El moviment autònom (simplificat moltes vegades com autonomisme) és un corrent polític sorgit des de l'esquerra política i és, en alguns casos, part de les interpretacions del marxisme, marxisme llibertari"La realidad es que ninguna idea surge de la nada, y que, ya en los inicios del movimiento anticapitalista, el autonomismo tenía una larga trayectoria a sus espaldas." http://www.kaosenlared.net/noticia/autonomismo-luchas-sociales "El Autonomismo y las luchas sociales por Albert García""Una de las principales corrientes del movimiento anticapitalista es el autonomismo."http://revoltaglobal.cat/IMG/pdf/form_CallinicosToniNegrienperspe.pdf "Toni Negri en perspectiva" por Alex Callinicos (principalment) i coincideix amb alguns postulats de l'anarquisme. Promou un desenvolupament democràtic i socialitzant del poder polític, la democràcia participativa, l'horitzontalitat, i una constant adequació de les estratègies i tàctiques a les realitats concretes de cada espai.
Es caracteritza per criticar i evitar l'avantguardisme i el burocratisme dels partits i els sindicats d'esquerra clàssics des d'un discurs anticapitalista i antiestatista. Això apunta a analitzar, criticar i evitar en la vivència la determinació de les estructures de poder de la societat capitalista i estatal, per a així crear una autodeterminació de la vida que es basi en la capacitat positiva i productiva dels sectors subalterns dins de la modernitat i així també determinar a la societat.
Els seus partidaris solen ser anomenats "autònoms" o "autonomistes". També hi ha la tendència important d'emfatitzar la política prefigurativa, o aquella que en acció ja conté les formes socials que ese desitja que siguin norma de la societat. Així també la idea relacionada de la possibilitat d'experimentació social i rebel en l'ara i, per tant, la crítica a les visions que miren al món millor només capaç de fer-se realitat després de realitzar la revolució.
Història Té antecedents importants en posicions del marxisme llibertari com el comunisme de consells i l'esquerra comunista i també a l'anarquisme, anteriorment s'identificava com operaisme. Després de les revoltes europees dels seixanta emergiria la posició autònoma amb més força liderada per moviments de treballadors i d'estudiants que es rebel·laven contra l'avantguardisme i burocratisme dels partits comunistes.
En arribar la dècada dels setanta, aquesta posició influenciaria en incorporar noves lluites, com les dels migrants o les de dones i tindria noves expressions, com les dels centres socials i lokupació i ja en la dècada de 2000 la iniciativa renovadora del primer de maig tradicional coneguda com a MayDay o a Amèrica Llatina el neozapatisme, allunyant-se d'aquesta manera, del tradicional subjecte revolucionari, almenys perdent aquest la seva exclusivitat. En tot cas, cal tenir en compte que la crítica a l'excessiu èmfasi o la identificació del subjecte revolucionari com la classe obrera ha existit sempre dins del socialisme. Es podria dir que l'anarquisme promou les posicions autonomistes en forma més constant que el marxisme encara que és clar que molts que s'identifiquen com a "autònoms" no s'adhereixen a l'anarquisme o tampoc necessàriament al marxisme. Així mateix hi ha alguns anarquistes que s'adhereixen a les posicions i moviments autònoms.
Els seixanta i setanta: la crítica als partits comunistes i les revoltes obreres i estudiantils En la meitat dels anys seixanta l'esquerra mundial es va veure impactada per esdeveniments com les descolonitzacions i els moviments d'alliberament nacional al Tercer món. D'altra banda a la Xina de Mao Tse Tung s'impulsava el procés conegut com la Revolució Cultural. Aquest moviment es caracteritzava per voler criticar el burocratisme i era portat a la pràctica per estudiants radicalitzats que denunciaven als vells dirigents del partit en les seves pràctiques burocràtiques o en els seus privilegis. Encara que aquest moviment es mantenia dins del projecte de partit únic dirigista i, per tant, dins del leninisme, de tota manera va ser font d'inspiració a tot el món per a una nova generació de militància revolucionària que volia renovar a l'esquerra en el que veia com estancament en les posicions, sobretot dels Partits Comunistes tradicionals i de la socialdemocràcia.
La fi dels anys seixanta veuria una revolta estudiantil d'abast global. És famosa la revolta estudiantil del maig del 68 a França. També caldria considerar les revoltes en països com els EUA, Alemanya, Bèlgica i Japó. En el context de la Primavera de Praga a Txecoslovàquia els estudiants van ser actors principals dels esdeveniments, així com a Polònia i Iugoslàvia. En el context llatinoamericà són famosos els esdeveniments de la matança de Tlatelolco, en la qual els estudiants a la Ciutat de Mèxic van ser cosits a trets per l'Exèrcit mexicà. En particular és interessant notar que dins del moviment estudiantil mexicà d'aquesta època existien alguns corrents de pensament de marxisme llibertari i freudomarxisme, en particular Herbert Marcuse. També a Argentina, especialment en la revolta del Cordobazo, els estudiants van tenir protagonisme essencial.
El que pot unir a aquestes lluites tan distants en el globus és en alguns casos la crítica a les concepcions i pràctica de l'esquerra tradicional per part d'estudiants radicalitzats amb un discurs més llibertari que l'esquerra marxista clàssica i en alguns casos articulat a nocions de freudomarxisme, de relectures de marxistes heterodoxos abans esmentats o d'aprofundiment del concepte de l'alienació.
