miniatura|Tall esquemàtic d'un amfiteatre. La hipotètica existència d'un amfiteatre romà a l'antiga Bàrcino ha estat formulada per l'arqueòloga Jordina Sales i Carbonell, que el situa al voltant de l'actual església de Santa Maria del Mar. Més recentment, Luis Conde Moragues ha publicat una segona hipòtesi que el situa al voltant de l'església de Santa Maria del Pi. No ha d'estranyar que, de rebot, s'hagi volgut veure indicis d'un hipotètic circ precisament a la zona del Born.
Esports i jocs documentats a la Barcelona romana miniatura|Dos moments d'una lluita de gladiadors. El símbol Ø indica que Kalendi fou executat per la seva derrota a mans d'Astyanax. miniatura|Part d'un mosaic romà sobre un circ, trobat al Palau Reial Menor. Tot i que Bàrcino era una colònia rellevant a la província d'Hispània Citerior, conserva molt pocs vestigis arqueològics i documentals de les seves activitats lúdiques, tot i que les havia de tenir com qualsevol altra ciutat romana. Sí que s'han trobat diverses referències indirectes d'aquestes activitats:
Es conserva una làpida dedicada a Luci Minici Natal Quadroni, que fou campió olímpic de la cursa de quadrigues l'any 129, i que després va arribar a ser cònsol. Malauradament, aquesta dada no ens aporta gaire perquè el cert és que Luci Minici va haver de traslladar-se a Tarraco per a preparar-se per als Jocs Olímpics. El veterà Luci Cecili Optat va fer donacions per a la celebració d'uns jocs anuals de pugilat a Bàrcino i Tàrraco. És cert que no es diu que a Bàrcino els jocs fossin a l'amfiteatre, però tampoc no ho diu de Tàrraco, i tanmateix l'amfiteatre de Tarragona existeix. S'ha trobat a Barcelona la làpida funerària d'un comptable de l'escola de gladiadors gals i hispans que, lògicament, podria ser que fos a la mateixa ciutat. Els gladiadors eren els professionals que oferien el seu espectacle a l'amfiteatre. Finalment, tenim el mosaic trobat el 1860 sota el Palau Reial Menor, que representa brillantment una cursa de cavalls real, il·lustrada fins i tot amb els noms dels animals, no sabem si esdevinguda a Barcelona mateix, però podria ser. Ara bé, convé no oblidar que les curses de cavalls eren més pròpies del circ que de l'amfiteatre.
Arguments per a un amfiteatre a Bàrcino La doctora Sales formulava la seva hipòtesi, apuntada ja en diversos treballs anteriors, a partir de sis arguments que considera prou sòlids:
Primer argument: Sancta Maria Arenae On ara hi ha Santa Maria del Mar, des del hi hagué una altra església i monestir dedicats a la màrtir Eulàlia de Barcelona, ja que, segons la tradició, fou enterrada en aquest lloc i, de fet, el bisbe Frodoí la'n va exhumar l'any 877, segons la versió oficial d'aleshores. Aquesta primera església després s'hauria anomenat Santa Maria de les Arenes, segons consta en un document molt posterior, del 1104. Aquest apel·latiu «de les arenes» no es referiria, com s'havia suposat tradicionalment, a les sorres de la platja, donat que ara se sap que la costa, en aquella època, no diferia gaire de l'actual i, a més, no fóra lògic haver edificat una església precisament a la platja, exposada als oratges, ja que la costa no era gens elevada en aquest punt. A més, s'han trobat prou restes romanes a la Ribera per a imaginar que hi hagué tot un barri extramurs en aquesta zona en època romana, i que degué ser abandonat a l'alta edat mitjana i substituït per la necròpoli i per l'església primitiva. L'apel·latiu del temple s'havia de referir, necessàriament, a l'arena d'un amfiteatre, com passa a diverses altres ciutats romanes: Saint-Martin-des-Arenes, a Nimes, o la Capella dels Scrovegni (Capella degli Scrovegni nell'Arena), a Pàdua, per exemple. En tots aquests casos, l'església s'edificà dins de l'arena precisament per santificar el lloc on havien estat sacrificats els primers cristians, com podem observar també en el cas de Tarragona, únic conegut i provat a tota la Hispània romana.
