, conegut habitualment com a Jimmy Carter, fou un polític estatunidenc del Partit Demòcrata, fou senador en el Parlament de Geòrgia (1962-1966), governador del mateix Estat (1971-1975) i president dels Estats Units d'Amèrica (1977-1981).
La seva presidència va estar marcada per la signatura dels Tractats del Canal de Panamà, els Acords de Camp David, el Tractat SALT II sobre la limitació d'armes estratègiques amb la Unió Soviètica i l'obertura de relacions diplomàtiques amb la República Popular de la Xina. En política interior, el seu govern va permetre la creació del Departament d'Energia i el Departament d'Educació i va reforçar la legislació de protecció del medi ambient. No obstant això, al final del seu mandat, el que s'interpreta com a debilitat per part seva en crisis com la crisi dels ostatges a l'Iran, la intervenció soviètica a l'Afganistan, així com les conseqüències econòmiques de la crisi del petroli de 1979 que van fer que caigués la seva popularitat. Va ser derrotat per Ronald Reagan a les eleccions presidencials de 1980.
El 2002 Carter va rebre el Premi Nobel de la Pau, sent guardonat pels seus esforços infatigables per a trobar solucions pacífiques als conflictes internacionals, per impulsar la democràcia i els drets humans, i per fomentar el desenvolupament econòmic i polític dels pobles.
Biografia Infància i joventut Carter va néixer l'1 d'octubre de 1924 a Plains, un petit poble de l'Estat de Geòrgia, i fou el gran de 4 germans.Bourne, p. 11–32. Jimmy Carter és el primer president que neix en un hospital. Els seus pares, James Earl Carter i Bessie Lillian Gordy, eren grangers i baptistes practicants. Des de ben petit, Carter va demostrar el seu profund vincle als valors cristians. El seu pare va ser tinent de l'exèrcit americà durant la Primera Guerra Mundial, va obrir una botiga de queviures després de la guerra i va ser elegit a la Cambra de Representants de Geòrgia el 1953, però va morir el mateix any.
Des de ben petit, Carter va demostrar ser un alumne avantatjat a qui li agradava la lectura. Més endavant, va ser admès a la universitat Geòrgia Southwestern College, i es va llicenciar en Ciències a l'Acadèmia Naval dels Estats Units el 1946, any que va contreure matrimoni amb Rosalynn Smith. Carter es va llicenciar en el lloc 59 dels 820 alumnes de la seva promoció. Posteriorment, va cursar física nuclear i tecnologia del reactor a l'Union College, encara que no va arribar a completar aquests estudis.
Carrera a la Marina Carter va ser destinat als submarins de l'Atlàntic i Pacífic i aviat fou escollit per l'almirall Hyman Rickover per participar en el programa de submarins nuclears. Malgrat que la seva intenció era fer carrera en la marina, a la mort del seu pare l'any 1953 va dimitir de les seves responsabilitats militars per encarregar-se del negoci familiar de cacauets, en el seu poble natal.
Carrera política Abans de la presidència Jimmy Carter va començar la seva carrera política amb llocs modests en òrgans locals com la comissió escolar de Plains. No obstant això, aviat assoliria càrrecs més importants quan el 1962 va ser escollit pel Senat de Geòrgia i 2 anys després va obtenir la reelecció per a un segon mandat. El 1966 va decidir presentar-se candidat per a la Cambra de Representants dels Estats Units, però quan va veure que el seu adversari del Partit Republicà va abandonar la pugna per l'escó per a presentar la seva candidatura a governador de Geòrgia, Carter va decidir fer el mateix. Va perdre les eleccions i va retornar al negoci dels cacauets, encara que va passar els següents quatre anys preparant la seva candidatura per a tornar a presentar-se a governador el 1970.
Aquell any va assolir la nominació del Partit Demòcrata i va vèncer en les eleccions a governador al republicà Hal Suit. En el seu discurs inaugural, el 1971, Carter va sorprendre els georgians i a la resta del país amb un al·legat en contra de la discriminació racial, la qual cosa resultava xocant en un entorn, el sud nord-americà, en el qual encara imperava la segregació entre blancs i negres. Precisament, entre les seves primeres actuacions com a governador va estar la de situar a molts negres en importants càrrecs del seu govern.
Senador de Geòrgia (1963-1967) Carter va començar la seva carrera política com a membre del Plains City School Board. El 1963, va ser elegit per a un mandat de dos anys al Senat de l'estat de Geòrgia, renovat el 1965. El seu cosí veterà de la Segona Guerra Mundial, Hugh Alton Carter, Sr., el va succeir el 1967.
Governador de Geòrgia (1970-1975) Va fer campanya per a governador el 1970 i va ser elegit donant suport a la plataforma de campanya de George Wallace. Els seus seguidors distribueixen fotos del seu competidor en companyia de jugadors de bàsquet negres. Es compromet a reelegir al Consell de Regents de l'Estat, un home del qual es coneixen les opinions segregacionistes. Promet que la primera decisió que prendria seria convidar l'antic governador de l'estat d'Alabama a parlar a Geòrgia. Els segregacionistes de la línia dura de tot l'estat donen suport a la seva candidatura a governador.Bourne, p. 180–199.
No obstant això, un cop elegit, Carter declara en els seus discursos que el temps de la segregació racial s'ha acabat, i que no té cabuda en el futur de l'estat. És el primer polític, amb tantes responsabilitats dins d'un estat del sud dels Estats Units, que s'atreveix a fer aquestes declaracions en públic (fa menys de quinze anys, aquest tipus d'opinió podria haver posat fi a la carrera d'un polític d'aquella regió com va ser el cas de l'alcalde d'Atlanta Ivan Allen, que es va declarar davant el Congrés favorable a la Llei de drets de vot). És per això que la seva victòria crida l'atenció perquè es considera un signe d'evolució. Carter va exercir com a governador de Geòrgia de 1971 a 1975.
