La dinastia safàrida o dels safàrides de l'Iran va governar un imperi centrat en el Sistan, una regió fronterera entre els actuals Afganistan i Iran, entre 861 i 1003. La capital dels safàrides era Zarandj, en l'actual Afganistan.
Fundació de la dinastia La dinastia va ser fundada per Yakub ibn al-Layth as-Saffar, un home d'origen modest que va començar foscament la seva vida com a calderer a l'est de l'Iran, d'on el seu qualificatiu de saffâr ("coure"), que va donar el seu nom a la dinastia. Va abandonar la seva ocupació per formar una banda de bandits. El 851/852 l'emir tahírida de Sistan, Salih ibn Nadr, el va promoure a governador de la província de Bust. Amb un exèrcit compost a l'origen de milícies més o menys controlades, majoritàriament sunnites però amb nombrosos kharigites vinguts de Pèrsia, derrotats i perseguits pels governadors omeies,E. Bosworth The Islamic Dynasties, Edimburgh University Press, 1967, pàg. 104. Al servei dels caps ayyar (combatents contra els kharigites) Salih ibn al-Nadr i Dirham ibn Nasr que dominaven a Zarang, la capital del país, aviat va veure l'ocasió, els va suplantar i va agafar el poder i sent reconegut com a emir de Sistan l'abril del 861; Salih ibn al-Nadr va fugir a l'est de la província, a Bust, i va demanar ajut al zunbil, el sobirà local del Zamindawar i Zabulistan; després de diversos combats Yaqub va capturar Salih i el va matar als inicis del 865; el zunbil fou derrotat i va morir en combat a al-Rukhkhadj (que després fou la regió de Kandahar) el mateix any 865. Yaqub va pactar amb els kharagites, als que abans havia combatut, i molts d'ells foren incorporats al seu exèrcit. Estava disposat a combatir als tahírides sobirans nominals del Sistan en nom del califa (des de 854) i sobiran efectius del Khurasan. Va conquerir Gazni (perduda un segle després, el gener del 963, davant el turc Alptigin, origen de la dinastia Gaznèvida), Zabulistan i Gardiz. Després es va expandir cap a Herat que va atacar el 866/867 així com Pushang i va capturar a diversos membres de la tahiriyya (els partidaris dels tahírides o potser alguns parents de l'emir). Les converses pel seu alliberament van portar a Yaqub als seus primers contactes amb el califa abbàssida al-Mútazz (866-869) que li va oferir el govern del Fars i Kirman si era capaç de dominar aquestes regions que des del 865 estaven en mans de Muhàmmad ibn Wassil at-Tamimí que s'havia revoltat i s'havia apoderat de les dues províncies; Yaqub, actuant per compte del califa, va prendre possessió del Kirman on els partidaris de Muhàmmad ibn Wasil se li van unir. Llavors Yaqub va anar a Fars el 868/869 i va deixar un governador a Kirman; va aconseguir dominar gran part del Fars, però finalment Muhàmmad ibn Wasil va derrotar el seu exèrcit i es va haver de retirar (869).
Expansió El 870 Yaqub va fer una campanya militar que el va portar (871) a Kabul, Bamiyan i Panjhir, creuant tot el Zabulistan a través de Gazni perseguint el fill de l'antic zunbil; venint de Balkh, Yakub va destrossar els temples budistes de Bamiyan abans de conquerir Kabul i fer-ne fora els Turki-xahis. Des de llavors, aquests territoris, fins aquí consagrats al budisme, es convertiran progressivament al l'islam (els dominats per dinasties musulmanes) o al hinduisme. una segona expedició (872) li va permetre capturar al fill del zunbil a la fortalesa de Nay Laman; la seva sort és desconeguda però probablement fou executat. Yaqub va seguir des d'aquesta fortalesa cap al nord, en direcció a Balkh, que va arrabassar al seu sobirà Dawud ibn Abi Dawud, de la dinastia abu-dawúdida; aquesta campanya li va donar el control temporal de les mines de plata del Panjhir i del Badakhxan, i es van encunyar monedes entre 872 i 875. Aquestes operacions van posar fi a la dinastia dels zunbils que fins aleshores (i durant dos segles) havien aturat la progressió dels àrabs cap a l'est.
Abd-Al·lah as-Sijzí es va revoltar contra Yaqub ibn al-Layth, però fou derrotat i es va haver de refugiar amb el tahírida Muhàmmad ibn Tàhir, que el va nomenar governador dels districtes d'at-Tabasayn i Kuhistan; això va donar excusa a Yaqub per envair el Khorasan. Muhàmmad va enviar una ambaixada per negociar però Yaqub ja havia buscat aliats al Khorasan entre els malcontents i les converses no van reeixir. L'agost del 873 (o encara el 872 segons alguna font) Yaqub va entrar a la capital Nixapur sense lluita i va fer presoner a Muhàmmad ibn Tàhir, que no havia volgut fugir. Després va avançar cap a les costes de la mar Càspia perseguint a l'imam alida zaydita al-Hasan ibn Zayd (864-884). El califa va protestar el 873 per l'ocupació del Khorasan, però sobretot el 874 quan el tahírida Ubayd-Al·lah ibn Abd-Al·lah ibn Tàhir, que havia reunit als pelegrins del nord i est de Pèrsia a Bagdad, va denunciar davant d'ells les accions de Yaqub (fetes sense autorització del califa) i els va lliurar del jurament de fidelitat al califa. Yaqub llavors va parar i va dedicar els dos anys següents a consolidar el seu poder a Kirman i a Fars i Khuzestan: El 875 va marxar a Fars per segona vegada on va derrotar Muhàmmad ibn Wasil i va seguir cap a l'oest al Khuzestan i Ramhurmuz; això posava en perill el Baix Iraq, ja que es podia unir als rebels zandj revoltats contra el califat. Yaqub no obstant no tenia aquesta intenció, ja que va rebutjar les propostes d'aliança d'Alí ibn Muhàmmad, el líder dels zanj, però la presència del seu exèrcit constituïa de fet un suport per la causa zanj. El califa al-Mutamid va proposar a Yaqub escollir entre diversos governs a canvi de parar el seu avanç, però Yaqub va refusar i va penetrar a l'Iraq. Els abbàssides li van presentar batalla i el van poder derrotar decisivament a Dayr al-Akul, a la vora del Tigris, el 8 d'abril del 876. L'exèrcit safàrida es va desbandar i molts presoners van poder fugir incloent Muhàmmad ibn Tàhir; l'amenaça sobre Bagdad es va esvair.
