My Fair Lady és un musical, basat en l'obra Pigmalió de George Bernard Shaw, amb llibret i lletres de Alan Jay Lerner i música de Frederick Loewe. L'argument tracta sobre Eliza Doolittle, una florista cockney que comença a prendre lliçons del professor Henry Higgins, un fonetista, perquè pugui passar com una dama.
La producció de Broadway el 1956 va ser un gran succés, i va ser llavors el musical de més estada a Broadway. Va ser seguit per la producció de Londres, la qual també gaudí d'un gran èxit, d'una adaptació cinematogràfica i de nombrosos noves versions. Ha estat definit com el musical perfecte.See, e.g., Steyn, Mark. Broadway Babies Say Goodnight: Musicals Then and Now, Routledge (1999), p. 119 and this 1993 NY Times review
D'entre els nombrosos enregistraments de les cançons se'n pot destacar la versió en català interpretada per Salvador Escamilla l'any 1964 en una edició d'Edigsa.
Rerefons Als anys 1930, el productor de cinema Gabriel Pascal adquirí els drets per produir la versió cinematogràfica de diverses obres de George Bernard Shaw, una de les quals era Pygmalion. Però Shaw havia tingut una mala experiència amb The Chocolate Soldier, una opereta vienesa basada en l'obra Arms and the Man, i negà el permís perquè Pygmalion fos adaptada al teatre musical. Després que Shaw va morir el 1950, Pascal demanà al lletrista Alan Jay Lerner que n'escrigués una adaptació musical. Lerner i el seu col·lega Frederick Loewe començaren a treballar, però ràpidament s'adonaren que l'obra violava diverses normes claus per construir un musical: la història principal no era una història d'amor, no hi havia subtrama o una història d'amor secundària, i no hi havia lloc per un cor.
Uns quants van intentar adaptar Pygmalion, com ara Noël Coward, Cole Porter, http://love4musicals.com/2011/05/05/my-fair-lady/ love4musicals.com – My Fair Lady Oscar Hammerstein II Richard Rodgers, al gènere de musical i es rendiren en l'intent, van dir a Lerner que era una missió impossible. Loewe va abandonar el projecte durant dos anys. Durant aquest temps, els col·laboradors se separaren i Gabriel Pascal va morir. Lerner havia intentat musicalitzar Lil' Abner quan llegí l'obituari de Pascal i va pensar de nou en Pygmalion. Quan es tornà a reunir amb Loewe, tot semblava que es trobés al seu lloc. Tots els obstacles insalvables que havien trobat pel camí durant els anys anteriors semblaven desaparegut quan l'equip s'adonà que l'obra necessitava alguns canvis, i d'acord amb Lerner, «tot el que calia era afegir el que Shaw havia fet que passés fora d'escena». Llavors començaren a escriure el show.
Però el Chase Manhattan Bank era encarregat del testament de Pascal, i els drets del musical sobre Pygmalion eren compartits per Lerner i Loewe i per la MGM, els directors de la qual van advertir Lerner que evités desafiar l'estudi. Loewe va respondre que «començarem a escriure el show sense drets, i quan arribi el moment que es decideixi qui els té, tindrem la feina tan avançada que ens els hauran de donar».Lerner, The Street Where I Live, p. 47 Durant cinc mesos Lerner i Loewe van escriure, van contractar dissenyadors i van decidir repartiments. El banc, finalment, els garantí els drets musicals.
Noël Coward va ser el primer a qui se li oferí el paper de Henry Higgins, però el rebutjà i suggerí de prendre Rex Harrison en canvi.Morley, Sheridan. A Talent to Amuse: A Biography of Noël Coward, p. 369, Doubleday & Company, 1969 Harrison, tot i que prenia lliçons de cant, en descobrir el seu limitat registre vocal manifestà la voluntat d'abandonar el projecte, però els autors van negar-s'hi i li van permetre que recités les cançons, una cosa totalment estranya llavors. Després de diverses discussions, Harrisson acceptà interpretar-lo. Mary Martin va ser una de les primeres eleccions pel paper de Eliza Doolittle, però declinà. http://beinecke.library.yale.edu/cvvpw/gallery/martin1.html La jove actriu Julie Andrews va ser descoberta i triada després que l'equip creatiu del show la veiés al seu debut a Broadway a The Boy Friend. Moss Hart acceptà encarregar-se de la direcció després d'escoltar dues cançons. Els orquestradors experimentats Robert Russell Bennett i Philip J. Lang van compondre els arranjaments i el muntatge començà ràpidament els assaigs.
El guió del musical emprà diverses escenes que Shaw havia escrit especialment per la versió cinematogràfica de 1938, incloent-hi la seqüència del ball a l'ambaixada i l'escena final de la pel·lícula més que no pas el final de la mateixa obra de Shaw. S'expandí el muntatge que mostrava les lliçons d'Eliza, combinant tant els diàlegs escrits per Shaw com per Lerner.
El títol de l'espectacle fa referència a un dels títols provisionals de Shaw per a l'obra: «Fair Eliza». Entre altres títols considerats estaven «Come to the Ball" o «Lady Liza", finalment van triar My Fair Lady, en al·lusió a una cançó de bressol anglesa («London Bridge Is Falling Down»).
El cartell i la caràtula del programa mostraven un dibuix d'Al Hirschfeld, on es veia Eliza com un titella manipulat per Henry Higgins, que alhora era manipulat per un titellaire celestial que s'assemblava a George Bernard Shaw.
