Wehrmacht (literalment: Força de Defensa) és el nom que es va donar a les forces armades alemanyes entre els anys 1935 i 1945. Van ser les forces armades unificades de l'Alemanya nazi de 1935 a 1945. Estaven formades pel Heer (exèrcit), la Kriegsmarine (armada) i la Luftwaffe (força aèria). La designació « Wehrmacht » va substituir el terme anteriorment utilitzat (Defensa del Reich) i va ser la manifestació dels esforços del règim nazi per rearmar Alemanya en una mesura més gran que la que permetia el Tractat de Versalles.
La Wehrmacht va ser creada perquè el règim nacionalsocialista va decidir dissoldre la Reichswehr. D'altra banda, Wehrmacht ('Força de Defensa') fou la designació oficial en alemany de les forces armades suïsses d'ençà llur estatalització, el 1850, fins al 2003, en què foren rebatejades Schweizer Armee ('Exèrcit Suís'), el mateix terme que sempre s'havia usat oficialment en francès (Armée suisse), italià (Esercito svizzero) i romanx (Armada svizra). En canvi, la traducció oficial a l'anglès és Swiss Armed Forces ('Forces Armades Suïsses').
Després de l'ascens al poder dels nazis el 1933, una de les accions més evidents i bel·licoses d'Adolf Hitler va ser establir la Wehrmacht, una força armada moderna amb capacitat ofensiva, que complia els objectius a llarg termini del règim nazi de recuperar territori perdut, així com guanyar-ne de nous i dominar els seus veïns. Això requeria la reinstauració del servei militar obligatori i una inversió massiva i despesa en defensa de la indústria armamentística.
La Wehrmacht va formar el cor del poder politicomilitar d'Alemanya. A la primera part de la Segona Guerra Mundial, la Wehrmacht va emprar tàctiques d'armes combinades (suport aeri de cobertura propera, tancs i infanteria) amb un efecte devastador en el que es va conèixer com a Blitzkrieg (guerra llampec). Les seves campanyes a França (1940), la Unió Soviètica (1941) i el Nord d'Àfrica (1941/42) són considerades pels historiadors com a actes d'audàcia. Al mateix temps, l'abast dels avenços va posar a prova la capacitat de la Wehrmacht fins al punt de ruptura, culminant amb la seva primera gran derrota a la Batalla de Moscou (1941); a finals de 1942, Alemanya estava perdent la iniciativa en tots els teatres. L'art operatiu alemany no va ser rival per a la coalició aliada, fent evidents les debilitats de la Wehrmacht en estratègia, doctrina i logística.
Cooperant estretament amb les SS i els seus esquadrons de la mort, les forces armades alemanyes van cometre nombrosos crims de guerra (malgrat les posteriors negacions i la promoció del mite de la Wehrmacht neta). La majoria dels crims de guerra van tenir lloc a la Unió Soviètica, Polònia, Iugoslàvia, Grècia i Itàlia, com a part de la guerra d'aniquilació contra la Unió Soviètica, l'Holocaust i la guerra de seguretat nazi .
Durant la Segona Guerra Mundial, al voltant de 18 milió d'homes van servir a la Wehrmacht. Quan la guerra va acabar a Europa el maig de 1945, les forces alemanyes (compostes pel Heer, la Kriegsmarine, la Luftwaffe, la Waffen-SS, la Volkssturm i unitats de col·laboradors estrangers) havien perdut aproximadament 11.300.000 homes, uns 5.318.000 dels quals estaven desapareguts, morts o van morir en captivitat. Només uns quants dels alts comandamentsde la Wehrmacht van ser jutjats per crims de guerra, tot i les proves que suggereixen que més van estar involucrats en accions il·legals. Segons Ian Kershaw, la majoria dels tres milions de soldats de la Wehrmacht que van envair l'URSS van participar en crims de guerra.miniatura|Jove sergent de la Wehrmacht lluint la insígnia de la Medalla de la Campanya d'Hivern a l'Est 1941/42 a la solapa (front rus, i lluint també una creu de ferro de 1a classe al pit, gener de 1944)
Estructura La Wehrmacht consistia en l'Exèrcit (Heer), l'Armada (Kriegsmarine, 'Marina de Guerra) i la Força Aèria (Luftwaffe). Durant la Segona Guerra Mundial, vora les unitats de la Wehrmacht (que constituïen el gruix de les forces), també lluitaven al front altres organitzacions armades que no formaven part de la Wehrmacht, sinó del partit nazi, si bé estaven subordinades a l'alt comandament de la Wehrmacht en els afers estrictament militars; es tractà, essencialment, de la Waffen-SS, i, ocasionalment, d'unitats de la Sturmabteilung (SA).
