miniatura|Localització geogràfica de les fosses o llocs d'enterrament de la Guerra Civil espanyola de les quals es disposa informació. Símbols segons l'actuació realitzada sobre cadascuna. Verd: Fossa encara no intervinguda. Blanc: Fossa encara no oposada. Groc: Transferida a la Valle de los Caídos. Roig: parcialment o totalment exhumada. Acord amb les circumstàncies de l'homicidi. Font: Ministeri de Justícia d'Espanya Les víctimes de la Guerra Civil espanyola són totes aquelles persones que van morir a causa de la brutal repressió provocada arran del cop d'estat del 18 de juliol de 1936 i durant tota la durada de la Guerra Civil espanyola tant pels dirigents del bàndol nacional com pels del bàndol republicà, que perseguia l'eliminació física de l'adversari.
Estudis, basats en evolucions demogràfiques, xifren en 540.000 la sobremortalitat dels anys de la Guerra Civil i la immediata postguerra, i en 576.000 la caiguda de la natalitat.X Congrés de l'AEHE, Galícia 2005 L'estimació de víctimes mortals en la Guerra Civil espanyola conseqüència de la repressió pot xifrar-se en 200.000 persones. D'elles, es calcula en unes 50.000 les assassinades en la rereguarda de la zona republicana,Casanova 1999 calculant-se en 100.000 les assassinades en la rereguarda de la zona revoltada.Manuel Álvaro Dueñas, 2009, p. 126.El setembre de 2008 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i l'historiador Francisco Espinosa donen una xifra de 130.000, incloses les execucions del franquisme. El País. Natalia Junquera - Madrid - 15/09/2008 a les quals cal afegir unes 50.000 execucions en la repressió franquista que va seguir la Guerra Civil.Javier Tusell ja donava una xifra d'entre 40.000 i 50.000 el 1999. Tusell 1999 V. III. Cap. Vencedores y vencidos: los desastres de la guerra y la represión. Aquestes estimacions, àdhuc avui, 2009, estan sotmeses a revisió; encara que les víctimes provocades pel bàndol republicà van ser ben identificades, les provocades pels revoltats, havent estat ignorades durant el franquisme, encara avui existeixen dificultats per a quantificar-les i identificar-les. «Les investigacions realitzades fins avui demostren que un alt percentatge de desapareguts no consta en cap registre».«Aquesta escandalosa realitat no va ser casual sinó que va estar totalment planificada.» Francisco Espinosa, 2002, p. 108.
Repressió en ambdues zones
Des dels primers dies, en ambdues zones, es va deslligar una repressió que es va concretar en judicis sumaríssims i nombrosos passejos, eufemisme que van utilitzar aquells que treien de les seues cases, emparats a la nit en la majoria dels casos, als quals consideraven enemics i els portaven per a afusellar-los, normalment, a la vora de les cunetes.
Aquesta situació de terror es va concentrar en els primers mesos de la contesa i responien a un objectiu comú, l'eliminació física de l'adversari. Encara que les característiques van ser diferents en les dues diferents zones. En el bàndol revoltat van ser els mecanismes judicials instaurats pels rebels, i les milícies falangistes i carlistes, els que van dur a terme aquesta repressió, amb el beneplàcit i instigats des de la cúpula militar.Jackson 1985. Cap. 17. Autoridad y terror en la zona insurgente. En el bàndol republicà, deslligada la contesa, el Govern i la resta d'institucions públiques van perdre el control dels esdeveniments, es va deslligar una revolució que els va desbordar, propiciant la creació de forces paral·leles i tribunals que van ser els que, principalment, van exercir la repressió.Jackson 1985. Cap. 16.Revolución y terror en la zona del Frente Popular La repressió va continuar, encara que en menor mesura, fins al final de la contesa i, àdhuc, es va perllongar amb la repressió que el franquisme va exercir en els anys següents.
La deterioració de la justícia va ser comuna en ambdues zones. Tant els tribunals militars com els populars estaven compostos en la seua majoria per persones alienes a la magistratura. En el bàndol revoltat, en tribunals militars únicament un de cada cinc membres havia de ser jurista, els judicis duraven breus minuts i sovint els acusats eren jutjats en grup. S'arribava a l'absurd de jutjar per "rebel·lió militar" a aquells que no es van sumar a la revolta. En la zona republicana, els tribunals populars, creats el 14 d'agost de 1936, estaven formats per tres funcionaris judicials i un jurat de catorze membres pertanyents a diferents organitzacions del Front Popular. A aquests tribunals populars, més endavant, vindrien a sumar-se els d'urgència que restringien encara més les garanties processals.
Els parlamentaris van ser un grup especialment castigat per ambdues parts. Un de cada cinc membres d'aquest col·lectiu va ser assassinat. Els revoltats van executar a uns quaranta diputats del Front Popular, mentre que en la zona republicana van ser executats vint-i-cinc de la coalició de dretes.
