LOperació Market Garden va ser una operació empresa pels aliats per assegurar els ponts dels principals rius dels Països Baixos ocupats per Alemanya durant la Segona Guerra Mundial; el seu objectiu estratègic era permetre la travessia del riu Rin, la darrera gran barrera natural que impedia l'avanç cap a terres alemanyes. Es volia aconseguir la victòria mitjançant l'ús a gran escala de paracaigudistes, amb el suport d'unitats blindades que avançaven per carretera. L'abast de l'operació Market Garden és comparable al desembarcament de Normandia, i estava planejada per donar un cop definitiu a Alemanya que posés final a la guerra el 1944.
L'operació va començar amb la captura del pont sobre el riu Waal, a Nimega, el 20 de setembre, però va acabar sent un fracàs perquè l'últim pont que s'havia d'ocupar, el pont sobre el Rin a Arnhem, no es va poder prendre en cap moment; a més, durant els combats la Primera Divisió Aerotransportada britànica va ser destruïda, i els aliats van tenir més baixes que durant la invasió de Normandia. El Rin es mantindria com a barrera fins a les ofensives aliades del març de 1945. Aquesta batalla es considera la darrera gran victòria d'Alemanya al Front Occidental, i provocà que la guerra a Europa s'allargués gairebé un any més.
Antecedents Després de la gran derrota a Normandia entre el juliol i l'agost de 1944, les forces alemanyes es van retirar cap a la seva frontera, travessant els Països Baixos i l'est de França. Al nord, els britànics, amb el Vint-i-unè Grup d'Exèrcits, comandat pel mariscal de camp Bernard Montgomery, avançaven a tota velocitat des d'Anvers cap a la frontera nord de Bèlgica. Al sud, les tropes americanes del Dotzè Exèrcit, comandat pel general Omar Bradley, vorejaven la frontera alemanya amb l'ordre d'unir-se al Primer Exèrcit per castigar el front d'Aquisgrà i donar suport a l'avenç de Montgomery.
També al sud, el Sisè Exèrcit del general Jacob Devers avançava cap a Alemanya després de l'Operació Drac, al sud de França.
A finals d'agost de 1944, els aliats van aturar l'ofensiva per problemes de logística, perquè l'únic port important que podien utilitzar era el de Cherbourg, a la península de Cotentin. El gran port d'Anvers estava en mans britàniques, però l'estuari de l'Escalda, que el comunica amb el mar, el controlaven els alemanys.
La manca de proveïment de les línies del front va crear un coll d'ampolla, ja que els bombardejos anteriors a la invasió havien deixat la zona sense ferrocarrils; la comunicació per tren amb Normandia no es va restablir fins a l'agost de 1944, i encara de manera limitada. Diversos problemes amb els 1.500 camions britànics que havien de fer el transport van obligar moltes tropes a anar a peu, ja que els vehicles s'havien de destinar a servir material a les tropes en combat.
El dilema aliat era si buscaven una solució logística (netejant la costa fins a Anvers) o una acció tàctica decisiva (destruir les tropes alemanyes). La majoria dels comandants aliats defensaven una acció agressiva contra els exèrcits alemanys, notablement afeblits. Tant Bradley (i el seu subordinat Patton) com Montgomery van demanar prioritat en els subministraments per creuar el Rin en un ràpid cop de mà, en oposició al pla d'Eisenhower dissenyat abans de la batalla de Normandia, que preveia avançar simultàniament en tots els fronts.
Finalment, Eisenhower va acceptar emprendre l'operació Market Garden per diversos motius, entre els quals hi havia la voluntat de mantenir la pressió sobre les tropes alemanyes que es batien en retirada, i també la necessitat d'utilitzar els efectius del Primer Exèrcit Aliat Aerotransportat (després de Normandia, les forces aerotransportades s'havien retirat a Anglaterra per formar aquest cos aeri, compost per tres divisions americanes i dues de britàniques, amb una brigada polonesa; el general Eisenhower rebia la pressió dels EUA per fer servir aquestes tropes com més aviat millor, i en el moment de llançar l'operació Market Garden ja s'havien planificat divuit operacions que s'havien anul·lat a l'últim moment).
