La Campanya del Nord d'Àfrica, també coneguda com la Guerra del Desert, es va lliurar en un teatre de guerra situat al Nord d'Àfrica: Egipte, Líbia, (Campanya del Desert Occidental), Algèria, Marroc (l'Operació Torxa) i Tunísia (Campanya de Tunísia). en què els italians i alemanys per un bàndol, i els Aliats per l'altre, es van enfrontar durant la Segona Guerra Mundial entre 1940 i 1943.
La lluita s'inicià amb la captura de Fort Capuzzo (Líbia) per les forces britàniques als italians al juny de 1940. El Regio Esercito, a Líbia comandat pel mariscal Rodolfo Graziani, numèricament fort però insuficientment equipat, va començar la campanya l'estiu de 1940 entrant a Egipte, però el desembre següent les forces britàniques del general Archibald Wavell, modernament armades i amb una gran mobilitat, van passar a la contraofensiva, van derrotar l'exèrcit italià i van ocupar tota la Cirenaica. Benito Mussolini es va veure obligat a demanar ajuda a Adolf Hitler qui, el març de 1941, va enviar l'anomenat Afrikakorps liderat pel general Erwin Rommel al nord d'Àfrica . A partir d'aquell moment, les divisions Panzer de l'Afrikakorps van tenir un paper decisiu en la campanya de les forces de l'Eix; a la primavera de 1941 el general Rommel va passar a l'atac i va reconquerir la Cirenaica excepte Tobruk; després de nous èxits, les forces italoalemanyes van ser derrotades l'hivern del mateix any per la nova ofensiva britànica, l'operació Crusader, i es van retirar de nou a la frontera de Tripolitània.
El general Rommel, després d'haver reforçat el seu exèrcit italo-alemany, aviat va recuperar la iniciativa, va fer retrocedir els britànics de nou al gener i al maig de 1942 va lluitar i guanyar la gran batalla d'Ain el-Gazala; els britànics van haver de retirar-se a les profunditats d'Egipte; Tobruk va ser conquerit i els italo-alemanys van arribar fins a El Alamein, on el front es va estabilitzar a l'agost de 1942. La campanya del nord d'Àfrica va fer un gir decisiu la tardor següent; els britànics, sota el comandament del general Bernard Montgomery, van guanyar la segona batalla d'El Alamein, obligant les restes de les forces italo-alemanyes del general Rommel a evacuar definitivament tota Líbia; Trípoli va caure el 23 de gener de 1943. Al mateix temps, una gran força expedicionària angloamericana, sota el comandament del general Dwight Eisenhower, va desembarcar al Marroc i Algèria a partir del 8 de novembre de 1942, l'operació Torxa i després de diverses batalles contra les forces de la França de Vichy (que posteriorment s'uniria als Aliats), les forces de la Commonwealth i les americanes van fer un moviment de pinça contra les forces de l'Eix al nord de Tunísia, fent que es rendissin.
Després de l'afluència de més tropes italoalemanyes a Tunísia, que va aturar temporalment l'avanç aliat des del sud i l'oest, la situació de les forces de l'Eix es va deteriorar a la primavera de 1943. Sense subministraments adequats i aclaparadorament superades en nombre i armament, les forces italoalemanyes restants, sota el comandament dels generals Giovanni Messe i Hans-Jürgen von Arnim, es van rendir el 13 de maig de 1943, posant fi a la campanya del nord d'Àfrica.
