Era, des d'un punt de vista cronològic, correspona un període mesurat a partir d'un esdeveniment fix i convencional des del qual es comencen a comptar els anys.
Etimològicament aquesta paraula pot tenir diversos orígens. Alguns autors diuen que pot provenir de les llengües germàniques o de l'àrab. Altres atribueixen el seu origen a l'Antiga Roma: vindria de la paraula llatina AERA , lletres inicials de ab exordi regni Augusti , amb les que es designava l'«era romana».
En termes generals, no hi ha cap esdeveniment a la història que no sorgeixi d'altres que l'han precedit o bé que no pugui arribar a ser origen d'altres posteriors més o menys importants.
Totes les grans civilitzacions han adoptat diversos mètodes per mesurar el temps, normalment utilitzant el moviment dels cossos celestes. El major o menor encert d'aquesta operació ha estat conseqüència del major o menor avançament del poble respecte els seus coneixements astronòmics.
També han influït, en el còmput dels dies, mesos i anys, la religió, els historiadors i fins i tot els hàbits polítics i civils dels pobles. No és d'estranyar que hagin resultat mètodes tan diferents. Farem un recorregut, en aquest text, dels principals sistemes o eres emprats en la cronologia.
Eres gregues Abans de les Olimpíades Abans de la introducció per l'historiador de Sicília, Timeu de Tauromènion, de dividir el temps per les celebracions, cada quatre anys, dels Jocs Olímpics, els historiadors de Grècia marcaven els anys de la següent manera: Amb el nom d'un dels arconts de Zeus Amb el nom d'un dels cinc èfors d'Esparta.
Des de les Olimpíades L'Era de les Olimpíades, anomenada així per haver tingut el seu origen en els Jocs Olímpics de Grècia, que se celebraven cada quatre anys, va ser un dels modes més antics de compulsar el temps. Es va instituir el 776 aC i constava de períodes de quatre anys.
Va ser introduïda durant el regnat de Ptolemeu Filadelf per l'historiador, nascut a Sicília, Timeu de Tauromènion, qui la va adoptar en els seus escrits per ser una manera de còmput fàcil i segur. La primera que s'esmenta és la de Coarebus, encara que mai es va usar en la vida civil sinó en la història.
El primer any de l'era cristiana es considera el primer any de l'olimpíada 195 però, atès que els anys de les Olimpíades començaven amb la primera lluna plena, després del solstici d'estiu, cap a primers de juliol, que és on comencen a comptar les olimpíades, resulta que els primers sis mesos d'un any de l'era cristiana corresponen als últims sis mesos d'un any de les Olimpíades. Els últims sis mesos del mateix any cristià corresponen als primers sis mesos d'un altre any de les Olimpíades.
Un exemple il·lustratiu: quan es diu que el primer any de l'era cristiana correspon al primer de la 195 olimpíada, s'ha d'entendre que corresponen només als primers sis mesos del primer any.
Els primers sis mesos del primer any de la nostra era corresponen als últims sis mesos del quart any de l'olimpíada anterior, 194. Així el segon any de l'olimpíada 195 va començar l'1 de juliol de l'any 2 dC
Eres romanes Era de la fundació de Roma Feia ja sis segles que existia Roma sense que ningú hagués pensat investigar l'època de la seva fundació.
Cató el Vell () va afirmar que Roma s'hauria fundat l'any segon de la setena olimpíada: 752 aC Varró-contemporani d'August-va dir que Roma s'hauria fundat l'any quart de la sisena olimpíada: 753 aC. Els emperadors romans van adoptar aquest nombre.
Algunes datacions de l'era de la fundació de Roma Era Ab Urbe Condita o Era Anno Urbis Conditae :
Polibi: 751 aC Fabio Pictor: 747 aC Usher: 748 aC Isaac Newton en 627 aC Plutarc, Tàcit, Dion, Aulus Gel·li, Censorí, Baroni, Ciceró, Titus Livi i Plini van vacil·lar entre els còmputs de Cató i de Varró.
Hi ha un còmput mitjà que és el dels marbres capitolins , resta de les Dotze Taules que Verrié Flac, llibert d'August, situa, segons Suetoni, en un edifici hemicicle que havia fet construir a Penestra.
