miniatura|Barret militar: panamka soviètics, models dels anys trenta (exemplars dels vuitanta) El barret militar ha tingut un paper destacadíssim en la uniformologia, i encara hi conserva una presència notable.
Segle XVII: el xamberg Des dels inicis dels uniformes militars pròpiament dits, a mitjan , el barret fou la lligadura predominant. Al principi era del mateix tipus que els civils coetanis: tou, de feltre, d'ales amples i, generalment, amb una ala plegada: allò que s'anomena xamberg. Sovint s'ornava de plomall.
Segle XVIII: tricorn i bicorn Pels volts del 1700, i per multiplicitat de plegaments, l'evolució del xamberg ja havia donat pas a un altre tipus de barret, el tricorn, que predomina durant la major part del , fins a ésser substituït pel bicorn cap al 1790. Aquests barrets foren la lligadura bàsica dels exèrcits en aquest període, si bé determinats cossos especials usaven altra mena de lligadures (privatives).
Segle : Europa Entorn del 1800 conclou l'edat d'or del barret militar, en imposar-se altra mena de lligadures (primer el xacó, més endavant el quepis, el xacó baix, casquets diversos, etc.) que l'arraconen a usos o a territoris molt específics.
A Europa, en efecte, l'ús del barret esdevingué summament especialitzat a partir dels volts de 1800: El copalta fou la lligadura bàsica dels exèrcits danès i suecA títol de curiositat, cal dir que l'exèrcit suec reviscolà el tricorn com a lligadura de campanya de 1906 a 1923. durant les guerres napoleòniques, fins que acabaren adoptant el xacó. En altres exèrcits del mateix període usaven copalta determinades unitats o cossos (per exemple, els marines britànics). Durant les revolucions alemanyes de 1848 força milícies ciutadanes usaren copaltes com a lligadura. En el període de les guerres revolucionàries i napoleòniques, els caçadors (infanteria lleugera) de molts exèrcits tingueren com a lligadura característica el barret cors, un copalta arranjat com a xamberg, i a voltes emplomallat. El dels caçadors austríacs fou el model més famós, i també el més durador, fins ben endins del segle XIX: el barret de Jäger fou un barret cors emplomallat fins al 1861, en què esdevingué copalta emplomallat, ja sense plec d'ala. El barret emplomallat (o sia, ornat d'una sola ploma o bé d'un plomall) fou la lligadura característica de certes armes o cossos fins a inicis del segle XX: per exemple, el barret dels Jäger austríacs (i després austrohongaresos);El barret de Jäger era un barret cors emplomallat a la banda esquerra; fou, segurament, el tipus més cèlebre de barret cors, nom (Corsehut) que duia oficialment. Així doncs, consistia en un copalta troncocònic de feltre negre arranjat com a xamberg, amb l'ala dreta girada amunt i l'esquerra plegada fins al cim de la copa; vist de perfil esquerre semblava un bicorn. L'individualitzaven entre altres models de barret cors el plomall que penjava a l'esquerra i l'emblema del cos. Val a dir que ornamentar les lligadures amb plomes o fulles era característic de les forces militars d'Àustria i d'Hongria; a més, és ús típic de les regions alpines: només cal pensar en el barret tirolès; i no debades moltes unitats de Jäger austríacs procedien del Tirol. El 1861 el barret de Jäger adoptà la configuració definitiva, amb totes dues ales girades lleugerament i a la mateixa alçada, com en un copalta convencional; conservà la copa troncocònica, l'emblema i el plomall esquerre. Tot i haver deixat d'ésser un xamberg, romangué la denominació oficial de Corsehut. Fou substituït per la Feldkappe el 1908, arran l'adopció del nou uniforme universal en blau grisenc. i els barrets de feltre rígid de copa semiesfèrica i ala perimetral plana, sempre de disseny inconfusible, dels bersaglieri italians (berretto da bersagliere, dit col·loquialment moretto)El barret de bersagliere, sempre de color negre, a penes ha variat d'ençà la fundació del cos (1836). De disseny anterior a l'aparició del bolet, en semblaria un si no fos que, com hem vist, l'ala és plana i rígida; a més, duu l'emblema del cos al front i, sobretot, un gran plomall (piumetto) caient sobre la banda dreta; l'efecte és inconfusible. És tan intensa la identificació dels bersaglieri amb llur lligadura característica que quan duen casc hi afegeixen el piumetto. i dels fusellers de Podhale polonesos (kapelusz podhalański, 'barret de Podhale').El barret de les fusellers de Podhale (tropes de muntanya poloneses, 1918) fou creat el 1919 basant-se en tradicions de la regió; té el mateix disseny que el de bersagliere, però en feltre caqui i amb una sola ploma a la banda esquerra. Un altre barret molt similar, però amb plomall en comptes de la ploma solta, fou el d'un altre cos muntanyenc polonès, els fusellers hutsuls; anomenat kapelusz huculski ('barret hutsul'), fou creat conjuntament amb el cos, el 1937, i desaparegué amb aquest, el 1939; malgrat una represa el 1989, no ha tingut continuïtat. Els dos cossos darrers el conserven encara avui, almenys per a gala. El barret emplomallat dels alpini italians (barret alpí, cappello alpino), adoptat el 1873, continua en vigor per a tot ús, llevat de campanya.En néixer (1873), el barret alpí italià era poc menys que una imitació del barret de Jäger de 1861. Pels volts de 1900 havia evolucionat fins a esdevenir un autèntic bolet negre d'ales girades, com sempre ornat de l'emblema del cos al front i d'una sola ploma (penna) a la banda esquerra; en aquest estadi el barret alpí i el de bersagliere, si llevàvem plomes, emblemes i arranjament de l'ala, diferien ben poc quant a disseny bàsic. El 1910 el barret alpí adoptà la forma que esdevindria clàssica i que encara és vigent: un barret de feltre grigio-verde semirígid, de copa semiesfèrica, amb l'ala girada a cada banda i els ornaments tradicionals (emblema frontal i ploma esquerra). En breu: una mena de transposició militar del típic barret tirolès.
