El Grand Palais des Beaux-Arts, també anomenat Grand Palais des Champs-Elysées i popularment conegut com a Grand Palais, és un edifici singular de la ciutat de París, situat als Camps Elisis, al 8è districte. Conforma un conjunt monumental amb el Petit Palais i el pont Alexandre III.
El Grand Palais es va construir l'any 1897 per allotjar l'Exposició Universal de 1900, celebrada entre el 15 d'abril i el 12 de novembre del mateix any. Era un complex procés de gestació en el qual van participar diversos arquitectes. És al mateix lloc del Palau de la Indústria, edifici construït per a l'Exposició Universal de 1855.
Destaca per un estil arquitectònic eclèctic, denominat «estil Beaux-Arts», característic de l'Escola de Belles Arts de París. L'edifici reflecteix el gust per la rica decoració i ornamentació a les façanes en pedra, el formalisme de la planta i realitzacions fins aleshores noves com la gran coberta envidriada, l'estructura de ferro i acer, i l'ús del formigó armat.
Com proclama un dels frontons, el Grand Palais va ser creat com a «Monument consacré par la République à la gloire de l'art français» ('monument consagrat per la República a la glòria de l'art francès'), que servia com a lloc de les manifestacions oficials de la III República Francesa i símbol del gust d'una part de la societat de l'època. Amb el temps i amb la decadència de l'estil Beaux-Arts, el Grand Palais progressivament va servir com a centre per a salons tecnològics, exposicions comercials dels sectors de l'automòbil, de l'aeronàutica, de les ciències o de l'esport, i es convertí en un testimoni de l'evolució de l'art modern i dels avenços de la civilització durant el . Des del 1937 allotja el Palais de la découverte, destinat a les ciències aplicades, i des del 1964 les Galeries nationales du Grand Palais per a l'exposició de col·leccions provinents de museus nacionals francesos.
Fou edificat sobre un terreny inestable que amb el temps va afectar l'estructura; per aquest motiu, des del 1990 va començar una llarga i costosa obra de restauració. La nau central va ser reoberta el 2005 per a la celebració de salons i exposicions temporals. El 12 de juny de 1975 aquesta nau central va ser catalogada com a monument històric, classificació que es va estendre el 6 de novembre del 2000 a la totalitat dels 40.000 m² del Grand Palais. El 13 de juliol de 2008 va allotjar la cimera de caps d'estat i el govern fundacional de la Unió per la Mediterrània.
Història miniatura|Grand Palais des del Pont Alexandre III Després de la decisió del govern francès el 1892 d'organitzar una nova exposició universal l'any 1900, la comissió preparatòria va recomanar la demolició del Palau de la Indústria del 1855, i l'edificació d'un nou edifici que millorés l'entorn urbanístic de l'esplanada on tindria lloc l'esdeveniment, de manera que pogués obrir-se una àmplia via que enllacés en perspectiva l'eix de la plaça dels Invàlids amb l'avinguda dels Camps Elisis. Una vegada redactat el pla, per decret de 22 d'abril de 1896 es va decidir l'organització d'un concurs d'idees entre arquitectes, però contràriament al previst per a les edificacions de l'Òpera Garnier, el 1875, o la de l'antic palau del Trocadéro, el 1878, el concurs no va tenir caràcter internacional i es va reservar a arquitectes francesos.
