miniatura|Fränzi davant d'una cadira tallada (1910), d'Ernst Ludwig Kirchner, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid Lexpressionisme fou un moviment cultural sorgit a Alemanya a començaments del que tingué plasmació en un gran nombre de camps culturals: art, literatura, música, cinema, teatre, dansa, fotografia, etc. La seva primera manifestació fou en el terreny de l'art; va sorgir paral·lelament al fauvisme francès, i fou dels primers moviments de les anomenades avantguardes històriques artístiques. Més que un estil amb característiques pròpies comunes fou un moviment heterogeni, una actitud i una forma d'entendre l'art que aglutinà diversos artistes de tendències molt diverses i diferent formació i nivell intel·lectual. Sorgit com a reacció a l'impressionisme, enfront del naturalisme i el caràcter positivista d'aquest moviment de finals del , els expressionistes defensaven un art més personal i intuïtiu, en què predominés la visió interior de l'artista —l'«expressió»— enfront de la plasmació de la realitat —la «impressió».
L'expressionisme sol ser entès com la deformació de la realitat per a expressar de manera més subjectiva la natura i l'ésser humà, donant primacia a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva de la realitat. Entès d'aquesta forma, l'expressionisme és extrapolable a qualsevol època i espai geogràfic. Així, sovint s'ha qualificat d'expressionista l'obra de diversos autors com Matthias Grünewald, Pieter Brueghel el Vell, El Greco o Francisco de Goya. Alguns historiadors, per a distingir-lo, escriuen expressionisme —en minúscules— com a terme genèric i Expressionisme —en majúscules— per al moviment alemany.
Amb els seus colors violents, la seva temàtica de soledat i de misèria, l'expressionisme va reflectir l'amargor que va envair els cercles artístics i intel·lectuals de la societat alemanya prebèl·lica i d'entreguerres, amargor que provocà un desig vehement de canviar la vida, de cercar noves dimensions a la imaginació, de renovar els llenguatges artístics. Defensava la llibertat individual, la primacia de l'expressió subjectiva, l'irracionalisme, l'apassionament i la temàtica prohibida —el morbós, demoníac, sexual, fantàstic i pervertit. Intentà reflectir una visió subjectiva, una deformació emocional de la realitat, amb el caràcter expressiu dels mitjans plàstics, que cobraren una significació metafísica, obrint els sentits al món interior. Genuïna expressió de l'ànima alemanya, el seu caràcter existencialista, el seu anhel metafísic, la visió tràgica de l'ésser humà en el món li van fer reflex d'aquesta concepció existencial tan nòrdica, tan alliberada en el món de l'esperit, en la preocupació per la vida i la mort. Fidel reflex de les circumstàncies històriques en què es va desenvolupar, l'expressionisme revelà l'indret pessimista de la vida, l'angoixa existencial de l'individu, que ena societat moderna, industrialitzada, es veu alienat, aïllat. Així, mitjançant la distorsió de la realitat, pretenien impactar l'espectador, arribar al seu costat més emotiu.
L'expressionisme no fou un moviment homogeni, sinó de gran diversitat estilística: hi ha un expressionisme modernista (Munch), fauvista (Rouault), cubista i futurista (Die Brücke), surrealista (Klee), abstracte (Kandinski), etc. Tot i que el seu principal centre de difusió es donà a Alemanya, també es percep en altres artistes europeus (Modigliani, Chagall, Soutine, Permeke) i americans (Orozco, Rivera, Siqueiros, Portinari). A Alemanya, s'organitzà principalment a l'entorn de dos grups: Die Brücke (fundat el 1905), i Der Blaue Reiter (fundat el 1911), encara que hi van haver alguns artistes no adscrits a cap grup. Després de la Primera Guerra Mundial, aparegué l'anomenada nova objectivitat, que si bé sorgí com a rebuig a l'individualisme expressionista, defensant un caràcter més social de l'art, la seva distorsió formal i el seu colorit intens els va fer hereus directes de la primera generació expressionista.
