els resultats de Blackburne en matxs semblen molt menys impressionants. En concret, fou derrotat dos cops per Steinitz, el 1862 (+1, -7, =2) i el 1876 (+0, -7, =0); tot i que cal considerar que el 1862 Blackburne feia amb prou feines 2 anys que jugava, i el 1876 Steinitz estava en el seu millor moment, i enmig d'una sèrie de 24 victòries continuades. Emanuel Lasker anihilà Blackburne el 1892, però Lasker també va batre Steinitz molt decisivament en el seu matx de 1894 pel campionat del món. Blackburne també fou còmodament batut el 1881 per Zukertort (+2 =5 −7), que era en gran forma a l'època; i la salut i la força de joc de Zukertort estaven declinant ràpidament quan Blackburne el guanyà el 1887 (+5 -1 =7). D'altra banda, Blackburne va guanyar el seu matx de 1881 contra Gunsberg (+7 -4 =3) i va perdre-hi el 1887 (+2, -5, =6); el matx de 1887 fou l'actuació més forta de Gunsberg, i Gunsberg de fet va perdre per un molt estret marge un matx pel títol mundial contra Steinitz el 1890 (+6=9-4).
El matx de 1876 contra Steinitz se celebrà al West-end Chess Club a Londres.El desenvolupament de clubs d'escacs de Londres es descriu a La borsa era de 60£ per banda, amb tot el premi pel guanyador. Això era una suma considerable de diners en temps Victorians - 60£ de 1876 seria aproximadament equivalent a 29,000£ en els diners de 2006.Calculat com a percentatge d'ingressos mitjans, que són la millor mesura per als resultats del treball dur d'uns quants dies. Si utilitzem preus mitjans com el factor de conversió, el valor de 2006 seria sobre 3,900 £ - Aquesta fou la primera vegada que als espectadors se'ls cobrà una quota d'entrada (mitja guinea, = 52.5P en termes decimals) per veure un matx d'escacs.
Exhibicions i d'altres partides
Després de perdre la seva feina i descobrir que tenia una aptitud especial pels escacs a la cega, Blackburne començà a fer demostracions simultànies i a cegues pertot arreu de la Gran Bretanya, i durant la major part de la seva carrera aquestes demostracions foren la seva font d'ingressos, incloent-hi exhibicions a la cega contra fins a setze adversaris simultàniament.Harold C. Schoenberg, Grandmasters of Chess, W.W. Norton & Co., New York, Rev. Ed. 1981, p. 67. Fins i tot viatjà a Austràlia i Nova Zelanda el 1885 per fer-hi exhibicions.
L'Associació d'Escacs de Teesside (formada el 1883; actualment anomenada Associació d'Escacs de Cleveland) convidava jugadors de primer nivell mundial per fer exhibicions, per recaptar diners per a l'Associació. El preu de Blackburne per a dues exhibicions simultànies i un d'escacs a la cega el 1889 fou de 9 guinees (aproximadament 4.600£ en valor de 2006Conversió basada en la mitjana ingressos: ). Els jugadors pagaven al club 5 penics per una partida simultània o 12.5 penics per una a la cega. En les partides simltànies, Blackburne en guanyà 29, n'entaulà dues i en perdé només una; de les partides a la cega, en guanyà set i n'entaulà una, sense derrotes.
També va jugar com a primer tauler de l'equip britànic en 11 dels matxs per cable angloamericans que començaren el 1896, i en els primers sis matxs hi va obtenir un resultat de 3½-2½ contra el primer tauler estatunidenc, Harry Pillsbury.
Es calcula que Blackburne va jugar unes 100.000 partides al llarg de la seva carrera, més que qualsevol altre jugador d'escacs professional. Tanmateix encara va tenir temps de casar-se dues vegades i amb la seva segona muller, Mary Fox, hi va tenir un fill, Julius.
El gambit Blackburne Shilling
La dubtosa obertura d'escacs gambit Blackburne Shilling (1.e4 e5 2.Cf3 Cc6 3.Ac4 Cd4?!) ha estat anomenada així perquè ell suposadament l'utilitzava per guanyar ràpidament contra aficionats, enduent-se així el xíling apostat. L'historiador d'escacs Bill Wall qüestiona aquesta història perquè no ha pogut trobar cap partida registrada de Blackburne en què jugués aquesta obertura. L'obertura és esmentada per Steinitz al seu llibre The Modern Chess Instructor (1889).
Problemes greus amb la beguda miniatura|Joseph Blackburne, anomenat "the Black Death"
L'afició de Blackburne a beure whisky mentre jugava el dugué una vegada a beure del got d'un adversari. Poc després, l'adversari abandonà, i això va portar a fer la broma, "El meu adversari va deixar un got de whisky en prise i jo el vaig prendre en passant. En una entrevista amb una publicació de la indústria del licor, Blackburne hi afirmà que el whisky que bevia aclaria el seu cervell i millorava el seu rendiment.
Hi ha fins i tot una història sobre el fet que part del premi de Hastings 1895 fou pagat per endavant, i que per a Blackburne la "moneda" va ser una caixa de Scotch. Mr. Blackburne va acabar la caixa durant les primeres sis rondes del torneig, moment en què el seu nivell va caure en picat.
Durant una exhibició de simultànies a la Universitat de Cambridge, els estudiants varen pensar que seria avantatjós per ells posar dues ampolles de whisky prop del tauler. Blackburne va guanyar totes les seves partides molt de pressa, i acabà les dues ampolles de whisky abans que finalitzés l'exhibició.
Blackburne es podria tornar violent quan estava begut - el 1889 Steinitz afirmà que Blackburne l'havia atacat a Londres (1867) i uns quants anys més tard a París, i que Blackburne també havia atacat tres altres homes, un fins i tot més petit que Steinitz, que només feia cinc peus d'altura..
Obres El 1889 publicà Mr. Blackburne's Games at Chess, editat per P. Anderson Graham.Disponible com a llibre electrònic; no especificat si s'ha traduït a notació algebraica:
Durant molts anys Blackburne fou corresponsal d'escacs per The Field, el diari esportiu líder de la Gran Bretanya, i va ocupar aquest lloc fins a la seva mort.