La selecció de futbol del Perú és l'equip de futbol que representa el Perú a les competicions d'aquest esport des del 1927. Està organitzada per la Federació Peruana de Futbol (FPF), i és un dels deu membres de la CONMEBOL, la Confederació Sud-americana de Futbol de la FIFA. L'actuació de l'equip peruà ha estat inconsistent al llarg del temps; els seus períodes de més èxit van ser entre la dècada de 1930 i la de 1970. L'equip disputa la majoria dels seus partits a l'Estadio Nacional de Lima, la capital del país.
Perú ha guanyat la Copa América en dues ocasions, a més de classificar-se per la fase final de la Copa del Món en cinc edicions; a més, també va participar en els Jocs Olímpics de 1936. Els seus rivals històrics són Xile i Equador. L'equip és ben reconegut per la seva samarreta blanca amb una franja diagonal vermella, combinant els colors nacionals del país. Aquest disseny bàsic ha estat utilitzat de manera continuada des del 1936, donant nom a l'àlies habitual del conjunt, la Blanquirroja ("la blanc-i-vermella").
L'equip nacional peruà va participar en la primera Copa del Món, disputada el 1930; més tard va adjudicar-se els Jocs Bolivarians de 1938 i la Copa Amèrica de 1939, destacant jugadors com el porter Juan Valdivieso i els davanters Teodoro Fernández i Alejandro Villanueva. L'èxit futbolístic del Perú durant la dècada de 1970 li va comportar reconeixement internacional; en aquell equip va destacar la dupla ofensiva formada per Hugo Sotil i Teófilo Cubillas, sovint considerat el millor jugador de la història peruana, així com el defensa Héctor Chumpitaz. Aquest combinat es va classificar en tres ocasions per disputar la Copa del Món i, a més, va adjudicar-se la Copa Amèrica de 1975.
El 2019 va ser subcampió de la Copa Amèrica realitzada al Brasil. No va classificar al mundial de 2022 després de perdre davant Austràlia.
Història miniatura|esquerra|alt=Photo of ten men, running and carrying a large flag, inside a stadium|Debut de Perú al Campionat Sud-americà de 1927 a Lima
La Federació Peruana de Futbol (FPF) es va unir a la Confederació Sud-americana de Futbol (CONMEBOL) el 1925 i, després de reestructurar les seves finances, va formar la selecció nacional peruana el 1927. L'equip va debutar en el marc del Campionat Sud-americà de 1927, celebrat per la FPF a l'Estadio Nacional de Lima. Perú va perdre el seu primer partit, per 0-4, contra l'Uruguai, però després va aconseguir una victòria, per 3-2, contra Bolívia. Més endavant Perú participaria en la primera Copa del Món de futbol, el 1930, on no va poder passar de la primera fase.
El títol del Campionat Sud-americà Durant la dècada de 1930, el futbol peruà va entrar en la seva primera època daurada, en part gràcies al fet que els peruans van viatjar a l'estranger per millorar el seu joc. Entre 1933 i 1934, el Combinado del Pacífico, un equip compost per jugadors xilens i peruans, va viatjar a Europa, on va aconseguir molta experiència. Començant per la Ciclista Lima, el 1926, els equips de futbol peruans també van començar a viatjar per l'Amèrica llatina, aconseguint nombroses victòries. En el marc d'una d'aquestes gires, el pas imbatut de l'Alianza Lima per Xile el 1935, va aparèixer el terme Rodillo Negro per referir-se a un grup de jugadors molt talentosos liderats per Alejandro Villanueva, Teodoro Fernández i el porter Juan Valdivieso.See: , L'hgistoriador esportiu Richard Witzig va descriure aquests tres com "un triumvirat de futbolistes insuperables al món en aquell moment", citant la seva innovació combinada i la seva efectivitat als dos costats del camp. Perú i el Rodillo Negro van enamorar els aficionats durant els Jocs Olímpics de 1936, van guanyar els primers Jocs Bolivarians, el 1938, i van acabar la dècada com a campions de Sud-amèrica.
