Els sarbadars o sarbadàrides (de sarbadar, "cap en galons"; també Sarbedaran) foren una barreja de dervixos religiosos i governants seculars que van arribar al poder a la part occidental del Khorasan quan es va desintegrar l'imperi il-kànida de Pèrsia després del 1335. La seva capital fou Sabzavar, i allí van regnar fins que Khwaja Ali-yi Muayyad es va sotmetre a Tamerlà el 1381, sent un dels pocs grups que aconseguiren evitar la coneguda brutalitat del conqueridor. En la història iraniana moderna el terme "sarbedars" fou utilitzat per la Unió de Comunistes Iranians (Sarbedaran) durant la seva revolta armada el gener de 1982 a Amol contra el règim iranià.Sheikh Khalifa Mazandarani leader of this movement was the great scholars.
Religió L'estat sarbadàrida va estar marcat per divisions en les creences religioses durant tota la seva existència. Els seus governants eren xiïtes però els sunnites reclamaven el lideratge amb el suport dels governants il-kànides. El lideratge dels xiïtes provenia principalment del carisma de Shaykh Khalifa que fou un estudiant vingut de Mazandaran, arribant al Khorasan alguns anys abans de la fundació de l'estat Sarbadar i que fou posteriorment assassinat per sunnites. El seu successor, Hasan Juri, va establir les pràctiques més antigues a l'estat Sarbadar. Els seguidors d'aquestes pràctiques es coneixien com a "Sabzavaris" derivat de la ciutat de Sabzavar. Els sabzavaris, tanmateix, es van dividir; entre ells hi havia xiïtes moderats que estaven enfrontats al dervixos sufís adherents d'una secta mística musulmana xiïta. La capital, la ciutat de Sabzavar, indubtablement tenia una forta presència xiïta, però quan el sarbadars conqueriren el territori veí, adquiriren ciutats amb poblacions sunnites significatives.
Govern Els sarbadars són únics entre els adversaris principals post il-kànides, ja que cap dels seus líders no governava com sobirà legítim. Cap d'ells no tenia una reclamació legítima al tron il-kànida, o estava emparentat a un mongol genguiskànida o qualsevol altra casa reial, i cap d'ells no havia ocupat prèviament un alt càrrec dins de l'Il-kanat. De tant en tant reconeixien al pretendent al tron il-kànida com el seu sobirà, però hi feien purament com una qüestió de conveniència, i en tots els altres aspectes no tenien cap lligam a l'Il-kanat. Aquest fet va tenir una forta influència en la natura de l'estat polític Sarbadar.
Els sarbadars tenien una forma de govern que, en temps moderns, probablement seria identificat com una oligarquia o una república. A diferència dels seus veïns, el sarbadars no tenien cap línia dinàstica; el poder normalment se n'anava al més ambiciós. Aquesta visió tanmateix no és acceptada universalment. Alguns ho posen en dubte pel fet que un dels governants sarbadàrides, Vajih al-Din Masud, va tenir un fill que també va regnar finalment, anomenat Lutf Allah; de fet set governants separaven el govern de Masud del govern del seu fill; aquests set governants són considerats de vegades com a regents per compte de Lutf Allah, fins que fou prou gran per agafar poder per a si mateix. No obstant això, altres consideren els set, generalment, com a caps d'estat per propi dret.
Un governant tenia el poder mentre podia; el fet que uns quants d'ells tinguessin morts violentes era un senyal de la inestabilitat que turmentava l'estat per a bona part de la seva existència. El fundador de l'estat Sabadar, Abd al-Razzaq, va utilitzar el títol demir durant el seu regnat. Encara que molts dels líders sarbadars eren seculars, els dervixos també tenien els seus torns de poder, i de tant en tant governaven l'estat en condomini amb l'altra tendència; tals associacions, tanmateix, tendien a desfer-se de pressa. Com que els dos bàndols tenien vistes radicalment diferents en com s'hauria de dirigir el govern sarbadar, hi havia sovint canvis dràstics en la política quan un sector substituïa l'altre com el més poderós.
Història Fundació miniatura|Fragmentació de l'ilkanat a la mort d'Abu Said Bahadur Khan L'estat Sarbadar es va fundar al voltant del 13 de març de 1337. En aquell temps, molta part del Khorasan estava sota el control del pretendent il-kànida Togha Temur (Tughay Timur) i els seus emirs. Un dels seus súbdits, Ala al-Din Muhammad, tenia jurisdicció sobre la ciutat de Sabzavar. Els seus impostos opressius a l'àrea feren que un tal Abd al-Razzaq, un membre de la classe dirigent feudal, assassinés aquest dia a un oficial governamental a Bashtin, un districte de Sabzavar. L'oficial era un nebot d'Ala al-Din Muhammad, i Abd al-Razzaq fou forçat per evitar un càstig sever a aixecar l'estàndard de rebel·lió, seguint-lo altres notables; el seu germà Wadjid o Vajih al-Din Masud fou un dels seus homes de confiança. Els rebels al principi s'instal·laren a les muntanyes, on derrotaren les milícies que s'enviaven contra ells i atacaven caravanes i ramats de bestiar; finalment el 9 de setembre de 1337 s'apoderava de Sabzavar on alguns membres de la família d'Ala al-Din Muhammad van morir. Togha Temur estava fent probablement campanya a l'oest en aquell moment, en contra dels jalayírides, el que feia que fos incapaç de dominar la rebel·lió. Abd al-Razzaq prengué el títol d'''emir i va fer posar el seu nom a les monedes, però fou apunyalat i va morir a mans del seu propi germà Vajih al-Din Masud, durant una discussió el juny de 1338. Masud; aquest (que representava molt millor que el seu germà als propietaris terratinents del Khorasan) prengué el comandament dels sarbadars, va fer la pau amb Togha Temur, prometent reconèixer-lo com sobirà i pagar-li impostos. El kan va acceptar, amb l'esperança que posaria fi així als atacs sarbadàrides sobre els seus combois de subministrament. Molts soldats i camperols es van unir a Masud i foren pagats amb el botí fet en una sèrie d'atacs contra els Ja'un-i Qurban, una oligarquia tribal mongola, i que culminarien més tard amb la conquesta de Nixapur.
