Dragon's Lair ("El Cau del Drac", en català) és un videojoc de laserdisc publicat per Cinematronics el 1983. L'animació del joc la va crear Don Bluth, ex-animador de la Disney.
La majoria dels jocs de l'època representaven els personatges amb sprites, que consisteixen en una sèrie de píxels mostrats en successió. Això, a causa de les limitacions de maquinari de l'època, feia que els artistes no poguessin aconseguir gaire detall: la resolució, les imatges per segon, i el nombre de fotogrames quedaven limitats severament. Dragon's Lair va superar aquestes limitacions aprofitant la gran capacitat d'emmagatzematge del laserdisc, però imposava d'altres limitacions en la manera de jugar.
L'èxit del joc va provocar nombrosos ports d'origen, seqüeles i jocs relacionats. Al ha estat tornat a publicar en una varietat de formats (per exemple, per a l'iPhone) com a joc "retro" o històric.
Actualment és un dels tres jocs de vídeo (juntament amb Pong i Pac-Man) en exhibició permanent en la Smithsonian Institution a Washington, DC.
Història Dragon's Lair presenta l'heroi, Dirk l'Ardit, tractant de rescatar la princesa Daphne del malvat drac Singe, que ha tancat la princesa Daphne al castell del mag Mordroc. La pantalla va mostrant escenes animades, i el jugador ha d'executar les accions o bé seleccionant una direcció o prement el botó de l'espasa amb la sincronització correcta, cosa que requereix que el jugador memoritzi cada escenari per tal de passar cadascun dels esdeveniments. La comèdia en diferents aspectes del joc deriva no només de les criatures estranyes i escenes humorístiques quan el personatge mor, sinó també del fet que, encara que Dirk representa que és un cavaller expert, és una mica maldestre, i té tendència a cridar i reaccionar amb horror als diversos perills que es troba.
El mode d'atracció del joc mostra diverses vinyetes curtes de joc acompanyades de la següent narració:
"Dragon's Lair (El Cau del Drac): L'aventura de fantasia on et converteixes en un valent cavaller, en una missió per rescatar la bonica princesa de les urpes d'un drac malvat. Controles les accions d'un aventurer atrevit, que busca dins el castell d'un mag malvat, que l'ha encantat amb monstres traïdors i obstacles. En les misterioses cavernes sota el castell, la teva odissea continua contra les forces impressionants que s'oposen als seus esforços per arribar al cau del Drac. Endavant, aventurer. La teva missió t'espera! "
Joc En comptes de controlar les accions del personatge directament, els jugadors controlen els seus reflexos, amb diferents segments de vídeo segons si les respostes són correctes o incorrectes. Dragon's Lair va ser el primer joc arcade on cada partida costava 0,50 dòlars EUA (o dos "crèdits"), el doble que els jocs tradicionals fins aquell moment.
Desenvolupament Dragon's Lair va començar com una idea de Rick Dyer, president d'Advanced Microcomputer Systems. Un equip de dissenyadors de jocs va crear els personatges i llocs, i després va coreografiar els moviments de Dirk a mesura que trobava els monstres i els obstacles del castell. El departament d'art d'AMS va crear storyboards per a cada secció com a guia per a l'animació final.
Dyer s'havia inspirat en el joc de text Adventure. Aquest joc va donar origen a una invent que va anomenar "La Màquina de la fantasia". Aquest dispositiu va anar evolucionant, des d'un ordinador rudimentari amb cinta de paper (amb il·lustracions i text) fins a un sistema que manipulava un videodisc que contenia majoritàriament imatges fixes i la narració. El joc creat per a aquesta màquina era una aventura gràfica anomenada The secrets of the Lost Woods.Entrevista amb Rick Dyer d'Animation World Network Els intents de comercialitzar la "Màquina de la fantasia" havien fracassat unes quantes vegades. Pel que sembla, el representant d'una empresa de joguines havia marxat enmig d'una presentació. Es diu que la inspiració li va venir a Dyer tot veient The Secret of NIMH, quan es va adonar que necessitava una animació de qualitat i un guió amb acció per fer un joc atraient. Va decidir d'agafar de The secrets of the Lost Woods un lloc reservat, però del qual no se n'havia escrit al guió, conegut com El Cau del Drac.