Les tropes alemanyes L'exèrcit alemany va patir grans pèrdues durant el desembarcament de Normandia i les batalles que van seguir-lo. En només dos mesos de combats a França van tenir més de 20.000 morts, gairebé 200.000 desapareguts o capturats i gairebé 70.000 ferits,23.019 soldats morts, 198.616 desapareguts i 67.240 ferits, segons Tieke, W. Im Feuersturm Letzter Kriegsjahre, p. 282-283. veient com les seves forces d'infanteria quedaven reduïdes a menys de la meitat. Les forces supervivents es van retirar a través dels Països Baixos i l'est francès, pretenent arribar a la frontera alemanya a finals d'agost de 1944.
Durant la retirada, els alemanys van tractar de reorganitzar-se sobre la marxa, pensant que l'enemic els perseguia de ben a prop. Travessar França no era senzill, car els partisans francesos feien tot el possible per dificultar la retirada alemanya, amb estratègies que anaven des de posar un cable a la carretera per a fer caure als soldats, o omplir la via amb claus, fins a emboscades organitzades on els soldats alemanys eren capturats o morts. A més, les tropes alemanyes tenien dificultats en aconseguir aliments a França. La retirada a través dels Països Baixos va ser menys difícil, car la població era menys hostil i les tropes avançaven més de pressaEntrevista de Robert Kershaw a Joseph Enthammer, 15 de juny de 1987, de Kershaw, R. It never snows in September, p. 15. .
La ruta de les tropes alemanyes durant juliol i agost va fer creure als aliats que els alemanys no podien reconstruir les seves forces escampades, però no és el que semblava. La fallada del 21è Exèrcit per tallar l'Escalda va permetre als alemanys moure el 15è Exèrcit amb 86.000 homes i 600 peces d'artilleria de nou cap als Països Baixos, directament al camí d'atac. L'arribada del Mariscal Gerd von Rundstedt com a comandant en cap de la Wehrmacht a principis de setembre va ajudar a estabilitzar el front alemany. Rundstedt, va reemplaçar Walther Model, detestat per Hitler, però respectat per les seves tropes. Rundstedt immediatament va planejar la defensa contra el que els espies deien que eren 60 divisions completes
A més, al coronel general Kurt Student, pioner dels paracaigudistes de la Wehrmacht, se li va ordenar que obtingués posicions al Canal Albert amb el que es va anomenar eufemísticament 1r Exèrcit de Paracaigudistes, 3.000 estudiants paracaigudistes, recollits de tot el Reich, i probablement eren les úniques tropes de reserva preparades en tot Alemanya. A més, el tinent general Kurt Chill, comandant l'escampada 85a Divisió, va establir els punts de rebuda en els ponts de creuaments dels Països Baixos. Les accions de Chill van crear el que semblaven unitats militars i van permetre als estudiants crear una línia de defensa. La 719a Divisió d'infanteria es va afegir a les tropes.
Model havia ordenat al 2n Cos Panzer SS sota el comandament del tinent general Wilhelm Bittrich, descansar i aprovisionar-se a la rereguarda. Un lloc tranquil era Arnhem. Això volia dir uns altres 9.000 homes ben entrenats i dirigits, i amb blindats a la zona d'atac
Les tropes aliades Al centre de França, l'exèrcit estatunidenc s'apropava a Alemanya en dos fronts: un, el 12è Grup d'Exèrcits estatunidenc del general Omar Bradley, que s'apropava a la frontera alemanya prop d'Aquisgrà i l'altre, el 6è Grup d'Exèrcits del general Jacob Devers, que avançava des de la costa sud francesa. Al nord, el 21è Grup d'Exèrcits britànic del Mariscal Montgomery avançava en un front que anava des d'Anvers fins a la frontera nord de Bèlgica.
