miniatura|Els anomenats «fundadors de la República de Xile» (d'esquerra a dreta): José Miguel Carrera, Bernardo O'Higgins, José de San Martín i Diego Portales; oli de 1854 d'Otto Grashof La història de Xile es divideix generalment en dotze períodes que abasten des del començament del poblament humà del territori de l'actual Xile fins a l'actualitat: El període prehispànic correspon a la història de les diferents ètnies ameríndies presents al territori, estenent-se des al voltant de l'any 14.800 aC. fins a l'arribada dels espanyols. A partir de 1492, es van iniciar les exploracions europees en el continent americà. El 1520, Fernão de Magalhães i la seva expedició van ser els primers europeus en arribar a Xile pel sud a través de l'estret que avui porta el seu nom, i el 1536, Diego de Almagro va comandar una expedició fins a la Vall de l'Aconcagua i el nord de l'actual Xile. El tercer període correspon a la conquesta espanyola, que es va estendre entre 1536 i 1598 amb la Guerra d'Arauco, durant la qual els espanyols van estar prop de ser exterminats pels indígenes maputxes. El període colonial cobreix una mica més de dos segles, entre 1598 i 1808, lapse marcat per l'establiment de les institucions colonials. El denominat període de la Independència de Xile es va desenvolupar des que Napoleó Bonaparte va capturar al rei espanyol Ferran VII el 1808 fins a l'abdicació de Bernardo O'Higgins el 1823. Va estar marcat per la guerra entre patriotes i realistes. La Pàtria Vella, iniciada amb un cabildo obert el 18 de setembre de 1810, va arribar a la seva fi amb la derrota patriota en el desastre de Rancagua el 1814, que va donar inici a el període conegut com La Reconquesta. Els patriotes supervivents van fugir a la ciutat argentina de Mendoza, on es van aliar amb el governador de la província, el general José de San Martín, i van formar l'exèrcit Alliberador dels Andes. La reconquesta va acabar en 1817 amb la batalla de Chacabuco, en la qual l'exèrcit Alliberador va derrotar l'exèrcit realista. El triomf militar definitiu es va donar l'any següent en la batalla de Maipú. El període entre 1823 i 1830 es caracteritza per la recerca d'un ordenament institucional adequat que donés forma a l'Estat, però durant aquest període, la lluita per l'organització es va fer més turbulenta per les constants lluites entre l'aristocràcia, els oficials militars i els ideòleg Entre 1831 i 1861, va tenir lloc el període de la República Conservadora. Va estar marcat per la posada en vigor de la Constitució de 1833, establerta per Diego Portales, amb un govern fort i centralitzador. Malgrat alguns intents de subversió, es va mantenir l'estabilitat institucional i el país va conèixer la prosperitat econòmica. El vuitè període, conegut com la República Liberal, que es va estendre des de 1861 fins 1891, va estar caracteritzat per una major estabilitat política i va permetre una extensió del territori cap al sud i el nord. A partir de la guerra civil de 1891, va començar la República Parlamentària, que es va perllongar fins a la promulgació de la Constitució de 1925. El Congrés Nacional va dominar la política i el president esdevenir una figura pràcticament sense autoritat. El país es va urbanitzar i es van crear els primers sindicats. La República presidencial va marcar un canvi en les institucions, amb la Constitució de 1925, fins al cop d'estat de 1973. Tres partits van dominar la política: els radicals, els demòcrata-cristians i els socialistes. Nombroses empreses públiques van ser creades en aquest període. El seu final va estar marcat pel triomf de l'esquerra i les idees socialistes. Després del cop d'estat de l'11 de setembre de 1973 que va enderrocar al president Salvador Allende, una dictadura militar va ocupar el poder, amb una junta de govern dirigida pel general Augusto Pinochet. Desenes de milers d'opositors van ser arrestats, torturats o assassinats, fins i tot a l'estranger, mentre que altres van ser expulsats o condemnats a l'exili. Amb l'ajuda dels Chicago Boys, Pinochet va portar endavant una política econòmica liberal, i una nova constitució va ser adoptada en 1980. Finalment, la transició cap a la democràcia és el període actual que comença a partir de 1990, a l'assumir la presidència Patricio Aylwin i es caracteritza per un fort presidencialisme emparat per la constitució de 1980.
