Joseph Maurice Ravel (Ziburu, Iparralde, 7 de març de 1875 – París, 28 de desembre de 1937) va ser un compositor basco-francès del . La seva obra, amb un estil neoclàssic audaç, és el fruit d'una herència complexa i de recerques musicals que van revolucionar la música per a piano i per a orquestra. Reconegut com un mestre de l'orquestració i un artesà meticulós, conreà la perfecció formal tot restant profundament humà; Ravel va excel·lir a evocar "els jocs més subtils de la intel·ligència i les expansions més secretes del cor" (Le Robert).
Autor del cèlebre Boléro, és actualment un dels músics més interpretats arreu del món.
Biografia 1875-1900: l'aprenentatge Infantesa feliç El seu pare, Joseph Ravel (1832 - 1908), era un enginyer d'anomenada, amb avantpassats suïssos i savoians (Ravez). Sa mare, Marie Delouart-Ravel (1840 - 1917), era basca, descendent d'una antiga família espanyola (Deluarte). Va tenir un germà, Édouard Ravel (1878 - 1960), amb qui va mantenir durant tota la vida un fort lligam afectiu.Marnat, Marcel (1986) pàg. 19-22
El juny de 1875, la família Ravel es traslladà a París. Així doncs, les llegendes insistents que pretenen destacar un lligam entre la influència d'Espanya sobre l'imaginari musical de Maurice Ravel i els seus "orígens bascos" són exagerades, ja que el músic no va tornar al País Basc abans de complir els 25 anys. D'altra banda, des d'aleshores, va visitar regularment Donibane Lohizune (Saint-Jean-de-Luz) per passar-hi les vacances o per treballar.
La infantesa de Ravel va ser feliç. Els pares, atents i cultivats, habituals dels cercles artístics, van encoratjar les primeres passes del seu fill, el qual palesava des de ben menut uns dots musicals excepcionals. Va començar l'estudi del piano a l'edat de sis anys, sota el mestratge de Henry Ghys, i va rebre precoçment les ensenyances de Charles René (harmonia, contrapunt, composició). El clima artístic i musical, prodigiosament fecund, del París de la fi del no podia més que donar suport a la progressió del petit Maurice.
"Des de ben menut, era sensible a la música —a tota mena de música. Mon pare, més instruït en aquesta art que no ho acostumen a ser la major part dels afeccionats, va saber desenvolupar els meus gustos i ben aviat va estimular la meva dedicació." (Ravel, Esquisse autobiographique, 1928)El curt Esquisse autobiographique (Esbós autobiogràfic) de Maurice Ravel, dictat pel músic a Roland-Manuel l'octubre de 1928, va aparèixer per primera vegada a Revue musicale de desembre del 1938. S'ha reproduït integralment a les obres d'Arbie Orenstein (Lettres, écrits et entretiens, Flammarion, 1989) i Vladimir Jankélévitch (Ravel, Seuil, 1995)
Esdevenidor prometedor miniatura|esquerra|Gabriel Fauré (1845-1924) va ser professor de Ravel, que li va dedicar els seus Jeux d'eau i el seu Quartet Admès al Conservatori de París el 1889, Ravel esdevingué alumne de Charles de Bériot i va fer amistat amb el pianista català Ricard Viñes, que es va convertir en intèrpret entusiasta de les seves millors obres. Trasbalsat per la música d'Emmanuel Chabrier i d'Erik Satie, admirador de Mozart,Cita:"El meu músic preferit? Si tinc un?... En qualsevol cas, considero que Mozart continua sent el més perfecte de tots. (...) Ell no és més que música." Ravel citat per Nino Franck, al diari Candide, maig de 1932. Saint-Saëns i Debussy, influït per la lectura de Baudelaire, Poe, Étienne Bonnot de Condillac, Villiers de l'Isle-Adam i sobretot de Mallarmé, Ravel va manifestar precoçment un caràcter ferm i un esperit musical molt independent. Les seues primeres composicions en van donar prova: Ballade de la reine morte d'aimer (1894), Sérénade grotesque (1894), Menuet antique (1895), Havanera per a dos pianos (1895), eren ja empremtes d'una gran personalitat i d'un bon control de les tècniques compositives, de manera que el seu estil evolucionaria poc.