miniatura|esquerra|Presoners de guerra alemanys a Cherbourg Tot i que els alemanys pensaven que l'enemic retallava distàncies a la persecució pel nord, en realitat la situació era diferent per qüestions d'organització, car els successos no havien anat com s'havien planejat. El General Dwight Eisenhower, Comandant Suprem de les Forces Aliades, esperava que els alemanys es defendrien a cadascun dels accidents naturals que es trobessin en la seva retirada a través de França, i els planificadors aliats havien calculat que es trigarien 11 mesos a arribar fins a la frontera alemanya. Per tant, tota la previsió es va desmuntar quan van veure els seus plans avançats 7 mesos, car el 4 de setembre (Dia D+90En llenguatge de guerra, en aquest cas comptant els dies transcorreguts des del desembarcament de Normandia.) ja havien arribat a Anvers. Aquest avanç inesperat va portar problemes de subministraments, car no s'havia planejat un subministrament d'aliments, munició i gasolina per a un avanç tan veloç: només els tancs i els transports necessitaven 3,5 milions de litres de gasolina diaris, que no arribaven amb rapidesa a la seva destinació.
El subministrament d'aliments només es podia fer des dels ports Mulberry, construïts a les platges de la invasió a Normandia i des del port proper de Cherbourg. Alemanya controlava altres ports que haurien pogut facilitar l'arribada de subministraments, així com l'estuari del riu Escalda, que donava accés a Anvers. Tot i que els subministraments arribaven a temps als ports, era necessari portar-los terra endins fins on estaven les tropes, cada vegada més lluny. S'arribà a l'extrem de tenir 70.000 tones de provisions a Cherbourg esperant transport terrestre que els portés al front. El transport ferroviari era pràcticament nul, car moltes vies havien estat destruïdes durant els bombardeigs. A més, els aliats tenien més de mil camions de càrrega espatllats, i els transports de tropes van ser noliejats per a substituir-los. Peces d'artilleria pesant van haver de ser abandonades a l'oest del riu Sena per alliberar els seus transports.
Per a continuar amb el seu avanç cap a Alemanya tal com estava planejat, els aliats van haver de triar entre buscar una solució als seus problemes logístics, netejant l'accés per canals cap a Anvers; o trobar una estratègia mitjançant la qual es destruís l'exèrcit alemany, que se suposava ferit i desmoralitzat, obrint així un corredor d'accés al Reich per a les tropes aliades. Entusiasmats per les victòries recents, molts comandants aliats es van pronunciar en favor de la possibilitat de perseguir l'exèrcit alemany mentre es retirava, al·legant que podrien acabar la guerra si se'ls concedien les provisions necessàries. Cadascun a la seva manera, tant Bradley com Patton o Montgomery donaven suport a la idea de donar un cop únic que travessés el Rin i esclafés l'exèrcit alemany, mentre que Eisenhower preferia un avanç lent però més ampli, seguint amb els plans fets abans del desembarcament.
Alternatives plantejades al pla d'avanç aliat miniatura|Bradley, Eisenhower i Patton El 4 de setembre de 1944, Bradley i Patton van suggerir a Eisenhower que es capturés la ciutat de Metz i que es penetrés cap a l'est, a la regió industrial del Sarre, travessant la Línia Sigfrid i continuant cap al Rin, i van proposar que Montgomery ataqués des del nord, ocupant la vall del Ruhr.
Montgomery va argumentar que aquest pla separaria a les forces aliades sense necessitat, i que els problemes de subministrament serien encara més greus si s'hagués d'atendre a dos fronts simultàniament. En comptes d'això, el general britànic va suggerir l'Operació Comet, consistent en un assalt mitjançant tropes aerotransportades, reforçades per forces terrestres. Durant l'agost, Montgomery ja havia suggerit en diverses ocasions una operació semblant, de manera que aquesta era una nova temptativa per convèncer a Eisenhower. El Comandant Suprem preferia dedicar les seves forces a assegurar que tots els ports del Canal de la Mànega eren capturats, així com que els canals cap a Anvers quedaven nets d'enemics.
Dubtes d'Eisenhower i concepció de Market Garden