miniatura|upright=1.5|El polinomi de Taylor aproxima una funció en el veïnat d'un punt. A mesura que augmenta el grau del polinomi, millor és l'aproximació. Aquest gràfic mostra la funció sinus (en negre) i els seus polinomis de Taylor de graus 1, 3, 5, 7, 9, 11 i 13. miniatura|La funció exponencial (en blau) i la suma dels primers n+1 termes de la seva sèrie de Taylor centrada a 0 (en vermell)
En matemàtiques, i més específicament en càlcul infinitesimal, la sèrie de Taylor és una representació d'una funció com una suma infinita de termes calculats a partir dels valors de les derivades de la funció en un punt concret. Més concretament, si és una funció de variable real, infinitament diferenciable en el veïnat d'un punt , aleshores la seva sèrie de Taylor centrada en a és la sèrie de potències següent:
.
El concepte de sèrie de Taylor va ser introduït formalment pel matemàtic anglès Brook Taylor l'any 1715. Quan la sèrie de Taylor està centrada al zero, llavors també s'anomena sèrie de Maclaurin, en honor del matemàtic escocès Colin Maclaurin, qui feu un ús extensiu d'aquest cas especial de la sèrie de Taylor al s. XVIII.
Quan una funció té un grau de diferenciabilitat finit, o quan es vol fer un càlcul numèric del valor de la funció en les proximitats d'un punt, llavors s'usa el polinomi de Taylor, que és el mateix que la sèrie però amb només un nombre finit de termes. En aquest cas el teorema de Taylor dona estimacions quantitatives de l'error que es comet amb aquest tipus d'aproximació. Es pot considerar que la sèrie de Taylor és el límit dels polinomis de Taylor quan el grau tendeix a infinit.
Encara que una funció sigui infinitament diferenciable en un veïnat de a, pot passar que la seva sèrie de Taylor tingui radi de convergència zero, la qual cosa significa que la sèrie no es pot avaluar en cap punt diferent de . També pot passar que el radi de convergència sigui més gran que zero, però que la sèrie no coincideixi amb la funció en cap punt diferent de a. Una funció que és igual a la seva sèrie de Taylor en un cert domini s'anomena funció analítica.
Definició La sèrie de Taylor d'una funció real o complexa que sigui infinitament diferenciable en un veïnat d'un nombre (real o complex) a és la sèrie de potències següent:
Aquesta sèrie es pot escriure d'una manera més compacta fent servir el sumatori com:
on denota el factorial de i denota la derivada -èsima de avaluada en el punt . S'entén que la derivada d'ordre zero de és la pròpia , i i valen, ambdós, 1. En el cas que , la sèrie també s'anomena sèrie de MacLaurin.
Història El concepte de sèrie de Taylor, i de sèrie de potències, està estretament lligat al de sèrie numèrica. El problema de la suma d'una sèrie infinita de nombres ja fou estudiat al s. V aC a l'antiga Grècia, però no fou fins al s. III aC quan Arquimedes donà un primer mètode de suma, el mètode d'exhaustió.Kline, M. (1990) Mathematical Thought from Ancient to Modern Times. Oxford University Press. p. 35-37. Els primers desenvolupaments en sèrie de potències podrien ser deguts al matemàtic indi Madhava de Sangamagrama (c. 1340-1425), fundador de l'Escola de Kerala, que obtingué les sèries de potències d'algunes funcions trigonomètriques: sinus, cosinus i arc tangent., pàg. 3
Aquestes sèries foren redescobertes força més tard, al s. XVII, per Isaac Newton i James Gregory, mentre que Johannes Hudde i Nicolaus Mercator obtingueren la sèrie de Taylor del logaritme., pàg. 140
L'any 1715 el matemàtic anglès Brook Taylor donà el mètode general per construir aquestes sèries de potències.; pàg 21-23, proposició VII, teorema 3, corol·lari 2 La sèrie de Taylor s'anomena en honor seu, i la sèrie de Maclaurin en honor del matemàtic escocès Colin Maclaurin, que publicà el cas especial del resultat de Taylor durant el s. XVIII.
