New Hollywood designa un moviment cinematogràfic estatunidenc de finals de la dècada del 1960 fins al començament de la dècada del 1980, que va modernitzar de manera significativa la producció de pel·lícules a Hollywood. Aquest cinema, inscrit en la contracultura i influenciat pel neorealisme italià i la Nouvelle vague francesa, es caracteritza per la presa de poder dels directors al si de les Societats de producció de cinema estatunidenques (o majors) i la representació sota una nova radicalitat de temes llavors tabú com la violència o la sexualitat. New Hollywood va renovar igualment els gèneres clàssics del cinema estatunidenc (western, cinema negre) o els va «desconstruir» alliberant-se convencions d'aquests.
El període relativament curt de New Hollywood és considerat com una de les fases més importants del cinema des del punt de vista artístic, i va donar a conèixer nombrosos directors com a Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, Brian De Palma i Dennis Hopper.
El «vell Hollywood» L'Edat d'or Es designa sovint l'era clàssica del cinema estatunidenc que precedeix el New Hollywood per la «edat d'or», en referència al cinema produït per les productores estatunidenques (majors) del començament dels anys 1930 al final dels anys 1950. Les pel·lícules van estar marcades per les estructures de producció i els gèneres cinematogràfics, que s'havien anant construint des de l'època del cinema mut, i per lstar system de la «indústria del somni». Moltes de les pel·lícules de l'edat d'or es classificaven segons un gènere ben definit (comèdia, western, aventures...) que implicava les seves estrelles ben identificades (Cary Grant per a la comèdia, John Wayne per al western, Errol Flynn per a la pel·lícula d'aventures). Durant decennis, les majors controlaven tota la cadena de producció, des del guió fins a la seva distribució, incloent-hi el muntatge. Aquest sistema de producció va ser productiu tant comercialment com artísticament. Malgrat aquesta automatització en l'elaboració de les pel·lícules, directors de renom com Frank Capra, Howard Hawks, John Ford, Alfred Hitchcock, Orson Welles, John Huston o Billy Wilder van crear les seves pel·lícules de referència i van fundar nous estils. En aquesta època, molts dels millors directors, guionistes, actors, directors de fotografia i compositors, de totes les nacionalitats, treballaven a Hollywood, sobretot gràcies a una certa comoditat de treball. La qualitat tècnica de les pel·lícules era d'un nivell notable.
Però la fórmula de l'èxit era variable, i, amb l'arribada de la televisió, Hollywood es va sentir amenaçat i va replicar produint epopeies monumentals com Els Deu Manaments o Ben Hur, i inventant o popularitzant noves innovacions tècniques com el Cinemascope. Moltes de les pel·lícules del «vell Hollywood» tenien lloc en un món idealitzat i responia a la necessitat d'un públic a la recerca de diversió que no volia ser confrontat a la realitat social.
La crisi Al començament dels anys 1960, «la fàbrica de somnis» de Hollywood, van arribar a un punt mort. La carrera de directors de renom com Alfred Hitchcock o John Ford declinava, i les estrelles de la «Edat d'or» eren o mortes (Humphrey Bogart, Gary Cooper), o de tornada (Cary Grant, John Wayne). Els dirigents dels estudis, tots molt grans com Jack Warner, ocupaven aquests càrrecs des de l'era del cinema mut i havien perdut tot contacte amb la realitat social d'aleshores. Cada vegada més pel·lícules eren produïdes per a un públic que ja no existia, i, en una temptativa desesperada per reconquerir-lo, els estudis comprometien sumes immenses en pel·lícules monumentals o comèdies musicals.
