miniatura|Un panorama de 360° amb projecció estereogràfica miniatura|270° Un panorama (paraula formada del grec πᾶν "tot" + ὅραμα "vista") és qualsevol vista en angle ampli o representació d'un espai físic, ja sigui en pintura, dibuix, fotografia, pel·lícula/video o model tridimensional. El Panorama juntament amb el Diorama són una evolució lògica de la pintura emmarcada en quadres com a resultat de l'intent dels artistes de superar els límits de l'enquadrament: un objectiu que el llenguatge cinematogràfic assolirà de manera completa.
"L'espai del Panorama no era només contemplatiu, sinó que les seves representacions narraven un fet històric. Víktor Xklovsk planteja que l'estranyament de la visió del panorama es produeix quan es pot veure un esdeveniment quotidià des d'una perspectiva diferent mai abans experimentada. Bertolt Brecht, planteja que el estranyament es produeix quan l'observador no s'identifica amb allò representat, provocant una distància amb la qual s'obté un aprenentatge. Per tant, es vinculen dos estranyaments al Panorama: l'espacial i el narratiu. El estranyament espacial, és el que es genera a partir del canvi d'atmosfera, i així el observador pot (re) conèixer el seu context quotidià (la ciutat) des d'una nova perspectiva, en fa la representació del paisatge. El estranyament narratiu es vincula a la relació que té l'observador amb la representació, ja que a l distanciar-se del relat que jeu darrere de la imatge, és capaç de ser consent que allò representat és una abstracció amb la qual pot ser crític i obtenir un aprenentatge."
Història Antecedents Cap a finals del segles XVIII comenta un corrent artístic de gran èxit popular consistent en fer quadres de mida enorme representat escenes espectaculars o de gran interès com ara batalles, coronacions de reis o emperadors etc. Sembla clar que s'estaven formant els interessos i les condicions socials i sociològiques que fan avui dia atractius el cinema i la televisió, però també els d'altres mitjans de comunicació com ara les revistes del cor. El Panorama neix en un context, en el qual els espais de representació i comunicació estaven obrint-se a les masses, ja que aquests espais eren exclusius per a persones de poder. La necessitat de les masses per contemplar objectes estètics, els avenços de l' ésser humà i els descobriments del món, cada vegada eren més freqüents. D'aquesta manera, l'invent de Barker (la tècnica panoràmica), es desenvolupa en una necessitat de conèixer i experimentar amb el món. El Panorama de Leicester Square (1793) destaca per ser la primera edificació que suporta un llenç de 360 °, la qual va representar un paisatge naval. Degut al poder de certes classes dins la societat, tenint en compte el seu context històric, feia que el panorama no pogués transmetre cap ideologia.
Un dels primers d'aquests quadres va ser pintat als 19 anys per Robert Ker Porter sobre una idealitzada batalla dels anglesos a l'Índia, "The Storming of Seringhapatam" que va tenir gran èxit a Londres el 1799. Amb la mateixa finalitat de transcendir l'enquadrament, cap els anys 80 dels (1780) un retratista d'Edimburg anomenat Robert Barker va tenir la idea de crear un quadre continu sobre la superfície interior d'un cilindre. Per aconseguir això va inventar un bastidor giratori que va patentar el 1787. Al 1788 va exhibir amb gran èxit una vista d'Edimburg a una sala de Haymarket a Londres. L'efecte s'aconseguia submergint completament els espectadors en la imatge. La part superior del quadre s'amagava amb un dosser o teló, de manera que l'espectador, envoltat completament per la imatge, no tenia cap enquadrament o punt de referència exterior al quadre. Al 1797, Barker dona al seu invent el nom de "Panorama" (del grec "visió global") i al 1794 inaugurà la seva primera sala permanent a Londres al nord de Leicester Square. Fins que va tancar el 12 de desembre de 1863 va funcionar contínuament amb molt èxit. En aquest edifici l'espectador podia contemplar dos quadres, el més gran dels quals tenia 86 metres de circumferència. Les teles es canviaven fins i tot un cop l'any, freqüència extraordinària si es pensa en la dificultat de pintar quadres d'aquesta mida. Els temes representats acostumaven a ser paisatges com ara Constantinoble, Nova York, Berlín o el cementiri de Père Lachaise a Paris, esdeveniments d'actualitat com la coronació de Geroge IV, o batalles com les d'Egiste, Vitorià, etc.
Anys mé stard, cap als anys 50, amb l'invenció de la televisió s'optarà per cridar l'atenció a les masses per a que tornessin a anar al cinema. Gràcies a aquest invent, tenint en compte lapanoràmica naixeran formats com el cinerama per fer més immersiva l'experiència de l'espectador.
Els primers Panorames Amb la mateixa finalitat, també en la mateixa època un retratista d'Edimburg, Robert Barker, va crear un quadre continu sobre la superfície d'un cilindre. Per poder pintar un quadre de tan grans dimensions, el 1878 va patentar un bastidor giratori. Un any després, va exhibir amb gran èxit una vista d'Edimburg a una sala de Haymarket a Londres. L'efecte s'aconseguia submergint completament els espectadors en la imatge. La part superior del quadre s'amagava amb un dosser o teló, de manera que l'espectador, envoltat completament per la imatge, no tenia cap enquadrament o punt de referència exterior al quadre. Els efectes de so i de llum van contribuir al seu entorn il·lusori. A aquest invent li va donar el nom de "Panorama", que en grec vol dir "visió global". L'any 1791 va inaugurar a Londres la seva primera sala permanent on l'espectador podia contemplar dos quadres, el mes gran dels quals media 86 metres de circumferència. Els temes representats acostumaven a ser paisatges, esdeveniments de l'actualitat o batalles.
