miniatura|Impressió: sol naixent, obra que donà nom al moviment impressionista. Limpressionisme és un moviment pictòric, nascut a França, que es va manifestar sobretot de 1874 a 1886 i que va marcar la ruptura de l'art modern amb l'academicisme. Encara que el terme impressionisme s'aplica en diferents arts com la música i la literatura, el seu vessant més conegut, i aquell que en va ser el precursor, és el de la pintura. Destaca la seva tendència a recollir les impressions fugisseres, la mobilitat dels fenòmens més que l'aspecte estable i conceptual de les coses. És a dir, si els seus antecessors pintaven formes amb identitat, els impressionistes pintaran el moment de llum, més enllà de les formes que hi són a sota. El moviment va ser batejat per la crítica com a «impressionisme» amb ironia i escepticisme respecte al quadre de Monet Impressió: sol naixent. Sent diametralment oposat a la pintura metafísica, la seva importància és clau en el desenvolupament de l'art posterior, especialment del postimpressionisme i les avantguardes.
Preàmbul alt=Renoir|esquerra|330x330px Des de la seva creació, sota el regnat de Lluís XIV a França, l'Acadèmia reial de pintura i d'escultura privilegiava l'ensenyament del dibuix, ja que aquest es podia definir en un cos de doctrina ben estructurat, per al qual la còpia dels models de l'escultura antiga constituïa la referència a l'ideal de bellesa. El color, considerat des d'Aristòtil com un accident de la llum, es prestava molt menys bé a una pedagogia estructurada. Tampoc era, en aquell temps, ensenyada al si de l'Acadèmia, sinó en tallers particulars.
Són els descobriments de la ciència els que, progressivament, van aportant un coneixement millor de la constitució de la llum blanca. La descomposició de la llum pel prisma de Newton (1642-1727) obrirà la porta a la teorització de les relacions de colors. Es crea així un marc conceptual que altres investigadors aprofundiran (Buffon, 1707-1788, sobretot). Però, a França, encara, va ser el químic Chevreul (1786-1889) qui, pels seus treballs en la Fàbrica reial dels Gobelins, va aconseguir demostrar i quantificar les relacions dels colors per la seva llei del contrast simultani, de 1839: «En el cas on l'ull veu al mateix temps dos colors que s'afecten, els veu al més diferent possible» i la conseqüència d'aquesta llei: «Quan un dels dos colors és el complementari de l'altre, han de diferir més». Es toquen aquí les propietats organolèptiques dels colors.
El 1881, el físic americà Ogden Rood publica en francès l'obra Teoria científica dels colors, les seves aplicacions a l'art i a la indústria, apareguda en anglès dos anys abans. Aquesta nova visió tindrà un impacte important sobre els científics i també sobre els artistes.
Els pintors refractaris als criteris de l'ensenyament acadèmic (la influència de Jean Auguste Dominique Ingres, 1780-1867, dibuixant incomparable, es manifesta sobre les sensibilitats del mitjà artístic de l'època) van deixar-se temptar per aquesta obertura en un àmbit fins aquí no dominat científicament. Experimentaran les oposicions de colors primaris i complementaris per exaltar la puresa dels colors i, així, donar un esclat més lluminós a les seves teles.
La barreja òptica a l'ull reemplaçarà la barreja dels pigments sobre la paleta (sobretot en els neoimpressionistes). El color, amb aquests pintors, accedia a la primacia dels mitjans de creació. És per la juxtaposició dels colors purs en tocs fragmentats que volien aconseguir crear allò que, fins llavors, només s'esperava del dibuix: la composició, el volum, la perspectiva, la traducció de les emocions.
Representants Claude Monet (1840-1926), fundador i membre històric del grup impressionista. Pierre-Auguste Renoir (1841-1919), fundador i membre històric del grup impressionista. Francesco Filippini (1841-1870), precursor, fundador dels impressionistes italians. Édouard Manet (1832-1883), mai va pertànyer al grup impressionista. Paul Cézanne (1839-1906), fundador i membre històric del grup impressionista. Edgar Degas (1834-1917), membre fundador i històric del grup impressionista.