Exemples La sèrie de Maclaurin (sèrie de Taylor centrada al zero) de qualsevol polinomi és el polinomi mateix.
La sèrie de Maclaurin de la funció és la sèrie geomètrica infinita
i la sèrie de Taylor de centrada en és
Si s'integren aquestes sèries s'obté la sèrie de Taylor de la funció , on denota el logaritme natural:
i la sèrie de Taylor corresponent per a centrada en , que és
La sèrie de Taylor de la funció exponencial centrada en és:
El desenvolupament anterior s'obté fàcilment, ja que la derivada de és , i val 1, la qual cosa deixa els termes al numerador i al denominador, per a cada terme de la suma infinita.
Funcions analítiques miniatura|La funció e−1/x² no és analítica en x = 0: la sèrie de Taylor és idènticament 0, tot i que la funció no ho és. Si la funció ve donada per una sèrie de potències convergent en un disc obert (o interval en la recta real) centrat en , es diu que la funció és analítica dins d'aquest disc. Llavors, per una d'aquest disc, ve donada per la sèrie de potències convergent següent:
.
Diferenciant la fórmula anterior respecte vegades i establint s'obté:
.
Per la qual cosa l'expansió de la sèrie de potències es correspon amb la sèrie de Taylor. En conclusió, una funció és analítica en un disc obert centrat en b si i només si la seva sèrie de Taylor convergeix al valor de la funció en cada punt del disc.
Si f(x) equival a la seva sèrie de Taylor en qualsevol punt, s'anomena funció entera. Els polinomis, la funció exponencial ex i les funcions trigonomètriques sinus i cosinus són exemples de funcions enteres; per contra, algunes funcions que no són enteres són, per exemple, el logaritme, la tangent i l'arctangent. Per aquestes darreres funcions, la sèrie de Taylor no convergeix si x es troba lluny de b. La sèrie de Taylor es pot fer servir per calcular el valor d'una funció entera en qualsevol punt si el valor de la funció –i de totes les seves derivades– es coneixen per un punt concret.
Alguns usos de la sèrie de Taylor per funcions analítiques són els següents: Les sumes parcials (els polinomis de Taylor) de la sèrie es pot fer servir com aproximacions de la funció entera. Aquestes aproximacions són bones si s'hi inclouen suficients termes. La diferenciació i integració de sèries de potències es pot dur a terme terme a terme, per la qual cosa és especialment fàcil. Una funció analítica és únicament estesa a una funció holomorfa en un disc obert del pla complex, la qual cosa condueix a la possibilitat de l'anàlisi complexa. La sèrie (truncada) es pot fer servir per calcular numèricament valors de funcions. Sovint es fa transformant el polinomi a la forma de Txebixev i avaluant-lo amb l'algorisme de Clenshaw. Les operacions algebraiques es poden fer fàcilment sobre la representació en forma de sèrie de potències; per exemple, la fórmula d'Euler surt de l'expansió de la sèrie de Taylor de funcions trigonomètriques i exponencials. Aquest resultat resulta d'una importància fonamental en camps com l'anàlisi harmònica. Les aproximacions fetes fent servir pocs primers termes de la sèrie de Taylor poden convertir problemes que no podrien ser resolts en problemes possibles en un domini restringit. Aquest tipus d'aproximacions són freqüents en física.
Aproximació i convergència miniatura|upright=1.4|La funció sinus (en blau) s'aproxima molt bé amb el seu polinomi de grau set (en rosa) per un període sencer centrat a l'origen. miniatura|Amb els polinomis de Taylor de log(1+x) només s'obtenen aproximacions precises en el rang . Cal notar que per els polinomis de Taylor de grau més elevat són aproximacions pitjors. La imatge de la dreta mostra una aproximació acurada de la funció al voltant del punt . La corba rosa és el polinomi de Taylor de grau set:
.
L'error d'aquesta aproximació no és superior a . En particular, per , l'error és inferior a 0,000003.
En contrast, la imatge inferior mostra la funció del logaritme i alguns dels seus polinomis de Taylor al voltant de . Aquestes aproximacions convergeixen cap a la funció tan sols en l'interval ; fora d'aquest, els polinomis de Taylor de grau superior són aproximacions pitjors de la funció. Això és similar al fenomen de Runge.