Mentrestant, Hasan Juri, seguidor del prestigiós cap religiós Shaikh Kalifa, havia estat predicant a les ciutats de tot el Khorasan, amb gran èxit. Els seus acompliments atreien la sospita de les autoritats governamentals, i el maig de 1336 va fugir a l'Iraq oriental. Quan retornava alguns anys més tard, el lloctinent de Togha Temur i comandant dels Ja'un-i Qurban, Arghun Shah, el va arrestar vers 1339 o 1340 i el va tenir a Yazir. Fou alliberat finalment, potser a causa de la insistència de Masud, que poc després decidia aprofitar la popularitat d'Hasan Juri i es va unir a l'ordre d'Hasan com a novici, i el va fer proclamar com a governant conjunt. Hasan Juri va proclamar el retorn del dotzè imam. Encara que el repartiment de poder va començar bé, les diferències emergiren entre el dos homes ben aviat. Masud volia fermament acceptar la sobirania nominal de Togha Temur, mentre que Hasan Juri tenia la intenció d'establir un estat xiïta. Cadascun dels dos governants tenia unes bases de suport; el primer tenia la seva família i bona part de l'aristocràcia, mentre que l'últim tenia els dervixos, una part de l'aristocràcia, i els gremis de comerciants. Els dos també tenien les seves pròpies forces armades; Masud en tenia 12.000 camperols armats i una guàrdia personal de 700 esclaus turcs, mentre que Hasan Juri tenia un exèrcit d'artesans i comerciants.
El 1340 Masud va avançar contra els Ja'un-i Qurban manats per Arghun Shah; aquest darrer fou forçat a abandonar Nixapur i retirar-se a Tus. El sarbadars continuaren encunyant monedes amb el nom de Togha Temur, en l'esperança que ignoraria aquest moviment, ja que estava una altra vegada fent campanya a l'oest. El kan, tanmateix, va avançar contra els sarbadàrides però les seves forces foren derrotades a la riba del Gurgan (1 de febrer de 1342) i va fugir al Mazandaran, mentre unes quantes personalitats importants com el seu wazir Ala al-Din Muhammad (l'antic governador de Sabzavar), Abd Allah, i el mateix germà de Togha Temur, Ali Keun, van resultar morts (el wazir fou perseguit i mort a Kabud DDjama. Els sarbadars guanyaren el control de Jajarm, Damghan i Simnan, junt amb la capital de Togha Temur, la ciutat de Gurgan. Masud i Hasan Juri, tanmateix, aviat estigueren en desacord sobre uns quants assumptes. Mas'ud, després de la derrota de Togha Temur, va buscar un nou sobirà en la persona d'un il-kànida titella anomenat Sulayman Khan, instrument d'Hasan Kucik el cap dels cobànides. Masud considerava necessari el moviment; amb la conquesta de Simnan, els cobànides eren ara els seus veïns; però atès que eren sunnites, aquests indubtablement no es podien entendre amb el cogovernant de Masud. Això va portar a un conflicte amb Hasan Juri (els líders religiosos foren coneguts com els Shaykhis).
Amb la derrota dels Ja'un-i Qurban i de Togha Temur, als Sarbadars encara els quedava una força més per competir al Khorasan: el kàrtides d'Herat. El seu líder Muizz al-Din Husain també reconeixia la sobirania de Togha Temur, i quan aquest fou derrotat pels sarbadars van perdre al seu kan nominal, i esdevingueren enemics dels vencedors. El sarbadars decidiren destruir als kàrtides amb una campanya ofensiva. Els exèrcits de les dues forces es trobaren a Zava (Zawa) el 18 de juliol de 1342. La batalla començà bé per al sarbadars, però llavors Hasan Juri fou capturat i mort. Els seus seguidors, assumint (potser correctament) que la seva mort havia estat el resultat d'un assassí enviat per Masud, es van retirar, canviant el curs de la batalla. Els kàrtides van així sobreviure. Després del retorn a casa, Masud intentà governar sense el suport dels dervixos, i es va llençar a la conquesta de zones de Mazanderan i Rustamdar, però la campanya va acabar en desastre: va intentar acabar amb l'amenaça de Togha Temur, que havia establert mentrestant el seu campament a la regió d'Amol i impedia al sarbadars el contacte amb els cobànides, i emprengué una campanya contra ell el 1343 que va tenir bon començament, però va acabar en desastre; en la ruta des de Sari (Iran) a Amol, l'exèrcit sarbadar va quedar atrapat en un moviment de pinça, i Masud fou fet presoner i executat (abril de 1343). La majoria de les conquestes sarbadàrides es van perdre com a resultat de la batalla i la mort del cap; només la regió al voltant de Sabzavar, així com potser Juvain i Nixapur romania a les seves mans. Togha Temur retornava a Gurgan i una vegada més aconseguia la fidelitat del sarbadars. Monedes de Togha Temur datades el 1344 foren encunyades a Damghan que sembla que romania a mans dels sarbardàrides.
1344-1361