miniatura|La PCSD forma part integral de la política exterior i de seguretat comuna de la Unió Europea. La política comuna de seguretat i defensa (PCSD, anteriorment política europea de seguretat i defensa, PESD) és l'actuació planificada en el si del Consell, així com el seu disseny estratègic, que la Unió Europea desplega de manera autònoma en l'àmbit militar i de la defensa. La política comuna de seguretat i defensa forma part de la política exterior i de seguretat comuna i s'integra dins la seva estructura jurídica, administrativa, estratègica i política. Assumeix els seus mateixos principis i objectius (aplicats al terreny polític específic de la defensa) i se situa sota la mateixa autoritat jeràrquica i operativa superior, la de l'Alta Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. Com a branca de la PESC, la PCSD també forma part de l'acció exterior de la Unió (AE).
Història miniatura|esquerra|Helicòpter de l'EUFOR a la missió de Txad La història de la integració europea en assumptes de defensa i coordinació militar es remunta als pares fundadors mateixos, el principal afany dels quals era aleshores redimir la voluntat autodestructiva que Europa havia portat fins a les seves últimes conseqüències amb la Segona Guerra Mundial; el primer objectiu de l'Europa unida havia de ser la pau. El gran simbolisme del qual es dotà al primer pas sectorial (la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer) donat en pro d'aquest projecte resultava molt significatiu, car el carbó i l'acer eren els dos recursos dels quals poderosa indústria a Alsàcia, Lorena i, en menor mesura, Luxemburg, havia despertat els apetits annexionistes de dos vells enemics, França i Alemanya. De la possessió d'aquests territoris havien fet ambdós països una qüestió d'orgull nacional que havia servit en nombroses ocasions d'estendard reivindicatiu per les tres grans guerres que assolaren aquests dos països, i amb ells el món sencer: la Guerra francoprussiana, la Primera Guerra Mundial, i, finalment, la Segona. El carbó era una font d'energia fonamental pel desenvolupament de la indústria, en especial quan el desenvolupament i expansió del ferrocarril per Europa, amb la seva transcendència estratègica i militar, el requeria especialment; l'acer, resistent aliatge de ferro i carboni, era un material extremament valuós per la indústria militar, que es realimentava precisament a la calor d'aquest mal veïnatge. La CECA buscava posar sota una autoritat supranacional la gestió en comú d'aquests dos recursos.
Comunitat Europea de Defensa Prova de les nítides intencions d'aquests pioners europeistes fou el segon gran projecte comunitari a escala continental, la fracassada Comunitat Europea de Defensa (CED), el tractat constitutiu de la qual arribà a ser signat per tots els governs, però no superà la ratificació parlamentària a l'Assemblea Nacional de França, ja aleshores poblada pels nacionalistes seguidors del general de Gaulle. El fracàs d'aquest tractat causà gran commoció entre molts dels seus promotors i condicionà greument la cooperació militar a Europa, que no tornaria a veure la llum, molt més tímidament, fins a l'entrada en vigor del Tractat d'Amsterdam el 1999. S'estengué la sensació que Europa avançava massa de pressa i que el nacionalisme al continent seguia massa viu per ser ignorat o esquivat per mitjà de tractats internacionals. Calgué esperar a l'impuls que se li donà a la Conferència de Messina perquè el projecte d'integració europea tornés a encarrilar-se, tot i que per camins diferents i potser més realistes, cristal·litzant-se en la signatura, el 1957, del Tractat de Roma que creà les altres dues Comunitats Europees: l'Econòmica i la de l'Energia Atòmica. Una vegada més, es veia en aquesta última la preocupació política existent pels assumptes militars en un continent encara fragmentat i adolorit, on la irrupció de les noves armes basades en la desintegració atòmica podria fer estralls.
Missions Petersberg Tot i que no seria fins al 1999, amb l'entrada en vigor del Tractat d'Amsterdam, que a Europa tornaria a plantejar-se obertament en Els Tractats l'articulació d'una política comuna de defensa (tot i que molt tímidament), el cert és que ja la CPE (Cooperació Política Europea) prevista a l'Acta Única i, sobretot, la perspectiva de l'adopció d'una política exterior i de seguretat comuna amb la signatura del Tractat de Maastricht, obriren ja les portes les primeres albors de la cooperació militar autònoma a escala europea. Així, el 1992 els ministres de defensa de les aleshores Comunitats es reuniren a la ciutat alemanya de Petersberg i acordaren la creació d'un marc de cooperació militar autònom de l'OTAN, tot i que molt coordinat amb aquesta, pel desenvolupament de determinades missions de pau o humanitàries en tercers països. Aquestes operacions, que en alguns casos i particularment als Balcans mostraren la seva utilitat, foren batejades amb el nom d'aquella localitat, com a "Missions Petersberg". Amb el Tractat d'Amsterdam es disposà la seva institucionalització en el marc d'una política europea de seguretat i defensa (PESD).
El nomenament del llavors recentment cessat Secretari General de l'OTAN i antic ministre d'afers estrangers espanyol Javier Solana com a alt representant per a la política exterior i de seguretat comuna del Consell suposà un canvi notable per la nova PESD. L'entestament personal de Solana per garantir la pau a l'antiga Iugoslàvia, assotada per dues guerres civils que inclogueren un genocidi, amb les que Solana lluità àrduament des de l'OTAN, transferí la seva influència sobre la nova política, amb la implicació continuada dels europeus en la postguerra de la regió a través de missions civils, militars i combinades, de manteniment de la pau i ajuda humanitària. Les nombroses operacions i dispositius combinats que hi desplegà la Unió Europea foren molt vastes i la seva continuïtat (encara perviuen algunes d'aquestes missions) inèdita.