L'error que s'obté en aproximar una funció pel seu polinomi de Taylor de grau n s'anomena el residu i es denota per la funció . Es pot utilitzar el teorema de Taylor per obtenir un rang de la mida del residu.
En general, la sèrie de Taylor no ha de ser necessàriament convergent. De fet, el conjunt de funcions que tenen sèrie de Taylor convergent és un conjunt magre de l'espai de Fréchet de les funcions contínuament diferenciables. Fins i tot si la sèrie de Taylor d'una funció convergeix, el seu límit, en general, no ha de ser necessàriament igual al valor de la funció . Per exemple:
Aquesta funció és infinitament diferenciable en , i en aquest punt totes les seves derivades són nul·les. Conseqüentment, la sèrie de Taylor de al voltant de és idènticament zero. Tanmateix, no és igual a la funció zero i, per tant, tampoc no és igual a la seva sèrie de Taylor al voltant de l'origen.
En anàlisi real, aquest exemple demostra que hi ha funcions infinitament diferenciables que tenen sèries de Taylor que no són iguals a , fins i tot encara que convergeixin. D'altra banda, en anàlisi complexa no hi ha cap funció holomorfa que la seva sèrie de Taylor convergeixi a un valor diferent de . La funció complexa no s'aproxima a 0 quan s'aproxima a 0 al llarg de l'eix imaginari i, per tant, la seva sèrie de Taylor aquí no es troba definida.
D'una manera més general, tota seqüència de nombres reals o complexos pot aparèixer com a coeficients d'una sèrie de Taylor d'una funció infinitament diferenciable definida en la recta real; això és conseqüència del lema de Borel. Com a resultat, el radi de convergència d'una sèrie de Taylor pot ser zero. Fins i tot hi ha funcions infinitament diferenciables definides en la recta real les sèries de Taylor de les quals tenen un radi de convergència nul a tot arreu.
Algunes funcions no es poden escriure en forma de sèrie de Taylor perquè tenen una singularitat; tot i això, en aquests casos es pot aconseguir una expansió en forma de sèrie si es permeten potències negatives de (vegeu Sèrie de Laurent). Per exemple, es pot escriure com una sèrie de Laurent.
Generalització Existeix una generalització de la sèrie de Taylor que convergeix al valor de la mateixa funció per qualsevol funció contínua fitada en , fent servir el càlcul de diferències finites. El següent teorema, enunciat per Einar Hille, postula que per qualsevol ,
Aquí, és l'operador diferència finita -èsima de mida de pas . La sèrie és precisament la sèrie de Taylor, excepte pel fet que apareixen les diferències dividides en comptes de la diferenciació: la sèrie és formalment similar a la sèrie de Newton. Quan la funció és analítica en , els termes de la sèrie convergeixen als termes de la sèrie de Taylor, és a dir, generalitzen aquesta darrera.
En general, per qualsevol seqüència infinita ai, es manté la següent identitat de sèrie de potències:
Per tant, en particular,
La sèrie de la dreta és el valor esperat de , on és una variable aleatòria que segueix la distribució de Poisson i que pren el valor amb probabilitat Llavors,
La llei dels grans nombres fa que es mantingui aquesta identitat.
Llista de sèries de Maclaurin d'algunes funcions comunes miniatura|La part real de la funció cosinus al pla complex miniatura|Una aproximació de 8è grau de la funció cosinus al pla complex miniatura|Les dues corbes anteriors dibuixades al mateix gràfic A continuació es mostren diverses expansions de sèries de Maclaurin de funcions importants.La majoria es poden trobar a: Totes les expansions són vàlides per arguments complexos.
Funció exponencial:
Logaritme:
Sèrie geomètrica finita:
Sèrie geomètrica infinita:
Variants de la sèrie geomètrica infinita:
Arrel quadrada:
Sèrie binomial (inclou l'arrel quadrada per i la sèrie geomètrica infinita per ):
amb coeficients binomials generalitzats
Funcions trigonomètriques:
Funcions hiperbòliques: