Un receptor de ràdio és un dispositiu electrònic que permet la recuperació dels senyals vocals o de qualsevol altre tipus, transmesos per un emissor de ràdio mitjançant ones electromagnètiques.
Com funciona la ràdio miniatura|Interior d'una ràdio a vàlvules termoiòniques Philco PT44 amb les vàlvules 35Z5, 50L6GT, 7B7 i 7C6.Simplificant, podem dir que un receptor de ràdio consisteix en un circuit elèctric, dissenyat de tal manera que permet filtrar o separar un senyal ínfim, que es genera a l'antena, per efecte de les ones electromagnètiques (el fenomen es coneix com a inducció electromagnètica) que arriben per l'aire normalment (encara que viatgen per qualsevol mitjà, incloent el buit) i després amplificar-lo selectivament, milers de vegades, per enviar-lo cap un element amb un electroimant, que és l'altaveu, on es transformen les ones elèctriques en so.
En aquest circuit hi ha un condensador variable, que en les ràdios antigues anava adossat a un botó de comandament, de manera que en girar es varia la capacitat del condensador. L'efecte de la variació de la capacitat del condensador en el circuit és filtrar senyals de diferent freqüència, i per tant, escoltar el transmès per diferents emissores de ràdio.
El receptor de ràdio més simple que podem construir és el denominat en els orígens de la ràdio receptor de galena.
Es deia així perquè el material semiconductor que s'utilitzava com díode detector era una petita pedra d'aquest material sobre la qual feia contacte un fi fil metàl·lic al qual es denominava barba de gat . Aquest component és l'antecessor immediat dels díodes de germani o silici utilitzats actualment. Aquest receptor rudimentari només permet l'audició d'emissores potents i no gaire llunyanes, ja que no disposa d'amplificació de cap tipus.
Evolució dels receptors miniatura|Un receptor de ràdio portàtil multibanda.
El díode de galena inicial va ser substituït posteriorment per la vàlvula de buit, component electrònic basat en l'efecte Edison, és a dir, la propietat que tenen els metalls en calent d'alliberar electrons. Aquesta vàlvula va permetre aconseguir una millor sensibilitat. La invenció del transistor a final dels anys quaranta, va permetre la miniaturització dels receptors i la seva fàcil portabilitat, en no dependre de la connexió a la xarxa elèctrica.
També les tècniques de recepció han evolucionat notablement des dels inicis de la ràdio, començant per la utilització d'altres tipus de modulació diferents a la d'amplitud, com la modulació de freqüència, la banda lateral única, la modulació digital, les diverses configuracions dels receptors, la pròpia evolució dels components, des de la vàlvula termoiònica al transistor i després al circuit integrat.
Pel que fa a la configuració es refereix el receptor més elaborat i més eficient, quant a sensibilitat i selectivitat combinades, és el denominat superheterodí, encara que han existit altres més senzills però menys eficients, com el de radiofreqüència sintonitzada, el regeneratiu i el superregeneratiu. El receptor de ràdio és una icona del segle XX i buscat per col·leccionistes, antiquaris i museus del disseny.
Les tècniques de recepció han evolucionat notablement des dels inicis de la ràdio, començant per la utilització d'altres tipus de modulació diferents de la d'amplitud, com la Freqüència modulada, la banda lateral única, la modulació digital, les diverses configuracions dels receptors, la mateixa evolució dels components, des de la vàlvula termoiònica al transistor i després al circuit integrat.
La indústria de l'emissió de ràdio i la indústria de producció de receptors són interdependents de manera que les innovacions tècniques en un camp han de tenir correspondència en l'altre. Per exemple, no es pot emetre en modulació de freqüència (FM) u Ona Curta (OC) si no hi ha receptors preparats per rebre-les. En els primers anys de la ràdio aquesta interdependència entre indústria d'emissió i indústria de recepció es manifestava fins i tot en el fet que les emissores es constituïen com a societats amb capital aportat per empreses productores de receptors. Per exemple: en els inicis de la ràdio als Estats Units la Radio Corporation of America (RCA) monopolitzava tota la indústria d'emissió i de recepció. La Bristish Broadcasting Company (Més tard Bristish Broadcasting Corporation, BBC) es va formar el 1922 a partir de les empreses fabricants de receptors British Thomson-Houston, General Electric, Marconi, Metropolitan, Vickers Electric, Radio Communication i Western Electric.
Els anys vint miniatura|Receptor antic a vàlvules.Els anys vint corresponen als inicis de la radiodifusió o broadcasting. Les emissions es feien en hores molt limitades i només s'emetien programes de notícies, butlletins meteorològics i alguns concerts. El 1920 es va atorgar a Pittsburg la primera llicència per a una emissora comercial, la KDKA. Immediatament es van començar a atorgar llicències al Canadà, a Austràlia, a França, a l'URSS, a Bèlgica a Txecoslovàquia i Alemanya. La primera emissora comercial d'Espanya va ser EAJ1 Ràdio Barcelona que va obtenir la llicència el 1924.
Quan es comprava el receptor de ràdio es contractava una llicència que s'havia de pagar a l'estat. D'aquesta manera s'aconseguia finançar la radiodifusió i tenir estadístiques de la possessió de receptors.
El receptor de galena El receptor de ràdio més simple que es pot construir és el denominat receptor de galena.
Es deia així perquè el material semiconductor que s'utilitzava com díode detector era una petita pedra de galena sobre la qual feia contacte un fil metàl·lic el qual es denominava barba de gat. Aquest component és l'antecessor immediat dels díodes de germani o silici utilitzats actualment. miniatura|esquerra|Un pagès estatunidenc de 1923 escolta les notícies amb una ràdio de galena Aquests receptors rudimentaris, que van ser els primers a entrar a les llars, només permetien l'audició d'emissores no gaire llunyanes. Com que no disposaven d'amplificador de cap tipus s'havien d'escoltar amb auriculars. Simplement captaven les ones mitjançant la connexió a una gran antena aèria situada al lloc més alt de la casa. Això va provocar una autèntica teranyina d'antenes als terrats. El principal problema dels receptors de galena era la sintonització, ja que les emissores es barrejaven. En canvi eren molt econòmics, perquè no necessitaven cap font externa d'energia, per la qual cosa eren molt utilitzats en zones no electrificades. També per aquesta raó es van reutilitzar durant la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial quan els talls de subministrament d'electricitat eren habituals i no hi havia recanvis de vàlvules ni de bateries.
Durant la primera meitat dels anys vint els receptors de galena van ser els més populars. Els usuaris podien autoconstruir-se'ls o comprar-los ja fets. En el primer cas, el mateix interessat adquiria els materials necessaris i seguint les instruccions de llibres, revistes o d'altres autoconstructors es muntava el receptor sense cap pretensió de caràcter estètic. L'interès per l'autoconstrucció es reflecteix en l'abundant publicitat que a l'època es feia dels components. A Espanya alguns diaris d'informació general van obrir una secció dedicada a la ràdio on s'oferien esquemes i consells per a muntar millor els receptors.
La segona opció era comprar-ne un de construït. Es tractava d'objectes adreçats a persones sense coneixements especialitzats, en els quals ja apareixia una incipient preocupació per la comunicació lògica de la manipulació i el disseny. Aquest tipus de receptors contenien els components en capses de fusta, metàl·liques o de baquelita i mostraven a l'exterior només el comandament de sintonia, el detector i els borns de connexió.
Als Estats Units els fabricants van optar ràpidament per convertir els receptors de galena en objectes de consum, però aquests va ser desbancats durant la segona meitat dels anys vint pels molt més eficients receptors de vàlvules. Tot i això a Europa encara es fabricaven receptors de galena a principis dels anys trenta.
El receptor de vàlvules El díode de galena inicial va ser substituït posteriorment per la vàlvula de buit, component electrònic basat en l'efecte Edison, és a dir, la propietat que tenen els metalls en calent d'alliberar electrons. Aquesta vàlvula, patentada el 1906 pel físic estatunidenc Lee de Forest, permetia rectificar i alhora amplificar les ones captades per una antena.
El receptor de vàlvules vistes miniatura|esquerra|Ràdio Atwater Kent de vàlvules vistes, 1924/1925 Les primeres ràdios de vàlvules consistien en una plataforma (horitzontal, vertical o inclinada) sobre la qual s'hi connectaven les vàlvules i s'hi disposaven els comandaments. Malgrat que eren delicades, les vàlvules es deixaven a la vista perquè s'escalfaven i s'havien de canviar sovint. El conjunt semblava més un artefacte de ciència-ficció que un aparell domèstic. Un dels principals fabricant americans, Adwater Kent, va adoptar en els seus models de la primera meitat dels anys vint una original col·locació d'elements: es disposaven sobre un gruixut tauló de fusta noble totes les vàlvules, bobines i condensadors variables curosament carenats i realitzats amb una acurada construcció. Es tracta d'uns models clàssics molt buscats pels col·leccionistes. A més d'aquests voluminosos i espectaculars aparells, sobretot a Alemanya, també se'n fabricaven de petits. Eren els populars "Ort Enfanger" adreçats a un públic més modest i amb menys poder adquisitiu. Per exemple, el model Loewe OE-333, d'una sola vàlvula, que va sortir al mercat el 1926, va assolir en pocs anys el milió d'unitats fabricades.
La generació de ràdios de "vàlvules vistes" portaven l'altaveu extern i la font d'alimentació eren unes bateries que s'havien de carregar periòdicament. Aquests elements s'havien d'adquirir a part.
El receptor de caixa Convertit ja en un objecte popular i de producció seriada, durant la segona meitat dels anys vint els fabricants van optar per amagar els components del receptor en una capsa tot deixant només a la vista els comandaments imprescindibles. La ràdio ja no era una novetat i calia integrar-la en la decoració de la casa, convertir-la en un producte familiar. Llavors la preocupació pel disseny miniatura|Altaveu Philips model 2015, 1927 del "xassís" es va fer evident.. Alguns fabricants com Philips van començar a investigar la possibilitat de donar a la ràdio una identitat pròpia assajant amb materials industrials com el metall o la baquelita. Això no obstant encara portaven l'altaveu separat. Mentre que els receptors tenien formes cúbiques, els altaveus eren rodons o hexagonals i adoptaven les formes imaginatives de l'Art déco. A finals dels anys vint la ràdio encara era un conjunt heterogeni d'elements i el format de moble únic, que incloïa l'altaveu conjuntament amb la part electrònica, no arribaria fins als anys trenta.
El problema de l'alimentació A mesura que s'estenia la xarxa elèctrica es va veure la possibilitat de connectar-hi la ràdio tot substituint les bateries per un endoll al corrent altern. Això no fou tècnicament fàcil, ja que els receptors de vàlvules funcionaven amb corrent continu. L'electricitat era una energia cara i atemoridora, però el receptor de ràdio tenia un gran avantatge: proporcionava entreteniment amb poc consum.
Els anys trenta Als anys trenta la radiodifusió va entrar en una nova fase amb la programació d'emissions d'entreteniment, l'entrada de publicitat i el creixement exponencial d'emissores. El seu poder no va passar desapercebut als polítics que en van fer ús per a la difusió de les seves campanyes. La ràdio va ser una aliada indiscutible de la Revolució Soviètica i del Feixisme.