Després d'un debat entre els organitzadors, la premsa i el gran públic, no es va poder triar un únic guanyador, per la qual cosa va ser seleccionat un equip de quatre arquitectes per realitzar una síntesi de les seves propostes i consensuar un projecte comú. La direcció general es va encarregar a Charles-Louis Girault, mentre que els altres tres arquitectes, Henri Deglane, Albert Louvet i Albert-Félix-Théophile Thomas es van especialitzar cadascun en la construcció de les diferents seccions de l'edifici: Charles-Louis Girault (Cosne-Cours-sur-Loire, 1851 - París, 1932): Encarregat de la direcció general de l'obra, va supervisar la versió definitiva dels plans. Va haver d'assegurar, al mateix temps, el mestratge de l'obra del Petit Palais, després convertit en el Museu de Belles Arts de París. Henri Deglane (París, 1855 - París, 1931): Va realitzar les naus nord i meridional, de la nau major i de la part transversal, anomenada «paddock», de les façanes i decoració amb frisos i mosaics, que l'envolten, i en particular de l'entrada principal i el peristil situat a ambdós costats de la «nova avinguda», futura avinguda Nicolau II, després anomenada Winston Churchill. Albert-Félix-Théophile Thomas (Marsella, 1847 - París, 1907): Va construir l'ala oest, el «Palau d'Antin» i els alçats corresponents sobre l'avinguda d'Antin, la futura avinguda Víctor Manuel III, batejada més tard com avinguda Franklin Delano Roosevelt. Albert Louvet (París, 1860 - París, 1936): Autor del pla, responsable d'edificar la secció central, que connecta de manera simètrica les obres de Deglane i Thomas, incloent-hi el «Saló d'honor». En coordinació amb Deglane, va participar també a la gran escala d'honor i la decoració de la paret del fons del «paddock».
La construcció miniatura|Aspecte del Grand Palais l'any de la seva inauguració (1900). Les obres van començar la primavera de 1897 amb la demolició progressiva del Palau de la Indústria, que va desaparèixer definitivament el 1899, a la vegada que tres equips escollits per cada arquitecte avançaven segons cada pla d'obra al seu ritme i saber.
L'obra, per a la qual es van arribar a mobilitzar fins a 1.500 obrers, va aplicar noves tècniques de construcció el formigó armat segons un sistema patentat el 1892 per François Hennebique, al costat d'un desplegament de mitjans considerables per a l'època: vies fèrries per al transport del material, màquines de vapor per a les dinamos que accionaven les serres de tall, un pont grua per al manejament dels grans blocs, raïls interiors, bastides mòbils o una rampa des de la ribera del Sena per a l'aproximació de les barcasses de pedrissa. Destacaren les habilitats tècniques de la societat Moisant-Laurent-Savey, que van construir la part metàl·lica desplegada als costats dels Camps Elisis i de l'avinguda d'Antin. La mateixa empresa Moisant va ser així mateix l'encarregada de la fusteria en ferro i acer de la gran escala d'honor dissenyada per Louvet.
Les característiques heterogènies del terra, dur al costat nord, on es trobava el Palau de la Indústria, però de mala qualitat al costat sud, sobre al·luvions del Sena, van provocar un retard de vuit mesos sobre el pla original. Es requerí un procés de cimentació dificultós que va necessitar l'ús de 3.400 puntals de roure, de 25 a 35 cm de diàmetre, que van perforar fins a 12 metres de profunditat el sòl basalt calcari. Per als murs es va aplicar la tècnica de doble paret, un full exterior d'obra de pedra picada, constituït per blocs de pedra provinents de diversos jaciments de tota França, i un full interior, de maó i maçoneria. Al termini d'execució de l'obra, s'havia conformat una estructura per a la qual es van utilitzar 8.500 tones de material, 500 més que les requerides per a la Torre Eiffel i 2.000 menys que les de l'Estació d'Orsay. Tanmateix, el dia de la inauguració algunes seccions interiors estaven encara sense acabar.
La construcció del Grand Palais de París va tenir un cost total de 24 milions de francs de l'època, dels quals, com destacava la Guia de l'Exposició, 300.000 francs s'havien destinat únicament als importants grups escultòrics de les quadrigues de l'escultor Georges Récipon.
Poc després, les dificultats del terreny tornarien a l'actualitat, quan l'any 1903 Alfred Picard, comissari general de l'exposició, va publicar un informe on advertia l'existència de problemes estructurals a l'edifici, a conseqüència del descens del nivell freàtic, cosa que provocaria al llarg de la història del palau nombroses intervencions de restauració fins a arribar a la gran obra empresa a partir de 1993.