El cas peculiar dels EUA Durant els segles i l'exèrcit estatunidenc ha estat pràcticament l'únic del món euròpid a fer un ús important i continuat del barret com a lligadura bàsica (i no únicament tropical).
Des del 1858 s'hi usaren diversos models consecutius de barret de feltre com a lligadura de campanya (campaign hat) --en alternança amb el quepis, en la pràctica--, i generalment d'estil stetson.
El 1911 s'adoptà el cèlebre Montana peak (oficialment, service hat), similar al barret de la Policia Muntada del Canadà, i vigent fins al 1941, en què el substituí el casquet de caserna.El casquet de caserna (overseas cap de 1918) ja l'havien usat les tropes destacades a Europa durant la Primera Guerra Mundial, però no havia tingut continuïtat. De llavors ençà el Montana peak resta com a lligadura exclusiva dels sergents instructors.
Segles XIX-XXI Emperò, la pauta internacional d'ençà el 1800 ha estat que el barret es reservés per a tropes actuants en climes molt càlids, en què pren forma, bé de barret tou d'ala ampla (de feltre o, a partir del , sovint de roba), bé de xamberg (com l'anterior, però amb una ala plegada, i generalment fet de feltre), bé de barret de palla. En aquest ús i en aquests formats, el barret ha conegut reviscolaments notables en la segona meitat del i al llarg del .
Barrets tous El barret tou, de feltre, fou típic dels irregulars bòers al darrer quart del (també usaven xamberg).
D'ençà 1909 la lligadura de feineig dels guardacostes estatunidencs fou l'anomenat Daisy Mae, un barret tou de roba, de copa semiesfèrica i ala mitjana i flonja, estretament emparentat amb el barret de pescador i, alhora, probable precedent del posterior barret de jungla. El 1937 es generalitzà a tot l'exèrcit estatunidenc com a lligadura del nou uniforme de feineig m. 1937 (M. 1937 work uniform), tot en roba texana blava. El 1941 passà a confeccionar-se en HBT (herringbone twill, 'sarja espigada') verd sàlvia (sage green), com la resta del nou uniforme de feineig m. 1941 (M. 1941 work uniform, col·loquialment HBT fatigues) de què passava a formar part. En principi el Daisy Mae es preveia com a lligadura de feineig per al gruix de l'exèrcit, però en la pràctica s'hi popularitzà la lligadura alternativa d'aquest uniforme: la gorra HBT (HBT cap), teòricament privativa de certes forces especials.La HBT cap fou, de fet, la primera gorra de campanya de la història estatunidenca; i no s'usava tan sols amb l'uniforme HBT, sinó també amb les altres variants d'uniforme de campanya. En derivarien, d'una banda, la field cap de l'exèrcit, m. 1943 (a partir dels anys cinquanta anomenada patrol cap), i, de l'altra, la gorra octogonal dels marines (utility cover), m 1944. En conseqüència, el 1943 el Daisy Mae es deixà a extingir.
Des de 1916 fins a 1962 la lligadura emblemàtica de l'exèrcit neozelandès fou l'anomenat lemon squeezer ('espremedor de llimones'), un barret tou, de feltre, de disseny força similar al Montana peak estatunidenc; creat el 1911 pel tinent coronel William Malone per al seu regiment de Fusellers de Taranaki (tot arrugant la copa d'un xamberg desplegat), i generalitzat a tot l'exèrcit el 1916, fou abandonat el 1962 (en benefici de la boina de campanya i de la gorra de plat de passeig) i recuperat el 1977, ara com a lligadura de gala. El 2012 se n'anuncià la substitució per part del Mounted Rifles hat (el xamberg australià amb l'ala desplegada).
A cavall dels anys vint i trenta l'Exèrcit Roig adoptà un barret tou per a ús tropical (l'anomenat panamka), de roba, amb la copa en punta, segurament per parentiu amb la budiónovka coetània.N'existia una variant amb copa semiesfèrica que resultava sorprenentment similar al Daisy Mae estatunidenc. Ambdues versions poden veure's il·lustrades més amunt. També l'exèrcit nordvietnamita i el Vietcong tingueren un barret de marcat estil Daisy Mae com a lligadura habitual, vora el cèlebre salacot usat com a casc. Curiosament, les fonts estatunidenques acostumen a definir aquest barret vietnamita com a còpia del chapeau de brousse francès, estructuralment diferent. Confirmat el 1938, aquest model restarà en vigor fins al 1989 (en què vindrà a substituir-lo un barret de jungla).