El Xile prehispànic
La glaciació Würm-Wisconsin va durar uns 50.000 anys aproximadament. Segons els científics, el «Pont de Beríngia» en condicions de ser transitat va durar uns 5.000 anys en la seva primera etapa i 15.000 anys en la seva segona etapa. A partir d'aquí, una teoria postula que l'home va anar cap al sud fins a arribar a l'actual territori xilè, tot i que la Teoria del poblament primerenc proposa altres alternatives, entre elles migracions circumpacífiques.
Les restes arqueològiques més antigues de Xile han estat ubicats a Monte Verde (regió de Los Lagos), c. 12.800 aC (a la fi de el Paleolític superior), convertint-lo en el primer assentament humà conegut a Amèrica. Fa uns 10.000 anys, els nadius americans migrants es van establir a les valls fèrtils i a les zones costaneres de l'actual Xile. El Xile prehispànic va albergar més d'una dotzena de societats americanes diferents. Les actuals teories actuals són que l'arribada inicial dels humans al continent es va produir o bé al llarg de la costa del Pacífic cap al sud, en una expansió força ràpida, molt anterior a la cultura Clovis, o fins i tot a la migració trans-Pacífica. Aquestes teories estan recolzades en troballes al jaciment arqueològic de Monte Verde, que precedeix la cultura Clovis en milers d'anys. Entre els llocs d'assentament humà precoç dels poblats humans de Xile s'inclouen la Cova del Mylodon i el tub de lava del cràter del volcà Pali Aike. Algunes restes trobats a la cova Fell, un jaciment arqueològic de Terra del Foc, el lloc habitat més austral de Xile, indiquen que la presència humana es remunta al 7.000 aC.
Els canvis climàtics del 6.000 aC van alterar dràsticament els costums dels paleoindígenes xilens que van haver d'adaptar-se a un nou entorn; es va formar el desert d'Atacama, van desaparèixer moltes espècies i l'oceà Pacífic va delimitar les costes actuals. Aquests indígenes van haver de adaptar-se a un clima molt més càlid de què estaven acostumats, de manera que molts es van traslladar des del nord cap a les costes i la vall central. Així, es van formar els principals grups indígenes xilens: atacames i aimares al nord gran, diaguites al nord petit, els changos a la costa septentrional, la gran família dels maputxes a la vall central fins al seno de Reloncaví, i els tehueltxes, chonos, alacalufes, onas i yaganes a la Patagònia.
Malgrat aquesta diversitat, és possible classificar els indígenes en tres grans grups culturals: el nord, que va desenvolupar riques artesanies i va ser influenciat per les cultures pre-incaiques la cultura araucana, que va habitar la zona entre el riu Choapa i l'illa de Chiloé, i va viure principalment de l'agricultura la cultura patagona composta per diverses tribus nòmades, que subsistien a través de la caça i la pesca i la caça.
El territori actual de Xile va ser el menys poblat de tot el continent americà, habitat per diversos grups indígenes abans de l'arribada espanyola. A l'inici, aquests estaven organitzats en grups tribals nòmades, en el que es coneix com a «societat primitiva», evolucionant després fins a arribar a convertir-se en societats vilatanes sedentàries. D'alguns milers de paleoindis existents en el setè mil·lenni aC, la població va augmentar fins a 1,2 milions d'indígenes al de la nostra era.
