Franz Schmidt (Pressburg, aleshores Àustria-Hongria, 22 de desembre de 1874 – Perchtoldsdorf, 11 de febrer de 1939) va ser un compositor, violoncel·lista, pianista, organista i pedagog austríac. Va ser membre de la Filharmònica de Viena, violoncel·lista de l'orquestra de l'Òpera de la Cort de Viena i, posteriorment, professor, director i rector de l'actual Universitat de Música i Arts Escèniques de Viena.
La seva música s'inscriu principalment en la tradició simfònica austroalemanya de Johannes Brahms i Anton Bruckner, amb una escriptura tonal densa, un contrapunt molt elaborat i formes de gran escala. Contemporani d'Arnold Schönberg, Schmidt no seguí el camí cap a l'atonalitat i el dodecafonisme, sinó que desenvolupà fins al final de la seva vida un llenguatge basat en el romanticisme tardà.
Entre les seves obres més importants hi ha quatre simfonies, l'òpera Notre Dame, les Variacions concertants sobre un tema de Beethoven, nombroses composicions per a orgue i l'oratori Das Buch mit sieben Siegeln, basat en l'Apocalipsi. La seva Simfonia núm. 4, escrita després de la mort de la seva filla, és considerada una de les seves obres més personals.
Infància i formació Schmidt va néixer a Pressburg, l'actual Bratislava, que aleshores formava part del Regne d'Hongria dins de l'Imperi austrohongarès. Va mostrar molt aviat una capacitat musical extraordinària i rebé les primeres lliçons de música a la seva ciutat natal abans que la família s'instal·lés a Viena el 1888.
A Viena va continuar la seva formació com a pianista, violoncel·lista i compositor. El 1890 ingressà al conservatori de la Gesellschaft der Musikfreunde, on estudià violoncel amb Ferdinand Hellmesberger, teoria musical amb Robert Fuchs i composició en l'entorn acadèmic marcat per la figura d'Anton Bruckner. Tot i que posteriorment s'ha presentat sovint Schmidt com a deixeble directe de Bruckner, la relació pedagògica entre tots dos va ser molt més limitada que la influència estilística que Bruckner exerciria sobre la seva obra.
Schmidt destacà també com a pianista d'una gran facilitat tècnica i posseïa una memòria musical excepcional. Diversos testimonis contemporanis recordaren la seva capacitat per interpretar de memòria extenses partitures orquestrals al piano, una habilitat que contribuí posteriorment a la seva reputació com a professor.
Filharmònica de Viena i Òpera de la Cort El 1896 Schmidt ingressà com a violoncel·lista a l'orquestra de l'Òpera de la Cort de Viena i, com a conseqüència d'aquest nomenament, es convertí també en membre de la Filharmònica de Viena. Va formar part de la Filharmònica fins al 1911 i continuà vinculat a l'orquestra operística fins aproximadament el 1913–1914.
Durant aquests anys treballà sota directors com Gustav Mahler, que va ser director de l'Òpera de la Cort entre 1897 i 1907. Schmidt ocupava sovint posicions destacades dins la secció de violoncels i adquirí una experiència directa de gran part del repertori simfònic i operístic contemporani. Aquesta experiència orquestral tindria una gran influència en la seva pròpia manera d'escriure per a l'orquestra, caracteritzada per un coneixement molt detallat de les possibilitats dels instruments.
Com a instrumentista participà en la intensa vida musical vienesa del canvi de segle, en què coexistien la tradició de Brahms i Bruckner amb les noves orientacions representades per Mahler, Schönberg, Alexander von Zemlinsky i Franz Schreker. Schmidt, però, mantindria una posició estètica marcadament independent d'aquestes avantguardes.
Carrera docent Paral·lelament a la seva activitat orquestral, Schmidt va desenvolupar una extensa carrera pedagògica. Primer ensenyà violoncel i posteriorment piano, contrapunt i composició a les institucions que acabarien integrant-se en l'actual Universitat de Música i Arts Escèniques de Viena.