El teatre de guerra del nord d'Àfrica el 1940 vegeu també: Escenaris de la Mediterrània, l'Orient Mitjà i l'Àfrica de la Segona Guerra Mundial
En les seves directives del 31 de març de 1940, Benito Mussolini havia esbossat en termes generals l'estratègia general que haurien de seguir les forces armades italianes en el cas cada cop més probable d'una entrada a la guerra del costat del Tercer Reich contra França i Gran Bretanya. Pel que fa al teatre de guerra del nord d'Àfrica, el Duce va establir que, a causa de la difícil situació geogràfica de Líbia, teòricament amenaçada tant per l'Egipte britànic com pel Nord d'Àfrica francès, les forces italianes de la colònia, comandades pel governador, el mariscal de l'aire Italo Balbo, haurien de romandre a la defensiva.Bauer 1971 - Vol. II, p. 178 e 273
Les forces franceses al Marroc, Algèria i Tunísia sota el comandament del general Charles Noguès ascendien a vuit divisions, mentre que les tropes britàniques a Egipte van ser calculades pel servei d'intel·ligència italià en unes cinc divisions; així, després d'entrar a la guerra el 10 de juny de 1940, Mussolini va confirmar les seves directrius defensives. La situació va canviar amb la derrota de França i l'armistici del 24 de juny de 1940 a Villa Incisa; les colònies franceses van ser neutralitzades i el mariscal Balbo va poder concentrar la major part de les seves forces a la frontera entre Líbia i Egipte.Bauer 1971 - Vol. II, p. 273-274
Les forces italianes a Líbia sota el comandament del mariscal Balbo semblaven, sobre el paper, adequades per al teatre de guerra colonial; des de finals de la dècada del 1930 s'havia enviat una sèrie d'unitats d'infanteria que en realitat estaven destinades principalment a tasques defensives.Rochat 2005 - p. 294-295 En total, el 10 de juny de 1940, hi havia catorze divisions presents a Líbia amb 236.000 soldats, 1.427 canons, 339 tancs lleugers L3, 8.039 vehicles;Rochat 2005, p.294 aquestes forces estaven dividides entre el 5è Exèrcit que, sota el comandament del general Italo Gariboldi, cobria la frontera occidental amb sis divisions d'infanteria i dues divisions de Camises Negres, i el 10è Exèrcit del general Mario Berti que, amb tres divisions d'infanteria, dues divisions líbies i una divisió de Camises Negres, estava desplegat a la frontera egípcia. La Regia Aeronautica tenia aproximadament 250 avions a Líbia, la majoria de models no gaire moderns. Aquestes forces eren consistents en nombre, però en realitat eren principalment unitats desmuntades, sense vehicles suficients, amb greus mancances d'armament, especialment en vehicles blindats, poc entrenats per a la guerra al desert.Rochat 2005, p.295
Les tropes britàniques presents a la frontera egípcia al començament de la guerra estaven sota el comandament del Comandament de l'Orient Mitjà del general Archibald Wavell i eren molt més petites en nombre, dues divisions amb36.000 soldats en total, però, en estar completament motoritzats i equipats amb vehicles blindats i mecanitzats adequats per a la guerra ràpida al desert, eren molt més mòbils i immediatament van resultar perillosos per a les guarnicions italianes fixes. El mariscal Balbo va observar la superioritat tàctica i tècnica dels britànics i la va informar al mariscal Pietro Badoglio; tanmateix, malgrat aquests avisos, el Comandament Suprem de Roma va ordenar al governador el 28 de juny de 1940 que reunís totes les forces disponibles a la frontera entre Líbia i Egipte i envaís Egipte.Bauer 1971 - Vol. II, p. 274-275 Aquell mateix dia, el mariscal Balbo va morir quan el seu avió va ser abatut accidentalment per l'artilleria antiaèria italiana a Tobruk i Mussolini va nomenar en el seu lloc com a comandant superior a Líbia, l'anomenada "Superlíbia", el mariscal Rodolfo Graziani, cap d'estat major de l'exèrcit, considerat un expert en guerres colonials.Rochat 2005 - p. 295-296
