miniatura|Collage de Majid Farahani miniatura|Collage El collage (del francès, coller: enganxar) és una tècnica pictòrica consistent en la realització d'una pintura o dibuix amb un o més objectes superposats o no, enganxats a un suport. El collage es pot compondre per complet o solament en part de fotografies, fusta, pell, diaris, revistes, objectes d'ús quotidià, etc. Quan l'objecte resultant se separa de la paret, parlem d'assemblage. La tècnica oposada al collage és el décollage (en francès, literalment desenganxament), que consisteix a construir una imatge arrencant o esquinçant parts de l'original de manera que sol quedar al descobert la imatge de sota.
El terme Papier collé va ser encunyat tant per Georges Braque com per Pablo Picasso a principis del segle XX, quan el collage es va convertir en una part distintiva de l'art modern.Collage , essay by Clement Greenberg Recuperat 20 de juliol de 2010
Història Primers precedents Les tècniques de collage es van utilitzar per primera vegada en l'època de la invenció del paper a la Xina, al voltant de l'any 100 dC. L'ús del collage, però, no va sorgir fins al segle X al Japó, quan els cal·lígrafs van començar a aplicar paper enganxat, utilitzant textos sobre superfícies, en escriure els seus poemes. Algunes peces supervivents d'aquest estil es troben a la col·lecció del temple Nishi Hongan-ji, que conté molts volums de les antologies de poemes yamato-uta de Sanju Rokunin Kashu.
La tècnica del collage va aparèixer a l'Europa medieval durant el segle XIII. Els panells de pa d'or van començar a aplicar-se a les catedrals gòtiques al voltant dels segles XV i XVI. Les pedres precioses i altres metalls preciosos es van aplicar a imatges religioses, icones i també a escuts d'armes. Un exemple d'art del collage del es pot trobar a l'obra de Mary Delany. Al , els mètodes de collage també es van utilitzar entre aficionats per a records (per exemple, aplicats a àlbums de fotos) i llibres (per exemple, Hans Christian Andersen, Carl Spitzweg). Moltes institucions han atribuït els inicis de la pràctica del collage a Picasso i Braque el 1912, però, el fotocollage victorià primerenc suggereix que les tècniques de collage es practicaven a principis de la dècada de 1860. Moltes institucions reconeixen aquestes obres com a records per a aficionats, tot i que van funcionar com a facilitadors del retrat col·lectiu aristocràtic victorià, prova de l'erudició femenina i van presentar una nova manera de representació artística que qüestionava la manera com la fotografia és veraç. El 2009, la comissària Elizabeth Siegel va organitzar l'exposició: Playing with Pictures a l'Institut d'Art de Chicago per reconèixer les obres de collage d'Alexandra de Dinamarca i Mary Georgina Filmer, entre d'altres. L'exposició va viatjar posteriorment al Metropolitan Museum of Art i a la Art Gallery of Ontario.
Collage i modernisme Malgrat l'ús de tècniques d'aplicació semblants al collage abans del segle XX, algunes autoritats en art argumenten que el collage, pròpiament dit, no va sorgir fins després del 1900, conjuntament amb les primeres etapes del modernisme.
Encara que es considera que va ser Picasso qui va inventar el collage el 1912 amb la seva pintura Naturalesa morta amb cadira de reixeta, està en discussió si va ser primer Picasso o Georges Braque. En tot cas, trobem un precedent amb l'art trobat del dadaista Marcel Duchamp. Amb aquest gènere artístic, l'artista tria un objecte, objecte trobat, el qual sacralitza com art, des d'una pedra que crida la seva atenció en un camí a una imatge que li agrada en una revista. Dels objectes trobats al collage hi ha només un pas. El collage ha estat utilitzat, doncs, en les avantguardes històriques de principis del segle XX: Futurisme, Cubisme, Dadaisme, Surrealisme, Constructivisme… Així mateix és una tècnica habitualment emprada pels creadors del Mail art en la difusió dels seus treballs. També és utilitzada en la il·lustració de llibres infantils, per exemple per autors com Eric Carle.
Així, el glossari d'art en línia de la Tate Gallery afirma que el collage es va utilitzar per primera vegada com a tècnica artística al segle XX. Segons el glossari d'art en línia del Museu Guggenheim, el collage és un concepte artístic associat amb els inicis del modernisme i implica molt més que la idea d'enganxar alguna cosa sobre una altra cosa. Els pegats enganxats que Braque i Picasso van afegir a les seves teles van oferir una nova perspectiva sobre la pintura quan els pegats xocaven amb el pla superficial de la pintura. En aquesta perspectiva, el collage formava part d'una revisió metòdica de la relació entre pintura i escultura, i aquestes noves obres donaven a cada mitjà algunes de les característiques de l'altre, segons l'assaig de Guggenheim. A més, aquests trossos de paper de diari tallats van introduir fragments de significat amb referència externa a la col·lisió: «Les referències a esdeveniments actuals, com ara la guerra als Balcans, i a la cultura popular van enriquir el contingut del seu art». Aquesta juxtaposició de significants, alhora seriosa i irònica, va ser fonamental per a la inspiració del collage: «Emfatitzant el concepte i el procés per sobre del producte final, el collage ha portat l'incongruent a una conferència significativa amb l'ordinari».
