Lantiguitat clàssica és un terme general per referir-se a un període cultural històric del Mediterrani que va començar amb la primera poesia grega de la qual es té constància (Homer, al ) i continuà fins a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (al ), que acabaria amb la dissolució de la cultura clàssica i el començament de l'edat mitjana. Encara que aquest període abasta un ample territori i cultures diverses, el concepte d'antiguitat clàssic generalment és utilitzat per referir-se a la visió idealitzada posterior de l'antiga Grècia i l'antiga Roma i hi inclou el període d'expansió hel·lenística. És un terme ampli que abasta un llarg període en les àrees dominades per Grècia i Roma, és a dir, s'identifica amb el període grecoromà de l'edat antiga al món grecoromà: la Conca del Mediterrani i el Pròxim Orient.
L'antiguitat clàssica es localitza en el moment de plenitud de les civilitzacions grega i romana ( al segle II) o en sentit ampli, en tota la seva durada ( al dC). El terme s'oposa a l'antiguitat tardana i remet a l'herència de la civilització grecoromana. És, sobretot, emprat per la historiografia anglosaxona per descriure l'antiguitat. En aquest sentit, es considera que aquest període s'inicia amb la Ilíada, el poema grec d'Homer (segle VIII-VII aC), el més antic trobat intacte fins avui en dia. Aquest període engloba l'auge del cristianisme i el declivi de l'Imperi Romà i acaba amb la dissolució de la cultura clàssica i el principi del període denominat antiguitat tardana (300-600 dC) i de l'alta edat mitjana (500-1000 dC).
La dimensió espacial coincideix amb la conca del Mediterrani, estesa cap a l'Orient Pròxim amb l'Imperi d'Alexandre el Gran i l'hel·lenisme, i cap a l'Europa occidental amb l'Imperi Romà. L'ús d'aquest terme és una referència per l'Europa dels segles i , fortament influenciada pel classicisme, a més del neoclassicisme en la seva cultura, reinventant-se una continuació d'aquest passat per mitjà d'una prolongació indirecta. La laxitud entorn de les idees transmeses per l'Occident cristià és, doncs, evident.
El terme clàssic significa digne d'imitació, i es deriva de l'admiració per l'art, la literatura i la cultura en general de Grècia i Roma que es redescobreix al Renaixement després d'una edat mitjana els valors de la qual s'havien desprestigiat. El mateix va passar amb el Neoclassicisme, moviment intel·lectual i artístic que segueix al descobriment de les ruïnes de Pompeia a mitjan .
Tal mostra àmplia d'història i territori cobreix molts períodes i cultures dispars. Per això, l'"antiguitat clàssica" es refereix més que res a una visió idealitzada posterior sobre el que era aquesta època. La civilització dels antics grecs ha estat immensament influent en la llengua, política, sistema educatiu, filosofia, ciència, art i arquitectura al món modern, tornant durant el Renaixement a l'Europa occidental i ressorgint novament durant diversos moviments neoclàssics en els segles XVIII i .
Grècia Antiga Grècia
L'Antiga Grècia és el període de la història grega que va abastar gairebé un mil·lenni fins al naixement i expansió del cristianisme. Aquest període és considerat per la majoria dels historiadors com el fonament de la cultura de la civilització occidental. La cultura grega va ser una influència molt important de l'Imperi Romà, el qual en portaria la seva versió a diverses parts d'Europa.
La civilització de l'Antiga Grècia ha estat molt influent en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, alimentant el Renaixement de l'Europa occidental i els diversos moviments neo-clàssics dels segles XVIII i tant a Europa com a Amèrica.
El terme "Antiga Grècia" s'utilitza per descriure el món de parla grega de l'edat antiga. No només es refereix a la península geogràfica de la Grècia moderna, sinó també a les àrees de la cultura hel·lenística on s'assentarien els grecs: Xipre, les illes de la mar Egea, la costa egea d'Anatòlia, Sicília i el sud d'Itàlia (àrea coneguda com la Magna Grècia) així com els assentaments costaners de Tràcia, Egipte, Gàl·lia, Ibèria, etc.
Període hel·lenístic
El període hel·lenístic va començar amb la mort d'Alexandre Magne el 323 aC i va acabar amb l'annexió dels territoris occidentals que ell conqueriria per Roma. Encara que l'establiment del govern romà no va trencar amb la continuïtat de la societat i cultura hel·lenístiques, que romandrien sense alteració fins al naixement del cristianisme, aquest esdeveniment va marcar la fi de la independència política de Grècia i dels regnes hel·lenístics de l'Orient Pròxim.
El període hel·lenístic o època hel·lenística (del al ), llevat dels seus personatges importants com ara Alexandre Magne i Cleòpatra VII, es considera un període de transició, potser fins i tot de declivi o de decadència, entre l'esplendor del període clàssic de Grècia i el poder de l'Imperi Romà que el succeiria. A més de l'esplendor de les ciutats, com ara Alexandria, Antioquia de l'Orontes i Pèrgam, la importància de l'intercanvi comercial, el mestissatge de cultures, el paper dominant de la llengua grega i la seva difusió, van modificar profundament l'Orient Pròxim, que després seria part de l'Imperi Romà.
Lhel·lenisme és el fenomen de difusió de l'esperit grec (llengua i cultura) en l'àmbit del món oriental, difusió que suposa una universalització d'aquesta cultura, vehiculada pel grec com a idioma comú (grec koiné), dins no obstant això d'un procés històric de descomposició de l'imperi macedònic, que passa per les fases de desmembrament, conquesta de Grècia per Roma i el sorgiment de l'Imperi Romà. Aquesta època de profundes transformacions socials està marcada per l'aparició de les anomenades.