Regnat d'Amr A la seva mort d'una malaltia abdominal (9 de juny del 879), quan preparava un altre expedició a Bagdad, Yaqub havia conquerit el Khorasan (posant així un terme a la dinastia regional dels Tahírides) així com parts del nord de l'Índia i de l'oest de l'Iran, arribant gairebé a Bagdad. pels seus governs de Sistan i Khorasan no va reconèixer mai als abbàssides als que considerava usurpadors.
L'imperi safàrida no va sobreviure gaire la mort de Yakub. El seu germà i successor Amr ibn al-Layth fou elevat al poder per l'exèrcit. El seu germà Alí ibn al-Layth, hereu designat per Yaqub, es va revoltar reclamant participar en el poder però fou derrotat. Amr llavors va oferir la seva submissió al califa que la va acceptar i li va retornar les províncies que abans havien governat els tahírides a Pèrsia oriental (Khorasan, Sistan i Kirman), i el Sind, a les que va afegir Fars i Esfahan i la direcció de la shurfa a Bagdad i Samarra (octubre del 879). La Tārīḵ-e Sīstān diu que també se li va donar el govern de Gurgan i Tabaristan però a canvi d'un tribut d'un milió de dírhams a l'any. Amr va aconseguir imposar al seu protegit Ubayd-Al·lah ibn Abd-Al·lah ibn Tàhir com a cap de policia (sahib al-surta) de Bagdad, però contra l'opinió dels seus parents.
El 881/882 va poder ocupar el Fars però al Khorasan s'havia fet amb el poder Àhmad ibn Abd-Al·lah al-Khudjistani i després de mort assassinat per un dels seus guàrdies el 882 el poder va passar a mans de Rafi ibn Hàrthama, antic general tahírida i ara cap del moviment fatimita al Khorasan (que tenia per califa a Muhammab ibn Ziyad) que el 883 va fer aliança amb els samànides de Transoxiana. Del 882/883 hi ha monedes safàrides emeses a Esfahan que indiquen que aquesta ciutat ja estava a les seves mans. Les lluites al Khorasan van esdevenir complexes i un general turc esclau Abu-Talha Mansur s'hi va afegir i les aliances es van fer i desfer diverses vegades, algunes amb suport del deposat Muhàmmad ibn Tàhir o el Califa.
Després del final de la revolta Zandj el 883 el califat ara podia recuperar el terreny perdut. El regent Muwaffik va declarar a Amr fora de la llei el 885; Amr fou derrotat (886) per les forces del califa dirigides per Àhmad ibn Abd al-Aziz ibn Abi Dulaf, quan avançava cap a Bagdad, i va haver d'abandonar Fars; llavors fou destituït dels seus governs cosa que fou poc efectiva, ja que va seguir conservant Kirman, Sistan i Khorasan.
El 885, 886 i 887 els safàrides van atacar Khorasan i van entrar finalment a Nixapur. Rafi ibn Hàrthama i Muhàmmad ibn Ziyad foren capturats i enviats al califa abbàssida, segellant així la reconciliació amb el califat; els governs de Khorasan, Kirman, Sistan i Fars li foren retornats a canvi d'un tribut de deu milions de dírhams. El 890 va trencar altre cop amb el califat i fou privat novament dels seus governs cosa només efectiva al Fars. El 891 el califa va concedir el Khorasan a Rafi ibn Hàrthama i els samànides el van ajudar a ocupar-lo.
El 892 o 893 el nou califa al-Mútadid (892-902) es va reconciliar amb Amr i li va concedir el govern del Sistan (que mai havia perdut) i del Khorasan. El 893 Amr va començar a atacar el Khorasan però no va entrar a Nixapur fins al 896; Rafi ibn Hàrthama va fugir cap al Tabaristan governat pels zaidites. El califa va concedir a Amr el govern de Rayy i nord de Pèrsia i es creu que en aquest moment també s'havien imposat a Oman. Amr va voler estendre el seu poder a Coràsmia el que implicava la guerra contra els samànides.
Decadència El 898, a petició pròpia, el califa li va concedir la tawliya de Transoxiana o Mawara al-Nahr, on l'emir samànida Ismaïl I ibn Àhmad (892-907) estava en rebel·lió contra el califa, però quan va intentar exercir els seus drets, el samànida Ismaïl el va derrotar a la riba de l'Oxus prop de Balkh (abril del 901) i el va fer presoner sent enviat al califa abbàssida, que tot i que nominalment era el seu delegat a la zona, no estava descontent de veure al safàrida humiliat. Després d'estar presoner un any fou executat el 20 d'abril del 902. Els samànides van ocupar Khorasan i es van estendre cap a Tabaristan (dels zaidites), Gilan i Daylam (dominades pels djustànides), regions que van saquejar durant dos anys, en els quals van arribar a ocupar Qazwin i Rayy (dominis djustànides).