miniatura|Mohandas Gandhi va ser el principal líder polític i ideològic de l'Índia durant el moviment d'independència de l'Índia. El terme del Moviment d'independència de l'Índia comprèn un ampli ventall d'organitzacions polítiques, filosofies i moviments que tenien l'objectiu comú d'acabar primer amb la Companyia Britànica de les Índies Orientals, i després amb el Raj Britànic, en algunes parts del sud d'Àsia. El moviment d'independència va veure diverses campanyes nacionals i regionals, agitacions i esforços tant de caràcter no-violent com militar.
Durant el primer quart del , Raja Rammohan Roy va introduir l'educació moderna a l'Índia. Swami Vivekananda va ser el principal arquitecte que projecta profundament la rica cultura de l'Índia cap a l'oest al final del segle XIX. Molts dels líders polítics del país del segle XIX i XX, incloent Mahatma Gandhi i Netaji Subhas Chandra Bose, van ser influenciats pels ensenyaments de Swami Vivekananda.
Els primers moviments militants es van organitzar a Bengala, però després va pujar a l'escenari polític un moviment definit en el recentment format Congrés Nacional Indi (en català, CNI), amb eminents líders moderats que buscaven només el seu dret fonamental d'aparèixer en els exàmens de l'administració pública, així com més drets, de naturalesa econòmica, per a la gent de la terra. La primera part del segle XX va veure un enfocament més radical cap a la independència política proposada pels líders, com el Bal Pal Lal i Sri Aurobindo. El nacionalisme militant també va sorgir en les primeres dècades, culminant en el fracàs de la conspiració indoalemana i de la conspiració de Ghadar durant la Primera Guerra Mundial.
Les últimes etapes de la lluita per la llibertat de la dècada de 1920 va fer que el CNI adoptés la política de Mohandas Gandhi de la no-violència i la resistència civil, la lluita constitucional de Muhammad Ali Jinnah pels drets de les minories a l'Índia, i diverses altres campanyes. Figures llegendàries com Netaji Subhash Chandra Bose va arribar més tard a adoptar un enfocament militar del moviment, mentre que altres com Swami Saraswati Sahajanand volia tant la llibertat política i com l'econòmica de l'Índia, dels camperols i les masses treballadores. Poetes com Rabindranath Tagore van fer servir la literatura, la poesia i el llenguatge com a eines per a la presa de consciència política. El període de la Segona Guerra Mundial va veure el pic de les campanyes pel moviment Quit Índia (dirigit pel Mahatma Gandhi) i l'Exèrcit Nacional Indi, moviment (liderat per Netaji Subhash Chandra Bose) i altres, que comportaren finalment la retirada dels britànics.
El treball d'aquests diversos moviments en última instància va portar a la Llei d'Independència de l'Índia de 1947, que va crear els dominis independents de l'Índia i el Pakistan. L'Índia va continuar sent un domini de la Corona fins al 26 de gener de 1950, quan la Constitució de l'Índia va entrar en vigor, establint-se la República de l'Índia; el Pakistan ja era independent des del 1947.
El moviment d'independència indi va ser un moviment de masses que abastà diversos sectors de la societat. També es va sotmetre a un procés d'evolució ideològica constant. Malgrat la ideologia bàsica del moviment anticolonial, que va ser avalada per una visió del desenvolupament econòmic independent del capitalisme, juntament amb una estructura política laica, democràtica, republicana i de llibertats civils. Després de la dècada de 1930, el moviment va adquirir una orientació fortament socialista, a causa de la creixent influència dels elements de l'esquerra del CNI, així com el sorgiment i creixement del Partit Comunista de l'Índia. Per altra banda, i a causa de les polítiques del CNI, s'havia creat la Lliga Musulmana de l'Índia el 1906 per protegir els drets dels musulmans en el subcontinent indi i que presentés una veu musulmana al govern britànic.