1940-1960 Els anys següents van ser menys exitosos per l'equip; segons l'historiador David Goldblatt, "tot i les aparents precondicions pel creixement futbolístic i l'èxit, el futbol peruà va desaparèixer". Goldblatt atribueix aquest fet a la repressió de les autoritats peruanes contra les "organitzacions socials, esportives i polítiques entre els pobres de les ciutats i del camp" durant les dècades de 1940 i 1950. No obstant, el Perú va tenir actuacions destacades als Campionats Sud-americans d'aquell període, aconseguint una tercera posició al Brasil el 1949 i a Xile el 1955, i quedant eliminat per molt poc per disputar la fase final de la Copa del Món de Suècia del 1958, perdent la darrera eliminatòria contra el Brasil, que finalment es proclamaria campió de la competició.
miniatura|esquerra|alt=Photo of four men in the foreground, inside a full stadium|Oswaldo Ramírez va marcar el gol contra l'Argentina que permetia a la selecció peruana disputar la fase final de la Copa del Món de 1970.
La segona generació d'or L'èxit aconseguit cap a la fi de la dècada de 1960 que va culminar amb la classificació per la fase final de la Copa del Món de 1970, iniciava una segona etapa daurada del futbol peruà. La meravellosa parella atacant formada per Teófilo Cubillas i Hugo Sotil ha estat marcada com un factor clau dels triomfs peruans durant la dècada de 1970. Perú va arribar als quarts de final el 1970, perdent només contra els futurs campions del torneig, el Brasil, aconseguint a més el primer premi al joc net de la FIFA; l'historiador Richard Henshaw descriu el Perú com"la sorpresa de la competició de 1970, mostrant estil i un gran nivell d'habilitat". Cinc anys més tard, el Perú es va convertir en el campió de Sud-amèrica per segona vegada a la seva història, guanyant la Copa Amèrica de 1975 (l'antic campionat sud-americà rebatejat). Posteriorment l'equip es classificaria consecutivament en dues fases finals de la Copa del Món més, assolint la segona ronda a Argentina '78 i la fase de grups a Espanya '82. L'eliminació tan aviat de Perú el 1982 va marcar el final d'un estil molt fluid que practicava l'equip i que era admirat mundialment. Tot i així, el Perú va estar a punt de classificar-se per disputar la Copa del Món de 1986, quedant només per darrere de l'Argentina, que s'imposaria al torneig disputat a Mèxic.
1987-2000 Les noves expectatives del Perú es van centrar en una generació molt jove de jugadors de l'Alianza Lima coneguts col·loquialment com Los Potrillos (Els poltres). Els sociòlegs Aldo Panfichi i Victor Vich van escriure que Los Potrillos "es van convertir en l'esperança de tot el país"; els aficionats esperaven que classifiquessin Perú per disputar la Copa del Món de 1990 que es disputava a Itàlia. No obstant, l'equip nacional va patir un daltabaix com a conseqüència d'un accident aeri que va patir l'Alianza Lima el 8 de desembre de 1987. En aquell accident, que portava l'equip peruà, l'avió es va estavellar contra l'oceà Pacífic. Només el pilot va sobreviure; entre els morts hi havia el seleccionador peruà, Marcos Calderón, així com diversos jugadors internacionals peruans, com ara el porter José González Ganoza i la futura possible estrella Luis Escobar. Posteriorment, el Perú no va estar ni remotament proper a classificar-se per la Copa del Món fins a la fase de classificació de França '98, quan no va aconseguir classificar-se per només un gol de diferència. Aquest equip aconseguiria, no obstant, adjudicar-se la copa Kirin, disputada al Japó (compartint títol amb Bèlgica) i quedant tercer a la Copa d'Or de la CONCACAF de 2000, que Perú va disputar com a convidat.