Origen El terme alemany "Wehrmacht " prové de la paraula composta de l', "defensar" i , "poder, força". S'ha utilitzat per descriure les forces armades de qualsevol nació; per exemple, que significa "Forces Armades Britàniques". La Constitució de Frankfurt de 1849 va designar totes les forces militars alemanyes com la " Wehrmacht alemanya", formada per la (força marítima) i la (força terrestre). El 1919, el terme Wehrmacht també apareix a l'article 47 de la Constitució de Weimar, que estableix que: "El president del Reich té el comandament suprem de totes les forces armades [és a dir, la Wehrmacht] del Reich". A partir del 1919, la força de defensa nacional d'Alemanya va ser coneguda com a , un nom que es va abandonar en favor de Wehrmacht el 21 de maig de 1935.
Mentre que el terme Wehrmacht s'ha associat, tant en alemany com en anglès, amb les forces armades alemanyes de 1933-45 des de la Segona Guerra Mundial, abans de 1945 el terme s'utilitzava en alemany en un sentit més general per a una força de defensa nacional. Per exemple, les formacions poloneses alineades amb Alemanya durant la Primera Guerra Mundial eren conegudes com a Polnische Wehrmacht ("Wehrmacht polonesa", "Força de Defensa polonesa") en alemany.
Context La Reichswehr ('Defensa Governamental') constituïa les forces armades de la República de Weimar, hereves del derrotat exèrcit imperial alemany. Ernst Röhm, cap de les Stürmabteilung (SA), va voler annexar l'exèrcit a les seves files, oposant-se als interessos d'Adolf Hitler, que creia que això podia desestabilitzar el règim. Després de la nit dels ganivets llargs, i l'assassinat de Röhm, Hitler va sotmetre el Reichwerh i va integrar una gran part de la milícia de les Sicherheitsdienst (SD) al Reichswerh, organitzant la Wehrmacht. Els més seleccionats van constituir les SD i Schutzstaffel (SS). Entre els organitzadors del nou exèrcit es troben Heinz Guderian, Walter von Reichenau i Alfred Jodl.miniatura|Soldats de la Reichswehr fent el jurament de Hitler a l'agost de 1934
Legalment, el Comandant en Cap de la Wehrmacht fou Adolf Hitler en qualitat de Cap d'Estat d'Alemanya, després de la mort del President Paul von Hindenburg l'agost de 1934. En la reorganització de 1938, Hitler va esdevenir el Comandant Suprem de les Forces Armades fins a la seva mort, el 30 d'abril de 1945. L'administració i autoritat va recaure inicialment en el ministre de la guerra Werner von Blomberg. Després de la renúncia de von Blomberg el 1938, el ministeri va ser dissolt i es va crear l'Alt Comandament de les Forces Armades (OKW) dirigit per Wilhelm Keitel.
Cap al 1939, l'exèrcit alemany comptava amb 6 milions de soldats i durant la Segona Guerra Mundial van servir-hi més de 12 milions de soldats de diferents nacionalitats.