El 1897 Ravel accedí a la classe de contrapunt d'André Gedalge. El mateix any, Gabriel Fauré esdevingué el seu professor de composició. Aquest últim va jutjar el compositor amb benevolència i va saludar «un molt bon alumne, treballador i puntual, amb una sinceritat corprenedora».Rapport scolaire de Fauré sur Ravel, juny 1900 A la fi dels seus estudis va veure la llum l'Obertura de Shéhérazade (estrenada al maig de 1899 entre els xiulets del públic; cal no confondre-la amb la versió per a veu de dona i orquestra) i la famosa Pavane pour une infante défunte, que continua sent la seua obra per a piano més interpretada pels melòmans aficionats, tot i que l'autor no se l'estimava gaire.Cita:«Percebo molt bé els defectes: la influència de Chabrier, massa òbvia, i la forma molt pobra. Crec que la notable interpretació d'aquesta obra incompleta i sense audàcia va contribuir molt al seu èxit». Ravel citat a la ressenya musical de la S.I.M., febrer de 1912, a : Orenstein A, Lettres, écrits et entretiens, Flammarion, 1989, pàg. 295.
Amb el naixement del nou segle, el jove Ravel ja era un compositor reconegut, i les seues obres es prenien en consideració. Amb tot, el seu ascens a la celebritat no seria cosa fàcil. L'audàcia de les seves composicions i la seva admiració declarada cap als revolucionaris Chabrier i Satie li comportarien moltes enemistats entre el cercle dels tradicionalistes.
1900-1918: el gran període Prix de Rome Les quatre candidatures de Ravel al Prix de Rome (1901, 1902, 1903, 1905) van concloure en notables fracassos. Segon al Grand Prix del 1901Font: Institut de France (darrere d'André Caplet i Gabriel Dupont), va ser eliminat ben prematurament el 1902 i el 1903, abans de ser exclòs el 1905 per excedir en uns mesos la limitació d'edat.Cita:«El Sr. Ravel pot bé considerar-nos com a bombers (pompiers), però no ens prendrà impunement com a imbècils». Un membre de la secció musical de l'Institut que se'n va assabentar de la candidatura de Ravel el 1905, a:Jankélévitch V, Ravel, Seuil, 1995, pàg. 183 Aquest darrer esdeveniment va provocar un escàndol (Romain Rolland principalment, va assumir la defensa de Ravel),Marnat, Marcel (1986) pàg. 162 que desembocà en la dimissió de Théodore Dubois, aleshores director del Conservatori de París, i al seu reemplaçament per Fauré. Més enllà del soroll mediàtic que es va desencadenar per l'oposició entre els conservadors i els modernistes, "l'afer Ravel" va contribuir a fer que fos més conegut el nom del músic.
Primeres obres mestres És amb els Jeux d'eau (Jocs d'aigua) per a piano, datats el 1901, quan s'aferma la personalitat musical de Ravel, que anava a continuar un camí independent entre la riquesa de les avantguardes musicals de l'època (encara que Ravel haja patit durant molt de temps l'etiqueta de debussysta).Cita:«He trobat un que és més debussysta que Debussy:Ravel» Romain Rolland, 1901 La seua timidesa, el seu pudor, el gust per l'exotisme i la fantasia, la recerca quasi obsessiva de la perfecció formal van irradiar la seua obra en el curs del període que s'estén des del 1901 al 1908: Quartet de cordes en fa major (1902), melodies de Shéhérazade (1904), Miroirs i Sonatina per a piano (1905), Introduction et allegro per a arpa (1906), Rapsòdia espanyola (1908), Ma mère l'Oye (1908), suite per a piano sobre contes clàssics dedicats als fills dels seus amics Godebski,Cipa i Ida Godebski, polonesos instal·lats a Paris, es van poder comptar entre els més fidels amics de Ravel. Va dedicar Ma mère l'Oye als seus dos fills Jean i Mimie, i més endavant La Valse a Misia Sert, germana de Cipa. i després la seva obra mestra pianística, Gaspard de la nuit (1908), inspirada en un poema d'Aloysius Bertrand.
