La sardana obligada és una sardana escrita per al lluïment d'un, o més, dels músics de la cobla.

Història Ja des dels inicis, la sardana obligada ha estat una forma perquè els sardanistes jutgessin el nivell d'un instrumentista o d'una cobla; ha estat força usual que els organitzadors d'aplecs de sardanes programessin una roda d'obligades a càrrec de les diverses cobles participants per comparar-les i, d'alguna manera, intentar enfrontar-les entre elles, per obtenir-ne les millors interpretacions. El públic també les acostuma a demanar perquè són considerades com a sardanes balladores.

Inicialment, a principis del , la sardana obligada acostumava a estar composta per llargues tirallongues de notes curtes per a cobla i un instrument solista i amb sosteniment de cant de forma ininterrompuda (sense pausa per respirar). Modernament, a més, hom prima el "pinyol", acabar el cant sostenint força estona una nota alta.

Moltes d'aquestes sardanes foren escrites per a ús d'una determinada cobla i perquè fossin executades per un instrumentista; esdevenien així un actiu de cada formació en concret. Eren peces escrites aposta perquè un músic determinat pogués mostrar les seves facultats: En Cacaliu, per al contrabaixista Josep Juncà, Sa Roncadora, per a lluïment de Ricard Viladesau, El "Moreno" i el "Rosset", per a lluïment d'en Josep Puig "Moreno" i d'en Joan Parés, Tenores flamejants, dedicada als tenores Jordi Molina i Martí Camós.

Des del punt de vista musical, moltes de les sardanes obligades, especialment les més antigues, no passen de ser exercicis acrobàtics o de resistència física, que usualment no fan prou insistència en la sensibilitat musical. Darrerament, diversos compositors han elevat el nivell del gènere amb composicions espectaculars i de difícil interpretació, escrites alhora amb gran domini musical.

Obligades amb variacions Algunes obligades estan escrites "amb variacions". Això significa que la partitura del solista té músiques diferents per a diverses tirades; la resta de la cobla toca la mateixa música a cada repetició de tirada. Exemples d'obligades amb variacions: La clavellina i La juguetona, per a flabiol, Geni, per a contrabaix, Cap d'estopa per a dos fiscorns.

Obligades per a un instrument (selecció) Flabiol La calàndria refila, Felip Cervera Cinc rossinyols (1978), de Francesc Mas Ros (per a 5 flabiols) La clavellina, d'Antoni Agramont Dues calàndries (1894), de Josep Serra (dos flabiols) La juguetona (1894), de Josep Serra Ocellets enjogassats (1960), Lluís Buscarons La patinadora (1975), de Pere Rigau i Jordi León (versions per a 4 i per a 3 flabiols) Vora el niu (1949), de l'Enric Sans

Tible Encisadora, de Josep Maria Boix i Robert Vilallonga i Vila La fi del món (1926), de Josep Blanch i Reynalt, arranjada per Conrad Saló Gallardia (1944), de Conrad Saló, dedicada a l'Enric Barnosell El judici final, de Josep Blanch i Reynalt Record, d'Enric Barnosell, instrumentada per Josep Maria Soler Rialletes (1947), d'Enric Barnosell, instrumentada per Pere Mercader

Tenora A en Josep Coll (1948), de Ricard Viladesau Cant a la vida, de Josep Coll Obligat diferent (1988), de Josep Vicens i Busquets Recordant l'Albert (1947), d'Agustí Borgunyó, dedicada al gran tenora Albert Martí Sa Roncadora (1960), de Ricard Viladesau La tenora enamorada (1962), de Narcís Paulís

Trompeta Aires de Rubí (1979), de Jaume Bonaterra Apa, Jordi (1975), de Miquel Tudela i Benavent Grotesca (1946), de Conrad Saló (tres trompetes) Pica, picot (1964), de Manuel Saderra i Puigferrer

Trombó La pecadora, de Pere Rigau El rellotge de l'avi (1948), d'Agustí Borgunyó (dos trombons) Trombonada (1983), de Francesc Camps

Fiscorn L'avi Enric (1975), de Ricard Viladesau L'avi Vador (1978), de Max Havart El bruel de Pals (1950), de Pau Marons, pseudònim d'Emili Saló (dos fiscorns) Búfalo Bill, de Josep Coll Cap d'estopa (1947), d'Enric Vilà i Armengol (dos fiscorns) Parella de fet (2003), de Josep Cassú (2 fiscorns) Rossinyol (1950), de Josep Saderra Els tres caçadors (1976), de Pau Marons-Emili Saló (tres fiscorns) De tú a tú (1950), de Florenci Mauné i Marimont (dos fiscorns)

Contrabaix En Cacaliu (1948), de Joaquim Serra Geni (1963), d'Honorat Vilamanyà Rondinaire (1990), de Martirià Font

Obligades per a dos o més instruments Collblanc (1964), de Francesc Mas i Ros (tenora i fiscorn) De la gresca (1929), de Josep Serra (2 tibles i 2 tenores) Dos solistes (1981), de Josep Auferil (trompeta i tenora) El Foc de Calonge, de Ricard Viladesau (tenora, tible i fiscorn) El "Moreno" i el "Rosset", de Pau Marons, pseudònim d'Emili Saló (fiscorn i tible) Oca amb naps (1955), de Ricard Viladesau (tenora i tible) Pic, repic i repicó (1956), de Ricard Viladesau (trompeta i fiscorn) Pim, pam, pum (2005), de Marcel Artiaga (tenora, tible i fiscorn) Santi Coll (1971), de Francesc Mas i Ros (tenora, trompeta i flabiol) Tap i carabassa (1989), de Ricard Viladesau (flabiol i contrabaix)

Obligades de cobla Categoria especial de sardanes obligades, de gran dificultat d'execució per al conjunt de la cobla. El compositor que més s'hi vincula és el mestre Emili Saló, amb el seu nom o signant amb el pseudònim Pau Marons.

Al·legoria (1949), de Josep Albertí L'amic Homar (1969), de Francesc Mas i Ros Maltempsada a les Roquestes (1986), d'Emili Saló Palau del Vent (1977), de Pau Marons Tramuntanada (1948), d'Emili Saló Ventada de març (1959), d'Emili Saló

Gravacions en disc compacte Cobla Selvatana, Josep Farrès tenora Al·legoria i 11 sardanes obligades de tenora Banyoles: Foment de la Sardana, 2000 Cobla La Principal de la Bisbal, Josep Riumalló i Salagran fiscorn El fiscorn i la cobla Barcelona: Àudiovisuals de Sarrià, 2003 Cobla La Principal de la Bisbal Sardanes d'or 16: obligades Barcelona: Àudiovisuals de Sarrià, 1999 Cobla La Principal de la Bisbal Sardanes d'or 20: obligades Barcelona: Àudiovisuals de Sarrià, 2004 Cobla Ciutat d'Igualada, Jordi Tarrida tible Sardanes obligades de tible Barcelona: Àudiovisuals de Sarrià, 1998 Cobla Montgrins Sempre Sardanes, àlbum 4, Els nostres solistes Barcelona: Discmedi, 2001

Referències

Categoria:Sardana