Paul Hindemith (Hanau, Hessen, 16 de novembre de 1895 – Frankfurt del Main, 28 de desembre de 1963) va ser un compositor, violista, professor i director d'orquestra alemany. És considerat un dels compositors més significatius de la seva generació i una de les figures clau de la música d'entreguerres.
Paul Hindemith és una figura central de la música del , un creador d’una versatilitat poc habitual. A la seva producció, vasta i diversa, s’hi afegeixen una carrera interpretativa intensa —com a instrumentista i com a director— i una activitat teòrica que va marcar generacions de músics. Profundament arrelat a la tradició germànica, que assumia i reinterpretava amb naturalitat, va impulsar alhora una renovació pròpia, menys extrema que la de Schönberg i els membres de la Segona Escola de Viena, però no per això mancada d’ambició. Aquesta posició intermèdia —entre la ruptura i l’herència— li va comportar incomoditats: els sectors més conservadors el consideraven massa atrevit, mentre que els avantguardistes el trobaven insuficientment radical. A això s’hi afegeix l’envergadura del seu catàleg, que abraça pràcticament tots els gèneres i combinacions instrumentals imaginables i que fa difícil captar d’un sol cop d’ull la coherència del seu recorregut creatiu. Tot plegat explica per què, tot i la seva importància històrica, Hindemith continua essent, en part, un clàssic menys reconegut del que mereixeria.
Va fundar l'Amar Quartet l'any 1921, fent nombroses gires per Europa. Com a compositor, es va convertir en un gran defensor de l'estil musical Neue Sachlichkeit (Nova Objectivitat) als anys 20, amb composicions com Kammermusik, que inclouen obres amb viola i viola d'amore com a instruments solistes amb un esperit neobachià. Altres composicions destacades inclouen el seu cicle de cançons Das Marienleben (1923), Der Schwanendreher per a viola i orquestra (1935), l'òpera Mathis der Maler (1938), la Metamorfosi simfònica de temes de Carl Maria von Weber (1943) i l'oratori When Lilacs Last in the Dooryard Bloom'd (1946), un rèquiem basat en el poema de Walt Whitman. Hindemith i la seva esposa van emigrar a Suïssa i als Estats Units abans de la Segona Guerra Mundial, després d'augmentar les dificultats amb el règim nazi alemany. En els seus últims anys, va dirigir i va enregistrar gran part de la seva pròpia música.
La majoria de les composicions de Hindemith estan ancorades per un to fundacional, i utilitzen formes musicals i contrapunts i cadències típiques de les tradicions barroques i clàssiques. El seu llenguatge harmònic és més modern, utilitza lliurement les 12 notes de l'escala cromàtica dins del seu marc tonal, tal com detalla en el seu tractat de tres volums, The Craft of Musical Composition.
Biografia i carrera Família Paul Hindemith va néixer a Hanau, prop de Frankfurt, fill gran del pintor i decorador Robert Hindemith de Naumburg am Queis, al nord-est de Breslau a la Baixa Silèsia, i de Marie Warnecke, que havia nascut a Stammen i procedia d'una llarga nissaga de pastors d'ovelles. El matrimoni es va establir a Hanau, on el 16 de novembre de 1895 va néixer el seu primer fill, Paul Hindemith, de forma provisional. Després la família es va traslladar primer a Niederrodenburg, on va néixer Toni (1898), i després a Mühlheim, on va néixer Rudolf (1900), totes prop de Frankfurt i perquè el que el pare trobava una nova feina.
Estudis Paul va començar a rebre classes de violí de manera regular l'any 1904, amb nou anys, amb un professor de Mühlheim. Tots tres germans tenien dots musicals i fins i tot actuaven sota el nom de Frankfurter Kindertrio (Trio Infantil de Frankfurt): en Paul i la seva germana Toni tocaven el violí, en Rudolf el violoncel, i el seu pare els acompanyava amb la cítara. Tot i la falta de diners, el pare portava els fills a l'Òpera de Frankfurt, els explicava amb detall les obres que veurien i, de tornada, els feia preguntes exigents que si no responien bé, els castigava.