Èxits i decepcions miniatura|Evocació simfònica de la Grècia antiga, Daphnis et Chloé és l'obra més monumental de Ravel. Decorats concebuts per Léon Bakst per a l'estrena de l'obra el 1912 En l'abril de 1909 Ravel es troba a Londres, a casa de Ralph Vaughan Williams, amb ocasió de la primera gira de concerts a l'estranger. A Londres hi pot apreciar que ja era conegut i estimat a l'altra banda del canal de la Mànega. Va ser el 1910 (amb Charles Koechlin i Florent Schmitt principalment) un dels fundadors de la Société Musicale Indépendante, creada amb l'objectiu de promoure la música contemporània, i en contraposició a la Société Nationale de Musique, bastant més conservadora, aleshores presidida per Vincent d'Indy.
Dues obres majors anaven a proporcionar-li un munt de dificultats: L'Heure espagnole en primer lloc, òpera sobre libretto de Franc-Nohain, conclosa el 1907 i estrenada el 1911, va ser mal acollida pel públic i sobretot per la crítica (que va acusar-la de pornogràfica). Ni l'humor encisador del libretto ni les audàcies orquestrals de Ravel van ser compresos. Més endavant el ballet Daphnis et Chloé. Amb el títol de Simfonia Coreogràfica, amb l'ús de cors sense paraules, Daphnis et Chloé és una visió sobre la Grècia clàssica que Ravel volia propera d'aquella que van retratar els pintors francesos del . L'argument de l'obra va ser redactat conjuntament per Michel Fokine i el mateix Ravel. Es tracta de l'obra més llarga del compositor, i en què va invertir més treball. L'acollida de l'obra en la seva estrena, el juny de 1912, també va ser desigual, cosa que va desil·lusionar el compositor.
El 1913, home fidel, Ravel va donar suport incondicional al seu amic Stravinski arran de l'escàndol provocat per l'estrena de Le Sacre du printemps (La consagració de la primavera) a París.Cita:«A la nit de la Consagració, vaig veure un Ravel colèric, insolent, defensant l'obra que estimava amb una estrepitosa indignació» Valentine Hugo, a: Marnat M, Maurice Ravel, Fayard, 1986, pàg. 363. Aquest període, que va precedir la guerra, va ser descrit més tard per Ravel com el més feliç de la seua vida. Aleshores residia a l'avinguda Carnot, ben a prop de la place de l'Étoile.
La guerra L'agost de 1914, la Primera Guerra mundial sorprèn Ravel en plena composició del seu Trio en la menor que va ser finalment estrenat el 1915. Des de l'inici del conflicte, el compositor intenta allistar-se, però va ser rebutjat per la seva escassa talla.Marnat Marcel (1986) pàg. 407. A partir de llavors, la inacció esdevingué una tortura per a Ravel. A força de gestions, va acabar fent-se allistar com a xofer de camió (març de 1916) i va ser enviat al front, prop de Verdun. Víctima d'una peritonitis, va ser operat abans de ser desmobilitzat.Marnat Marcel (1986) pàg. 420-421. En gener de 1917 va assabentar-se de la mort de sa mare, notícia que el va submergir en un turment sense comparació amb el causat per la guerra —en realitat no s'hi va recuperar mai.Cita:«Recordo que farà aviat tres anys que va partir (...) Sento ara, encara més des que vaig tornar a treballar, no tenir aquesta cara presència silenciosa que m'embolcallava amb la seva infinita tendresa, que era, ho noto més que mai, la meva única raó de viure.»Carta a Ida Godebska, desembre de 1919, Enn,Lettres, écrits et entretiens, Flammarion, 1989, carta 163. Tanmateix, la seva activitat creadora, tot i alentida, va resistir totes aquestes proves del destí. Aquest mateix any, va concloure les sis peces per a piano agrupades sota el títol de Le Tombeau de Couperin, elaborades en un estil neobarroc francès que va dedicar als seus amics morts en la guerra.Fitxer: Diseño de Ravel para la cubierta de la partitura de su Tombeau de Couperin, 1917.
Així acabava el "gran període" de Ravel. Correspon a aquesta època la imatge àmpliament admesa del Ravel dandy, home en efecte fred i distant, emmascarat rere una afectació i una elegància acuradament calculades. Tanmateix, no res trairà millor la seua vertadera naturalesa que les obres mestres compostes a partir de 1918.
1918-1928: Ravel es desemmascara Hereu de Debussy