A partir de 1923 va ocupar un paper central en l'ensenyament de contrapunt i composició, al costat de Joseph Marx. Entre els seus alumnes hi hagué compositors i músics com Alfred Uhl, Theodor Berger, Marcel Rubin i Alfred Rosé, fill del violinista Arnold Rosé.
Schmidt va ser director de l'Acadèmia entre 1925 i 1927 i rector entre 1927 i 1931. La seva etapa al capdavant de la institució coincidí amb un període de reorganització de l'ensenyament musical superior vienès i amb la integració del seminari de Max Reinhardt dins de l'estructura acadèmica.
Primeres obres Les primeres composicions importants de Schmidt daten del període en què encara treballava com a violoncel·lista d'orquestra. La Simfonia núm. 1 en mi major, escrita entre 1896 i 1899, ja mostra la seva predilecció per grans estructures simfòniques i per una escriptura contrapuntística molt densa.
L'òpera Notre Dame, basada lliurement en Nostra Senyora de París de Victor Hugo, va ser composta principalment entre 1904 i 1906 i s'estrenà a l'Òpera de la Cort de Viena el 1914. El seu Intermezzo orquestral es convertí en una de les peces de Schmidt més interpretades independentment de l'òpera.
La Simfonia núm. 2 en mi bemoll major, composta entre 1911 i 1913, va consolidar la reputació del compositor. S'estrenà el 3 de desembre de 1913 a Viena sota la direcció de Franz Schalk. La partitura, de grans dimensions, combina el model simfònic de Bruckner amb procediments de variació i una gran complexitat contrapuntística.
Maduresa Durant les dècades de 1920 i 1930 Schmidt va concentrar una part important de la seva activitat compositiva en les grans formes instrumentals. Les Variacions concertants sobre un tema de Beethoven per a piano i orquestra, escrites el 1923, desenvolupen un tema extret de la música incidental de Beethoven per a Les ruïnes d'Atenes. La peça combina el virtuosisme pianístic amb una estructura de variacions de gran elaboració contrapuntística.
La Simfonia núm. 3 en la major, composta entre 1927 i 1928, va ser escrita per al concurs internacional de simfonies organitzat per la Columbia Graphophone Company amb motiu del centenari de la mort de Franz Schubert. L'obra va obtenir el segon premi, darrere de la Sisena simfonia de Kurt Atterberg, i fou estrenada el 2 de desembre de 1928 per la Filharmònica de Viena sota la direcció de Franz Schalk.
La Tercera presenta una orquestració més lleugera que la Segona i una orientació més clarament lírica, relacionada en part amb Schubert. Tot i aquesta transparència aparent, conserva el dens entramat harmònic i contrapuntístic característic de Schmidt.
Simfonia núm. 4 La Simfonia núm. 4 en do major, escrita el 1933, està estretament relacionada amb la mort sobtada de la seva filla Emma. Schmidt la descrigué com un «rèquiem per a la meva estimada filla». S'estrenà a Viena el 1934 sota la direcció d'Oswald Kabasta.
La simfonia està construïda com un únic moviment continu d'uns quaranta-cinc minuts, dins del qual es poden distingir les funcions d'un primer moviment, un Adagio amb marxa fúnebre, un scherzo i una recapitulació final. Un solo de trompeta obre i tanca l'obra, establint una estructura circular que Schmidt relacionava amb la idea de la vida contemplada des de la proximitat de la mort.
La Quarta és considerada una de les síntesis més personals del llenguatge de Schmidt. La forma cíclica, el contrapunt i les grans línies melòdiques hi apareixen integrats en una estructura més concentrada que en les simfonies anteriors.
Música per a orgue Schmidt va dedicar una part important de la seva producció tardana a l'orgue, instrument que coneixia profundament encara que la seva carrera professional s'hagués desenvolupat sobretot com a violoncel·lista i pianista. Les obres organístiques combinen formes tradicionals, especialment la fuga, la tocata, la xacona i el preludi coral, amb el llenguatge harmònic postromàntic del compositor.