El New Hollywood s'immisceix Primers èxits El buit artístic que es podia veure a Hollywood a mitjans dels anys 1960 va permetre a joves cineastes establir una nova manera de fer cinema. El 1967, Arthur Penn va realitzar amb Bonnie And Clyde una pel·lícula de gàngsters la posició escèptica antiestablishment de la qual, va trencar tabús de Hollywood,Es pot veure en aquesta pel·lícula, d'una rara violència per a l'època, assassinats en un mateix pla ampli, mentre que els codis de Hollywood preconitzaven una tall en un camp/contra camp per atenuar la violència de una escena com aquesta i amb un estil de narració líric i modern va trobar l'esperit del seu temps. El mateix any, Mike Nichols va seduir amb la seva pel·lícula El graduat, on Dustin Hoffman, que es va donar a conèixer al públic i a la crítica amb aquesta pel·lícula, interpretava un personatge en rebel·lió contra el món avorrit, viciat i «petit-burgès» de la generació dels seus pares. El primer gran èxit que va rodar New Hollywood va ser el road movie Easy Rider de Dennis Hopper (1969), posant en escena el periple de dos bikers - interpretats per Dennis Hopper i Peter Fonda - enmig d'una Amèrica profunda conservadora i racista. Easy Rider, que havien costat menys de 400.000 dòlars, va ser acollit amb entusiasme per la «generació Woodstock» i va trobar un enorme èxit comercial a través del món, guanyant aproximadament 60 milions de dòlars.
El director Robert Altman, oficiant llavors a la televisió, va rodar en plena Guerra del Vietnam M*A*S*H (1970), una sàtira càustica i antimilitarista sobre la Guerra de Corea, on els herois (entre els quals Donald Sutherland) porten el codi militar fins a l'absurd. L'antic muntador Hal Ashby va realitzar Harold i Maude i The Last Detail dues pel·lícules del New Hollywood amb una mirada pròpia sobre els comportaments de la societat. John Cassavetes, que treballava en produccions comercials (Els dotze del patíbul), va filmar com a director les crisis i neurosis dels quadragenaris de la classe mitjana americana (Faces, 1968).
Western El director experimentat de Hollywood Sam Peckinpah va signar alguns westerns de tercera generació inimitables, poètics i pessimistes com Grup salvatge o Pat Garrett i Billy The Kid. La simpatia de Peckinpah anava amb els fugitius fracassats - a semblança dels bandits entendridors de Butch Cassidy and the Sundance Kid de George Roy Hill (1969) - davant un Estat totpoderós que els abatrà sense pietat. A Petit gran home (1969), «antiwestern» satíric i divertit, Dustin Hoffman encarna un antiheroi amistós enmig de les guerres índies. Els simpàtics Indis de la pel·lícula contrasten amb la representació de l'heroi nacional George Armstrong Custer com a psicòpata brutal.
A McCabe i la senyora Miller (1971), Robert Altman s'allibera de totes les regles del gènere i traça el retrat d'un aventurer desenganyat en una ciutat fangosa de l'Oest. En The Missouri Brecs d'Arthur Penn (1975), Marlon Brando interpreta un assassí estrany que parodia els bandits tradicionals del western. Robert Redford encarna per a Sydney Pollack un jove tramper que descobreix la bellesa i la crueltat de les Rocoses (Jeremiah Johnson, 1971).
Comèdies Al final dels anys 1960, l'humorista de teatre Woody Allen va començar a representar les neurosis - sovint sexuals - d'un ciutadà modern en comèdies originals com Annie Hall o Manhattan, ajudades de la fotografia de Gordon Willis. Amb les seves ulleres i la seva silueta fràgil, Allen, amb el paper principal en la majoria de les seves pel·lícules, era la figura emblemàtica de l'antiheroi d'aquesta època. Woody Allen era guionista, director i actor de les seves creacions. Aquesta llibertat era possible al si de la United Artists que produïa les seves pel·lícules en els anys 1970, i que en va treure un cert benefici tant cultural com popular i pecuniari. Mel Brooks va crear una sèrie de pel·lícules paròdiques com El jove Frankenstein (1974) o L'última Bogeria De Mel Brooks (1976), en les quals el Hollywood clàssic era escarnit irrespectuosament però sense animositat.
