miniatura|El revers d'un mirall de bronze britànic, 50 aC - 50 dC, que mostra el tema decoratiu de l'espiral i la trompeta de l'estil La Tène «insular» desaparegut. miniatura|High Cross de Muiredach, Irlanda, principi del El terme art celta al·ludeix a les expressions artístiques dels anomenats pobles celtes. És, però, una categoria subjectiva i discutida, tant com el mateix concepte de «civilització celta», com que s'aplica a un període molt dilatat i a múltiples cultures relacionades però diferents entre si.
De fet, l'expressió «art celta» s'empra sobretot amb relació a l'art pagà, tardà i cristià primerenc de les illes britàniques; l'expressió més notable en són els manuscrits il·lustrats altmedievals, ricament ornamentats amb elements estètics propis de l'art nadiu insular, com per exemple el Llibre de Kells, el Llibre de Durrow o els Evangelis de Lindisfarne. També en destaquen les pedres pictes escoceses, calzes, fermalls i creus celtes.
L'art celta és un terme difícil de definir, que cobreix una gran extensió de temps, geografia i cultures. S'ha defensat la continuïtat artística a Europa des de l'Edat del Bronze, i de fet l'Edat Neolítica anterior; tanmateix, els arqueòlegs generalment utilitzen «celta» per referir-se a la cultura de l'Edat del Ferro Europea al voltant de l'any 1000 aC, fins a la conquesta per part de l'Imperi Romà de la major part del territori en qüestió, i els historiadors de l'art solen començar a parlar de « Art celta» només des del període La Tène (a grans trets dels segles V al I aC) en endavant.Megaws, per exemple; vegeu la seva secció introductòria, on expliquen la situació i que el seu article només cobrirà el període de La Tène. Art celta primerenc és un altre terme utilitzat per a aquest període, que s'estén a Gran Bretanya fins al 150 dC aproximadament. It is also used by Jacobsthal; however the equivalent "Late Celtic art" for Early Medieval work is much rarer, and "Late Celtic art" can also mean the later part of the prehistoric period. L'art de l'edat mitjana de Gran Bretanya i Irlanda, que va produir el Llibre de Kells i altres obres mestres, i és el que «l'art celta» evoca per a gran part del públic general del món de parla anglesa, s'anomena art insular a la història de l'art. Aquesta és la part més coneguda, però no la totalitat, de l'art celta de l'Alta Edat Mitjana, que també inclou el Pictish art of ScotlandLaings, 6–12
Ambdós estils van absorbir influències considerables de fonts no celtes, però van mantenir una preferència per la decoració geomètrica sobre els temes figuratius, que sovint són extremadament estilitzats quan apareixen; les escenes narratives només apareixen sota influència externa.Megaws Són característiques les formes circulars energètiques, els triskeles i les espirals. Gran part del material supervivent és de metall preciós, cosa que sens dubte dona una imatge molt poc representativa, però a part de les Pedres pictes i les creus altes insulars, una gran escultura monumental, fins i tot amb talla decorativa , és molt rar. Possiblement, les poques figures masculines dempeus trobades, com el Guerrer de Hirschlanden i l'anomenat «Senyor de Glauberg», eren originàriament habituals a la fusta.
També cobreix el terme l'art visual del Renaixement celta (en general més notable per a la literatura) des del segle XVIII fins a l'era moderna, que va començar com un esforç conscient dels Celtes moderns, principalment. a les illes britàniques, per expressar l'autoidentificació i el nacionalisme, i es va popularitzar molt més enllà de les nacions celtes, i l'estil de les quals encara és actual en diverses formes populars, des de la creu celta monuments funeraris entrellaçar tatuatges. Coincidint amb els inicis d'una comprensió arqueològica coherent dels períodes anteriors, l'estil va utilitzar de manera autoconscient motius molt copiats d'obres dels períodes anteriors, més sovint l'Insular que l'Edat del Ferro. Una altra influència va ser l'art «vegetal» de La Tène tardà en el moviment Art Nouveau.