De fet, la deaddència dels amfiteatres ja havia començat quan l'emperador Constantí va legalitzar el cristianisme i va prohibir les lluites de gladiadors i, finalment, l'Església cristiana es va acabar imposant com l'única permesa a tot l'Imperi.
Segon argument: el cementiri altmedieval Entre 1940 i 1967, l'arqueòleg Marià Ribas va excavar el subsòl de l'església, on va trobar part d'una important necròpolis dels segles a amb més de cent enterraments efectuats en un sòl de sorra aportada i allisada prèviament, segons afirma. Altres enterraments integrants de la mateixa necròpolis s'han trobat també als carrers de l'entorn de l'església. Aquesta sorra, que no era la platja, com ara sabem, ni tampoc seria lògic que s'hi hagués posat precisament per fer-hi un cementiri, correspondria necessàriament a l'arena de l'amfiteatre, segons Sales, i reprèn la idea de la reconversió d'un lloc de martiri en un lloc sagrat.
Tercer argument: l'urbanisme medieval Observant la fotografia aèria del barri de la Ribera, Sales assegura que es poden distingir algunes façanes amb la curvatura que es correspon amb l'el·lipse de l'amfiteatre (especialment, l'edifici núm. 7 de la plaça de Santa Maria,que per darrera forma el carrer de les Caputxes), i també alguns carrers que formen una trama sensiblement radial, que havia de confluir per la banda oest davant d'aquell edifici (Argenteria, Mirallers, Banys Vells i Montcada, concretament). El mateix fenomen, l'adaptació de l'urbanisme posterior a les traces o a les runes d'un amfiteatre fora d'ús, ha servit per localitzar amfiteatres totalment perduts a ciutats com Lecce i Còrdova, i també és evident en altres casos on les restes de l'antic amfiteatre són perfectament identificables en la trama urbana, com ara a Lucca i a Florència. Pel que es pot veure als casos coneguts, les edificacions medievals que han ocupat el lloc d'un amfiteatre sense ús han tendit a aprofitar-ne els fonaments, si no tota una secció de la càvea. Els carrers nous s'han anat formant a partir dels camins que hi confluïen, i l'arena, en general, ha tendit a quedar poc o molt lliure d'edificacions (des d'una proporció més alta de patis que a la resta de la ciutat fins a la preservació íntegra de l'espai, com en el cas de Lucca, on s'ha reconvertit en una plaça). Segons la premissa que els antics amfiteatres es van envoltar de carrers curvilinis, Sales ha calculat que l'amfiteatre de Barcelona podia tenir unes dimensions aproximades de 117 m × 93 m, similars a les de qualsevol altre d'aquest tipus a Hispània. L'església actual hi cap tota sencera, però supera el límit de l'arena, que devia ser, aproximadament, de 60/65 m × 35/40 m i, per tant, aquesta construcció hauria suposat el final definitiu de les runes de l'amfiteatre.
Fins i tot, si baixem a observar els carrers de la zona, hi trobem un nombre inusual de voltes o arcs, molt més que a la resta de la Barcelona medieval, sobretot si hi comptem els casos ja desapareguts, però que es coneixen per documentació antiga o per la tradició, que es podrien deure a l'aprofitament en temps medievals d'estructures arquitectòniques romanes.
Sales fins i tot es pregunta, com una hipòtesi més, si la depressió del terreny que encara avui s'aprecia al Fossar de les Moreres no seria el testimoni de l'antic fossar de l'amfiteatre, on hi hauria hagut les carceres subterrànies o potser fins i tot una piscina per a espectacles aquàtics (naumàquia) com les que tenien els amfiteatres de Mèrida o Verona.
Quart argument: la centuriació romana El possible amfiteatre de Barcelona s'hauria situat entre la muralla i el mar, de manera similar als casos de Tarragona i Cartago Nova, tots de la costa mediterrània d'Hispània. Era inevitable que se situés extramurs, ja que dins no hi cabia. A més, Sales apunta que el carrer de l'Argenteria ja existia en l'època d'August, es corresponia amb la diagonal d'una centúria de l'ager barcinonensis i unia la porta principalis sinistra amb un punt on aparentment no hi havia res. Podria ser l'amfiteatre de la ciutat que, a més, hauria de ser de l'època d'August. L'eix longitudinal de l'església de Santa Maria del Mar, NE-SW, que seria el mateix eix longitudinal de l'amfiteatre, coincideix pràcticament amb els de la centuriació romana.