Per altra banda, és interessant senyalar, la importància que va tenir la tradició topogràfica del a Anglaterra en l'origen i el desenvolupament del Panorama. L'arribada de Canaletto a Londres l'any 1746 va potenciar notablement l'escola topogràfica de pintors anglesos, que varen popularitzar les vistes de Londres amb detallats edificis delineats pel pinzell, fet que suggereix una demanda per aquest tema.
En altres ciutats del món es van imitar les panoràmiques, per exemple a la ciutat de Nova York es va exhibir un panorama representant la ciutat de Jerusalem. També als Estats Units es va inventar el panorama giratori, que es tractava d'un llenç molt llarg que s'anava desenrotllant i enrotllant en dues grans bobines, de manera que els espectadors veien sobre l'escenari una imatge canviant que podia descriure la història d'una batalla o d'una tempesta, per exemple. D'un d'aquests panorames giratoris, el de John J. Egan es deia, sense que sigui cert, que tenia de llenç tres milles de llarg; es conserva avui dia al Museu de Pensilvània.
El punt àlgic dels panorames va ser durant el 1830, després es va esbair i va ser restablert els anys 80 i 90. Dels centenars de panoràmiques primitives que es van generar durant el , gairebé tots han estat destruïts, a causa de les seves grans dimensions, per culpa dels trasllats o incendis acabaven danyats, i això comportava un increment del capital. El seu últim rastre es troba en els fons pintats en els diorames dels museus d'història natural. I a excepció de les pel·lícules de pantalla ampla, la tradició del panorama ha acabat desapareixent.
Panorama a Catalunya Entre tots els panorames presentats a Barcelona, el que assolí una major popularitat va ser el Panorama de Plewna, que es va inaugurar el març de 1888, i estava pintat per Paul Philippoteaux i edificat per Antoni Rovira i Rabassa. La reconstrucció detallada de la baralla de Plewna, que havia tingut lloc entre russos i turcs en terres bulgares, va batre tots els rècords d'assistència.
Aquest mateix any, van coincidir el Panorama Montserrat del pintor Fèlix Urgellès i l'escenògraf Miquel Moragues, i el Waterloo del pintor Charles Verlat i l'escultor Frans Joris.
Amb l'entrada en els anys noranta i seguint els anuncis apareguts als diaris barcelonins, és fàcil saber què van ser especialment importants el panorama Imperial (1892) i el Diorama Animado instal·lat per Salvador Alarma. Aquest diorama va esdevenir ben aviat el primer centre d'operacions de Fructuós Gelabert, iniciador del cinema barceloní. A més a més, va ser en aquests diorames i panorames on treballaren persones que, posteriorment, ho farien al cinema.
En pintura Aquesta paraula va ser encunyada pel pintor irlandès Robert Barker per descriure les seves pintures panoràmiques de la ciutat d'Edimburg. El panorama era un pintura de 360 graus de gran format que s'exhibia en una superfície cilíndrica i s'observava des de l'interior. En el moment de la seva invenció, es considerava que cap altre mètode de representació d'objectes era capaç de donar una idea tan exacta de l'aparença d'un lloc vist des d'un punt concret.
Barker va patentar aquest nou mitjà audiovisual l'any 1787 sota el nom de "panorama" o "La Nature à Coup d'Oeil" (la natura a simple vista). La paraula panorama apareix per primer cop a la impremta l'11 de juny de 1791 al diari anglès The Morning Chronicle, fent referència a l'espectacle visual de Robert Barker. L'exposició inaugural, titulada "Vista d'Edimburg", es va fer pública l'any 1788 a la mateixa ciutat d'Edimburg i es va transportar a Londres l'any següent.
Després de la seva estrena, el panorama va convertir-se en una forma d'entreteniment molt popular per representar paisatges i esdeveniments històrics. Aquesta popularitat va assolir el seu màxim al voltant de l'any 1840, especialment a Gran Bretanya i als Estats Units d'Amèrica.
Això va ser degut a l'aparició del que es va denominar Panorama en moviment (Moving Panorama), precisament als Estats Units. El panorama en moviment s'anava desenrotllant gradualment i permetia als espectadors anar descobrint un paisatge que no deixava de canviar. Un exemple d'aquest tipus de panorames van ser els del riu Mississipi, el primer dels quals va ser probablement obra de Samuel Adams Hudson l'any 1838. Cadascuna de les escenes estava explicada per un narrador i anava acompanyada de la música d'un piano. De la mateixa manera que en altres casos, aquest panorama va anar seguit dels d'altres artistes. Cal destacar el panorama del mateix riu de John Banvard que, en el seu moment, va ser anomenat la pintura més gran del món i “la millor obra d'art mai executada per un sol individu”. La seva obra consistia en 39 escenes i va ser exposada en primer lloc a Louisville, on no va tenir gens d'èxit. Després va ser exhibida durant més d'un any a Boston i fins i tot es va transportar a Londres.
Normalment es començava a pintar pel cel. Un artista coordinava la feina des d'una plataforma central, per indicar les correccions als altres artistes, la posició dels quals no permetia percebre el que pintàven en una perspectiva apropiada, aquesta supervisió va estar, a vegades, en nom de famosos com Daguerre o Prevost. L'equip artístic estava compost també per especialistes en paisatge, arquitectura, anatomia humana i animals.
«La arquitectura comença a emanciparse de l'art amb las construccions de ferro; la pintura ho fa amb els Panorames». Amb aquestes paraules anunciava Walter Benjamín que els panorames suposaven una revolució en la relació de l'art amb la técnica, així com l'expressió de un nou sentiment vital en el .
No obstant això, el panorama original no va trigar a ser suplantat per la fotografia, que proveïa més i millor informació, i aquests nous panorames van ser eclipsats aviat per la invenció de les imatges en moviment.