El 1907 va continuar els estudis amb Anna Hegner a Frankfurt. Després de dos anys, quan Hegner va marxar de Frankfurt va recomanar el jove Paul —que encara no tenia dotze anys— a Adolf Rebner, professor del Conservatori Hoch de Frankfurt, concertino de l’Òpera i membre del Museumsquartett de Frankfurt. Allà també va estudiar composició primer amb Arnold Mendelssohn -que el va influenciar molt- i després amb Bernhard Sekles. El més professor que es va sentir més còmode va ser Fritz Bassermann, responsable de tots els assajos d'orquestra i de música de cambra, i que també impartia classes de violí, viola i direcció. Durant els anys al Conservatori Hoch, ell i el seu germà, que també estudiava al conservatori, treballaven com a músics en tavernes i cinemes per guanyar diners i mantenir els seus instruments.
Primeres feines L'estiu de 1913, Paul debutà com a professional amb un contracte com a primer violinista en una orquestra que amenitzava l'estiueig al Bürgenstock, a Suïssa, vora el llac dels Quatre Cantons. L'any següent repetí experiència a Heiden, una altra destinació turística suïssa a la vora del llac de Constança.
El 1915, el seu pare es va allistar voluntàriament a l'exèrcit alemany a la Primera Guerra Mundial. Paul acceptà el juny un lloc com a primer violinista a l'Òpera de Frankfurt per ajudar la seva família durant l'absència del pare, tot i que això implicava renunciar a la beca del Conservatori Hoch. El pare ja no va tornar i va desaparèixer sense deixar rastre. Paul continuà estudiant fins al 1917 mentre treballava. Inicialment guanyava poc, però al setembre fou nomenat Konzertmeister, aportant estabilitat econòmica per dos anys. Paul complementava els seus ingressos donant classes particulars i tocant el segon violí en el Quartet Rebner, que actuava a Frankfurt i als voltants. El 1916 va rebre un premi per un Quartet de corda, op. 2, valorat en 750 marcs, més de la meitat del seu salari anual a l’Òpera de Frankfurt.
Amb només vint anys, Paul Hindemith ja era considerat un violinista complet, tal com demostren els destacats músics amb qui tocava, malgrat la seva humil opinió sobre el seu talent. Col·laborà amb cantants de renom com Sigrid Onegin i Lula Mysz-Gmeiner, i amb directors prestigiosos com Willem Mengelberg i Ludwig Rottenberg, la filla petita de la qual acabaria casant-se amb ell. Emma Lübbecke-Job actuaria com a pianista solista en molts dels primers concerts amb obres de Hindemith.
Primera Gurra Mundial (1914-1918) El 1917, amb vint-i-dos anys, el contracte de Hindemith amb l’Òpera de Frankfurt es va renovar per quatre anys més amb un augment de sou substancial. Poques setmanes després, el setembre de 1917, Hindemith va ser reclutat a l'Exèrcit Imperial Alemanyi enviat a un regiment a Alsàcia el gener de 1918. Allà va ser assignat per tocar el bombo a la banda del regiment, i també va formar un quartet de corda. El maig de 1918 va ser desplegat al front de Flandes, on va fer de sentinella; el seu diari diu que va «sobreviure als atacs de granades només per bona sort». Després de l'armistici va tornar a Frankfurt i al Quartet Rebner.
A finals de 1917, Paul Hindemith començava a allunyar-se de la seva admiració per Richard Strauss i començava a interessar-se per l'expressionisme, que descobrí a la revista Das Kunstblatt, tot i que encara no n’entenia del tot el significat. Justament aquell any, la revista publicà un número dedicat a Kokoschka i la seva obra Mörder, Hoffnung der Frauen, que anys després Hindemith musicaria. Durant la seva estada com a soldat a França, Hindemith no va poder dedicar-se plenament a la composició. La seva creació més destacada d'aquell període fou el Quartet de corda núm. 2 en fa menor, op. 10, una obra d'esperit romàntic dedicada al matrimoni Ronnefeldt. També acaba la Primera Sonata per a violí, op. 11, que no només va ser la primera obra de Hindemith en què començava a perfilar-se un estil propi, sinó també l'inici d'un conjunt significatiu de sonates instrumentals que arribarien a ser una part fonamental del seu llegat creatiu.