Cinquè argument: què pot ser sinó? Jordina Sales aplica la lògica més elemental per deduir que, si aquest lloc, que fou un cementiri durant el Baix Imperi (segles a ), i en canvi no ho era abans, durant l'Alt Imperi, només podia ser perquè no hi havia res o bé perquè tenia un altre ús. La primera opció no pot ser, perquè el carrer de l'Argenteria no tindria sentit. I, pel que fa a la segona opció, si bé no tenim cap rastre d'estructures, sí que sembla clar que tenim l'arena sota el cementiri.
Sisè argument: un circ romà al Born? El Born, al costat mateix de l'absis de Santa Maria del Mar, fou un espai lúdic a l'edat mitjana i a l'Edat moderna, ja que la memòria popular ens ha transmès que s'hi feien torneigs de cavallers. Sales es preguntava si no podria haver estat un circ contemporani de l'amfiteatre, tot i que no pensa entrar de moment en aquesta part de la seva especulació. En tot cas, la possible confluència d'amfiteatre i circ en aquest espai recorda molt el cas de Florència, on aquests dos equipaments lúdics són perfectament identificables l'un al costat de l'altre mitjançant la fotografia aèria.
Crítica El problema amb Sancta Maria Arenae és que no apareix documentada fins a una època molt tardana, i, a més, que el seu lloc no es concreta, de manera que qualsevol de les dues esglésies dedicades a Santa Maria extramurs és susceptible de ser identificada com l'església martirial de Barcino. En relació amb la depressió del terreny al Fossar de les Moreres, convé assenyalar que era un espai edificat fins als anys 1980, ocupat per l'antic pont que unia Santa Maria del Mar amb el Palau del Virrei i unes botigues, de manera que no té cap valor arqueològic. D'altra banda, en una excavació a la placeta del Pi el 2009 hi han aparegut tres pilars romans que podrien correspondre a l'estructura que hauria suportat la tarima de fusta sobre les fossae bestiariae o carceres d'un hipotètic amfiteatre.
Al voltant de l'església de Santa Maria del Pi, Conde Moragues ha identificat fàcilment dos grans fragments d'una el·lipse, corresponents als carrers del Cardenal Casañas i dels Cecs de la Boqueria, de manera que ha pogut calcular uns eixos de 110 m i 140 m, aproximadament, mesures molt semblants a les dels amfiteatres d'Itàlica, Verona, Nimes, Arle i Mèrida. El cert és que la contundència visual d'aquesta trama urbana fossilitzada sembla suggerir millor que cap altra prova el record d'un amfiteatre, que s'hauria situat davant mateix de la porta principalis destra, aprofitant un replà del terreny entre el Mont Tàber i la riera que ara és La Rambla. Val a dir, però, que la suposada fossilització d'aquesta estructura lúdica al lloc que proposa Conde s'enfronta, entre d'altres, a dos grans problemes: la Basílica de Santa Maria del Pi és construïda sobre un contrafort del Mons Taber que té, aproximadament, el contorn proposat i que condicionaria la llera del torrent del Pi, perfectament documentat almenys des del , cosa que explicaria suficientment bé la corba del carrer del Cardenal Casañas. Per altra banda sembla poc plausible pensar que una estructura que tenia una funció simplement lúdica fos situada just sobre la principal via de sortida de la ciutat cap a ponent, la Via Augusta, que l'hauria obligat a fer un gran revolt. Tenint en compte la mentalitat de la societat romana, aquest supòsit contradiria raons d'economia de mitjans, d'estratègia militar i de practicitat prou evidents.
A favor de la teoria de la ubicació prop de la Boqueria, hi ha el testimoni del Viage de España en que se da noticia de las cosas mas apreciables y dignas de saberse que hay en ella, escrit el 1785 per Antoni Ponç, que relata com Joan Pau Canals, baró de la Vallroja, li va ensenyar unes possibles restes de l'anfiteatre romà.