El nou comandant en cap, havent arribat al lloc dels fets, no es va mostrar disposat a emprendre immediatament l'ofensiva a Egipte; es va queixar de les deficiències logístiques i tècniques de les seves forces i de les dificultats del clima i el terreny i va ajornar repetidament l'atac previst. Mussolini, però, va continuar instant la invasió d'Egipte; el Duce va afirmar que les forces disponibles eren adequades, que els britànics eren febles i que per raons d'alta política era indispensable aconseguir cert èxit al nord d'Àfrica per tal d'obtenir, en cas d'una ràpida victòria total de l'Eix, els objectius estratègics d'Itàlia.De Felice 1996 - p. 280-281 El Duce, després d'una reunió infructuosa a Roma amb el mariscal, el 19 d'agost va enviar una ordre peremptòria en què ordenava al governador que ataqués o dimitís.Bauer 1971 - Vol. II, p. 276 A més, en aquesta etapa Mussolini no va mostrar cap interès, basant-se en la seva elecció política fonamental de dur a terme una "guerra paral·lela" autònoma del Tercer Reich, en la intervenció de les forces mecanitzades alemanyes modernes tal com havien proposat Adolf Hitler i l'estat major de la Wehrmacht, que dubtaven de la capacitat real dels italians per derrotar els britànics.Irving 2001, p. 410
De fet, durant els mesos de juny i juliol de 1940, els líders polítics i militars britànics estaven molt preocupats per la situació al mar Mediterrani; fins i tot es van elaborar plans per evacuar el Mediterrani oriental i traslladar els vaixells de la Royal Navy a Gibraltar a través de la ruta del Cap; es temia una invasió italiana d'Egipte amb grans forces.De Felice 1996, p.276 Va ser sobretot el primer ministre Winston Churchill qui es va oposar fermament a aquestes intencions pessimistes; en canvi, va instar a la reagrupació de totes les forces disponibles al teatre de l'Orient Mitjà i l'Àfrica i va arribar a preveure l'enviament de reforços des de la metròpoli malgrat que Gran Bretanya estava en aquell moment amenaçada per una invasió alemanya.Churchill 1951 - Vol. II, p. 410-430
Operacions al nord d'Àfrica L'avanç inicial italià i la contraofensiva britànica
miniatura| Mapa resumit de l'avanç britànic durant l'operació Compass El 13 de setembre de 1940, el mariscal Rodolfo Graziani, el comandant en cap a Líbia, va llançar una ofensiva, entrant en territori egipci amb algunes columnes motoritzades del 10è Exèrcit del general Mario Berti; el mariscal finalment havia hagut de prendre la iniciativa després de ser criticat per Mussolini per la seva passivitat i pessimisme. Inicialment, les forces britàniques, febles però àgils, es van retirar i es van concentrar al campament atrinxerat de Mersa Matruh. El 16 de setembre, les tropes italianes del grup del general Annibale Bergonzoli van entrar a Sidi Barrani. El mariscal Graziani va preferir, malgrat les peticions de Mussolini, suspendre l'ofensiva per organitzar metòdicament les estructures logístiques considerades necessàries per a un nou avenç al desert.Bauer 1971 - Vol. II, p. 275-277 En aquesta etapa va tornar a sorgir la possibilitat d'una contribució de tropes mòbils alemanyes a la campanya d'Egipte, però Mussolini encara mostrava poc entusiasme i Hitler, després d'un informe desastrós del general Wilhelm von Thoma que, enviat al nord d'Àfrica, havia jutjat molt negativament l'eficiència militar italiana, va decidir retirar la seva oferta d'ajuda.De Felice 1996, p.281 miniatura|esquerra|Tropes australianes a Tobruk. El general Archibald Wavell, a càrrec del Comandament de l'Orient Mitjà, havia preferit retirar-se a Mersa Matruh, on tenia la intenció de lliurar una batalla decisiva, però després d'aturar l'avanç italià, va decidir prendre la iniciativa; Winston Churchill compartia les intencions agressives del comandant en cap i es van enviar importants reforços d'homes i equipament a Egipte. L'anomenada Força del Desert Occidental, comandada pel competent general Richard O'Connor, es va transformar en una força numèricament petita però totalment motoritzada i reforçada per forces blindades modernes equipades amb els efectius tancs Matilda i Cruiser; també les formacions de la Royal Air Forcea l'Orient Mitjà, que formaven part del Comandament de l'Orient Mitjà de la RAF, van ser reforçades amb avions moderns.Bauer 1971 - Vol. II, p. 297-299