El van llicenciar de l'exèrcit a principis del 1919. En arribar a casa, a Frankfurt, la seva mare el va saludar amb un lacònic «Ah, ja ets aquí?». Aquella mateixa nit, Hindemith va reprendre el seu lloc a l'orquestra de l'ópera.
Primers èxits (1919-1922) El més significatiu per a Hindemith, que formava part tant de l'orquestra de l'ópera com dels Concerts del Museu, va ser conèixer tres directors —Busch, Furtwängler i Scherchen— que es convertirien en figures clau en la seva trajectòria futura. Hindemith encara depenia del seu entorn proper per estrenar les seves obres, però la creació de noves societats dedicades a la música contemporània li oferí oportunitats més estimulants que les institucions tradicionals. Tot i no ser tan compromès políticament com Webern, Hindemith creia que la música havia d'anar més enllà de l'entreteniment burgès i connectar amb la realitat, deixant enrere l'excés d'emotivitat. El 2 de juny de 1919 es va organitzar un concert amb les sevs obres de cambra, on ell va intervenir com a viola i Emma Lübbecke-Job al piano.
Hindemith continuava vivint en un pis senzill a prop de l’Òpera amb la seva mare i la seva germana, mentre el seu germà Rudolf estudiava a Berlín, i sostenia la família amb el seu sou escàs com a músic d'orquestra. Seguint el consell de Sekles, Hindemith va enviar les seves obres a l'editorial Schott und Söhne de Mainz, una de les més prestigioses. Va ser l'inici d'una associació per a tota la vida, que acabaria sent tan profitosa per al compositor com per als editors.
L'any 1921, el director Fritz Busch va descobrir Paul Hindemith a l'orquestra de Frankfurt i va decidir estrenar dues de les seves primeres òperes expressionistes a Stuttgart: Mörder, Hoffnung der Frauen i Das Nusch-Nuschi). Va causar polèmica però consolidant-lo com una figura clau de l'avantguarda alemanya. A partir d'aquí, Hindemith deixava enrere el rol de músic discret per esdevenir un compositor trencador amb una veu pròpia. El 1922, Ludwig Rottenberg estrenà a Frankfurt les tres òperes d'un acte, incloent-hi Sancta Susanna, l'obra més provocadora, sobre una monja obsessionada sexualment. El públic, tot i les crítiques morals, hi respongué amb interès, i aquestes òperes feren que l'intel·lectualitat jove veiés Hindemith com un rebel. Tot i gaudir del rebombori i del seu cercle avantguardista, Hindemith no s'hi identificava del tot i acabà considerant aquelles òperes simples exercicis d'aprenentatge. Amb el temps, però, aquestes mateixes obres causarien conflictes amb el règim nazi.
El 1921, Hindemith va fundar l'Quartet Amar, tocant la viola, i va fer una extensa gira per Europa amb èmfasi en la música contemporània. El seu germà petit Rudolf era el violoncel·lista original. El Quartet Amar, anomenat així pel seu primer violí, Licco Amar, va esdevenir un referent de la música de cambra moderna a Europa. Fundat per Amar, un violinista turc amb una brillant trajectòria, i el seu col·lega Walter Casper, el grup va estrenar amb èxit el Segon Quartet de Corda de Hindemith i es consolidà com un gran defensor de la nova música.
Sota el patrocini del príncep de Fürstenberg l'any 1921 es va començar a celebrar el festival de Música de Cambra de Donaueschingen. Al consell honorífic per presidir el festival hi havia Richard Strauss, Hans Pfitzner, Franz Schreker, Ferruccio Busoni i Arthur Nikisch. Dos anys més tard hi entraria Hindemith. El festival apostava per un enfocament democràtic i obert als joves compositors, en contrast amb la visió elitista de figures com Schönberg. El príncep s'implicà de manera informal i propera amb els músics. El festival es consolidà com un espai vitalista, innovador i juvenil per a la nova música.
Primera maduresa (1922-1927)