Produccions Producció original de Broadway miniatura|Stanley Holloway com Alfred P. Doolittle El musical va tenir les preestrenes al Shubert Theatre de New Haven. La nit de l'estrena Rex Harrison, que no estava acostumat a cantar amb una orquestra en viu, annuncià que «sota cap circumstància sortiria aquella nit… amb aquells 32 estranys al fossat».Lerner, p. 104 Es tancà al seu camerí i no en sortí fins poc abans d'una hora abans de començar. Però l'estrena va ser tot un succés i el musical s'interpretà durant quatre setmanes al Erlanger Theatre de Filadèlfia, a partir del 15 de febrer de 1956.
Va estrenar-se a Broadway el 15 de març de 1956 al Mark Hellinger Theatre. Va moure's al Broadhurst Theatre i després al The Broadway Theatre, on tancà el 29 de setembre de 1962 després de 2.717 funcions, un record en aquella època, rècord que restà vigent fins al 1968, quan va ser superada per Fiddler on the roof. Va ser dirigit per Moss Hart. A més de les estrelles Rex Harrison, Julie Andrews i Stanley Holloway, el repartiment incloïa Robert Coote, Cathleen Nesbitt, John Michael King i Reid Shelton. Edward Mulhare i Sally Ann Howes substituïren Harrison i Andrews durant l'estada. L'enregistrament del Repartiment Original va ser el disc més venut del país el 1957 i el 1958.
Producció original de Londres El 30 d'abril de 1958 s'estrenà al Theatre Royal, Drury Lane la producció del West End. Harrison, Andrews, Coote i Holloway hi reprengueren els seus papers, i se'n van representar 2.281 funcions. L'estrella de l'escena Zena Dare hi va fer la seva darrera aparició al teatre, com a Mrs. Higgins.
Revival de Londres de 2001 Cameron Mackintosh en va fer una nova producció el 2001 al Royal National Theatre i després al Theatre Royal, Drury Lane, amb Martine McCutcheon com Eliza i Jonathan Pryce com Higgins. Aquesta nova versió guanyà tres Premis Olivier: Millor Producció, Millor Actriu de Musical (Martine McCutcheon) i Millor Coreografia (Matthew Bourne). Joanna Riding va interpretar el paper d'Eliza i guanyà l'Olivier a Millor Actriu de Musical de 2003. A continuació seguí una gira pel Regne Unit, entre el 28 de setembre del 2005 i el 12 d'agost del 2006, amb Amy Nuttall i Lisa O'Hare com Eliza, Christopher Cazenove com Henry Higgins, Russ Abbot i Gareth Hale com Alfred Doolittle i Honor Blackman i Hannah Gordon com Mrs. Higgins
En aquesta producció es modificà subtilment el final: després que Higgins reclami les seves sabatilles, Eliza no es mou i quan Higgis es gira per mirar-la, ambdós esclaten en una sorollosa rialla, reconeixent que no només Higgins ha canviat Eliza, sinó que ella també ha fet el mateix amb el professor.
Altres produccions Producció de Madrid El 2001 s'estrenà al Teatre Coliseum de Madrid, adaptada per Ignacio Artime i Ignacio Azpilicueta; amb Paloma San Basilio com Eliza, José Sacristán com Higgins, Nicolás Dueñas com el Coronel Pickering, Víctor Díaz com Freddy Eynsford-Hill, Carmen Bernardos com la Sra. Higgins i Joan Crosas com Alfred P. Doolittle (qui era el més aplaudit de la producció).
Argument miniatura|El professor Higgins (Rex Harrison) troba Eliza Doolittle (Julie Andrews)
I Acte En una nit de pluja al Londres eduardià, els espectadors de l'òpera esperen els seus cotxes sota els arcs de Covent Garden. Eliza Doolittle, una venedora de flors cockney, ensopega amb un jove anomenat Freddy. Ella l'esbronca per fer caure les seves violetes a terra, però s'alegra quan un vell gentleman li'n compra una. De cop i volta comença a cridar quan veu un altre home que escriu el que ella diu. L'home li diu que estudia fonètica i que és capaç d'identificar l'origen de qualsevol pel seu accent. Lamenta l'horrible accent d'Eliza, i es demana per què els anglesos no poden aprendre a parlar («Why Can't the English?»), i afirma que en sis mesos podria convertir Eliza en una dama ensenyant-li a parlar com déu mana. El vell gentleman es presenta a si mateix com el coronel Pickering, un lingüista que ha estudiat dialectes indis. El foneticista es presenta a si mateix com Henry Higgins, i després de descobrir que ambdós volien trobar l'altre, Higgins convida Pickering a casa seva de Londres. Llança totes les monedes que té al cabàs d'Eliza, i ella i els seus amics es pregunten com seria viure una vida còmoda («Wouldn't It Be Lovely?»).
El pare d'Eliza, Alfred P. Doolittle, i els seus companys de beguda Harry i Jamie, tres escombriaires, s'aturen l'endemà al matí. Cerquen diners per pagar-se una copa, i Eliza comparteix els seus guanys amb ell («With a Little Bit of Luck»). Pickering i Higgins discuteixen vocals a casa de Higgins quan la senyora Pearce, la dispesera, informa Higgins que una jove amb un accent horrible ha arribat per veure'l: és Eliza, que ha arribat per prendre lliçons per aprendre a parlar per poder obtenir una feina com dependenta a una floristeria. Pickering aposta que Higgins no podrà complir la seva afirmació i s'ofereix per pagar les lliçons d'Eliza: un intens treball sobre el discurs, les maneres i el vestuari d'Eliza comença per preparar-la per portar-la a un Ball d'Ambaixada. Higgins es veu a si mateix com un home pacient i generós que no pot estar amb les dones; («I'm an Ordinary Man») tot i que en realitat és un home absort en si mateix i misogin. miniatura|"The Rain In Spain"