El joc va ser animat pel veterà animador de Disney Don Bluth i el seu estudi. El desenvolupament es va fer amb un pressupost molt limitat, va costar 1 milió de dòlars i va durar set mesos. Atès que l'estudi no podia permetre's el luxe de contractar models, els animadors van utilitzar revistes Playboy, com a inspiració per al personatge de la princesa Daphne"Dragon's Lair la pel·lícula?" de Suite101.com Els animadors també van utilitzar les seves pròpies veus per als personatges en comptes de contractar actors de doblatge per tal de mantenir els costos baixos. Només van utilitzar-ne un de professional: Michael Rye, per fer el narrador de la seqüència d'atracció (també ho va fer a Space Ace i Dragon's Lair II). La veu de la princesa Daphne va ser interpretada per Vera Lanpher, que llavors era la cap del departament de neteja.Behind the scenes, arxivat de DonBluth.com
La veu de Dirk l'Ardit la va fer el muntador Dan Molina, que més endavant va fer la veu d'un altre personatge animat, el "peix fora de l'aigua" de la pel·lícula de Disney Chicken Little, que també va muntar. Dirk crida o fa sorolls en nombroses ocasions, però parla amb paraules només dues vegades. En primer lloc, murmura "Uh, oh" quan la plataforma comença a retrocedir durant la seqüència de foc oscil·lant, i després exclama: "Wow!" quan entra al Cau del Drac i veu la princesa Daphne adormida.
La música i molts efectes de molts de so els va escriure i interpretar Chris Stone d'EFX Systems a Burbank. Bryan Rusenko i Glen Berkovitz van ser els enginyers d'enregistrament. Els 43 segons del "bucle d'atracció", es van gravar seguits en una sessió de 18 hores. Es van utilitzar només teclats, com l'E-mu Emulator i el sintetitzador Moog.
Detalls tècnics Els primers equips laserdisc que venien amb el joc (Pioneer LD-V1000 o PR-7820) s'espatllaven sovint. Encara que eren equips de bona qualitat, el joc tenia unes condicions de funcionament extremadament difícils: els equips de laserdisc estaven dissenyats principalment per a la reproducció de pel·lícules, en què el capçal làser s'havia de moure gradualment a través del disc, tot llegint linealment les dades del disc. En canvi Dragon's Lair exigia saltar a diferents seqüències d'animació en el disc cada pocs segons —fins i tot menys, en molts casos— segons dictés el joc. La gran quantitat de salts, juntament amb el temps que havia d'estar engegat, podia fer que el reproductor de laserdisc s'espatllés al cap d'un temps relativament curt. Això es va veure agreujat per la popularitat del joc. Com a resultat, els reproductors de discos làser sovint havien de ser reparats o substituïts.
La vida del làser de gas del reproductor original era al voltant de 650 hores; encara que els models posteriors tenien làsers d'estat sòlid amb una vida estimada de 50.000 hores, el motor de gir normalment fallava molt abans. És molt difícil de trobar un joc Dragon's Lair original amb el reproductor original, i s'han desenvolupat kits de conversió perquè les unitats puguin utilitzar reproductors més moderns.
El joc original americà de 1983 utilitzava un reproductor de laserdisc NTSC d'una sola cara fabricat per Pioneer, l'altra cara del disc estava reforçada amb metall per evitar que es doblegués. Les versions europees del joc les fabricava Atari sota llicència i utilitzava discos PAL d'una sola cara fabricats per Philips (sense el reforç de metall).