Història miniatura|100px|Cézanne Els impressionistes havien tingut un precedent en Camille Corot i en l'Escola de Barbizon. Corot va tenir un important paper en la formulació de l'impressionisme, perquè va renunciar a molts dels recursos formals renaixentistes i preferí concentrar la seva atenció en espais més plans i més senzills, en superfícies més lluminoses. I encara que, a diferència dels impressionistes, mai no va arribar a fragmentar la llum en els seus components cromàtics, i sempre va organitzar i va simplificar les seves formes per aconseguir una certa composició clàssica, també va usar amb freqüència una elevada clau tonal, així com, en termes generals, una frescor i una espontaneïtat noves en el Saló oficial. D'altra banda, quan l'Escola de Barbizon i, en particular, Rousseau i Daubigny, van adoptar la pintura a l'aire lliure (Rousseau havia començat ja a començaments de 1827), l'anecdotisme va iniciar el seu declivi definitiu progressant en el seu lloc, ràpidament, l'il·lusionisme i l'estudi de la llum.
Inicis miniatura|100px|Monet Anteriorment a l'impressionisme, el marc artístic era dominat per un eclecticisme, al qual va respondre la generació de les ruptures estilístiques, una sèrie de ruptures que donaran personalitat pròpia a l'art contemporani. La primera d'aquestes o, si es prefereix, el seu preàmbul, és l'impressionisme, un moviment resultant d'una evolució prolongada que col·locà definitivament el sota el signe del paisatge i la recerca d'un llenguatge nou basat en un naturalisme extrem.
La major part de la generació impressionista va néixer entre 1830 i 1844, però no es van trobar a París fins a la dècada del 1860. L'esdeveniment decisiu no va esdevenir fins al 1869, quan Pierre-Auguste Renoir i Claude Monet van pintar junts a La Grenouillère —restaurant de banys sobre el Sena que era freqüentat per la petita burgesia parisenca—, sens dubte l'any més important per al moviment impressionista. Va ser allà on ambdós van descobrir que les ombres no són brunes ni negres, sinó acolorides en la seva perifèria, i que el color local dels objectes queda modificat per la llum que els il·lumina, per reflexos d'altres objectes i per contrasts de colors juxtaposats.
Els dos pintors van començar a usar, amb creixent freqüència, colors purs i sense barreja, sobretot els tres colors primaris i els complementaris, i a prescindir de negres, bruns i tons terrosos. Van aprendre també a manejar la pintura més lliurement i solta, sense tractar d'ocultar les seves pinzellades fragmentades, i la llum es va anar convertint en el gran factor unificador de la figura i el paisatge.
A finals del 1869, els principals pintors impressionistes ja es coneixien bé els uns als altres. El Cafè Guerbois, a la Rue de Batignolles, prop del taller d'Edouard Manet (que sembla que, en aquell moment, era la personalitat dominant), es va convertir en la caserna general d'aquest cercle artístic. L'actitud de solidaritat dels impressionistes a començaments dels anys 1870 s'expressa d'una manera molt reveladora en alguns retrats de grup, com el de Fantin-Latour (Taller al barri de Batignolles, 1870) o el de Bazille (El taller de l'artista a la Rue de la Condamine, 1870).
Per primera vegada, durant la guerra francoprussiana, els impressionistes han de separar-se: Renoir i Manet van romandre a París; Bazille va morir al front i Monet i Camille Pissarro van coincidir a Londres, on van conèixer Durand-Ruel (1831-1922), d'ara endavant el marxant «oficial» del grup. De fet, el 1873, Durand-Ruel es mostrava ja prou segur d'ells com per preparar un catàleg complet amb les existències de la seva galeria, que no va arribar a publicar-se. I tenia raons per estar-ho.