2000-2018 Ja al , la classificació per la Copa del Món va continuar sense ser possible per Perú. Segons l'historiador Charles F. Walker, els problemes disciplinaris dels jugadors peruans van causar els mals resultats de la selecció peruana i de la pròpia lliga nacional. Els problemes a la FPF, particularment quan n'era president Manuel Burga, encara van aprofundir més la crisi al futbol peruà (la FIFA va arribar a suspendre el país per disputar competicions internacionals a la fi de l'any 2008, quan el govern peruà investigava casos de corrupció a la pròpia FPF). Tot i així, el Perú va tornar a guanyar la Copa Kirin els anys 2005 i 2011, a més de quedar en tercera posició a la Copa Amèrica de 2011. A principis del 2015, l'empresari Edwin Oviedo va esdevenir el nou president de la FPF, en substitució de Burga, que més tard seria jutjat per diversos delictes quan estava al capdavant de la federació. La FPF no va trigar a nomenar Ricardo Gareca com el nou seleccionador peruà, el març de 2015. Després de dirigir l'equip a una tercera plaça en la Copa Amèrica de 2015 i als quarts de final en l'edició especial del centenari, Gareca va aconseguir classificar el combinat peruà per disputar la Copa del Món de 2018.
El seleccionat peruà va tenir la seu de concentració a la ciutat de Moscou i es va allotjar a l'Hotel Sheraton Moscow Sheremetyevo ubicat a 1 km de l'aeroport de Moscou-Sheremétievo. Així mateix, el seu camp d'entrenament va ser l'Arena Jimki seu del FK Jimki de la Lliga Nacional de Futbol de Rússia, la qual està ubicada a 10 km de distància de l'hotel de concentració. Perú va ser ubicat al grup C al costat de les seleccions de Dinamarca, França (equip que posteriorment va aconseguir el títol mundial) i Austràlia. Va perdre per 1:0 davant els equips europeus, quedant eliminat del mundial. Més tard va guanyar 2:0 al seleccionat australià amb gols d'André Carrillo i Paolo Guerrero, acabant en el tercer lloc del seu grup.
Colors La selecció peruana de futbol juga amb els colors vermell i blanc, els colors nacionals del país. La seva equipació titular ha estat, des del 1936, pantalons blancs, mitjons blancs i samarreta blanca amb una banda vermella que creua la part frontal, en diagonal, des de l'espatlla esquerra fins al maluc dret, i tornant per l'esquena des del maluc dret fins a l'espatlla esquerra. Aquest esquema bàsic s'ha alterat molt poc al llarg dels anys.
L'equipació del Perú ha estat escollit com un dels dissenys més atractius del món del futbol. Christopher Turpin, productor executiu del programa de notícies All Things Considered de la National Public Radio, va iniciar la iteració, el 1970, "la samarreta més bonica dels partits més bonics" ("the beautiful game's most beautiful shirt"), també descrivint-la com "retro fins i tot el 1970". Miles Kohrman, periodista futbolístic a The New Republic, va referir-se a l'equipació del Perú com "un dels secrets més ben mantinguts del futbol". La versió utilitzada el 1978 va quedar en primera posició d'un llistat realitzat per l'ESPN sobre les "millors samarretes de Copes del Món de tots els temps", descrita com "simple però sorprenentment efectiva".
La primera equipació del perú, realitzada per participar en el Campionat Sud-americà de 1927, estava composta per una samarreta de ratlles vermelles i blanques, pantalons blancs i mitjons negres. A la Copa del Món de 1930, el Perú va utilitzar un disseny alternatiu perquè el Paraguai ja havia registrat una equipació similar amb samarretes a ratlles blanques i vermelles. Per diferenciar-se, els peruans van utilitzar samarretes blanques amb un collar vermell, pantalons blancs i mitjons negres. L'equip va afegir una banda vermella horitzontal a la samarreta per disputar el Campionat Sud-americà de 1935. L'any següent, als Jocs Olímpics de Berlín, l'equip va adoptar la icònica diagonal vermella que ha mantingut fins a l'actualitat. Segons l'historiador Jaime Pulgar-Vidal Otálora, la idea d'aquest disseny va venir dels partits de futbol escolars, en els quals els equips portaven bandes de colors sobre l'espatlla per permetre dos equips equipats amb samarretes blanques distingir-se entre ells sobre el camp.