La KV17 és la tomba més completa, més fonda, la més llarga i possiblement la més bella de tota la Vall dels Reis, a la Necròpolis Tebana (Luxor). La tomba també ha rebut el nom de "Tomba de Belzoni" (pel seu descobridor), Tomba d'Apis (perquè Belzoni hi va trobar un brau momificat) i Tomas Young l'anomenà "Tomba de Psammis, fill de Neko". El faraó Seti I, de la dinastia XIX hi va ser enterrat.
La tomba a l'antic Egipte Començada a construir pel mateix Seti I i segurament acabada pel seu fill i hereu Ramsès II cap al 1278 aC, la tomba va servir provisionalment d'amagatall de mòmies reials (incloses les de Ramsès I, el pare de Seti I, i Ramsès II) durant el Tercer període intermedi, abans que els Summes Sacerdots d'Amon de la dinastia XXI no les traslladessin a l'amagatall de Deir el-Bahari, la tomba TT320. La tomba va ser saquejada diverses vegades.
El controvertit Belzoni i el descobriment de la tomba miniatura|esquerra|120px|El "Gran Belzoni" El venecià Giovanni Battista Belzoni, més conegut com "el Gran Belzoni", havia estudiat enginyeria hidràulica, però havia treballat de forçut en un circ ambulant (era molt corpulent i mesurava més de dos metres). La seva fascinació pels recents descobriments a Egipte i un intent de trobar feina com a enginyer el va dur, junt amb la seva dona, l'anglesa Sarah Bane, al país del Nil. La seva ambició era descobrir tresors nous i potser algun gran rei. Aviat es va posar a treballar per a Henry Salt, el cònsol britànic a Egipte, qui li encarregà d'enviar a Anglaterra tot allò que pogués. La seva primera gran gesta, el 1817, va ser enviar des del Ramesseum un bust de més de 7 tones de Ramsès II, anomenat aleshores "el jove Memnon", al Museu Britànic de Londres. Belzoni va quedar fascinat per aquell faraó i en va voler seguir el rastre per tot Egipte. El mateix any va estar excavant infructuosament a la Vall dels Reis, fins que poc abans d'abandonar, a mitjans de setembre del mateix any, va descobrir la tomba KV16 del pare de Seti I, Ramsès I, una tomba petita i inacabada, però molt avançada si tenim en compte que Ramsès I només va regnar durant un any aproximadament. El descobriment va animar Belzoni a seguir excavant i més o menys un mes després, el 16 d'octubre, va descobrir la KV17.
Segons el mateix Belzoni, la tomba semblava acabada de tancar, les pintures dels murals brillaven tant i estaven tan ben conservades que semblaven acabades de fer. Belzoni també va trobar restes dels materials i utensilis emprats pels constructors (de Deir al-Madinah) abandonats a la tomba.
La conservació i l'espoli miniatura|Decoracions i inscripcions del Llibre de les Portes. Des del descobriment de Belzoni diversos egiptòlegs i expedicions van visitar la tomba. El mateix descobriment de la tomba de Seti I va causar tanta expectació en la seva època a Europa com el descobriment de la tomba de Tutankamon (la KV62) un segle més tard. El resultat fou un deteriorament significatiu, un saqueig freqüent avui considerat vandalisme (tant els col·leccionistes com els principals museus d'Europa en volien una part) i també freqüents intents de documentació, manteniment i restauració que continuen avui dia. Alguns dels fets més destacats: miniatura|esquerra|Fragment d'un dels pilars, avui al Museu Egipci de Berlín El mateix Belzoni va documentar la tomba i en va fer aquarel·les per una banda, però hi va viure dins amb la seva dona durant uns dies (era relativament habitual en aquella època, diversos exploradors i cercadors de tresors ho van fer), fent servir espelmes per a il·luminar-la i se'n va endur diversos objectes, inclòs el sarcòfag d'alabastre del faraó, que va enviar a Henry Salt i que està al Museu Soane (Museu de sir John Soane) des del 1824. També va omplir el pou funerari amb runa per a poder accedir a la tomba i per a poder treure'n el sarcòfag i el va deixar així, va construir uns dics de contenció per a prevenir les inundacions insuficients i, un any després del descobriment, la tomba es va inundar. Arran d'això la roca de la tomba es va expandir (es va "inflar" d'aigua) i contraure (en eixugar-se), el revestiment artificial (el recobriment per a allisar les parets i dibuixar-hi les pintures i relleus) va quedar ballant i part de les parets i dels sostres es van ensorrar. El 1825, l'egiptòleg James Burton va construir murs al voltant de l'entrada de la tomba, millorant els dics de Belzoni i en va fer canalitzacions per a evitar les futures inundacions. També va buidar el pou funerari. Des d'aleshores la tomba no s'ha tornat a inundar. El 1926, Robert Hay la visità i documentà. Jean-François Champollion, el traductor de la pedra Rosetta que va desxifrar els jeroglífics, es va endur part d'una paret amb decoracions de 2,26 x 1,05 metres (de la porta de "G") durant l'expedició que va fer a Egipte el 1828, coneguda com l'"Expedició franco-toscana", el seu amic i col·laborador Ippolito Rosellini també se'n va endur objectes. Avui dia tots aquests elements formen part de les col·leccions del Museu del Louvre i del museu de Florència. Champollion també va estar estudiant i documentant les inscripcions de la tomba. Al corredor "G" també es van arrencar parts dels murals (com els cartutxos reials, algunes figures i part dels textos) en diverses èpoques. L'expedició prussiana del 1845 també es va endur objectes de la tomba que avui són al Museu Egípci de Berlín (Ägyptisches Museum Berlin, en alemany). Karl Richard Lepsius, el cap de l'expedició, la va descriure, dibuixar, la