L'era Anno Urbis Conditae (com l'era Anno Domini) no va existir en l'antiguitat com un sistema cronològic d'anys civils numerats. L'era de Roma mai es va emprar en les lleis, els actes públics, ni en les inscripcions monumentals, havent estat usada solament pels historiadors. Va ser usada sistemàticament cap al 400 per primera vegada, el que se sap per l'historiador ibèric Orosi (que, com Varró, situa la fundació de Roma al 753 aC).
Segons els historiadors moderns, Roma hauria estat fundada en el (entre l'any 700 i el 601 aC).
Era dels cònsols Els romans, per al seu còmput civil, se servien de l'Era dels cònsols, i els noms dels dos primers magistrats de la república servien de data en tots els actes del govern, fossin exteriors o interiors.
Però, parlant amb rigor, no es pot considerar una era, perquè no hi ha punt de partida des d'on comptar els anys al no referir-se a una època concreta el primer d'aquella sèrie de noms.
Si s'hagués volgut datar un fet des de l'establiment de la república hagués estat necessari calcular el nombre d'eleccions de cònsols i, tot i així, des de l'any 60 del règim consular aquest mètode hagués cessat de ser segur, perquè l'any 304 de Roma ocorria el següent: El poder suprem es va confiar a uns decemviros que el van conservar dos anys, Els cònsols van ser algunes vegades reemplaçats per dictadors i sovint per tribuns militars, La república va quedar molt temps lliurada a l'anarquia, I no va prevaler el consolat sinó després de transcorreguts 85 anys en contínues vicissituds.
Era juliana L'època de l'era juliana (del 45 aC), és la reforma que va fer Juli Cèsar en el calendari romà, ordenant que l'any de la fundació de Roma (707), constés de 15 mesos, un total de 445 dies, que l'any següent (708), constés com 805, i cada quart any tingués 366 dies, introduint el dia addicional després de les calendes de març, és a dir, el 24 de febrer, l'any cridaria traspàs, per resultar doble el Sesto de les calendes de març.
Juli Cèsar també va dividir els mesos en el nombre de dies que encara es conserven i el calendari romà dividit en calendes, nones i idus fou utilitzat en la majoria dels documents públics d'Europa per espai de molts segles; el seu significat era el següent: La calendari és el primer dia de cada mes; Els idus eren vuit dies de cada mes: al març, al maig, juliol i octubre començaven el 15 º i en els altres el 13 º de cada mes; Les nonas eren el 5è dia de cada mes i el 7è de març, maig, juliol i octubre.
Aquesta regla de calendas, nonas i idus aquesta compresa en el següent dístic: Sex Majus nonas, Ocober, Julius et Mars Quatuor at raliqui dabit idus quidilibet octo .
Quan volem adaptar la nostra cronologia a la dels llatins, afegim un dia si ens referim a les nonas i idus, i dos si ens referim a les calendas. Quan adaptem la seva cronologia a la nostra, traiem els mateixos dies en iguals èpoques. Pel que fa a aquelles tres èpoques, explicaven els dies cap enrere, restant, enumerant els que faltaven per al seu compliment, posant en hablatiu el dia de la data, com a temps fix i determinat, i en acusatiu l'època a què es referien, mitjançant l'el·lipsi die davant .
Exemples de tot això són: Calendis, nonis, idibus aprilis , és a dir, en les calendas, nonas, i idus d'abril; Tertio (die davant) nonas aprilis; Cinquè idus el dia cinquè abans dels idus, és a dir, el dia 9 º; Desè calendas maji , el desè abans de les calendes de maig, el 22 d'abril.
El dia que precedeix o segueix a alguna de les tres èpoques, s'expressava amb la preposició pridie i prostidie , i ho veiem en alguns exemples com: Postridie idus Julii, era l'endemà dels idus de juliol, és a dir el dia 16è; Pridiecalendas maji , era el 30 d'abril.
Els noms dels mesos romans eren els mateixos que els de la cultura occidental. El mes de juliol es deia quintilis, fins a l'arribada de Juli Cèsar al poder, que va canviar el nom per juliol. Agost es deia sextitis fins a l'arribada al poder d'Octavi August, que el va canviar al nom d'agost.