Durant el , la cultura dels pobles indígenes seria influenciada per l'expansió de l'Imperi Inca, que va estendre breument el seu poder al que ara és al nord de Xile, on recollia tributs de petits grups de pescadors i d'agricultors, però no van poder establir una forta presència cultural a la zona. Aquesta expansió va començar amb l'inca Pachacútec, i va ser culminada sota la direcció dels inques Túpac Yupanqui i Huayna Cápac. Aquests últims van avançar cap al sud per sotmetre als pobles aimares, atacames, diaguites i picunxes, però van trobar una resistència ferotge i, per tant, no van poder exercir el control al sud. Durant els seus intents de conquesta el 1460 i de nou el 1491, els inques van establir forts a la vall central de Xile, però no van poder colonitzar la regió. Els maputxes van lluitar contra l'inca Túpac Yupanqui i el seu exèrcit. Finalment, els inques van establir la frontera meridional del seu imperi al nord del riu Maule després de la batalla del Maule, que es va convertir en el límit entre l'Imperi Inca i les terres maputxes fins a l'arribada dels espanyols.
Al mateix temps, a l'illa de Pasqua es va desenvolupar una cultura de característiques polinésicas molt avançada malgrat el seu aïllament. L'antic poble rapa nui va desenvolupar un sistema d'escriptura desaparegut en l'actualitat i va construir enormes escultures conegudes com a moais. No obstant això, aproximadament entre els segles i , es va produir una crisi que provocaria una guerra civil, la qual arrasaria amb la majoria dels vestigis d'aquesta civilització.
Els araucans, una societat fragmentada de caçadors, recol·lectors i agricultors, constituïen el grup més gran dels aborígens americans de Xile. Era un poble mòbil que es dedicava al comerç i la guerra amb altres grups indígenes, que vivia en grups familiars dispersos i petits poblats. Tot i que els araucans no tenien llengua escrita, utilitzaven una llengua comuna. Els que vivien al centre de Xile utilitzaven el reg. Els del sud van combinar l'agricultura d'artigatge amb la caça. Dels tres grups araucans que van resistir als intents de confiscació del seu territori van ser els maputxe, que significa «gent de la terra». Els investigadors especulen que la població araucana total podria haver-se comptat amb 1,5 milions com a màxim quan els espanyols van arribar a la dècada del 1530; un segle de conquesta i malalties europees va reduir aquest nombre almenys a la meitat. Durant la conquesta, els auracans van afegir ràpidament cavalls i armament europeu al seu arsenal de maces i arcs i fletxes. Es van convertir en adeptes a atacar els assentaments espanyols i, tot i que en un nombre en declivi, van assolir aturar l'expansió dels espanyols i els seus descendents fins a finals del . El valor dels auracans va inspirar els xilens a idealitzar-los com els primers herois nacionals, un estatus que no va servir de res per millorar el nivell de vida miserable dels seus descendents.
La Patagònia xilena situada al sud del riu Calle-Calle de Valdivia estava habitada per moltes tribus, principalment tehueltxes, que els espanyols els van considera gegants durant el viatge de Magalhães de 1520. El nom Patagònia prové de la paraula «patagón» que va utilitzar Magalhães per descriure els nadius a qui la seva expedició va pensar que eren gegants. Es creu que els patagons eren en realitat tehueltxes amb una alçada mitjana d'1,80 m, en comparació amb els 1,55 m de mitjana dels espanyols de l'època.
El descobriment de Xile
Els primers europeus a reconèixer l'actual territori xilè van ser els integrants de la flota del portuguès Fernão de Magalhães, en el seu viatge de circumnavegació del planeta sota les ordres del rei d'Espanya Carles I. Després de salpar des de Sanlúcar de Barrameda el 26 de setembre de 1519 i de reconèixer gran part de les actuals costes brasileres i argentines, Magalhães va descobrir l'estret que comunica l'oceà Pacífic amb l'Atlàntic el 1r de novembre de 1520 (aquesta data és recordada per la historiografia xilena com la de la descoberta de l'actual territori xilè). Magalhães va nomenar aquest estret Estret de Tots Sants, el qual posteriorment es va canviar el nom per Estret de Magallanes en honor del seu descobridor.