Hom coneix amb el nom de guerres d'independència d'Escòcia un conjunt de campanyes militars que van enfrontar a Escòcia i Anglaterra des de finals del fins a mitjans del . L'origen d'aquestes batalles es troba en l'objectiu anglès d'ocupar i annexionar el país escocès, mentre que Escòcia cercava mantenir la independència i la integritat del seu territori.
La Primera Guerra d'Independència, entre 1296 i 1328, va començar amb la invasió anglesa d'Escòcia i va concloure amb la signatura del Tractat d'Edimburg-Northampton, de 1328. Una segona invasió del país, liderada per Eduard Balliol i sostinguda pels anglesos, suposà l'esclat de la Segona Guerra d'Independència, que durà des de 1332 fins a 1357. Només el Tractat de Berwick va permetre acabar amb el conflicte.
Aquest període i tots els conflictes associats van suposar per a Escòcia una greu crisi nacional, que va tenir conseqüències molt importants en la història posterior del país. Tot i així, Escòcia va poder assolir el seu objectiu en el conflicte, com era mantenir el seu estatus de nació lliure i independent.
D'altra banda, cal destacar també que les batalles van tenir una importància destacada en el camp de la tecnologia militar. Així, va ser durant aquest període que es va començar a emprar l'arc llarg anglès, que esdevindria un dels elements més destacats de l'armament a l'edat mitjana.
Primera Guerra d'Independència (1296-1328)
Els inicis de la guerra (1296-1306) miniatura|Retrat de William Wallace La Primera Guerra d'Independència d'Escòcia (1296-1306) es pot dividir en quatre fases diferenciades:
Invasió inicial, amb èxit, de les tropes angleses (1296) Campanyes dirigides per William Wallace, Andrew de Moray i altres Guardians d'Escòcia, que es conclouen amb la submissió d'Escòcia negociada per John Comyn (1297-1304) Noves campanyes dirigides per Robert Bruce, des de la seva coronació fins a la victòria escocesa a la batalla de Bannockburn (1306-1314). Iniciatives diplomàtiques i campanyes militars dirigides pels escocesos a Escòcia, Irlanda i el nord d'Anglaterra, fins a la signatura del tractat d'Edimburg-Northampton (1314-1328).
La guerra es va iniciar amb el saqueig de la ciutat de Berwick per part de les tropes d'Eduard I d'Anglaterra, al març de 1296. L'exèrcit escocès no va trigar a donar resposta, tot i que fou derrotat durament a la batalla de Dunbar. Aquesta derrota va comportar la desfeta de la resistència escocesa i, al juliol del mateix 1296, l'abdicació de Joan Balliol com a rei d'Escòcia. Cap a finals d'agost, l'exèrcit anglès havia ocupat pràcticament la totalitat del territori escocès, i el rei Eduard d'Anglaterra decidí traslladar la Pedra de Scone des de l'abadia de Scone, a Escòcia, fins a l'abadia de Westminster, a Londres. Poc després, el monarca convocà el Parlament a la ciutat de Berwick per tal que la noblesa del país li rendís homenatge. D'aquesta forma, Anglaterra donava per completada l'ocupació d'Escòcia, tot i que el territori no era, ni de prop, plenament dominat.
A partir de 1297, les revoltes organitzades a diferents llocs d'Escòcia per William Wallace, Andrew de Moray i altres nobles del país, van obligar a Eduard I a enviar nous contingents de tropes alhora que tractava d'arribar a acords amb els dirigents del regne. Tot i que el monarca va aconseguir obligar a la noblesa sublevada a Irvine, la constància de les campanyes de William Wallace i Andrew de Moray van portar a la primera victòria escocesa, que va tenir lloc a la batalla de Stirling Bridge. Com a conseqüència d'aquesta batalla, William Wallace va ser proclamat al març de 1298 Guardià d'Escòcia i les seves tropes es llançaren a diverses incursions al nord d'Anglaterra.
El rei Eduard però, planificà una nova invasió amb la qual cercava vèncer definitivament a William Wallace i els seus seguidors. Les tropes angleses marxaren, així, cap a Escòcia, on derrotaren a la resistència a la batalla de Falkirk (1298). La campanya continuà durant mesos i Eduard I va aconseguir restablir el seu domini sobre bona part del país. A més, el prestigi de William Wallace quedà seriosament afectat, fins al punt que va renunciar al títol de Guardià d'Escòcia i va passar a viure com a fugitiu.