Antecedents El primer europeu a arribar a l'Índia a través de l'oceà Atlàntic va ser l'explorador portuguès Vasco da Gama, que va arribar a Calicut el 1498 a la recerca d'espècies. Poc més d'un segle després, els holandesos i els anglesos van establir llocs comercials al subcontinent indi, i el primer lloc comercial anglès es va establir a Surat el 1613.
Durant els dos segles següents, els britànics van derrotar els portuguesos i els holandesos, però van romandre en conflicte amb els francesos. El declivi de l'Imperi Mogol a la primera meitat del va permetre als britànics establir-se en la política índia. Durant la batalla de Plassey, l'exèrcit de la Companyia de les Índies Orientals va derrotar Siraj ud-Daulah, el Nabab de Bengala, i la companyia es va establir com un actor important en els afers indis. Després de la batalla de Buxar de 1764, va obtenir drets administratius sobre Bengala, Bihar i la part de Midnapur d'Odisha.
Després de la derrota de Tipu Sultan, la major part del sud de l'Índia va quedar sota el domini directe de la companyia o sota el seu control polític indirecte en una aliança subsidiària. Posteriorment, la Companyia va prendre el control de les regions governades per l'Imperi Maratha, després de derrotar-los en una sèrie de guerres. Gran part del Panjab va ser annexionat l'any 1849, després de la derrota dels exèrcits sikhs a la Primera (1845-46) i Segona Guerra Sikh (1848-49).
Resistència inicial al govern de la Companyia miniatura|Bahadur Xah II va ser declarat Emperador de l'Hindustan durant la Rebel·lió índia de 1857.
Maveeran Alagumuthu Kone va ser un revolucionari primerenc contra la presència britànica en Tàmil Nadu. Es va convertir en líder militar a la ciutat d'Ettayapuram i va ser derrotat en la batalla contra les forces britàniques i maruthanayagam. Va ser executat en 1757. Puli Thevar es va oposar al Nawab d'Arcot, secundat pels britànics. Maruthanayagam Pillai va ser comandant de l'Exèrcit de Madras de la Companyia Britànica de les Índies Orientals. Va néixer a una família de castes de Tàmil Vellalar en un llogaret anomenat Panaiyur a l'Índia britànica, la qual cosa ara està en Nainarkoil Taluk, Districte de Ramanathapuram de Tamil Nadu, l'Índia. Es va convertir a l'islam i va ser anomenat Muhammad Yusuf Khan. Va ser popularment conegut com a Khan Sahib quan es va convertir en un governant de Madurai. Es va convertir en un guerrer en les tropes d'Arcot, i després en un comandant de les tropes britàniques de la Companyia de l'Índia Oriental. Els britànics i l'Arcot Nawab ho van emprar per a suprimir el Polygar (també anomenat Aixecament de Palayakkarar en el sud de l'Índia. Més tard se li va encomanar administrar el país de Madurai quan va finalitzar la regla de Madurai Nayak. Més tard va lliurar la guerra contra els britànics i l'Arcot Nawab. Va sorgir una disputa amb els britànics i Arcot Nawab, i tres dels associats de Khan van ser subornats per a capturar-ho. Va ser capturat durant la seva oració matutina (Thozhugai) i penjat el 15 d'octubre de 1764 a Sammatipuram, prop de Madurai. Les llegendes locals afirmen que va sobreviure a dos intents anteriors de penjar, i que el Nawab temia que Yusuf Khan tornés a la vida i que el seu cos es desmembrés i enterrés en diferents llocs al voltant de Tamil Nadu.
A l'Índia oriental i en tot el país, les comunitats indígenes van organitzar nombrosos aixecaments contra els britànics i els seus col·legues, especialment els terratinents i els prestadors. Un dels primers d'ells en el registre va ser dirigit per Binsu Manki al voltant de 1771 sobre la transferència de Jharkhand a la Companyia Britànica de l'Índia Oriental. El Rangpur Dhing va tenir lloc entre 1782 i 1783 en els voltants de Rangpur, Bengala.
