La Croada contra la Corona d'Aragó, també anomenada Croada contra Catalunya, fou un conflicte bèl·lic que va durar del 1283 al 1285. La croada va ser declarada pel papa Martí IV i pel rei de França Felip III l'Ardit contra Pere el Gran per la seva intervenció en els afers sicilians en contra de la voluntat papal. La major part del conflicte es desenvolupà en terres catalanes, tot i que els primers episodis van succeir a la frontera navarroaragonesa. Com a venjança, els catalans van atacar Mallorca i Occitània.
Pere el Gran va haver de lluitar contra el poderós exèrcit croat que donava suport a Felip III —fonamentalment compost per tropes del Regne de França, el Regne de Mallorca i la República de Gènova— únicament amb les tropes catalanes i valencianes, sense poder comptar amb la noblesa del Regne d'Aragó, que va abstenir-se de participar en el conflicte.
Antecedents L'extensió dels territoris conquerits per Jaume el Conqueridor, amb població mudèjar, l'enorme despesa militar que calia suportar, les pretensions dels nobles als diferents regnes, i les friccions amb les corones veïnes produïren una època de fortes tensions.
Ferran Sanxis de Castre
L'any 1275, mentre l'infant Pere estava al Regne de Navarra amb la pretensió de casar-se amb Joana I de Navarra tot fent efectiu el Tractat de Tudela, alguns nobles catalans, entre els quals es trobaven Ramon Folc V de Cardona, Jofre III de Rocabertí i el seu fill Dalmau, Arnau Roger I de Pallars Sobirà i Hug V d'Empúries, amb el suport de nobles aragonesos com Artal de Luna, Ferriz de Liçana, Pere Cornel i Ximeno d'Urrea, es van revoltar amb la intenció d'obtenir diners, terres i privilegis i evitar anar a la guerra en suport de la Corona de Castella, víctima dels atacs benimerins. El capitost de l'aixecament fou Ferran Sanxis de Castre, fill natural de la relació de Jaume el Conqueridor amb Blanca d'Antillón, que pretenia enemistar el rei amb l'hereu i gairebé reeixí quan Jaume I va fer prometre a l'infant Pere la devolució dels castells presos a Ferran un cop finida la revolta. Quan l'infant assaltà el castell d'Antillón, Ferran contraatacà per tal d'alçar el setge i fou derrotat, fugint al juny cap al castell de Pomar, encalçat pel seu germanastre, disposat a prendre el seu refugi a l'assalt. Veient-se perdut, Ferran provà en va de fugir disfressat de pastor mentre els seus soldats s'enfrontaren als de Pere, però fou atrapat quan intentava travessar el Cinca i Pere manà que fos ofegat al riu.José Hinojosa Montalvo, Pere III el Gran (1240-1285)
L'impost del bovatge
Les despeses bèl·liques de Jaume el Conqueridor havien malmès la hisenda de la corona, i quan esdevingué rei Pere el Gran reclamà als catalans l'impost del bovatge, cosa que provocà un gran descontentament entre la noblesa catalana.* Les dinasties d'Urgell, de Foix, de Pallars, de Cardona i d'Erill, encapçalades pel comte Roger Bernat III de Foix, es van revoltar contra el cobrament de l'impost. Pere III va reunir els nobles fidels de València i Catalunya esclafant els revoltats al setge de Balaguer el 1280.
El 1283, la noblesa catalana formà l'anomenada Unió reclamant el privilegi general a més de privilegis locals, abolir el bovatge, l'exempció d'impostos per establir-se a Sicília i Calàbria, reunir anualment a Catalunya les corts catalanes i la confirmació dels usatges de Barcelona, que el rei Pere hagué de concedir a les corts catalanes a BarcelonaMuseu d'història de Catalunya, El pacte, fonament de govern per aconseguir ajuda militar enfront de l'amenaça de la invasió croada, que va ser-li concedida.