Per espai de 37 anys, des de la mort del dictador Juli Cèsar, es va cometre un error greu en el calendari romà, explicant un any de traspàs, cada tres, en comptes de cada quatre anys, com si cada any constés de 365 dies i 8 hores. Quan es va descobrir aquest error havien transcorregut tretze intercalacions en comptes de deu i l'any començava amb tres dies de retard.
Es va necessitar corregir una altra vegada el còmput i manar que cadascun dels dotze anys següents contingués 365 dies, sense fracció d'hores i sense que hi hagués any de traspàs fins a l'any de Roma 760 º, que corresponia al 7è de la nostra era.
Des de llavors s'han seguit fent càlculs dels anys sense error i les nacions occidentals cristianes han adoptat la correcció juliana, encara després de generalitzada l'adopció del supòsit naixement de Jesucrist, com a principi de l'època.
Per a calcular lany de Roma respecte a l'any, abans o després de Jesucrist, si el de Roma és menor de 754, es dedueix del mateix guarisme i la resta és l'any que es busca. Si l'any de Roma és menys de 754, es dedueix del seu nombre la xifra 753 i la resta serà l'any de Jesucrist.
Uns exemples poden ajudar a entendre el que s'ha dit: Es busca l'any abans de Jesucrist corresponent al 685 de Roma. S'haurà de fer la següent operació: 754-685 (any de Roma) = 69 anys abans de Jesucrist Es busca l'any de Jesucrist corresponent al 792 de Roma. S'haurà de fer la següent operació: (any de Roma) 792-753 = 39 any de Jesucrist.
Era cristiana L'era cristiana o «era de l'Encarnació», o Anno Domini ('any del Senyor'), va començar el primer dia de gener, a la meitat del quart any de l'olimpíada 194a, l'any 753 des de la fundació de Roma i el 4714 del període julià. Els anys civils de la nostra era parteixen d'aquest moment, que es representa com 1-1-1 00:00.
Hi ha la certesa històrica que el primer que va fer ús d'aquest còmput va ser Dionís l'Exigu, monjo escita i abat romà amb el títol de Recapitutatio Dionís, però va cometre un error en el seu còmput d'uns quants anys, que només pot resoldre per una aproximació fundada en la probabilitat. Com que el naixement de Jesucrist ha influït tant en l'esperit i en els costums d'una gran part del món civilitzat, va haver de semblar convenient als erudits prendre-ho com a punt de separació entre dues sèries de segles essencialment diferents.
L'avantatge que resulta de l'adopció de l'era vulgar per fixar les dates anteriors i posteriors al naixement de Jesucrist no pot minorar per l'anacronisme de Dionisio; el càlcul, tot i ser erroni, ha estat generalment adoptat amb tant més motiu que fa que des del final del serveix de base a tots els sistemes de cronologia antiga i moderna. Tractar de posar-hi remei seria empitjorar el mal i direm que l'era cristiana o era vulgar, posterior en uns tres, quatre o set anys al naixement de Jesucrist, correspon amb altres eres en el següent: L'any 754 de la fundació de Roma (és a dir AD 1 = AUC 754). L'any 747 de l'era de Nabonassar Al primer de l'Olimpíada 195a Al 29è del regnat d'August En 1184 º des del saqueig de Troia, segons Diodoro, Eratòstenes i Apolodoro
Al , l'era anno Domini de Dionís l'Exigu era sabuda a Roma (almenys al voltant de l'any 650 una extensió de la taula de Pasqües de Dionisio va ser adoptada per l'església de Roma). Però en aquest segle l'era cristiana no es feia servir encara a Roma o en la part restant d'Itàlia. És el monjo i historiador anglès Beda el Venerable el primer que feia servir l'era cristiana completa com un sistema cronològic coherent, l'any 731, per datar esdeveniments històrics. Per aquesta raó, Beda pot ser considerat com el gran promotor de l'era cristiana. L'adopció d'aquesta era es va fer, en alguns països, en les següents dates: A Anglaterra, al ; A França, a finals del ; A Itàlia, al voltant de l'any 1000;