Pel·lícules de terror Amb La Nuit des morts-vivants, rodada sense mitjans, George A. Romero va posar les bases de la pel·lícula de terror modern, on l'amenaça de zombis mutants de ciutadans simbolitza una societat escleròtica pel racisme i el consum de masses. Sempre sota condicions financeres difícils, John Carpenter va rodar una sèrie de thrillers crítiques iniciada amb Assalt (1976) i Halloween, la nit de les màscares (1978), caracteritzades pel seu ambient fosc i pessimista. A The Texas Chain Saw Massacre (1974) de Tobe Hooper, hippies tranquils de província són salvatgement assassinats per grangers. Rosemary’s Baby (1968), L'exorcista i The Omen posen en escena «nens-dimonis» - aquestes tres pel·lícules poden ser interpretades com a al·legories sobre el conflicte generacional de l'època.
Ciència-ficció Les pel·lícules de ciència-ficció del New Hollywood es distingeixen pel seu clima pessimista i crític respecte a la civilització. A El planeta dels simis (1968) i El Supervivent (1970), Charlton Heston s'aventura en mons postapocalíptics opriments. Soylent Green (1973, sempre amb Heston) mostra la fase terminal de la civilització occidental, sota la influència de la boira, de la contaminació i d'una nova forma de canibalisme. A Silent Running (1972) de Douglas Trumbull, els últims boscos de la Terra són conservats en un nau espacial-hivernacle. A The Andromeda Strain (1971) de Robert Wise, microorganismes exteriors ataquen un laboratori secret, a The Crazies (1973) de Romero, substàncies químiques militars fan mutar tranquils vilatans en assassins. John Carpenter descriu a Dark Star (1974) les aventures absurdes de l'ocupació d'una nau l'objectiu de la qual és d'aniquilar els «planetes inestables». En THX 1138 (1971) de George Lucas, les víctimes imberbes d'una dictadura esterilitzada es rebel·len contra el seu botxí. Fase IV (1974) de Saul Bass narra la història d'un equip de científics en una lluita vana contra una societat de formigues d'una intel·ligència superior. Finalment la pel·lícula Alien de Ridley Scott, que ha revolucionat l'estètica de la pel·lícula de ciència-ficció, representa a través d'una atmosfera de malson l'exterminació d'una tripulació de nau espacial per un extraterrestre.
Pel·lícules musicals La música popular dels anys 1960- 70 és àmpliament utilitzada com a banda original a les pel·lícules del New Hollywood. Paral·lelament són produïdes les pel·lícules musicals com Head (1968), en la qual Bob Rafelson (sobre un guió de Jack Nicholson) relata les aventures excitades i psicodèliques del grup pop-rock The Monkees, inspirat en la pel·lícula sobre els Beatles de Richard Lester. Bob Fossa, cèlebre coreògraf de comèdies musicals, s'emporta 8 Oscars amb Cabaret (1972). El documentalista D.A. Pennebaker va filmar una gira de Bob Dylan a Dont Look Back (1967) i el festival Monterey Pop (1968). La pel·lícula de Michael Wadleigh sobre Woodstock és considerada com un document testimoni de la «generació flower power». A The Last Waltz, Martin Scorsese filma el concert d'adéu del grup The Band.
El director autor En la majoria de les pel·lícules del New Hollywood, el director té un lloc central en la seva elaboració. Queda com el responsable de la història i des del punt de vista artístic de la pel·lícula, i disposa del «final cut», és a dir que determina fins al final el muntatge de la seva pel·lícula. En les produccions anteriors de Hollywood, només els productors o els directors d'estudi tenien aquest poder de decisió final.. Per exemple, calia tenir un carnet de muntador per tenir accés a les sales de muntatge, carnet que els directors no posseïen en general. La majoria dels directors del New Hollywood s'emmirallaven en la tradició europea del cinema d'autor, on el director també s'implica en el guió, la producció i el muntatge. Moltes de les innovacions del New Hollywood - estilístiques o de guió - eren continuïtat de les de la Nouvelle vague francesa o del neorealisme italià.