El conflicte sicilià
La política internacional de Jaume el Conqueridor havia generat l'aïllament internacional de la Corona d'Aragó. Tancades les possibilitats d'expansió a la península Ibèrica pel Tractat d'Almizra, i al sud de França pel Tractat de Corbeil,Association des cadres catalans de Toulouse, Jaume I el Conqueridor les necessitats d'expansió, tant del casal d'Aragó com de la seva burgesia mercantil i marinera, van fer que el rei es fixés en Sicília com a futura expansió territorial, atesa la inestabilitat provocada pel fet de ser un dels escenaris de la Guerra entre güelfs i gibel·lins.
miniatura|esquerra|Coronació de Manfred I de Sicília, de Giovanni Villani Manfred I de Sicília, fill il·legítim de l'emperador Frederic II, pujà al tron del Regne de Sicília el 1258, i el 1262 Constança de Sicília, la seva filla, es casà amb l'infant Pere. Aquest matrimoni, juntament amb el suport sicilià a la República de Siena en contra de la República de Florència en la batalla de Montaperti, Adrian Fletcher, The Normans and the Hohenstaufens in Southern Italy and Sicily provocà l'antipatia del papa francès Climent IV, que excomunicà el rei.
El Regne de Sicília va esdevenir un feu del papat i Climent IV, preocupat pels avanços gibel·lins buscà ajut en Carles I d'Anjou, el germà petit del seu aliat Lluís IX de França, a qui concedí el regne a canvi d'expulsar Manfred dels feus papals del sud d'Itàlia. Les tropes de Carles d'Anjou entraren a l'illa i Manfred morí en la batalla de Benevent, mentre Carles era coronat rei de Sicília a Roma el 1266. Consolidant les seves forces, Conradí de Sicília va marxar vers Lucera i el 23 d'agost de 1268 amb un exèrcit multinacional de tropes italianes, castellanes, romanes, musulmanes i alemanyes van enfrontar-se a les tropes franceses del nou rei en la batalla de Tagliacozzo, en què fou fet presoner, i morí a mans angevines.La repressió posterior a la victòria va significar la condemna a mort de 150 barons Sota Carles d'Anjou i el seu successor Carles II, el nord es privilegià enfront del sud i fins i tot la capital es va traslladar de Palerm a Nàpols.
El 30 de març del 1282, quan començava a caure el crepuscle, una batussa entre uns sicilians i un grup de soldats francesos a Palerm fou l'espurna que feu esclatar un avalot antiangeví a la ciutat. Mentre les campanes de les esglésies tocaven a vespres, els sicilians massacraren tots els francesos que pogueren arreplegar. En les setmanes següents, el tumult s'estengué com una taca d'oli per tota l'illa de Sicília fins a convertir-se en una rebel·lió en tota regla. Carles d'Anjou, mossegant el ceptre en un atac de ràbia, no tingué més remei que cancel·lar la seva invasió de l'Imperi Romà d'Orient, no només perquè la revolta siciliana exigia la seva atenció completa, sinó també per motius purament materials com que els rebels de Messina havien desballestat les seves naus de guerra per fer-ne barricades. El primer acte dels sicilians després de prendre el control de l'illa i elegir els seus representants fou comunicar la notícia de la revolta a Constantinoble. Seguidament, enviaren un ambaixador al papa demanant-li que reconegués les ciutats sicilianes com a comuns sotmesos únicament a l'autoritat de l'Església, de manera similar a Venècia, Gènova i Pisa. Com era d'esperar, la resposta de Martí IV fou comminar-los a deposar immediatament les armes i acceptar Carles com a rei legítim de Sicília.