Després de la revolta de Binsu Manki en Jharkhand, es van produir nombrosos aixecaments en tota la regió, inclosa la rebel·lió encapçalada per Tilka Manjhi en 1784; la revolta Bhumij de Manbhum de 1798 a 1799; l'aixecament Chero de Palamu el 1800 sota el lideratge de Bhukan Singh, i dos aixecaments de la regió Dukan el 1807. La rebel·lió Ho va tenir lloc quan la comunitat Ho va arribar per primera vegada en contacte amb els britànics, de 1820 a 1821 prop de Chaibasa en el riu Roro a Singhbhum Occidental, però van ser derrotats per la cavalleria colonial. Una revolta Bhumij més gran es va produir prop de Midnapore a Bengala, sota el lideratge de Ganga Narain Singh, que anteriorment també havia estat involucrat en la direcció de les rebel·lions Chuar en aquestes regions de 1771 a 1809. Syed Mir Nisar Ali Titumir va ser un predicador islàmic que va dirigir un aixecament pagès contra els hindús zamindars de Bengala i els britànics durant el . Juntament amb els seus seguidors, va construir un fort de bambú (Bansher Kella en Bengala) en el llogaret de Narkelberia, que va guanyar un lloc destacat en la llegenda popular Bengalí. Després de l'assalt del fort dels soldats de l'Imperi Britànic, Titumir va morir de les seves ferides el 19 de novembre de 1831. Aquestes rebel·lions condueixen a moviments regionals més grans en Jharkhand i més enllà, com la insurrecció Kol liderada per Singhray i Binray Manki, on les comunitats Kol (Munda, Oraon, Bhumij i Ho) es van unir per a rebel·lar-se contra els estranys de 1830 a 1833.
esquerra|miniatura|Birsa Munda, líder de la rebel·lió Munda (Ulgulan) El Santhal Hul va ser un moviment de més de 60.000 santals que va tenir lloc entre 1855 i 1857 (però que va començar ja el 1784) i va ser dirigida particularment pels germans Sidhu, Kanhu, Chand i Bhairav i les seves germanes Phulo i Jhano del clan Murmu durant els seus anys més fervents que van conduir a la Rebel·lió índia de 1857. Més de 100 anys d'aquestes rebel·lions creixents van crear les bases per a un gran i impactant moviment mil·lenarista a l'est de l'Índia que va tornar a sacsejar els fonaments del domini britànic a la regió, sota el lideratge de Birsa Munda. Birsa Munda pertanyia a la comunitat Munda i va liderar milers de persones de les comunitats Munda, Oraon i Kharia a l'Ulgulaan (revolta) contra l'expansió política britànica i els que la van impulsar, contra les conversions forçoses dels pobles indígenes al cristianisme (fins i tot creant un moviment birsaïta) i contra el desplaçament dels pobles indígenes de les seves terres. Per sotmetre aquestes creixents tensions, que cada cop escapaven del control dels britànics, van emprendre la recerca agressiva de Birsa Munda, i fins i tot van oferir una recompensa. Van atacar brutalment els turons de Dombari, on Birsa havia reparat un dipòsit d'aigua i havia establert el seu quarter general revolucionari entre el 7 i el 9 de gener de 1900, assassinant un mínim de 400 dels guerrers Munda que s'hi havien congregat, de manera similar als atacs contra la gent de Jallianwallah Bagh, però rebent molta menys atenció. Els turons es coneixen avui com a Topped Buru, el monticle dels morts. Birsa va ser finalment capturat al bosc de Jamkopai a Singhbhum i assassinat pels britànics a la presó el 1900, amb una cremació/enterrament precipitat per assegurar-se que el seu moviment fos reprimit.
miniatura|Pazhassi Raja va lluitar contra els britànics en una sèrie de lluites contínues durant 13 anys durant la Guerra de Cotiote.