Normalment, l'art celta és ornamental, evitant les línies rectes i només de tant en tant utilitza la simetria, sense la imitació de la naturalesa central a la tradició clàssic, sovint implicant un simbolisme complex. L'art celta ha utilitzat una varietat d'estils i ha mostrat influències d'altres cultures en els seus nusos, espirals, patrons clau, lletres, zoomòrfics, formes vegetals i figures humanes. Com va dir l'arqueòloga Catherine Johns: «Comú a l'art celta en un ampli àmbit cronològic i geogràfic és un exquisit sentit de l'equilibri en la disposició i desenvolupament dels patrons. Les formes curvilínies s'estableixen de manera que es formen zones i espais plens positius i negatius. un tot harmònic. El control i la moderació es van exercir en l'ús de la textura i el relleu de la superfície. Es van dissenyar patrons curvilinis molt complexos per cobrir amb precisió les superfícies més incòmodes i de forma irregular».Johns, 24
Antecedents miniatura|Els pobles antics anomenats ara «celtes» parlaven un grup de llengües que tenien un origen comú en la llengua indoeuropea coneguda com a celta comú o protocelta. Aquest origen lingüístic compartit va ser una vegada àmpliament acceptat pels estudiosos per indicar pobles amb un origen genètic comú al sud-oest d'Europa, que havien estès llur cultura per emigració i invasió. Els arqueòlegs van identificar diversos trets culturals d'aquests pobles, inclosos els estils d'art, i van rastrejar la cultura fins a la cultura de Hallstatt i la cultura de La Tène anteriors. Estudis genètics més recents han indicat que diversos grups celtes no tots tenen ascendència compartida, i han suggerit una difusió i difusió de la cultura sense implicar necessàriament un moviment significatiu de pobles.Sykes, Brian "Saxons, Vikings, and Celts" ( 2008) W.W. Norton & Co. NY, pp.281–284. Fins a quin punt la llengua, la cultura i la genètica «celtes» van coincidir i van interactuar durant els períodes prehistòrics segueix sent molt incerta i controvertida.
L'art celta s'associa amb els pobles coneguts com a celtes; els que parlaven les llengües celtes a Europa des de la prehistòria fins a l'època moderna, així com l'art dels pobles antics la llengua dels quals és incerta, però tenen similituds culturals i estilístiques amb parlants de llengües celtes.
El terme «celta» s'utilitzava a l'època clàssica com a sinònim dels gals (Κελτοι, Celtae). La forma anglesa és moderna, documentada des de 1607. A final del , el treball d'estudiosos com Edward Lhuyd va atraure l'atenció acadèmica als vincles històrics entre el gal i els parlars britònic i Goidèlic, a partir del qual el terme es va aplicar no només als celtes continentals, sinó als de Gran Bretanya i Irlanda. Aleshores, al , l'interès pel «primitivisme», que va portar a la idea del «noble salvatge», va provocar una onada d'entusiasme per totes les coses celtes i druidesic. El «renaixement irlandès» va venir després de la Llei d'Emancipació Catòlica de 1829 com un intent conscient de demostrar una identitat nacional irlandesa, i amb la contrapartida a altres països es va convertir posteriorment en el «Renaixement celta» .
Períodes preceltes La cultura arqueològica més antiga que s'anomena convencionalment celta, la cultura de Hallstatt (de «Hallstatt C» en endavant), prové de l'Edat del Ferro Europea, 800–450 aC. No obstant això, l'art d'aquest i períodes posteriors reflecteix una continuïtat considerable, i algunes correspondències a llarg termini, amb l'art anterior de les mateixes regions, la qual cosa pot reflectir l'èmfasi de l'estudi recent sobre la «celtització» per aculturació entre una població relativament estàtica, en contraposició a les teories més antigues de migracions i invasions. L'art megalític a gran part del món fa servir un vocabulari misteriós semblant de cercles, espirals i altres formes corbes, però crida l'atenció que les restes més nombroses d'Europa siguin els grans monuments, amb molts dibuixos rupestres restants. Per la cultura neolítica de la vall de Boyne a Irlanda, a unes poques quilòmetres dels centres d'art insular de l'edat mitjana uns quatre mil anys més tard. Bretanya també es defineix avui com a celta. Altres correspondències es troben entre les lúnules d'or i grans collars de l'Edat del Bronze Irlanda i Europa i els torcs dels celtes de l'Edat del Ferro, tots ornaments elaborats que es porten al coll. Les terminacions en forma de trompeta de diversos tipus de joies irlandeses de l'edat del bronze també recorden motius populars en la decoració celta posterior.