Collage en pintura El collage en el sentit modernista va començar amb els pintors cubistes Georges Braque i Pablo Picasso. Fragments i retalls de temes diferents i no relacionats formaven els collages cubistes, o papier collé, que els donaven una forma i una aparença deconstruïdes. Segons algunes fonts, Picasso va ser el primer a utilitzar la tècnica del collage en pintures a l'oli. Segons l'article en línia del Museu Guggenheim sobre el collage, Braque va reprendre el concepte de collage abans que Picasso, aplicant-lo als dibuixos al carbó. Picasso va adoptar el collage immediatament després (i podria ser el primer a utilitzar el collage en pintures, en contraposició als dibuixos):
El 1912, per a la seva Natura morta amb bastó de cadira,Nature-morte à la chaise cannée - Musée National Picasso Paris Picasso va enganxar un tros de tela oliada amb un disseny de bastó de cadira sobre la tela de l'obra.
Els artistes surrealistes han fet un ús extensiu del collage i s'han allunyat de l'enfocament de la natura morta dels cubistes. Més aviat, d'acord amb el surrealisme, artistes surrealistes com Joseph Cornell van crear collages que consisteixen en escenes fictícies i estranyes, oníriques. La cubomania és un collage fet tallant una imatge en quadrats que després es tornen a muntar automàticament o a l'atzar. Els collages produïts amb un mètode similar, o potser idèntic, s'anomenen etrécissements per Marcel Mariën a partir d'un mètode explorat per primera vegada per Mariën. Els jocs surrealistes com el collage paral·lel utilitzen tècniques col·lectives de creació de collages.
La Sidney Janis Gallery va organitzar una de les primeres exposicions d'art pop anomenada New Realist Exhibition el novembre de 1962, que incloïa obres dels artistes nord-americans Tom Wesselmann, Jim Dine, Robert Indiana, Roy Lichtenstein, Claes Oldenburg, James Rosenquist, George Segal i Andy Warhol; i d'europeus com Arman, Baj, Christo, Yves Klein, Festa, Mimmo Rotella, Jean Tinguely i Schifano. Va seguir l'exposició Nouveau Réalisme a la Galerie Rive Droite de París i va marcar el debut internacional dels artistes que aviat van donar lloc al que es va anomenar Art pop a la Gran Bretanya i els Estats Units i Nouveau Réalisme al continent europeu. Molts d'aquests artistes van utilitzar tècniques de collage en la seva obra. Wesselmann va participar a l'exposició del Nou Realisme amb algunes reserves, exposant dues obres de 1962: Still life #17 i Still life #22.
Una altra tècnica és el collage sobre tela, que consisteix en l'aplicació, normalment amb cola, de pegats de tela pintats per separat a la superfície de la tela principal d'una pintura. L'artista britànic John Walker és molt conegut per l'ús d'aquesta tècnica en les seves pintures de finals dels anys setanta, però el collage sobre tela ja era una part integral de les obres de tècnica mixta d'artistes americans com Conrad Marca-Relli i Jane Frank a principis dels anys seixanta. Lee Krasner, intensament autocrítica, també destruïa sovint les seves pròpies pintures tallant-les en trossos, només per crear noves obres d'art tornant a muntar les peces en collages.
Collage amb fusta miniatura|Kurt Schwitters, sense títol (Peça d'escacs), 1941, collage, oli, paper i fusta sobre contraplacat
El collage de fusta és un tipus que va sorgir una mica més tard que el collage de paper. Kurt Schwitters va començar a experimentar amb collages de fusta a la dècada del 1920 després d'haver abandonat la pintura pels collages de paper. El principi del collage de fusta està clarament establert almenys des del seu Quadre de Merz amb espelma, que data de mitjans i finals de la dècada del 1920.
En cert sentit, el collage de fusta va debutar indirectament al mateix temps que el collage de paper, ja que segons la pàgina en línia del Guggenheim, Georges Braque va iniciar l'ús del collage de paper retallant trossos de paper pintat amb imitació de veta de roure i enganxant-los als seus propis dibuixos al carbó. Així, la idea d'enganxar fusta a una imatge era implícita des del principi, ja que el paper utilitzat era un producte comercial fabricat per semblar fusta.
Va ser durant un període de quinze anys d'intensa experimentació que va començar a mitjans de la dècada del 1940 que Louise Nevelson va desenvolupar els seus collages escultòrics de fusta, muntats a partir de retalls trobats, incloent-hi parts de mobles, trossos de caixes o barrils de fusta, i restes arquitectòniques com ara baranes d'escales o motllures. Generalment rectangulars, molt grans i pintades de negre, semblen pintures gegantines. Pel que fa a la Catedral del Cel (1958) de Nevelson, el catàleg del Museu d'Art Modern afirma: «Com a pla rectangular que es veu des del davant, la Catedral del Cel té la qualitat pictòrica d'una pintura...», revised 2004, originally published 1999, p. 222 Tot i això, aquestes peces també es presenten com a murs o monòlits massius, que de vegades es poden veure des de qualsevol costat, o fins i tot a través dels quals es poden mirar.
Gran part de l'art del collage de fusta és considerablement més petit, emmarcat i penjat com ho seria una pintura. Normalment presenta trossos de fusta, encenalls o retalls de fusta, muntats sobre un llenç (si hi ha pintura involucrada) o sobre una taula de fusta. Aquests collages emmarcats, semblants a quadres, en relleu de fusta ofereixen a l'artista l'oportunitat d'explorar les qualitats de profunditat, color natural i varietat textural inherents al material, alhora que s'inspira i aprofita el llenguatge, les convencions i les ressonàncies històriques que sorgeixen de la tradició de crear quadres per penjar a les parets. La tècnica del collage de fusta també es combina de vegades amb pintura i altres mitjans en una sola obra d'art.