Floriment i primera exposició miniatura|100px|Degas El 1873 marcà un gir característic de l'impressionisme: el pas de la fase preparatòria a la fase de floriment. Els tempteigs estaven oblidats i el treball avançat. Camille Pissarro i Monet havien fet, a Londres, estudis d'edificis embolicats en boires; Alfred Sisley, encara més vaporós, se'ls havia avançat per aquest camí; Renoir es trobava, de moment, sota la total influència de Monet; i Edgar Degas començava a tractar els tutús de les seves ballarines de la mateixa manera que Monet o Renoir les flors del camp.
Els impressionistes, incloent-hi Berthe Morisot, eren ja conscients de formar un grup i de tenir iguals objectius a defensar. La seva primera aparició pública com a tal s'estava forjant. A fi de pesar més als ulls del públic, van intentar atreure's altres artistes i van fundar una Societat Anònima de pintors, escultors i gravadors que, per fi, el 1874, va aconseguir organitzar una mostra als salons del fotògraf Nadar. En total, hi van participar trenta-nou pintors amb més de cent seixanta-cinc obres, de les quals deu eren de Degas, la major aportació individual del grup, i entre les quals estava la ja famosa Impressió: sol naixent de Monet que, burletament esmentada pel crític Louis Leroy, va donar nom al grup.
Econòmicament, l'exposició va ser un desastre, però va aconseguir donar cohesió als impressionistes i va servir de precedent per a empreses més afortunades futures. Dos anys més tard, van obrir una nova mostra, i després, el 1877, una tercera. Tanmateix, el públic no hi cessava en la seva hostilitat i, fins al 1879, el nombre de visitants no va créixer.
L'èxit hi havia d'arribar, lent però segur, encara que serà precisament l'èxit del grup el que posarà fi a aquestes mostres col·lectives.
Dissolució miniatura|100px|Sisley A finals d'aquella dècada, els impressionistes van començar a disgregar-se, a tenir dubtes, a trobar que el seu joiós art era insuficient. En realitat, és una mica desconcertant que el moment d'apogeu d'aquest nou estil durés tan poc temps. Es pot adduir que, evidentment, després d'una lluita tan llarga, els impressionistes van poder adonar-se que havien creat i desenvolupat un nou idioma vàlid i original, i continuar, en conseqüència, durant molts anys, traient les deduccions dels seus descobriments. Però el cert és que, en termes generals, no ho van fer així. Clark hi troba una explicació en les limitacions inherents a un estil que tracta de transcriure simplement la naturalesa, i el cert és que els pintors van arribar a adonar-se que es trobaven en un atzucac estilístic.
De sobte, van comprendre que tota la seva revolució havia consistit a posar els colors des del tub directament a la tela, sense passar per la paleta; però que, fora d'això, no havien inventat res que no s'hagués fet des de Giotto: pintar al més fidelment el que veien: una cara amb dos ulls si el model tenia dos ulls; un cavall d'un metre seixanta centímetres d'alçada si l'animal tenia aquestes mesures; un riu de dos-cents metres d'ample amb un pont de cinc arcs si el riu tenia dos-cents metres d'ample i cinc ulls el pont. Era bo que desapareguessin, deixant pas a l'expressionisme del : permetre als artistes tornar a les arrels de tot l'art: l'art africà.
Mètode miniatura|100px|Morisot En principi, els impressionistes sentien una profunda aversió per tota pintura que fos massa formal o estigués massa treballada. En cap moment, no van intentar portar a la tela conceptes romàntics com la profunditat, la solitud, el silenci o el misteri de la naturalesa, perquè creien que la missió de la pintura consistia sobretot a representar la naturalesa des del punt de vista òptic exclusivament. La tradicional «llei de la mimesi» (la imitació de la realitat) va ser interpretada per ells amb una radicalitat sense precedents, i el que havia estat criticat per la majoria de les postures estètiques del passat (la captació purament aparent de la realitat) es va erigir en credo absolut per a l'impressionisme.