El regnat de Robert Bruce (1306-1314) miniatura|Robert Bruce i Elizabeth de Burgh El mateix 1298, Robert Bruce i John Comyn van ser proclamats com a nous Guardians d'Escòcia en substitució de William Wallace. Les tensions entre ambdós però, van fer que el bisbe de Saint Andrews, William de Lamberton, rebés també el títol el 1299. En paral·lel, durant aquest any les pressions diplomàtiques de França i el papa van convèncer a Eduard I per posar en llibertat a Joan Balliol i col·locar-lo sota la tutela del Pontífex. Per la seva part, William Wallace va traslladar-se a França per sol·licitar l'ajuda directa del rei Felip IV, i és possible que el seu viatge arribés fins a la mateixa Roma.
Una sèrie de noves campanyes angleses, planificades per Eduard I entre 1300 i 1301, van concloure amb una nova treva entre Escòcia i Anglaterra el 1302. Només un any més tard però, l'exèrcit anglès tornà a atacar les darreres posicions escoceses, entre les quals destacava com a plaça forta el castell de Stirling. La caiguda d'aquesta fortalesa, a principis de 1304, obligà als darrers nobles que encara no ho havien fet a rendir homenatge a Eduard I. Tot i així, Robert Bruce i William de Lamberton van pactar una nova aliança amb l'objectiu d'alliberar el país i convertir a Robert en nou rei d'Escòcia.
El 1305, amb la captura i execució de William Wallace, Escòcia semblava haver estat definitivament conquerida. El 1306 però, es produí un fet que canviaria el rumb dels esdeveniments. L'enemistat entre Robert Bruce i John Comyn arribà a l'extrem i el primer acabà assassinant el segon. Segons indiquen les fonts, John Comyn havia informat Eduard I sobre les intencions de Robert Bruce d'obtenir la corona d'Escòcia, trencant així un acord entre ambdós Guardians. Bruce però, va aconseguir els informes de la traïció, fet que donà peu al conflicte entre ambdós.
Amb la mort de John Comyn, Robert Bruce va reunir a tots els sacerdots d'Escòcia i als nobles que continuaven recolzant-lo, i es va fer coronar Rei dels escocesos a l'abadia de Scone. Immediatament, el nou monarca inicià una campanya militar per tal d'alliberar el país, tot i que després de ser derrotat va haver de fugir d'Escòcia i declarat fora de la llei. Segons explica la llegenda, ocult en una cova i decidit a abandonar la lluita, va veure com una petita aranya volia fer una teranyina en un espai massa gran per a ella. El rei s'hi va veure reflectit amb la seva lluita, tirant endavant la lluita malgrat que les circumstàncies semblessin no aconsellar-ho. En qualsevol cas, llegenda o no, el 1307 tornà a col·locar-se al capdavant de la resistència i desafià a les tropes angleses en diferents batalles. Amb la mort del rei Eduard d'Anglaterra el seu bàndol semblà reforçar-se, amb un suport cada cop més gran i unes tropes que augmentaven dia rere dia. Amb aquest exèrcit va presentar-se davant dels anglesos a Bannockburn, on aconseguí una important victòria el 1314.
De Bannockburn a Edimburg-Northampton (1314-1328) Amb la victòria de Bannockburn, Escòcia tornà a recuperar la iniciativa en el conflicte. En aquest sentit, el 1320, un grup de nobles escocesos van transmetre al papa l'anomenada Declaració d'Arbroath, on li presentaven la independència d'Escòcia respecte d'Anglaterra. Dues declaracions similars van ser també enviades pel clergat i pel mateix rei Robert Bruce.