Influència de la Internacional Situacionista L'aportació del situacionisme, el qual s'inspirava en el comunisme consellista i en la reflexió en el tema de l'alienació i la reïficació. Aquesta tendència va aconseguir internacionalitzar-se i tindria influència important en els moviments autònoms dels setanta. Així les crítiques principals als partits d'esquerra tradicionals, a les universitats, al sistema capitalista i l'estat anaven cap al burocratisme, l'autoritarisme i la centralització d'aquestes institucions. El llegat principal per als moviments autònoms dels setanta del situacionisme seria la problematització de la vida diària i la seva experiència subjectiva i la no intermediació en la resistència i la lluita per part de sindicats, partits o altres entitats burocràtiques. Així en aquests aspectes el situacionisme era potser el corrent més radical i renovador dels existents dins del maig francès que també incloïa a diversos tipus de marxisme i anarquisme.
La discussió al voltant d'aquests nous temes també va arribar a penetrar a sectors d'obrers organitzats. Al maig del 68 els obrers francesos van acompanyar en les protestes als estudiants, per a després d'aconseguir una pujada salarial tornar a la feina amb normalitat, tal com va manar el Partit Comunista Francès. A Itàlia, en canvi les revoltes obreres van continuar en forma important fins gairebé fins de la dècada dels setanta i, com veurem, en molts casos prengueren uns camins teoricopràctics als quals s'ha anomenat la línia del operaisme
Moviment autònom a Itàlia i el seu llegat teòric La línia autonomista extraparlamentària dins de l'esquerra comunista italiana va començar a prendre força en la dècada dels seixanta. Començava a fer-se més fort la insatisfacció dels comunistes obrers i estudiants amb la línia política del Partit Comunista Italià i també amb els sindicats propers a ell o els de la socialdemocràcia. Aquestes posicions van motivar cada vegada més l'autoorganització d'aquests sectors.
Des d'aquestes posicions van aparèixer reflexions inspirades en els escrits de Socialisme o barbàrie a França i la Tendència Johnson-Forest -americà de dècades anteriors-. Aquests escrits tractaven d'estudiar les vides dels treballadors i les resistències obreres que incloïen diverses formes d'acció directa. Aquestes van influenciar a revistes de reflexió teòrica militant com Quaderni Rossi, juntament amb el seu successor Classe Operaia, les quals van ser influents en el desenvolupament de la perspectiva autònoma italiana. Aquestes dues revistes van ser fundades per Antonio Negri i Mario Tronti. La primera va existir entre 1961 i 1965 i la segona entre 1963 i 1966.
Ja a finals de la dècada dels anys seixanta eren actius dos grups d'obrers organitzats des d'aquesta perspectiva. D'una banda estava Lotta Continua, liderat per Adriano Sofrito i Potere Operaio, liderat per Antonio Negri, Franco Piperno, Oreste Scalzone, i Valerio Morucci. Aquests van desenvolupar reflexions i pràctiques d'acció directa front els patrons i l'estat en alguns casos reminiscents de l'anarcosindicalisme.
Negri, teòric principal de l'autonomisme italià El moviment estudiantil autònom va aparèixer amb força des de 1966 i realitzava diverses accions directes com revoltes, ocupacions d'edificis universitaris i altres mesures, com refusar el pagament de serveis públics com transport, l'electricitat, gas, renda i menjar. Molts enfrontaments van tenir lloc entre els estudiants i la policia durant les ocupacions d'universitats en l'hivern de 1967-1968, durant les ocupacions obreres de Fiat al març de 1968, ia Roma durant la "Batalla de Valle Giulia". El contingut bàsic d'aquestes accions era desafiar obertament les formes del capitalisme i la propaganda pel fet. Les organitzacions com Potere Operaio i Lotta contínua desaparèixer al començament i mitjans dels setanta. El diari Lotta contínua va seguir existint fins a 1982.
A mitjans dels setanta va començar a gestar-se un important moviment de Ràdio lliure iniciat pels nous militants autònoms. Entre les més importants ràdios van estar Ràdio Ona Rossa de Roma, Ràdio Alice de Bolonya, Controradio de Florència, Ràdio Sherwood de Pàdua i altres menors, a Itàlia. Les noves formes que impulsaven els moviments autònoms desafiaven les velles estructures i formes de l'esquerra tradicional. Així descriu un participant en aquests moviments, el filòsof-militant conegut com a Bifo:
La dispersió del moviment a mitjans dels setanta va ser corregida entre 1976 i 1978 pel nou moviment conegut com a Autonomia Operària. En aquest seguir participant figures més antigues com Oreste Scalzone, Franco Piperno, Antonio Negri i Franco Berardi, també conegut com a "Bifo" (en la Ràdio Alice). El moviment es va posar actiu especialment el 1977 després de l'assassinat per part de la policia del membre de Lotta Continua Francesco El Russo a Bolonya. Aquest esdeveniment va causar una sèrie de demostracions en tot Itàlia. La universitat de Bolonya i La Sapienza de Roma van ser ocupades pel moviment d'estudiants. La dura repressió estatal va ser denunciada des de França per intel·lectuals simpatitzants del moviment com Michel Foucault, Jean-Paul Sartre, Gilles Deleuze i Félix Guattari, els quals també es van oposar a la crítica del Partit Comunista Italià de l'ocupació de la universitat de Bolonya. En aquest temps el PCI estava promovent la seva nova política d'eurocomunisme i l'anomenat "Compromís històric" amb la Democràcia Cristiana.
Caldria prendre també en compte altres corrents que van participar en les revoltes de 1977, o el que s'ha arribat a anomenar el moviment del '77. D'una banda aquest va ser protagonitzat pel grup indiani metropolitani, el qual recuperava les aportacions del situacionisme, el dadaisme i el happening en la lluita. D'altra banda hi ha el sector que va decidir prendre les armes, com va ser el cas de les Brigades Roges, les quals es van fer internacionalment famoses pel segrest i assassinat del diputat democristià Aldo Moro.