Presidència dels Estats Units Primàries democràtiques esquerra|miniatura|Resultats per estat de les eleccions de 1976. miniatura|Acords de Camp David (1978): Menachem Begin, Jimmy Carter i Anwar Sadat La legislació georgiana impedia a Carter presentar-se a un segon mandat després de la finalització del primer, el 1975, per la qual cosa en abandonar el càrrec va concentrar els seus esforços en la carrera presidencial. Quan va entrar en les primàries presidencials del Partit Demòcrata de 1976, molts van considerar que comptava amb molt poques possibilitats enfront d'altres candidats més coneguts a escala nacional. No obstant això, l'escàndol Watergate encara estava recent en la memòria dels electors, per la qual cosa el fet de no pertànyer a la classe política de Washington suposava un avantatge per a Carter. La posada en pràctica d'una estratègia intel·ligent li va permetre guanyar la nominació del Partit Demòcrata a la presidència dels Estats Units. Va ser nominat com a candidat presidencial demòcrata, amb Walter Mondale com a company de fórmula. miniatura|Signatura del Tractat SALT II entre Jimmy Carter i Leonid Bréjnev, 18 de juny de 1979, a Viena En la campanya electoral, Carter va començar amb un important avantatge en els sondejos per sobre del president republicà Gerald Ford, en part perquè l'indult d'aquest a Richard Nixon havia estat molt impopular. No obstant això, Ford va anar a poc a poc retallant les distàncies, ja que l'electorat continuava mostrant els seus dubtes davant un candidat tan poc conegut com a Carter.
Eleccions generals Va guanyar les eleccions presidencials de novembre amb 50,1 % dels vots populars contra 48 % a Ford i 0,9 % a Eugene McCarthy (independent) i 297 vots delegats contra 240 al seu competidor republicà.
La reorganització del govern és el cavall de batalla de la seva campanya. És el primer candidat del Sud profund a ser elegit president des de 1848, abans de la Guerra Civil.
President dels Estats Units (1977-1981) Primeres mesures miniatura|Jimmy Carter i el rei Hussein I de Jordània 25 d'abril de 1977 a la Casa Blanca.
Entre els seus esforços per reorganitzar el govern, Carter divideix el Ministeri de Sanitat, Educació i Benestar Social en dos, el Ministeri d'Educació, d'una banda, i el Ministeri de Sanitat i Benestar Social de l'altra. També eleva l'agència d'energia al rang de ministeri d'energia.
Política exterior miniatura|Jimmy Carter i el secretari d'estat Cyrus Vance juliol 19773 de juliol de 1977. Jimmy Carter posa els drets humans al centre de la seva política exterior, trencant amb la política del govern de Richard Nixon, que es basava en la Realpolitik.
L'administració Carter molt tardà i després de moltes vacil·lacions (l'assassinat d'un estatunidenc per part de la junta somozista) va posar fi a dècades de suport nord-americà al dictador Somoza a Nicaragua, va establir un embargament d'armes al règim militar argentí i va concedir diversos milions de dòlars en ajuda al Règim sandinista l'any 1979, després de prendre el poder per la força. S'acaba amb el suport donat pels Estats Units a la dictadura al Salvador després de la violació i assassinat de quatre religioses americanes per un esquadró de la mort proper al règim (el suport serà, però, restablit sota Ronald Reagan. Signa el setembre de 1977, els Tractats Torrijos-Carter que permeten l'entrega del Canal de Panamà l'any 1999. El 1977 va «condemnar severament la junta xilena» i va lamentar el paper dels Estats Units en l'enderrocament de Salvador Allende el 1973.
L'oposició entre els drets humans i els interessos dels Estats Units és particularment visible en la relació entre Carter i el xa de l'Iran Mohammad Reza Pahlavi. Des de la Segona Guerra Mundial, el xa ha estat un dels aliats més acèrrims dels Estats Units i un dels únics governs favorables als EUA a l'Orient Mitjà. El problema és que aquest règim és clarament autocràtic. Durant la seva campanya electoral de 1976, Jimmy Carter va assenyalar que dos països plantejaven més problemes pel que fa al respecte als drets humans: Brasil i l'Iran. Havent esdevingut president, no va trigar a retractar-se. Durant un viatge a l'Iran el 1977, va considerar que el xa era un líder savi i de qualitat. Ell declara la seva amistat personal pel xa que, segons ell, es beneficia de l'«admiració i amor del seu poble». Mentre defensava verbalment el sobirà, l'administració Carter no va intervenir quan va esclatar un aixecament popular contra la monarquia a l'Iran. El xa és enderrocat i obligat a l'exili. Molts observadors han establert des d'aleshores un vincle causal entre la disminució del suport dels Estats Units i la ràpida destitució del xa; alguns, com el periodista Dominique Lorentz, fins i tot parlen del suport explícit de l'administració nord-americana a la revolució islàmica de 1979. Inicialment, Carter pretenia reconèixer el govern revolucionari, però davant les circumstàncies que canvien ràpidament, especialment amb la influència creixent de l'aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, va canviar d'opinió.
El 28 de desembre de 1977 va signar la Llei de Poders Econòmics d'Emergència Internacional (IEEPA) que autoritzava al president a regular el comerç internacional després de declarar una emergència nacional en resposta a qualsevol amenaça inusual i extraordinària per als Estats Units amb origen total o substancialment fora dels Estats Units.