El període hel·lenístic ha estat definit pels historiadors del (el terme "hel·lenístic" va ser utilitzat per primera vegada per l'historiador alemany Johan Gustav Droysen en el seu llibre "Geschichte des Hellenismus"), a partir d'un criteri lingüístic i cultural, per referir-se a l'expansió de la cultura grega cap als pobles no grecs que van ser conquerits per Alexandre Magne. D'acord amb Droysen, la civilització hel·lenística va ser la fusió de les cultures de Grècia i l'Orient Pròxim, la qual cosa permetria que el cristianisme florís en el futur. Els principals centres culturals es van expandir fora de Grècia, a Pèrgam, Rodes, Antioquia de l'Orontes i Alexandria. Aquest va ser un retrobament de les civilitzacions antigues orientals i gregues que sovint s'inclou en allò que els historiadors han anomenat l'"imperi grecoromà". Els límits cronològics del període hel·lenístic són, doncs, convencionals i polítics: comencen amb la conquesta d'Alexandre Magne i acaben amb el suïcidi de l'últim gran sobirà hel·lenístic, la reina d'Egipte, Cleòpatra VII, amb el qual comença la dominació romana.
Les recerques arqueològiques i històriques recents han propiciat una revaloració d'aquest període i especialment dos aspectes característics de l'època: l'existència i el pes dels grans regnes encapçalats per les dinasties d'origen grec o macedoni (lagides, selèucides, antigònides, atàlides, etc.) i també el paper determinant de les centenes de ciutats la importància de les quals, contràriament a la idea estesa per molt temps, no va declinar.
miniatura|Estàtua de l'art hel·lenístic tardà d'un guerrer gal, on es poden apreciar trets característics com el dinamisme de la postura i les formes musculars ressaltades.
Abarca un període d'abast històricament difús, que comença amb la mort d'Alexandre el Gran (en el 323 aC, any també de la mort d'Aristòtil) i arriba fins finals del dC. A vegades s'assigna el començament de l'època hel·lenista als anys de la conquesta de l'imperi persa per Alexandre el Gran i el seu acabament als anys de l'apogeu de l'Imperi Romà, allargant fins i tot el període grecoromà fins a la caiguda de l'Imperi Romà.
Els exèrcits d'Alexandre van conquerir l'Àsia Menor, Egipte, Mesopotàmia, la plana de l'Iran, l'Àsia Central i algunes regions de l'Índia. Després de la mort d'Alexandre i d'una lluita per la successió coneguda com les Guerres dels Diàdocs. El 281 aC es van establir quatre estats territorials: La dinastia ptolemaica a Egipte amb capital a Alexandria (Egipte Ptolemaic). La dinastia selèucida a Síria amb capital a Antioquia (Imperi Selèucida). La dinastia antigònida a Macedònia i la Grècia central (Regne de Macedònia). La dinastia atàlida a Anatòlia amb capital a Pèrgam (Regne de Pèrgam).
Els successors d'Alexandre van controlar el territori a l'oest del Tigris per un temps, i van controlar l'Àsia Menor i l'Orient Pròxim fins a l'arribada dels romans els segles II i I aC. La major part del territori oriental va ser pres pels partians, però, la cultura hel·lenística es va conservar en el regne Greco-Batrià i el regne Indo-Grec. La cultura hel·lenística seria la cultura dominant de l'Imperi Romà fins a l'arribada del cristianisme.
Es considera que la fi del període hel·lenístic va ser el 31 aC, data en què el regne ptolemaic d'Egipte va ser derrotat pels romans en la batalla d'Actium.
Imperi cartaginès
LImperi cartaginès o simplement Cartago fou una monarquia i posteriorment una república de ciutats estat fenícies del nord d'Àfrica i la península Ibèrica que va durar des del 650 aC, amb la independència de la metròpoli Tir fins al 146 aC: Estava més o menys sota el control de la ciutat estat de Cartago després de la caiguda de Tir en mans de l'Imperi Selèucida. En l'apogeu de la influència de la ciutat, tenia el control de la major part de la Mediterrània occidental. L'imperi estava en un estat constant de lluita amb la república romana, que va donar lloc a una sèrie Guerres Púniques. Al final de la Tercera Guerra Púnica, Cartago va ser destruïda i ocupada per les forces de la República Romana i gairebé tot l'Imperi va caure en mans romanes.
Guerres púniques
Les Guerres Púniques són les tres guerres que van fer els romans amb els cartaginesos (o púnics). La política expansiva dels cartaginesos cap a l'Occident fou dirigida per la família dels bàrquides: Amílcar Barca, Asdrúbal i, sobretot, Hanníbal. Però aleshores, la nova potència que s'havia creat a l'Occident, Roma, els barrà el pas. miniatura|Fresc de 1510, Hanníbal creuant els Alps amb cavalls i elefants es mostra com un dels més grans estrategs.
La Primera Guerra Púnica (262 aC - 241 aC)
Començà amb la intervenció de Roma a Sicília, quan s'alià amb els mamertins, que lluitaven contra els cartaginesos a Messina.
La guerra passà al mar, originàriament dominat pels Romans, fins que l'èxit de la flota nova comandada pel cònsol Duïli àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a Tunis (256 aC).
Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La pau (241 aC) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'illa esdevingué la primera província romana. Poc després (238 aC), Roma aprofità la revolta dels mercenaris a Cartago per tal de dominar també Sardenya i Còrsega.
La Segona Guerra Púnica (218 aC - 202 aC) miniatura|Cartaginensis
Partí de les bases que els cartaginesos havien establert al Sud de la península Ibèrica, especialment Cartago Nova (Cartagena), per compensar les pèrdues a Sicília.