va mesurar i en va fer els primers plànols, documentació que va incloure en la famosa recopilació de 12 volums Denkmäler aus Aegypten und Aethiopien - Monuments d'Egipte i Etiòpia (del 1849 al 1858).miniatura|Representació isomètrica, planta i alçat de la KV17 Howard Carter, el futur descobridor de la tomba de Tutankamon (la KV62), la va excavar i va realitzar diversos treballs de restauració i apuntalament: va reforçar les parets que s'havia endut Champollion amb maons per a evitar que s'esfondressin i també va protegir amb maons i amb una reixa l'entrada i la primera part del llarg corredor de surt de la cambra funerària i que s'enfonsa en la roca uns 174 metres. Tot i els esforços de Carter, la situació de les parets i dels sostres continua empitjorant i han aparegut diverses esquerdes. El 1979, l'equip del Theban Mapping Project (o TMP), dirigit per l'egiptòleg Kent Weeks, la va mesurar, estudiar i en va fer plànols nous. El 1991, l'egiptòleg i epigrafista Erik Hornung la va estudiar i en va copiar els textos, estudi que més tard publicà en un recull sobre algunes de les tombes més destacades de la Vall. Des del 1996 fins al 2000, un equip de l'American Research Center in Egypt (Centre d'Investigació Americà a Egipte) va estar restaurant la tomba. El 2001, un equip del TMP va estar modificant i millorant les parets exteriors, d'època moderna, que envolten l'entrada per a minimitzar-ne el risc d'inundacions. El Consell Suprem d'Antiguitats Egípcies ha apuntalat parts de la tomba amb bastides de metall. El seu director, Zahi Hawass, va fer reforçar l'estructura del corredor "K" amb bastides i bigues de ferro per a poder-hi entrar i excavar-lo el 2010.
En general, els problemes més greus que pateix la tomba és l'ennegriment dels frescos, per diversos motius, un d'ells les nombroses vegades que s'han emprat espelmes o torxes per a documentar-la, per a excavar-la, per a reformar-la, etc. També des de Belzoni i en diverses ocasions es van calcar dibuixos i textos amb tècniques a l'aigua i es van fer motlles que van embrutar i malmetre els pigments originals i els relleus, i el pas del temps i les nombroses visites a la tomba tampoc han ajudat gens. La tomba també ha patit un vandalisme freqüent: uns han excavat parets per a trobar cambres ocultes i passadissos secrets, d'altres n'han arrencat (o ho han intentat) els murals, etc. Molts dels murals arrencats s'han perdut i només en queden els dibuixos dels primers exploradors.
Actualment, la tomba està tancada al públic per a evitar més desperfectes i només hi tenen accés els especialistes autoritzats.
L'arquitectura miniatura|Part d'un mural amb inscripcions jeroglífiques arrencat de la tomba L'hipogeu està situat a la branca sud-est del uadi de la Vall, entre les tombes KV16 de Ramsès I i KV18 de Ramsès X. La tomba té un eix lineal i recte, amb una orientació cap al sud-oest, i l'únic desviament que hi ha són les cambres laterals que complementen les cambres principals i un petit desviament de 0,6º a partir del corredor "G". Tot el disseny de la tomba busca la proporció, la simetria, els eixos rectes i els angles de 90° a les cantonades. La tomba té una llargada lineal de 106 metres, una llargada total aproximada de 126 metres (si comptem les cambres laterals) i una àrea total de 650 metres quadrats, a la llargada cal afegir els 174 metres del corredor inacabat que comença a la cambra funerària. Quan s'hagi acabat d'excavar la tomba dels fills de Ramsès II (els nets de Seti I), la KV5, és molt probable que superi la llargada d'aquesta tomba. La tomba està dividida en dues parts ben diferenciades, la superior, amb l'entrada i les capelles i la inferior on trobem, entre d'altres, la cambra funerària.
miniatura|esquerra|425px|Plànol de la tomba - dibuix de Lepsius
Avui dia s'entra a la tomba per una estructura moderna, amb parets, sostre, uns graons i un replà, que protegeix l'entrada original, a partir d'aquí comencen les escales antigues ("A") que porten fins a la porta de "B" (les portes són petits rebedors d'aproximadament un metre de fondària, en alguns dels quals s'han trobat forats preparats per a col·locar-hi les frontisses d'una porta), a continuació trobem el corredor amb rampa descendent "B" que porta fins a la porta de les escales "C", al principi de les escales "C", arran de les parets laterals i coincidint amb la part superior del primer graó, es van fer dues petites rampes (similars a uns prestatges d'obra) que continuen en el mateix nivell en direcció a fons de la tomba, formant dos nínxols laterals estrets. Les escales baixen fins a l'entrada de la porta de "D", la tomba continua amb un corredor, "D", amb una rampa descendent.
Al final del corredor, a prop de la següent porta, la d'"E", hi ha uns grans marcs negres dibuixats, en tombes posteriors aquests marcs negres es convertirien en nínxols. Després de la porta d'"E" trobem el pou funerari, "E", amb una fondària de més de 6 metres i mig, de forma rectangular a la part superior, però al fons, cap als 5 metres i mig de fondària, hi ha una ampliació brusca que podria no haver estat feta intencionadament sinó degut a alguna mena d'ensorrament perquè hi havia una veta de pedra tova o una inundació. El pou no s'ha acabat de buidar mai de runa i rocs. Actualment hi ha un pont d'obra i fusta que creua el pou per a permetre l'accés a la resta de la tomba.
NOTA: Al plànol de Lepsius el pou funerari apareix cobert, amb la mateixa fondària que les altres cambres.