Definició miniatura|Ecce homo (1925), de Lovis Corinth, Pinacoteca de Basilea La transició del al comportà nombrosos canvis polítics, socials i culturals: per una banda, el fracàs de la Comuna de París suposà l'auge polític i econòmic de la burgesia, que visqué a les últimes dècades del un moment de gran esplendor, reflectit en el modernisme, moviment artístic posat al servei del luxe i l'ostentació desplegats per la nova classe dirigent. Amb tot, els processos revolucionaris efectuats des de la Revolució francesa i el temor que es tornessin a repetir van portar les classes polítiques a fer una sèrie de concessions, com les reformes laborals, les assegurances socials i l'ensenyament bàsic obligatori. Així, el descens de l'analfabetisme comportà un augment dels mitjans de comunicació i una major difusió dels fenòmens culturals, que adquireixen major abast i rapidesa de difusió, i sorgí la «cultura de masses».
Per altra banda, els avenços tècnics, especialment en el terreny de l'art l'aparició de la fotografia i el cinema, van portar l'artista a plantejar-se la funció de la seva feina, que ja no consistia a imitar la realitat, ja que les noves tècniques ho feien de manera més objectiva, fàcil i reproduïble. Igualment, les noves teories científiques portaren els artistes a qüestionar-se l'objectivitat del món que percebem: la teoria de la relativitat d'Einstein, la psicoanàlisi de Freud i la subjectivitat del temps de Bergson provocaren que l'artista s'allunyés cada cop més de la realitat. Així, la recerca de nous llenguatges artístics i noves formes d'expressió comportà l'aparició dels moviments d'avantguarda, que suposaren una nova relació de l'artista amb l'espectador: els artistes avantguardistes cercaven integrar l'art amb la vida, amb la societat, fer de la seva obra una expressió de l'inconscient col·lectiu de la societat que representa. Al mateix cop, la interacció amb l'espectador provoca que aquest s'involucri en la percepció i comprensió de l'obra, així com en la seva difusió i mercantilització, factor que portarà a un augment de les galeries d'art i dels museus.
L'expressionisme forma part de les anomenades avantguardes històriques, és a dir, les produïdes des dels primers anys del , en l'ambient previ a la Primera Guerra Mundial, i el final de la Segona. Aquesta denominació inclou, a més, al fauvisme, el cubisme, el futurisme, el constructivisme, el neoplasticisme, el dadaisme, el surrealisme, etc. L'avantguarda està íntimament lligada al concepte de modernitat, caracteritzat per la fi del determinisme i de la supremacia de la religió, substituïts per la raó i la ciència, l'objectivisme i l'individualisme, la confiança en la tecnologia i el progrés, en les pròpies capacitats de l'ésser humà. Així, els artistes pretenen posar-se al capdavant del progrés social, expressar mitjançant la seva obra l'evolució de l'ésser humà contemporani.
El terme expressionisme fou utilitzat per primer cop pel pintor francès Julien-Auguste Hervé, que es referí a expressionisme per designar una sèrie de quadres presentats al Saló dels Independents de París el 1901, en contraposició a l'impressionisme. El terme alemany expressionismus fou adaptat directament del francès —ja que expressió en alemany és ausdruck—, i s'emprà per primer cop al catàleg de la XXII Exposició de la Secessió de Berlín el 1911, que incloïa tant obres d'artistes alemanys com francesos. En literatura, fou aplicat per primer cop el 1911 pel crític Kurt Hiller. Posteriorment, el terme expressionisme fou difós per l'escriptor Herwarth Walden, editor de la revista Der Sturm (La tempesta), que es convertí en el principal centre difusor de l'expressionisme alemany. Walden aplicà inicialment el terme a totes les avantguardes sorgides entre 1910 i 1920. En canvi, l'aplicació del terme expressionisme lligat exclusivament a l'art alemany d'avantguarda fou idea de Paul Fechter en el seu llibre Der Expressionismus (1914), que seguint les teories de Worringer relacionà les noves manifestacions artístiques com una expressió de l'ànima col·lectiva alemanya.AA.VV.: Brücke. El naixement de l'expressionisme alemany (2005), p. 30-31.