Inauguració miniatura|El president de la III República francesa, Émile Loubet, un dels assistents a la inauguració del Grand Palais el 1900. La inauguració del Grand Palais es va efectuar amb tota la magnificència pròpia de la Tercera República Francesa, aleshores en el centre d'una crisi política originada pel controvertit cas Dreyfus, en una cerimònia celebrada l'1 de maig de 1900, en presència de Émile Loubet (1838-1929), president de la República francesa, de René Waldeck-Rousseau (1846-1904), president del Consell i ministre de l'Interior i de Cultura de França, de Georges Leygues (1857-1933), ministre d'Instrucció pública i Belles Arts, d'Alexandre Millerand (1859-1943), ministre de Comerç, Indústria, Correus i Telecomunicacions, i d'Alfred Picard (1844-1913), comissari general de l'Exposició Universal de París. Una inscripció gravada a la pedra d'una de les cantonades de les parets de l'edifici commemora l'esdeveniment.
Durant l'Exposició Universal, el Grand Palais va servir tant per a l'exposició d'obres pictòriques a les diverses sales condicionades aleshores a la primera planta, com també per a la celebració de concerts a la sala d'honor darrere la gran escalinata, i fins i tot concursos d'hípica gràcies als estables preparats als soterranis del palau i que es comunicaven mitjançant rampes de suau pendent amb les pistes de concurs a l'exterior.
Salons i exposicions Inicialment concebut com a Palau de Belles Arts per a funcions destinades a les exposicions i celebracions de mostres artístiques, el Grand Palais ha anat al llarg de la seva història ampliant la varietat temàtica de les seves activitats.
Salons artístics
Els salons dedicats a les belles arts van conèixer llur edat d'or als trenta primers anys d'existència del Grand Palais. Amb l'adveniment del Front Popular el 1936, aquestes presentacions, considerades per alguns com una expressió d'art reservada a l'elit burgesa, van perdre progressivament prestigi i van veure reduïda de manera considerable la superfície a favor de la instal·lació definitiva del Palais de la découverte (Palau del Descobriment) dedicat a les ciències aplicades, el 1937 per iniciativa del físic Jean Perrin. Després de la Segona Guerra Mundial, els salons artístics van perdurar una mica més, fins a veure el seu espai d'exposició disminuir i ser confinats als llocs menys nobles i visibles del Grand Palais.
S'han celebrat al Grand Palais els següents salons d'art: miniatura|Cartell del concurs Lépine de l'any 1910 Saló d'artistes francesos (1901). Saló d'artistes independents (1901). Saló de la Societat Nacional de Belles arts (1901). Saló de l'Orientalisme (1901). Saló dels pintors, els gravadors i els litògrafs (1901). Saló de la Unió de les Dones pintores i escultores (1901). Saló de la Tardor (1903 a 1993). Saló de les Arts aplicades (1925). Saló d'Art de París (2006).
Salons tècnics
Després de la Segona Guerra Mundial, es va impulsar la celebració de salons tècnics i comercials, en considerar-se aleshores que eren més rendibles que els artístics. Tanmateix, aquest tipus d'exposicions van declinar al Grand Palais a partir dels anys 1960 fins que van ser traslladades al Centre des nouvelles industries et technologies («Centre de les noves indústries i tecnologies») o al parc d'exposicions de la «Porta de Versalles». Saló de l'automòbil (1901 a 1961). Saló de maquinària agrícola i hortícola. Exposició Internacional de la Locomoció Aèria (1909-1952), que inicialment se celebrava a les instal·lacions del Saló de l'automòbil; després de la seva independència d'aquesta exposició va prendre el nom de «Saló de l'Aeronàutica» i després el de «Saló de la Indústria aeronàutica» abans de traslladar-se el 1953 a les dependències de l'aeroport de Le Bourget.
Salons comercials
Aquestes exposicions també van deixar el Grand Palais per manca de superfície disponible: Saló de les arts domèstiques, l'antic Saló dels aparells d'ús domèstic (1926-1960, amb una interrupció de 1940-1947). Saló de l'Hàbitat. Saló de la Qualitat francesa.