miniatura|esquerra|Planta i alçat d'una domus itàlica idealitzada La casa romana, domus en llatí, va ser l'habitacle típic de l'antiga Roma, ben conegut gràcies a l'anomenada Casa del Menandre (pel nom d'un fresc del poeta Menandre trobada a les seves ruïnes), que es considerava el model de casa urbana habitual durant la República i l'Imperi, a diferència de les vil·les, habitatges situats fora de les muralles de la ciutat (vil·la suburbana), o al mig del camp, on disposaven d'espais annexos per a les feines agrícoles (vil·la rústica).
De tota manera, la mida i els luxes variaven molt segons les possibilitats de cada família, com es pot observar a Pompeia, on gairebé totes les cases tenien aquesta tipologia, ja que es tractava d'una ciutat residencial dels patricis, la gent benestant de Roma. Les classes pobres (la plebs) vivien en cases de pisos anomenades insulae.
Estructura de la casa romana La domus constava d'un sol pis, o dos com a màxim. Tenia una planta rectangular i estava aïllada de l'exterior per parets uniformes, amb poques finestres. La claror entrava pel centre, a través de l'atri (atrium), o pel peristil. La casa itàlica primitiva es dividia en aquestes parts: L'entrada principal acostumava a tenir un vestíbul (vestibulum), un petit espai arrecerat anterior a la porta (ostium o foris), la qual donava a un corredor anomenat fauces. L'atri (atrium) era la primera cambra que es trobava. Era el centre de la casa primitiva i de la vida familiar. Era un gran espai cobert per un sostre llevat d'una gran obertura (compluvium) al mig que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua de la pluja a limpluvium, una bassa rectangular que la recollia i des de la qual passava a una cisterna soterrània. Un petit pou al costat permetia treure'n l'aigua. Originàriament és on hi havia la llar (focus), on es cuinava i menjava, però a les cases de Pompeia ja no és possible trobar-hi la llar. En canvi sí que hi acostuma a haver una tauleta de marbre, una capelleta consagrada als lars (el larari o lararium) i la caixa de cabals. Dues ales (alae) a banda i banda de l'atri n'ampliaven l'espai. El tablinum estava situat al darrere de l'atri, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el despatx del pater familias, on rebia les visites dels clients i guardava l'arxiu familiar. Els cubicula o dormitoris estaven situats als costats de l'atri. Les habitacions que flanquejaven l'entrada podien estar obertes a l'interior –com la cambra per al porter, els dormitoris o els menjadors– o bé donar a l'exterior. En aquest cas el propietari de la casa les llogava com a botigues (tabernae). Moltes cases tenien un jardí (hortus) al llarg de la paret posterior. Al fons de l'edificació hi solia haver una quadra amb una pila, on es guardaven els carruatges i les àmfores, i una habitació per al capatàs dels esclaus (el villicus) i les habitacions d'aquests. Pel que sembla, aquest tipus d'habitatge era usat per propietaris de certa importància que residien a la ciutat i tenien les terres a una distància curta. Quan els propietaris no tenien esclaus no hi havia aquestes dependències.
Els romans van mantenir en general certes característiques de la casa que no van alterar al llarg dels segles. Les proporcions podien variar amb la mida i la forma de la parcel·la a disposició del constructor, i el nombre d'habitacions afegides dependria de les possibilitats o gustos del propietari, però el nucli bàsic era sempre el mateix.
Actualment, hi ha molta informació sobre aquest tema. Vitruvi, un arquitecte i enginyer de l'època de Cèsar i August, ha deixat una obra que presenta els detalls dels seus principis de construcció. les obres de molts autors romans contenen descripcions generals de parts de cases o almenys indicacions i al·lusions que són en conjunt molt útils, i per acabar, s'han descobert plantes de moltes cases a Roma i a altres llocs, i a Pompeia s'han trobat les parets dempeus de moltes cases.
La primitiva casa romana es remunta a la senzilla vida dels grangers en èpoques antigues, quan tots els membres de la família vivien junts en una sola habitació gran. En aquesta sala (atrium) s'hi cuinava el menjar, es parava la taula, es realitzaven totes les tasques domèstiques i s'oferien els sacrificis als Lars. De nit, es deixava un espai per disposar-hi els llits.
La casa primitiva no tenia xemeneia, el fum sortia per un forat fet al sostre. No hi havia finestres, i tota la llum natural entrava pel forat del sostre. Només hi havia una porta, la zona que estava situada davant sembla que estava reservada per al pare i la mare. En aquest lloc hi havia col·locada la llar, on la mare preparava el menjar, i tenia a prop els utensilis que emprava per filar i cosir; aquí hi havia també l'arca o bagul on el senyor guardava els objectes valuosos i on es col·locava el seu llit a l'hora de dormir.
La casa més antiga era una cabana rodona o ovalada amb el sostre en punta, com es representava a la tradicional cabana de Ròmul al Palatí. La forma circular es va conservar en la forma en què es va construir el Temple de Vesta, deessa a la que es donava culte a la llar d'aquestes cabanes. Les cabanes més tardanes eren ovalades. Més endavant encara va arribar la forma rectangular. L'aparença externa d'aquestes cabanes s'assembla a les urnes funeràries etrusques, descobertes a diversos llocs d'Itàlia.
La planta era un simple rectangle sense divisions. Es pot considerar des del punt de vista històric i arquitectònic el nucli bàsic de la casa romana. El seu propi nom (atrium), que es referia al començament a tota la casa, també es va conservar. Apareix als noms d'alguns edificis molt antics de Roma emprats amb fins religiosos, lAtrium Vestae, l'''Atrium Libertaris, etc. Tanmateix, més endavant atrium (atri) s'aplicava a una única cambra característica de la casa.