La crisi interna provocada entre els europeus per la Guerra d'Iraq dificultà certament el desenvolupament de la PESD, amb fortes divergències entre els estats membres que resultaren evidents al món. Es pogué comprovar la inoperància de la PESC i la PESD en situacions controvertides o susceptibles d'enfocaments diametralment oposats, així com la incapacitat dels seus dirigents per contenir-les. També es posà en relleu la insuficiència d'una cultura militar comuna entre els seus membres. Tanmateix, i tot i que discretament en conflictes o regions menys publicitats, Europa continuà desplegant les seves capacitats operatives a l'exterior: així, envià missions combinades al Congo, la Franja de Gaza, Geòrgia, Guinea-Bissau i, més recentment, les costes de Somàlia. Deu d'aquestes i altres missions continuen funcionant avui en dia.
Estratègia de Seguretat del 2003 miniatura|J. Solana, antic Alt Representant de la Unió per a Afers Estrangers i Política de Seguretat i artífex de l'Estratègia Europea de Seguretat Un pas important per la política europea de seguretat i defensa suposà l'adopció el 2003 (en paral·lel a l'escalada bèl·lica a Iraq) de la primera Estratègia Europea de Seguretat. El document, presentat al Consell Europeu per la seva aprovació per l'alt representant Solana, contenia per primera vegada una visió de conjunt comú sobre la defensa i la seguretat d'Europa al món. L'Estratègia s'ideà a semblança de les estratègies nacionals de seguretat o de defensa que elaboren molts països al món, particularment rellevants en el cas dels Estats Units, i es redactà amb el concurs dels estats majors i els ministeris de defensa dels estats membres, tardant-se bastant temps en deslliurar-lo finalment.
Després d'avaluar la situació internacional imperant al món i analitzar els principals reptes i amenaces que s'enfronten als interessos europeus al món (el terrorisme, la proliferació nuclear, els conflictes regionals, l'afebliment dels estats i la criminalitat organitzada), el document assenyala un elenc d'objectius estratègics que ha de perseguir i assolir Europa per abordar-los i, finalment, designa els mitjans i instruments adequats a tal fi, dels que Europa ha de dotar-se i desenvolupar conforme evolucionen els esdeveniments. L'Estratègia Europea de Seguretat del 2003 encara està en vigor.
Tractat de Lisboa Finalment, en temps ja més recents, el Tractat de Lisboa ha suposat una nova configuració normativa per la política de defensa comunitària. El text, en vigor des de l'1 de desembre del 2009, obre la porta a un nou mecanisme de "cooperació estructurada permanent" a través del qual els estats amb capacitats militars més avançades estan cridats a establir entre si un marc institucionalitzat i regular de cooperació i coordinació d'aquelles, i de tota la seva indústria militar, en el si de la Unió. Aquesta és potser la innovació més rellevant que introdueix Lisboa en la defensa europea comuna. A més, juntament amb aquesta "integració avançada" en assumptes de la defensa que suposa la cooperació estructurada permanent, Lisboa obre per primera vegada la possibilitat d'establir el que es coneix com a cooperacions avançades, és a dir, operacions o compromisos regulats a nivell comunitari dels que participin tan sols els estats que manifestin la seva voluntat, sempre que siguin com a mínim nou.miniatura|esquerra|Signatura del Tractat de Lisboa (2007)
A més, el nou Tractat rebateja la PESD (Política Europea de Seguretat i Defensa) substituint, de manera significativa, l'adjectiu "europea" per "comuna", per la qual cosa la nova política defensiva de la Unió Europea ha passat a denominar-se Política Comuna de Seguretat i de Defensa (PCSD).
Finalment, el Tractat de Lisboa porta fins a les seves últimes conseqüències la pertinença de la PCSD a la PESC i inclou aquella entre les competències del nou Servei Europeu d'Acció Exterior, que administra l'acció exterior europea en totes les seves dimensions, sota l'autoritat del reforçat Alt Representant de la Unió per a Afers Estrangers i Política de Seguretat.
El que no altera Lisboa, com era d'esperar, és la regla de la unanimitat per la qual es regeix la PCSD i, ara ja en menor mesura o amb algunes excepcions, tota la PESC. Per tant, l'aplicació i efectivitat de tots aquests mecanismes i instruments depèn en la pràctica, en gran manera, de la voluntat política dels dirigents europeus, especialment dels governs nacionals, car la PCSD continua sent un àmbit (el que més) de funcionament plenament intergovernamental.
Principis i objectius PESC-PCSD Els principis i objectius pels quals es regeix i que persegueix la política comuna de seguretat i defensa són els mateixos que s'apliquen a la política exterior i de seguretat comuna en la qual aquella s'engloba i, en més en general, a tota l'acció exterior de la Unió Europea.
Segons l'article 21 del Tractat de la UnióArticle 21 del Tractat de la Unió Europea (en endavant TUE), l'acció de la Unió en l'escena internacional es fonamenta en el respecte d'un conjunt de principis i l'ordenació d'un conjunt d'objectius que s'enumeren en aquell mateix precepte. Els principis fonamentals de l'acció exterior de la Unió, que poden classificar-se, sense menyscabament de la seva igual categoria constitucional, en materials (una mena de principis-valors) i funcionals, són els següents: la dignitat humana (principi material); la universalitat i indivisibilitat dels drets humans i de les llibertats fonamentals (principi material); la democràcia i l'estat de dret (principi material); els principis d'igualtat i solidaritat entre els homes i els pobles i nacions del món (principi material); el respecte del dret internacional, i en particular dels principis contingut a la Carta de les Nacions Unides (principi funcional); la cooperació (principi funcional); el multilateralisme, en especial en el marc de les Nacions Unides (principi funcional).