El cercopitec de De Brazza (Cercopithecus neglectus) és una espècie de primat catarrí de la família dels cercopitècids àmpliament distribuït per les selves de diferents països de l'Àfrica central tropical i equatorial, des d'Etiòpia i Kenya fins al Camerun i Angola, especialment en àrees inundables fins a 2.000 msnm.
Etimologia Coneguts localment com a micos dels aiguamolls, aquests primats deuen el seu nom al naturalista i explorador italià Pierre Savorgnan de Brazza.
El seu nom científic específic, neglectus, que significa «ignorat» o «desatès», els va ser atorgat per la seva habilitat per amagar-se tant dels humans com dels depredadors.
Descripció miniatura|Una femella de mico de De Brazza desparasita un mascle.|esquerra|290x290px El mico de De Brazza és l'espècie de cercopitècid amb un dimorfisme sexual més marcat; els mascles pesen uns 7 quilograms, mentre que les femelles pesen al voltant de 4 quilograms. Els mascles tenen una llargada corporal de fins a 60 cm i les femelles de 40 cm, amb una cua de 48-67 cm de llargada. Els adults tenen un pelatge gris de tipus agutí amb l'esquena de color marró rogenc, les extremitats i la cua negres, i la gropa blanca. Ambdós sexes tenen bosses a les galtes que utilitzen per portar el menjar mentre busquen aliment. Els mascles presenten un escrot de color blau intens, mentre que les femelles tenen una regió perianal vermella i mugrons visibles. Els juvenils no tenen els colors foscos a les extremitats característics dels adults, però mantenen les ratlles blanques i la gropa vermella, mentre que les cries són d'un color marró agutí uniforme amb només una petita barba.
El morro i la barba blancs, juntament amb un creixent taronja al capdavant i ratlles blanques a les cuixes, el distingeixen d'altres cercopitècids. A causa d'aquesta aparença tan distintiva, de vegades s'anomena «mico aiatol·là» pel parentiu de la seva barba amb la del Gran Aiatol·là Ruhol·lah Khomeini.DE BRAZZA’S MONKEY: Cercopithecus neglectus. New England Primate Conservancy.
Ecologia Distribució i hàbitat Els micos de De Brazza es distribueixen pels aiguamolls, els boscos de bambú i els boscos secs de muntanya d'Angola, el Camerun, la República Centreafricana, la República del Congo, la República Democràtica del Congo, la Guinea Equatorial, Etiòpia, el Gabon, Kenya, el Sudan del Sud, Nigèria i Uganda, i possiblement Tanzània, tot i que aquestes observacions no s'han confirmat. Els grups es troben gairebé exclusivament a prop de l'aigua i poques vegades s'aventuren a més d'1 km de distància d'un riu o tributari. Com a resultat, de vegades se'ls pot veure nedant.Aquests micos prefereixen la selva i la vegetació denses, i només s'endinsen en boscos més oberts per alimentar-se. Són principalment arborícoles, però baixen al terra per alimentar-se de plantes herbàcies. A causa de la seva naturalesa críptica, no existeix una estimació poblacional precisa per a l'espècie en tota la seva àrea de distribució.
Dieta La dieta dels micos de De Brazza consisteix principalment en plantes herbàcies que es troben al terra del bosc, i en fruita quan n'hi ha de disponible. Aquests aliments es complementen amb insectes, llavors i altres fonts d'aliment quan els recursos principals escassegen.
Depredadors Entre els depredadors del mico de De Brazza s'inclouen l'àguila coronada, el lleopard, els humans i els ximpanzés comuns. Tot i que és poc freqüent, els gossos i les pitons també poden caçar exemplars juvenils. La resposta típica davant d'un depredador és caragolar-se formant una bola atapeïda contra el tronc d'un arbre, amagant la corona taronja i les franges blanques de les cuixes, i esperar en silenci que el depredador marxi. Els individus només es mouen si el depredador s'apropa a la seva posició i, fins i tot llavors, ho fan de manera silenciosa i lenta per intentar passar desapercebuts.