En el camp militar, el 1322 l'exèrcit escocès va vèncer a les tropes angleses d'Eduard II d'Anglaterra a la batalla de Old Byland, en terres del comtat de Yorkshire. Amb aquesta derrota, el rei anglès es va veure obligat a reconèixer la independència d'Escòcia, alhora que li va fer perdre bona part dels seus suports a Anglaterra. Cinc anys més tard, el 1327, amb el seu assassinat i l'ascens d'Eduard III d'Anglaterra al tron, Robert Bruce va tornar a envair Anglaterra per tal de millorar les condicions del seu regnat. Amb la nova situació, Anglaterra es va veure obligada a signar el Tractat d'Edimburg-Northampton, segons el qual es reconeixia, de facto, la independència d'Escòcia i a Robert Bruce com a rei. A més, per tal de garantir la pau, el fill i hereu de Robert I, David II, va contraure matrimoni amb la germana d'Eduard III d'Anglaterra.
La Segona Guerra d'Independència (1332-1357)
Després de la mort de Robert I d'Escòcia, el nou rei David II era encara massa jove per a regnar i Thomas Randolph, I comte de Moray va esdevenir el nou ‘Guardià d'Escòcia. A l'altra banda de la frontera però, Eduard III, encara que hagués signat el Tractat d'Edimburg-Northampton, estava determinat a venjar-se per la humiliació que, al seu entendre, els escocesos li havien fet patir. Per a aconseguir els seus objectius, comptava amb l'ajuda d'Eduard de Balliol, fill de Joan de Balliol, i que era alhora pretendent al tron d'Escòcia.
El rei anglès, alhora, disposava del suport d'un grup de nobles escocesos, entre els quals també hi havia Henry Beaumont, coneguts com els ‘desheretats''' (‘the Disinherited). Tots ja havien col·laborat amb Anglaterra durant la Primera Guerra de la Independència i, després de la batalla de Bannockburn, Robert Bruce els havia desposseït dels seus títols i les seves terres per donar-se-les, com a premi, als seus aliats. Quan es restablí la pau, no van rebre cap indemnització. És per això que aquests nobles desheretats volien recuperar les seves possessions i serien, en darrer terme, la causa de l'inici de les hostilitats.
El comte de Moray va morir el 20 de juliol de 1332. La noblesa escocesa es va reunir a la ciutat de Perth, on escollí a Donald Mormaer, comte de Mar com a nou Guardià d'Escòcia. En un descans, un petit grup capitanejat per Eduard Balliol es va fer a la mar des del riu Humber. Aquest grup, de poc més de cent homes, estava format per nobles desheretats i mercenaris al seu servei, i, tot i les seves intencions, estava condemnat al fracàs.
Eduard III d'Anglaterra seguia oficialment en pau amb David II d'Escòcia, de manera que els seus tractes amb Eduard de Balliol es feien de forma discreta. Òbviament el monarca coneixia els fets i és probable que Eduard de Balliol li hagués rendit homenatge en secret abans d'iniciar l'expedició. Tot i així, li negà el permís per envair Escòcia a través del riu Tweed, que establia la frontera entre ambdós països, ja que hagués estat una acció massa visible i hauria trencat qualsevol relació entre els dos reis. En canvi, Eduard III acceptà una acció marítima com la iniciada per Eduard de Balliol, tot i que negaria qualsevol coneixement, ho desautoritzaria i confiscaria totes les propietats angleses dels implicats en cas que l'operació no reeixís.
Els desheretats'' desembarcaren a Kinghorn, al Fife, el 6 d'agost. Les notícies dels seus moviments els precedien, de forma que, en el seu avanç cap a Perth, es van trobar amb un gran exèrcit d'infanteria a les ordres del nou Guardià d'Escòcia, Donald Mormaer. Durant aquesta batalla, coneguda com a batalla de Dupplin Moor, el petit exèrcit d'Eduard Balliol, dirigit per Henry Beaumont, va derrotar a les tropes escoceses malgrat la superació numèrica d'aquestes. Beaumont va emprar en la seva victòria les mateixes tàctiques que els anglesos aplicarien i difondrien posteriorment durant la Guerra dels Cent Anys, amb cavallers a peu al centre i grups d'arquers a les ales de l'exèrcit. Atrapats sota una mortífera pluja de fletxes, la gran majoria dels soldats escocesos no van arribar, ni tan sols, a tocar a les línies angleses. Quan la massacre finalitzà, Donald Mormaer, Robert Bruce (fill il·legítim de Robert I d'Escòcia), nombrosos nobles i gairebé 2000 soldats més havien mort a la batalla.