miniatura|esquerra|Tirol (1914), de Franz Marc, Staatsgalerie Moderner Kunst, Múnic L'expressionisme sorgí com a reacció a l'impressionisme: així com els impressionistes plasmaven al llenç una «impressió» del món circumdant, un simple reflex dels sentits, els expressionistes pretenien reflectir el seu món interior, una «expressió» dels seus propis sentiments. Així, els expressionistes empraren la línia i el color d'una manera temperamental i emotiva, amb fort contingut simbòlic. Aquesta reacció enfront de l'impressionisme suposà una forta ruptura amb l'art elaborat per la generació precedent, i va convertir l'expressionisme en un sinònim de l'art modern durant els primers anys del . L'expressionisme suposà un nou concepte de l'art, entès com una forma de captar l'existència, de traslluir en imatges el substrat que existeix sota la realitat aparent, de reflectir l'immutable i etern de l'ésser humà i la natura. Així, l'expressionisme fou el punt de partida d'un procés de transmutació de la realitat que cristal·litzà en l'expressionisme abstracte i l'informalisme. Els expressionistes utilitzaven l'art com una forma de reflectir els seus sentiments, el seu estat anímic, propens en general a la malenconia, a l'evocació, a un decadentisme de tipus neoromàntic. Així, l'art era una experiència catàrtica, en què es purificaven els desfogaments espirituals, l'angúnia vital de l'artista.
En la gènesi de l'expressionisme, un factor fonamental fou el rebuig al positivisme, al progrés cientificista, a la creença en les possibilitats il·limitades de l'ésser humà basades en la ciència i la tècnica. En canvi, es començà a generar un nou clima de pessimisme, d'escepticisme, de descontentament, de crítica, de pèrdua de valors. S'albirava una crisi en el desenvolupament humà, que efectivament es veié confirmada amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial. També cal destacar a Alemanya el rebuig al règim imperialista de Guillem II per part d'una minoria intel·lectual, ofegada pel militarisme pangermanista del kàiser. Aquests factors propiciaren un brou de cultiu en el qual progressivament s'anà gestant l'expressionisme, les primeres manifestacions del qual es produïren en el terreny de la literatura: Frank Wedekind denuncià en les seves obres la moral burgesa, enfront de la qual oposava la llibertat passional dels instints; Georg Trakl s'evadí de la realitat refugiant-se en un món espiritual creat per l'artista; Heinrich Mann fou qui més directament denuncià la societat guillermina.
L'aparició de l'expressionisme en un país com Alemanya no fou un fet aleatori, sinó que s'explica pel profund estudi dedicat a l'art durant el pels filòsofs, artistes i teòrics alemanys, des del romanticisme i les múltiples aportacions al camp de l'estètica de personatges com Wagner i Nietzsche, fins a l'estètica cultural i l'obra d'autors com Konrad Fiedler (Sobre la valoració d'obres d'art visual, 1876), Theodor Lipps (Estètica, 1903-1906) i Wilhelm Worringer (Abstracció i empatia, 1908). Aquest corrent teòric deixà una profunda empenta en els artistes alemanys de finals del i començaments del , centrada sobretot en la necessitat d'expressar-se de l'artista (linnerer Drang o necessitat interior, principi que assumí posteriorment Kandinski), així com la constatació d'una ruptura entre l'artista i el món exterior, l'ambient que l'envolta, fet que el converteix en un ésser introvertit i alienat de la societat. També influí el canvi produït en l'ambient cultural de l'època, que s'allunyà del gust clàssic grecoromà per admirar l'art popular, primitiu i exòtic –sobretot d'Àfrica, Oceania i Orient Llunyà–, així com l'art medieval i l'obra d'artistes com Grünewald, Brueghel i El Greco.AA.VV.: Diccionario de pintura (1996), p. 131.
miniatura|El genet circense (1913), d'Ernst Ludwig Kirchner, Pinakothek der Moderne, Múnic