miniatura|Arribada dels aragonesos a Sicília Els rebels, que no tenien ni la més mínima intenció de fer-ho, cercaren una alternativa. Com que la reina consort d'Aragó, Constança de Sicília, era l'única hereva restant del sacre emperador romanogermànic Frederic II i única Hohenstaufen capaç de fer valdre els seus drets, els sicilians demanaren al rei Pere que prengués possessió de l'illa en nom de la seva muller. En aquell moment, Pere es trobava convenientment al nord d'Àfrica amb una gran flota construïda per a la campanya contra els hàfsides. Després de fingir indiferència durant unes setmanes per evitar donar un pretext al papa,A més a més, l'esclat de la revolta agafà Pere genuïnament desprevingut. El seu pla era esperar que Carles iniciés la seva invasió de l'Imperi Romà d'Orient per instigar aleshores una rebel·lió al Regne de Sicília i envair-lo mentre l'exèrcit angeví estigués ocupat fent la guerra als romans. Tanmateix, els sicilians se li avançaren amb l'ajuda de l'emperador romà i Pere no tingué més remei que adaptar-se al nou escenari. el rei salpà cap a Sicília i desembarcà a Trapani el 30 d'agost. Dos dies més tard, la host reial arribà a Palerm, on Pere inicialment fou rebut amb suspicàcia. Així i tot, davant de les pressions de Martí IV perquè acceptessin la sobirania de Carles i el compromís de Pere de respectar els antics privilegis dels quals havien gaudit sota Guillem II de Sicília, els sicilians oferiren la corona al rei d'Aragó, coronat per aclamació popular a la Catedral de Palerm el 4 de setembre. Desitjosos de consolidar l'aliança romanoaragonesa, el genovès Benet Zacaries i l'arquebisbe de Sardes es reuniren amb Pere a Palerm per explorar la possibilitat de casar Andrònic, fill i successor designat de Miquel VIII Paleòleg, amb una de les filles del rei, però les negociacions no arribaren a bon port, car l'última cosa que volia Pere en aquell moment era atiar encara més la ira de l'Església. El nou monarca de Sicília es mogué amb celeritat per aixecar el setge de Messina i expulsar completament les forces angevines de l'illa. Unes setmanes més tard, la victòria de la flota aragonesa a Nicòtena consolidà el seu control de l'estret de Messina.
Pere tacà Calàbria i ocupà Reggio, mentre Carles recuperava Isxia. Carles intentà ocupar Malta, que s'havia declarat favorable a Pere d'Aragó, però havia estat ocupada pels catalans, i la flota catalana sota el comandament de Guillem Galceran de Cartellà i Roger de Llúria, el derrotà al combat de Malta el 8 de juny i els catalans desembarcaren a Malta, Gozzo i Comino. El 1283, Carles d'Anjou va nomenar Guillem de Berardi com a virrei d'Albània amb seu a Dirràquion.
Com a conseqüència d'aquestes accions, el papa Martí IV, que havia succeït Climent IV, va declarar el rei Pere el Gran privat dels seus regnes, i donà la investidura com a rei d'Aragó, rei de València i comte de Barcelona el 27 d'agost de 1283 a Carles I de Valois, segon fill del rei Felip III de França.
El Regne d'Aragó
Les crides a rebutjar l'atac francès van ser desobeïdes pels nobles aragonesos, i en l'assemblea de Tarassona de l'any 1283 van presentar al rei les seves reivindicacions, en forma de greuges i reclamacions que es basaven en el manteniment dels privilegis, la impossibilitat d'exigir nous impostos i un canvi en les formes de govern, i l'extensió dels furs d'Aragó al Regne de València, que havia de desaparèixer i ser annexionat.Antoni Atienza, Pere I de Valencia i III d'Aragó: La conquista de Sicilia Els juramentats es comprometien a ajudar-se mútuament si el rei procedia contra ells. En les corts d'Aragó de Saragossa del 1283, Pere concedeix el privilegi general, Justin Wintle, The Rough Guide History of Spain una confirmació del dret que és el primer assaig per fixar legalment la relació del rei i el país, i la instauració d'institucions polítiques, estenent aquesta legislació al Regne de València.
El Regne de Mallorca
miniatura|Jurament dels privilegis del Regne de Mallorques per Jaume II de Mallorca, davant de Jaume I A la mort de Jaume I el Conqueridor el 1276 i en aplicació del seu testament de 1262, es deixaven a l'infant Jaume les possessions que formaven la Corona de Mallorca. La darrera voluntat de Jaume I establia el Regne de Mallorca com una entitat separada de la Corona d'Aragó i establia que si una de les dues línies del casal de Barcelona no tenia hereus barons, els seus estats passaven a l'altra branca.