fou una bibliotecònoma i lexicògrafa espanyola.M. A. Martín Zorraquino, Biografía de María Moliner en el Centro Virtual Cervantes.
Biografia Filla d'un metge rural, tant ella com els seus germans van ser alumnes de la Institució Lliure d'Ensenyament, a Madrid. Es llicencià en Història el 1921 a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa. Treballà com a funcionària del Cos Facultatiu d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs entre 1922 i 1970. El seu primer destí fou l'Arxiu de Simancas, però, com que volia continuar estudiant, va demanar allotjament a la Residencia de Señoritas de Madrid, per poder assistir a les classes del doctorat d'Història. Establí aleshores contacte amb Maria de Maeztu.
Després es traslladà a Múrcia, a l'Arxiu Provincial de la Delegació d'Hisenda, i seria nomenada també ajudant a la facultat de Filosofia de la Universitat de Múrcia. Allà conegué el que seria el seu marit, el catedràtic de física Fernando Ramón y Ferrando, originari de Mont-roig del Camp, amb qui es casà el 1925 i amb qui tingué quatre fills. Després es traslladà a València, on treballà a la Biblioteca de la Universitat fins al 1937.
Fou una promotora activa de la difusió de la cultura durant la II República. Va col·laborar activament a les Biblioteques Populars i des de 1931 a l'Escola Cossio de València, inspirada de la Institución Libre de Enseñanza, on estigué destinada com a professora de Gramàtica i Literatura.Ana Agudo Higón, Carmen Agulló Díaz, Luz Sanfeliu Gimeno, Dones i Guerra Civil: Política, cultura i educació a la València capital de la República, p. 136-159, València: Ajuntament de València, 2016. Fou vicepresidenta del Patronat de Missions Pedagògiques a València, amb el pedagog Manuel B. Cossío com a president.
Va escriure llavors: Bibliotecas rurales y redes de bibliotecas en España (1935) i Instrucciones para el servicio de pequeñas bibliotecas (1937), per a les Missions Pedagògiques de la República.
Amb la derrota de la República i després de la Guerra Civil va ser depurada i es va reincorporar a l'Arxiu d'Hisenda de València, després de baixar divuit nivells en l'escalafó del Cos. Al 1946 es va integrar a la Biblioteca de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Madrid, que va dirigir fins al 1970, any en què es va jubilar.
La seva salut va començar a empitjorar a partir del 1975 i finalment va morir a Madrid el 21 de gener del 1981. miniatura|279x279px|Diccionario de uso del español de María Moliner. Edició de 1990 de l'Editorial Gredos
El Diccionari És l'autora del Diccionario de uso del español, també anomenat Diccionari Maria Moliner, una de les obres principals de la lexicografia castellana, amb 80.000 entrades i 3.000 pàgines, al qual dedicà quinze anys de feina. Va iniciar-ne la confecció el 1952, compaginant-la amb la seva ocupació com a bibliotecària, amb la intenció d'oferir una eina per a expressar-se amb precisió i amb un llenguatge del , en una forma més actual que les definicions que oferia el diccionari de la Real Academia Española. L'editorial Gredos en publicà la primera edició entre 1966 i 1967. Tot i que l'autora continuà treballant-hi per preparar-ne una nova edició, la segona edició no sortí al mercat fins al 1998 (un cop morta María Moliner), en dos volums i CD-ROM, així com en una edició abreujada d'un volum. miniatura|281x281px|Diccionario de uso del españolː filología Segons un dels seus fills, Fernando Ramón Moliner, la segona edició, amb totes les alteracions i modificacions efectuades, és una edició apòcrifa, car María Moliner patia d'Alzheimer, no se n'assabentà i no pogué donar un consentiment conscient a la publicació d'aquesta nova edició.
El mèrit i l'originalitat del Diccionari de Maria Moliner és que és alhora un diccionari ideològic i un diccionari alfabètic de definicions. D'altra banda vol aportar recursos idiomàtics vius i inclou americanismes, tecnicismes o variants de la llengua parlada tant dels entorns rurals com urbans. Els coneixements filològics i enciclopèdics de Maria Moliner es combinen amb les tècniques de catalogació bibliotecàries per fer un diccionari excepcional. miniatura|332x332px|Sala de lectura María Moliner, Biblioteca Nacional d'Espanya
Reconeixement i llegat Fou candidata a la Reial Acadèmia Espanyola el 1972, proposada per Rafael Lapesa, quan encara cap dona en formava part. Hi donaren suport Dámaso Alonso, Carmen Conde, Inmaculada de la Fuente, Pedro Laín Entralgo, Consuelo Berges... però d'altres acadèmics s'hi oposaren i fou rebutjada.
El 1973 la RAE li va concedir el Premi Lorenzo Nieto López pels seus treballs en pro de la llengua.
En memòria seva, des del 30 de juliol de 2019 el saló general de lectura de la Biblioteca Nacional d'Espanya porta el seu nom. I també el porten biblioteques, escoles, carrers i places d'arreu, com les biblioteques d'Oriola o de Paniza, la Biblioteca María Moliner de la Facultat de Ciències de l’Educació, al Campus dels Tarongers de la Universitat de València, la Biblioteca d'Humanitats María Moliner de la Universitat de Saragossa, el carrer de Maria Moliner a Mont-roig del Camp, on estiuejava, o la Campanya Maria Moliner a la Biblioteca de Potries «per a una biblioteca creativa».
Referències
Vegeu també
Categoria:Filòlegs aragonesos Categoria:Bibliotecaris professionals Categoria:Bibliotecaris aragonesos Categoria:Membres del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos Categoria:Bibliotecaris coneguts per altres activitats Categoria:Residencia de Señoritas Categoria:Professors universitaris valencians Categoria:Universitat de Múrcia Categoria:Alumnes de la Universitat de Saragossa Categoria:Alumnes de la Institución Libre de Enseñanza Categoria:Persones del Camp de Carinyena Categoria:Morts a Madrid Categoria:Valencians del segle XIX Categoria:Bibliotecaris valencians contemporanis Categoria:Lexicògrafs valencians contemporanis Categoria:Arxivers valencians contemporanis Categoria:Funcionaris valencians contemporanis Categoria:Filòlegs valencians contemporanis Categoria:Bibliotecaris morts al segle XX Categoria:Bibliotecaris nascuts al segle XIX Categoria:Valencians morts al segle XX