Comportament miniatura|esquerra|Una mare amb la seva cria Es creu que l'esperança de vida del mico de De Brazza és similar a la d'altres membres del gènere Cercopithecus, que viuen fins a 22 anys en llibertat i 30 anys en cautivitat. La seva naturalesa críptica fa que el mico de De Brazza sigui difícil d'observar en estat salvatge. La mida de les tropes és petita per a un cercopitècid, amb una mitjana d'entre 2 i 10 individus. En algunes zones de l'Àfrica occidental, com el Gabon i el Camerun, s'han observat grups petits formats per una parella estable (mascle i femella) amb les seves cries i juvenils. (Aquests són els únics cercopitècids coneguts que presenten monogàmia.) A l'Àfrica oriental, els micos de De Brazza viuen en grups d'un sol mascle i diverses femelles. Els mascles solitaris no creen grups de solters i, ocasionalment, poden deposar un mascle alfa per prendre el control de l'accés a les femelles.
El mascle del mico de De Brazza es comunica mitjançant sons ressonants. Aquests se solen escoltar a primera hora del matí, quan el mascle crida per establir el seu territori, tot i que també utilitza aquesta crida per reunir el grup si s'ha separat. Quan són atacats per depredadors, els mascles emeten un crit d'alarma. En el cas de les àguiles coronades, els mascles emeten un lladruc curt abans d'atacar l'àguila per espantar-la. També s'ha observat que les femelles emeten crits d'alarma i gruinyen als humans. Fora d'això, les vocalitzacions de les femelles es limiten a uns raucs suaus mentre s'alimenten o descansen. Les cries i els juvenils emeten crits aguts de desesperació quan se separen de les seves mares o del grup. Atesa la naturalesa críptica d'aquesta espècie, escoltar les seves crides és, de vegades, l'única manera de saber que hi són presents. A diferència d'altres cercopitècids, que sovint formen associacions poliespecífiques per reduir la depredació i millorar la cerca d'aliment, els micos de De Brazza solen ser agressius amb altres espècies i només s'ha vist que toleren algunes espècies de colobins que no competeixen amb ells pels recursos.
Reproducció Les femelles de mico de De Brazza arriben a la maduresa sexual al voltant dels 5 anys, mentre que els mascles no la नेहाixen fins a gairebé els 6 anys. La majoria dels mascles juvenils abandonen el seu grup natal abans d'arribar a la maduresa. La temporada de cria dura de febrer a març, però les femelles també poden entrar en zel en períodes de gran disponibilitat d'aliment. La gestació dura entre 5 i 6 mesos, i la cria es manté a prop de la seva mare durant el primer any de vida, moment en què es produeix el deslletament. Les femelles solen tenir una sola cria per part, tot i que s'han donat casos rars de bessons, amb un interval entre naixements d'un any.
Conservació El mico de De Brazza està catalogat com de «preocupació menor» a la Llista Vermella de la UICN. Les principals amenaces per a aquests primats són la deforestació deguda a l'explotació fusterera i l'agricultura, així com la caça per al consum de carn de bosc. Existeixen diverses poblacions en cautivitat en zoos d'Europa i Amèrica del Nord. L'Associació de Zoos i Aquaris (AZA) gestiona la població captiva sota un pla de supervivència d'espècies. Això és un cas únic, ja que l'espècie no està classificada com a vulnerable ni en perill, però l'AZA l'ha patrocinada per prevenir proactivament la necessitat d'una conservació reactiva en el futur. Calen més dades per avaluar completament les necessitats de conservació d'aquesta espècie.
Referències
Categoria:Mamífers del Gabon
De Brazza Categoria:Mamífers d'Angola Categoria:Mamífers del Camerun Categoria:Mamífers d'Etiòpia Categoria:Primats de Guinea Equatorial Categoria:Mamífers de la República del Congo Categoria:Mamífers de la República Centreafricana Categoria:Mamífers de la República Democràtica del Congo