Un tret de la casa posterior, tan freqüentment trobat en connexió amb l'atrium fa creure que era una addició tardana el tablinum, un ample espai davant de la porta d'entrada. L'origen del tablinum i els usos als que es destinava, tant en èpoques més antigues com en posteriors, són encara matèria de discussió. Al començament potser només tenia una finalitat temporal, en estar construït amb taules (tabulae), i tenia una porta a l'exterior sense cap connexió amb latrium. En qualsevol cas, no podia ser una estància llarga, fins que no es va traspassar la paret d'enmig. La paret mitjana es va eliminar. Varró explicava que el tablinum era una mena de balconada o porxo, utilitzat com a menjador en l'estació calorosa.
Després latrium va rebre la llum d'una obertura central al sostre, el compluvium. Aquest nom derivava del fet que la pluja, l'aire i la llum hi podien entrar. Just a sota, a terra, s'hi va excavar un recollidor, una mena d'estany rectangular, limpluvium, que recollia l'aigua per a un ús domèstic. Quan es va necessitar més espai i intimitat, la casa es va ampliar amb petites habitacions que s'obrien fora de latrium, als costats. Latrium al final juntament amb el tablinum tenia tota l'amplada entre les parets exteriors, i els espais addicionals o forats, un a cada banda, es denominaven alae (ales).
L'aspecte d'aquesta casa vista des de la porta d'entrada faria recordar el d'una església. Latrium es corresponia amb la nau, i les dues alae amb els transseptes, mentre que la volta del tablinum s'assemblaria al presbiteri. Pel que se'n sap, la llum arribava a les cambres exteriors només a través de latrium. D'aquesta antiga casa trobem conservat en les seves successores tot el que hi ha al davant de la porta d'entrada, latrium amb les seves alae i el tablinum, limpluvium i el compluvium.
Sembla que els grecs van inspirar la idea que els romans van adoptar més tard: un pati rere el tablinum, a cel obert, envoltat d'habitacions, per contenir flors, arbres i arbustos. Aquest espai obert tenia columnes al voltant i sovint una font al centre. Va rebre el nom de persitylum (peristil). Segons Vitruvi, havia de ser un terç més ample que llarg, però no se'n conserven restes amb aquestes mides. L'accés al persitylum des de latrium podia ser a través del tablinum, tot i que aquest de vegades estava separat per una porta de dues fulles i per un estret passadís (andron) als costats. Era emprat pels esclaus o per les persones que no tinguessin el privilegi de passar pel tablinum.
Tots dos, el passadís i el tablinum, podien estar tancats per portes a la banda de latrium. La disposició de les diferents cambres al voltant del peristylum sembla que variava segons el constructor o el propietari; no es pot oferir cap planificació concreta. Segons les possibilitats del propietari, hi havia dormitoris, menjadors, biblioteques, cambres per pintar, cuina, piles, armaris, banys privats o cambres per a esclaus. Totes aquestes habitacions miraven al peristylum, en rebien la llum i la ventilació, tal com passava amb les habitacions al voltant de latrium. Més endavant, es va afegir un jardí darrere del peristylum.
El canvi següent es va produir a les cases dels pobles i viles només, motivat per les condicions de la vida urbana que no es donaven al camp. Tant en temps antics com moderns els negocis s'anaven estenent des del centre de les ciutats cap a les zones residencials, i sovint era interessant per al propietari d'un habitatge adaptar-lo a les noves condicions. Aquesta adaptació era senzilla en el cas de la casa romana, gràcies a la disposició de les habitacions.
Ja s'ha comentat que les habitacions s'obrien totes cap a l'interior de la casa, que es col·locaven poques finestres a les parets exteriors i que només hi havia una porta a la part frontal. Si la casa tenia la façana cap a un carrer comercial, és evident que el propietari podia construir habitacions davant de latrium amb objectius comercials, sense que això afectés la intimitat de la seva casa o li restés llum.
Parts de la casa El vestibulum La casa de ciutat es construïa sobre la línia del carrer. A les cases més pobres la porta que s'obria a latrium estava al mur frontal, i estaven separades del carrer només per l'amplada del llindar. A les millors cases, la separació entre latrium i el carrer amb una fila de botigues donava l'oportunitat de preparar una entrada més imponent. De vegades es deixava almenys una part d'aquest espai com un pati obert, amb rajoles de gran qualitat a terra des del carrer fins a la porta d'entrada, adornat amb plantes, flors o estàtues i trofeus de guerra, si el propietari era més ric. Aquesta zona d'accés es va anomenar finalment vestibulum.
Aquest vestibulum no es correspon en absolut amb la part de la casa que avui dia s'anomena vestíbul. Els seus usos eren els següents: Els clients es reunien potser abans de l'alba per ser rebuts a latrium i rebre del propietari la sportula. Es disposava la processó nupcial. Es formava l'escorta que acompanyava els nens fins al fòrum el dia que es convertia en adult.
Fins i tot a les cases més humils es donava el mateix nom a l'espai entre la porta i la zona de pas dels vianants.
Lostium era l'entrada a la casa. Incloïa el portal i la pròpia porta, i el terme s'aplicava a tots dos, tot i que les paraules més precises per a la porta eren fores i ianua. A les cases més pobres lostium donava directament sobre el carrer, i no cal dir que en un origen s'obria directament a latrium, o sigui, l'antic atrium estava separat del carrer només per la paret. El refinament d'èpoques posteriors va motivar la introducció d'una entrada o passatge entre el vestibulum i latrium, i lostium s'obria cap a aquesta zona d'accés i a poc a poc se li va atribuir aquest nom.