Noves tàctiques La Wehrmacht va introduir novetats en les tàctiques militars: Es va substituir la guerra de trinxeres per la Blitzkrieg o "guerra llampec". Es va integrar l'artilleria mecanitzada a la infanteria. Es va incloure nous oficials amb més grau d'iniciativa. L'armament va canviar radicalment, amb l'ús de metralladores més lleugeres i fàcils de transportar. L'organització d'escamots mòbils d'assalt, escamots de logística, i una cadena de comandament monolítica, però que permetia l'autonomia d'acció a escamots sense oficials de comandament si aquests faltaven o queien. La tàctica d'atac per encerclament o pinça va ser una vertadera innovació. S'encerclava un sector del front prèviament castigat per l'artilleria, capturant bosses en envoltar els flancs per neutralitzar-los.
La Segona Guerra Mundial Durant la Segona Guerra Mundial la Wehrmacht va aconseguir victòries èpiques i ressonants en els diversos escenaris, derrotant els exèrcits europeus amb relativa facilitat, incloent a anglesos i francesos.
En la invasió de la Unió Soviètica, la Wehrmacht va aconseguir contundents èxits inicials i l'anihilació de gran part de les dotacions de frontera de l'Exèrcit Roig i profunds avenços dins del territori de l'URSS. Algunes unitats de reconeixement alemanyes van arribar a albirar les torres del Kremlin. Els soviètics, tanmateix, van resistir l'embranzida, i mobilitzant totes les reserves humanes i materials, recolzats pel dur hivern, van evitar la caiguda de Moscou i Stalingrad. Tot i això, la maquinària bèl·lica alemanya encara era forta, al punt de mantenir efectivament ocupada a Europa i batallar a l'Àfrica.
L'estiu de 1943, la Wehrmacht va patir la pitjor derrota en terres russes, en la batalla de Kursk, la contraofensiva soviètica que va destruir les millors unitats blindades de la Wehrmacht, causant fortíssimes baixes. A partir de llavors la Wehrmacht no recuperaria la iniciativa, retrocedint fins a Alemanya, i essent derrotats després de la caiguda de Berlín el 1945.
Els soldats van ser desmobilitzats després del conflicte el 1945.
Història El gener de 1919, després que la Primera Guerra Mundial acabés amb la signatura de l'armistici de l'11 de novembre de 1918, les forces armades van ser batejades com (exèrcit de pau). El març de 1919, l'assemblea nacional va aprovar una llei que fundava un exèrcit preliminar de 420.000 efectius, el Els termes del Tractat de Versalles es van anunciar al maig i, al juny, Alemanya va signar el tractat que, entre altres termes, imposava restriccions severes a la mida de les forces armades alemanyes. L'exèrcit estava limitat a cent mil homes amb quinze mil addicionals a la marina. La flota havia de constar d'un màxim de sis cuirassats, sis creuers i dotze destructors . Es van prohibir els submarins, els tancs i l'artilleria pesada i es va dissoldre la força aèria. Un nou exèrcit de postguerra, la Reichswehr, es va establir el 23 de març de 1921. El servei militar obligatori general va ser abolit en virtut d'un altre mandat del tractat de Versalles.miniatura|Calcomania pel casc, 1942.La Reichswehr estava limitada a 115.000 homes, i per tant les forces armades, sota el lideratge de Hans von Seeckt, només van retenir els oficials més capaços. Els historiadors nord-americans Alan Millet i Williamson Murray van escriure: "En reduir el cos d'oficials, Seeckt va triar el nou lideratge entre els millors homes de l'estat major amb un menyspreu implacable per altres grups, com ara els herois de guerra i la noblesa". La determinació de Seeckt que la Reichswehr fos una força de quadres d'elit que serviria com a nucli d'un exèrcit ampliat quan arribés l'oportunitat de restaurar el servei militar obligatori va conduir essencialment a la creació d'un nou exèrcit, basat en, però molt diferent de, l'exèrcit que va existir a la Primera Guerra Mundial A la dècada de 1920, Seeckt i els seus oficials van desenvolupar noves doctrines que emfatitzaven la velocitat, l'agressivitat, les armes combinades i la iniciativa per part dels oficials inferiors per aprofitar les oportunitats momentànies. Tot i que Seeckt es va retirar el 1926, la seva influència en l'exèrcit encara era evident quan va entrar en guerra el 1939.