Les declaracions públiques de destacats republicans com Manuel Azaña, qui en un discurs demanava "pau, pietat i perdó" o Indalecio Prieto que apel·lava: "No imiteu aquesta conducta, us ho prego, us ho suplico. Davant la crueltat aliena, la pietat vostra; davant els excessos de l'enemic, la vostra benevolència generosa"; van contrastar amb el silenci entre les autoritats del bàndol revoltat. Igualment, si va haver-hi veus en la premsa de la zona republicana que van mostrar el seu malestar davant la violència deslligada com la del periodista Julián Zugazagoitia que escriuria: "per a jutjar a quants hagen delinquit disposem de la llei", en la zona revoltada, anul·lada la llibertat de premsa, la repressió exercida en la seua zona va ser silenciada. No obstant això, des del bàndol dels revoltats també es van alçar veus en contra de la repressió, destacant les declaracions de Marcelino Olaechea, bisbe de Pamplona que va declarar: "Nosaltres no podem ser com els nostres germans de l'altra banda: aquells germans cecs, que odien, que no saben de perdó".
Repressió en la zona revoltada La zona revoltada es va militaritzar des dels primers dies de la contesa. Es van prohibir els partits polítics, únicament es van mantenir legals la Falange i el carlisme que van desenvolupar una activitat més militar que civil. Aquesta militarització va arribar a la magistratura: els jutges havien de demostrar simpatia pels revoltats. Els primers a patir la repressió van ser les autoritats civils. Sotmesos a simulacres de judici que duraven menys de cinc minuts, en la seva majoria, van ser condemnats a la pena de mort i, quasi immediatament, afusellats. Van ser candidats a patir la repressió tots aquells que, no podent demostrar simpaties pels revoltats, exercien càrrecs públics en el moment de la revolta. Promulgada una vaga general en contestació a la revolta van ser afusellats, sense judici, els sindicalistes que es van significar. Maçons, socialistes, sindicalistes i nacionalistes eren condemnats a mort pel simple fet de ser-ho. Aquesta repressió va ser duta a terme principalment per l'exèrcit, encara que també hi van participar les milícies de la Falange i els carlins.Thomas 1976. V. I. Pg. 286Thomas 1976. Cap. La España nacionalista
Significativa va ser la repressió a Navarra, on la revolta va triomfar el primer dia sense gaires enfrontaments. El general Mola, el dia 19 de juliol, va donar instruccions explícites: "Cal propagar una atmosfera de terror. Hem de crear una impressió de dominació [...]. qualsevol que siga obertament o secreta defensor del Front Popular ha de ser afusellat".
Va destacar, també, el terror exercit per Queipo de Llano en Andalusia, vanant-se per ràdio de les gestes repressives que cometia. Màlaga, afusellaments al cementeri de Granada, i Còrdova van ser les províncies andaluses més castigades. Aquesta última va patir un doble càstig primer a càrrec del Front Popular i, després, per part dels nacionalistes.Jackson 1985. Pg. 267. La massacre de la carretera Màlaga-Almeria esdevinguda el 8 de febrer de 1937, durant l'entrada a Màlaga de les tropes franquistes, va causar la mort a diversos milers que intentaven allunyar-se de la ciutat.
En Valladolid, una "patrulla de l'alba", grup de falangistes dirigits per Onésimo Redondo, cofundador de les JONS, afusellava unes quaranta persones cada dia. Allí, com a altres ciutats de la zona revoltada, els presos eren trets a la nit en camions per a ser afusellats als afores de la ciutat sense si més no el simulacre d'un judici.Thomas 1976. V.1 Pg. 288. El general Mola enviaria un comunicat demanant que aquestes execucions es fessin en llocs més discrets i que s'enterrés als morts, alguna cosa que fins llavors no es feia.Jackson 1985. Pg. 268.
A Saragossa es van assassinar més de 6.000 persones, la majoria de les quals en els primers mesos de la contesa.
La presa de Badajoz va suposar una gran matança protagonitzada per les forces mores que van prendre la ciutat al comandament del general Yagüe.
La repressió en xifres a la zona revoltada Quantificar el nombre de víctimes de la repressió en la zona franquista ha estat fins ara un problema. Durant el franquisme, aquest va intentar silenciar aquesta repressió i, en tot cas, minimitzar la seua dimensió. Tradicionalment, els estudis més o menys documentats sobre aquestes víctimes, han estat a càrrec d'historiadors propers al franquisme i basant-se en les dades subministrades pel mateix franquisme. Els registres utilitzats per aquests historiadors (Institut Nacional d'Estadística i Registres Civils, principalment) s'ha demostrat no fiables, reflectint tan sols la meitat, fins i tot només la tercera part, de les morts.Julián Casanova 1999
A partir de 2008, aquest problema va començar a superar-se. A poc a poc van anar apareixent estudis que mitjançant treballs de camp i consulta d'arxius van desvetlar el vertader abast de la repressió. Aquests treballs avancen a poc a poc, en part per les dificultats intrínseques d'aquesta labor, en part per la resistència dels Governs Militars expressada pels investigadors i per dificultats en l'accés a determinats arxius.Luis Gómez y Natalia Junquera. Juicio a la Barbarie. El País 14/09/08. En 2008, els estudis amb prou feines cobrien la meitat de la geografia espanyola. La Llei sobre la Recuperació de la memòria Històrica pot contribuir a donar un impuls a aquests treballs i aconseguir un millor coneixement d'aquests fets.
Amb les dades disponibles en 2009, el nombre de víctimes mortals en la rereguarda dels revoltats pot xifrar-se en 100.000 (no inclou les execucions i morts del franquisme posteriors a la guerra); aquestes són, principalment, de sindicalistes, intel·lectuals, polítics republicans i nacionalistes (el col·lectiu de mestres va ser objectiu d'una dura repressió) i la població en general acusada de col·laborar amb la República o de no oferir-ne resistència.