Entre les peces principals hi ha les quatre Kleine Choralvorspiele, el Präludium und Fuge en mi bemoll major, la Toccata en do major i la monumental Chaconne en do sostingut menor. Algunes d'aquestes obres existeixen també en versions orquestrals o van servir de base per a composicions posteriors.
La Fuga solemnis, composta el 1937 per a orgue, conjunt de metalls, timbales i tam-tam, va ser una de les seves últimes partitures acabades i s'estrenà pòstumament el 19 de març de 1939 al Musikverein de Viena.
Das Buch mit sieben Siegeln Entre 1935 i 1937 Schmidt va compondre Das Buch mit sieben Siegeln («El llibre dels set segells»), un gran oratori basat en l'Apocalipsi de Joan. Schmidt considerava l'obra una representació musical de l'oposició fonamental entre el bé i el mal i identificava musicalment aquesta oposició mitjançant el contrast entre consonància i dissonància.
L'oratori està escrit per a cinc solistes vocals, gran cor, orgue i una extensa orquestra simfònica. El tenor que interpreta sant Joan assumeix la funció narrativa principal, mentre que el cor representa successivament multituds, àngels i altres grups descrits al text bíblic.
L'obra es va estrenar el 15 de juny de 1938 al Musikverein de Viena, amb Oswald Kabasta com a director. És l'última gran obra completada per Schmidt i s'ha convertit en una de les seves composicions més interpretades, especialment a Àustria i als països germanòfons.
Últims anys i nacionalsocialisme La situació de Schmidt després de l'Anschluss d'Àustria a l'Alemanya nazi el març de 1938 ha estat objecte d'una considerable discussió musicològica. Schmidt no va ser una figura central de l'aparell cultural nazi, però durant els últims mesos de la seva vida acceptà l'encàrrec d'una cantata de celebració política titulada Deutsche Auferstehung. Ein festliches Lied.
La composició havia de celebrar l'absorció d'Àustria pel Tercer Reich i incloïa textos explícitament propagandístics. Schmidt va deixar l'obra inacabada a la seva mort, i la seva significació política continua sent discutida pels investigadors, que han analitzat tant les circumstàncies de l'encàrrec com l'actitud personal del compositor davant el règim.
La qüestió no pot separar-se del procés més ampli de nazificació de la vida musical vienesa després de 1938, que comportà l'expulsió de nombrosos professors i estudiants jueus de l'Acadèmia on Schmidt havia exercit anteriorment càrrecs directius. La historiografia recent tendeix, per tant, a contextualitzar l'última obra de Schmidt dins d'aquest procés institucional i polític més ampli, evitant tant l'exculpació automàtica com una identificació simplista del compositor amb el règim.
Mort La salut de Schmidt s'havia deteriorat considerablement durant els seus últims anys i el 1937 s'havia retirat en bona part de l'activitat docent. Va morir a Perchtoldsdorf, prop de Viena, l'11 de febrer de 1939, als seixanta-quatre anys.
Cinc setmanes després de la seva mort es va celebrar al Musikverein un concert commemoratiu en què s'estrenà la Fuga solemnis. Schmidt deixava també incompleta la cantata Deutsche Auferstehung, que posteriorment seria acabada per altres músics.
Estil musical Schmidt pertany a la generació nascuda entorn de 1870 que va créixer sota l'impacte de Brahms, Bruckner i Richard Wagner. La seva escriptura combina el desenvolupament temàtic brahmsià, les grans proporcions de Bruckner i una harmonia cromàtica vinculada a la tradició wagneriana, però sense abandonar mai el principi tonal.
El contrapunt constitueix un dels elements centrals del seu llenguatge. Fugues, cànons i combinacions simultànies de diferents temes apareixen no només a la música per a orgue, sinó també en les simfonies i en Das Buch mit sieben Siegeln. Aquesta densitat contrapuntística pot coexistir amb melodies molt àmplies i líriques, especialment en els moviments lents.
La forma és igualment important. Schmidt mostra una predilecció per grans estructures en què materials aparentment independents acaben revelant relacions internes i reapareixen transformats en seccions posteriors. La Quarta simfonia porta aquest principi al màxim mitjançant una estructura cíclica en un sol moviment continu.