Edat del ferro; Art celta primerenc alt=Cap de pedra de Mšecké Žehrovice, República Txeca, amb torc, cultura tardà de La Tène|miniatura A diferència de la cultura rural dels habitants de l'Edat del Ferro de les «nacions celtes» modernes, la cultura celta continental de l'Edat del Ferro tenia molts assentaments fortificats, alguns molt grossos, per als quals la paraula romana per «ciutat», oppidum, és ara utilitzat. Les elits d'aquestes societats tenien una riquesa considerable i importaven objectes grossos i cars, de vegades francament cridaners, de cultures veïnes, alguns dels quals s'han recuperat de les tombes. El treball de l'emigrat alemany a Oxford, Paul Jacobsthal (1880-1957), roman la base de l'estudi de l'art de l'època, especialment al llibre Early Celtic art ('Art celtic primerenc') de 1944.
La cultura de Hallstatt va produir art amb ornaments geomètrics, però marcat per patrons de línies rectes i rectangles en lloc de corbes; els patrons sovint són complicats i omplen tot l'espai disponible, i almenys en aquest sentit espera amb interès els estils celtes posteriors. Els lingüistes generalment estan satisfets que la cultura Halstatt es va originar entre persones que parlaven llengües celtes, però els historiadors de l'art sovint eviten descriure l'art Halstatt com a «celta».
A mesura que la societat de Halstatt es va fer cada cop més rica i, tot i estar totalment enclavada a la seva zona principal, vinculada pel comerç a altres cultures, especialment a la Mediterrània, comencen a aparèixer objectes d'importació d'estils radicalment diferents, fins i tot les sedes xineses. Un exemple famós és el crater grec de la Tomba de Vix a Borgonya, que es va fer a la Magna Grècia (el sud grec d'Itàlia) c. 530 aC, unes dècades abans que fos dipositat. Es tracta d'un enorme recipient de mescla de vi de bronze, amb una capacitat de 1.100 litres.Le Musée du Pays Châtillonnais Vix Krater (en francès). Un altre enorme vaixell grec a la Tomba del cap de Hochdorf està decorat amb tres lleons jacents a la vora, un dels quals és un reemplaçament per un artista celta que fa pocs intents de copiar. l'estil grec dels altres.Boardman Les formes característiques de la cultura de Hallstatt es poden trobar tan lluny de la principal àrea de la cultura centreeuropea com Irlanda, però barrejades amb tipus i estils locals. alt=Escultura de Roquepertuse, incloent "nínxols de crani" i figures assegudes|miniatura|Escultura de Roquepertuse, incloent «nínxols de crani» i figures assegudes Sí que apareixen figures d'animals i humans, sobretot en obres amb un element religiós. Entre els objectes més espectaculars hi ha els “vagons de culte” en bronze, que són grans carros de rodes que contenen grups amuntegats de figures dempeus, de vegades amb un gran bol muntat en un eix al centre de la plataforma, probablement per a ofrenes als déus; s'han trobat alguns exemples a les tombes. Les figures es modelen de manera relativament senzilla, sense gaire èxit en el naturalisme anatòmic detallat en comparació amb les cultures més al sud, però sovint aconseguint un efecte impressionant. També hi ha diverses figures de pedra individuals, sovint amb una «corona de fulla": dues projeccions arrodonides planes, «que s'assemblen a un parell de comes inflades», que s'aixequen darrere i al costat del cap, probablement un signe de divinitat.Raftery, 186