La versió arcada europea de Dragon's Lair es va llicenciar a Atari Irlanda (igual que Space Ace més endavant). Per això, el disseny de la consola era diferent de la versió de Cinematronics. Les principals diferències eren que el panell de puntuació digital LED va ser substituït per una pantalla de puntuació que apareixia després de cada nivell. La marca Atari era present en diferents llocs de l'equip (frontal, les ranures de monedes, el tauler de control i l'àrea de reixeta de l'altaveu), i el botó d'inici era el típic con il·luminat de les màquines d'Atari. Encara que Atari tenia la llicència exclusiva per a la regió, algunes màquines de Cinematronics també van arribar a Europa amb importacions irregulars.
Recepció Al principi, Dragon's Lair, va suposar una esperança renovada per a la indústria del videojoc, que passava un període d'estancament; s'esperava que fos el primer d'una nova onada de jocs immersius amb laserdisc. Una cita de Newsweek capta el nivell d'entusiasme que provocava el joc: "Dragon's Lair és la joguina més atractiva de l'estiu: el primer joc d'arcade dels Estats Units amb imatges de qualitat cinematogràfica que acompanyen l'acció ... El joc ha estat empassant-se monedes dels nens a tota velocitat des de la seva aparició a principis de juliol. Diu Robert Romano, de 10 anys, que va estar-se esperant tot el dia a l'aglomeració de Castle Park sense poder jugar", és el joc més impressionant que he vist en la meva vida". Els propietaris de les sales de jocs explicaven que es feien llargues cues per jugar, malgrat que era el primer videojoc que costava 50 cèntims en comptes de 25. Però també estaven preocupats perquè els jugadors acabarien descobrint la manera de jugar-hi, "s'hi acostumarien i deixarien de jugar-hi". El juliol de 1983, ja s'havien distribuït 1.000 màquines, i n'hi havia prop de 7500 encarregades. A finals de 1983, Electronic Games i Electronic Fun posaven Dragon's Lair com a número 1 de la classificació de jocs als Estats Units, mentre que la indústria dels jocs li reconeixia el mèrit d'haver ajudat a la recuperació de la crisi de 1983. Dragon's Lair es va reconèixer com a joc més influent de 1983, amb l'argument que els gràfics per ordinador normals semblaven "força senzills en comparació amb animació de primera qualitat". El febrer de 1984, es va informar que ja havia recaptat més de 32 milions de dòlars per a Cinematronics. Un dels elements del joc que va ser rebut negativament fou el temps de pantalla negra que es produïa entre una escena i la següent, que Dyer va prometre que seria eliminat per al futur Space Ace i per a la prevista segona part de Dragon's Lair. Cap a mitjans de 1984, però, després de la publicació de Space Ace i d'altres jocs similars amb poc èxit, els sentiments sobre Dragon's Lair en la indústria havien canviat i ja se'n parlava com a fracàs degut al cost excessiu per un joc que "perdia popularitat".
El 2001, GameSpy va col·locar Dragon's Lair al número 7 de la classificació dels "50 millors jocs arcade de tots els temps"GameSpy's Top 50 Arcade games of all time
Els crítics van considerar Dirk un personatge que semblava que "a diferència d'altres herois de videojocs, la personalitat de Dirk té un costat còmic i humà". La Princesa Daphne va tenir disparitat d'opinions. Se la considera sovint un dels personatges més atractius de la història del videojoc, a més de ser una de les donzelles en perill claus dels videojocs, també va rebre reaccions mixtes per la seva veu de tonteta i la sema imatge semidespullada. Bluth va descriure Daphne explicant que "l'ascensor de la Daphne no li arriba ben bé fins al terrat, però tenia un propòsit", un fet remarcat pels crítics del joc, que el trobaven violent i sexista.The sad truth about 'Space Ace' — modern technology, caveman attitude El 2009, en Singe va quedar classificat al lloc 93 de la llista dels "100 millors dolents dels videojocs" d'IGN
Llegat La "Màquina de la Fantasia" original va acabar sent comercialitzada com a consola de videojocs amb el nom de Halcyon, però va tenir molt poc èxit.