El Britpop va ser un moviment cultural britànic de rock alternatiu que va guanyar popularitat a tot el món, sobretot a Europa, a mitjans dels anys 90, caracteritzat per la prominència de bandes influenciades pel pop guitarrístic britànic dels anys 60 i 70. Tot i que aquestes bandes en conjunt no tenien un so que les agrupara, van ser qualificades per la prensa especialitzada com una 'escena' i posteriorment com un moviment cultural. Blur i Oasis són considerats generalment com els dos grups més importants d'aquesta escena, tot i que hi ha diverses bandes associades amb el britpop a diversos nivells, com ara Suede, Pulp, Dodgy, Ocean Colour Scene, Supergrass, The Verve i Radiohead.
El moviment es va desenvolupar com una reacció contra diverses tendències musicals i culturals a finals dels anys 80 i principis dels 90. L'acid house i l'èxit de la música Hip-hop van portar a un interès renovat per les cançons guiades pel ritme i el groove, amb portant al que es va denominar so Madchester. En aquest moment, la música de guitarres més tradicional es va deixar de costat. El moviment del shoegazing de finals dels anys 80 i principis dels 90 també va anar en contra de la tendència a base de produir cançons llargues, repetitives i psicodèliques, molt influenciades per grups com ara The Jesus and Mary Chain i My Bloody Valentine.
La major "antiinfluència" del Britpop va ser, però, el grunge. Durant l'època d'invasió de bandes americanes liderada per Nirvana, Mudhoney, Pearl Jam, Soundgarden i Alice in Chains, alguns grups britànics van intentar emular el so grunge. Altres van continuar amb el so Madchester, com a part del moviment baggy. Gran part de la premsa musical britànica, però, va continuar aclamant bandes americanes més establertes, com Dinosaur Jr i Sonic Youth.
Arrels i influències Els grups de Britpop estaven molt influenciat per la música de guitarres britànica dels anys 60 i 70, particularment les dues parts del que es va anomenar British Invasion: els rockers com ara The Beatles i The Rolling Stones i els seus contemporanis Mods com The Who, The Kinks i Small Faces. També van rebre influència dels artistes de glam rock dels anys 70 i 80, com ara David Bowie i T. Rex i els artistes de punk i new wave com The Sex Pistols, The Clash, Duran Duran, The Jam, i Buzzcocks.
miniatura|esquerra|Morrissey, cantant de The Smiths Les formacions d'indie dels anys 80 i principis dels 90, especialment The Smiths, The Jesus and Mary Chain, i James van ser els avantpassats directes del Britpop. El so Madchester també va tenir gran influència, comandat per The Stone Roses, The Happy Mondays, i Inspiral Carpets (pels quals el component d'Oasis Noel Gallagher havia treballat durant alguns anys). Potser una influència indirecta va ser la música pop independent agrupada sota l'escena C86. De fet moltes formacions que després van ser catalogades com a Britpop, com ara Primal Scream, van començar com a formacions de C86.
Tot i la manca d'interès en les músiques shoegazing i grunge que caracteritzen l'estil, alguns elements d'aquestes es van acabar incorporant a certs sectors del Britpop. Per exemple, Noel Gallagher ha expressat el seu interès per la formació Ride (fins al punt d'incloure el seu líder, Andy Bell, a Oasis). O el cas de Martin Carr, de The Boo Radleys, que sempre ha parlat de Dinosaur Jr com una influència important al seu treball.
Tot i que el moviment es va popularitzar al voltant de 1994, no és clar quan va començar en realitat. Donada la seua influència en sons posteriors, l'àlbum The Stone Roses, publicat el 1989, se cita sovint com al primer àlbum de Britpop. Noel Gallagher sempre ha afirmat, però, que l'àlbum de debut de The La's, del 1990, va ser el que començà l'estil. Altres atribueixen aquest mèrit a Definitely Maybe d'Oasis (1994), el debut de Suede, o el disc que portà a la fama a Blur, Modern Life Is Rubbish (1993).
(Anys 90) Història (1991-1993) El padrí del mod i Modern Life is Rubbish Paul Weller és freqüentment citat com a iniciador del moviment. Els seus àlbums en solitari Paul Weller (1991) i Wild Wood (1993) són considerats com als que li donaren força al moviment. La seua influència soibre el Britpop, juntament amb l'associació amb la reaparició de la música mod li han fet meréixer el sobrenom de "The Modfather", un joc de paraules entre "Godfather" (padrí) i "Mod". A més de guiar als altres grups amb els seus discs, Weller també ha tocat amb diverses bandes de Britpop. Simon Fowler i Damon Minchella d'Ocean Colour Scene han sigut components de la seua banda d'acompanyament, i Weller va tocar la guitarra a una de les cançons més significatives d'Oasis, "Champagne Supernova".
Una altra banda clau per a l'inici del moviment va ser Blur. Mentre Paul Weller va aportar l'element de la cultura pop al que després seria el Britpop, Blur van captar l'atenció dels mitjans als inicis amb el seu primer èxit a les llistes, l'àlbum de 1993 Modern Life Is Rubbish. L'àlbum allunyava lentament el so de Blur de la música dance shoegazing del seu debut Leisure cap a un so pop influenciat per bandes com The Kinks. Vist amb la perspectiva del temps, les composicions i so de Modern Life Is Rubbish contenien molts dels temes lírics, canvis d'acords, harmonies i forma de cantar decididament britànica que després es reconeixerien com a "Britpop".
L'escena Mod de mitjans dels anys 1960 i principis dels 80 va tindre una influència molt important en algunes bandes, les més populars de les quals van ser Blur, Ocean Colour Scene, Menswe@r i, en menor grau, Oasis, tant en termes d'influència musical (particularment The Kinks, The Who i Small Faces) o moda (es va renovar l'èxit del dissenyador Ben Sherman, per exemple).
(1994-1996) El Britpop i la "Cool Britannia" El terme "Britpop" es va usar primerament el 1987 (a la revista Sounds, ho va fer el periodista, líder de Goldblade i crític de televisió John Robb referint-se a bandes com The La's, The Stone Roses, Inspiral Carpets i The Bridewell Taxis). El terme "Britpop" es va popularitzar al mateix temps que el de "Britart" (que es referia al treball d'artistes britànics moderns com ara Damien Hirst). No obstant això, no va ser fins a l'any 1994 quan el terme va entrar a la consciència col·lectiva, quan es va començar a usar a la premsa especialitzada, sobretot a les revistes NME, Melody Maker, Select i Q. El següent pas va ser que la paraula passés a l'àmbit general. Açò està ben exemplificat per un article a The Guardian on els editors del diccionari Oxford English Dictionary declaraven "Britpop" com la nova paraula que millor exemplificava 1995.
L'abril de 1993, la revista Select va ajudar a augmentar el ja de per si alt orgull britànic posant a la seva portada al líder de Suede Brett Anderson amb una Union Jack de fons amb la frase "Yanks go home!" ("Yankis, marxeu a casa"). L'exemplar incloïa articles sobre Suede, The Auteurs, Denim, Saint Etienne i Pulp. Durant els següents tres anys, altres grups de Britpop van dominar els setmanaris britànics: Mansun, Elastica, Echobelly, Sleeper, Supergrass, Primal Scream, The Auteurs, The Boo Radleys, Pulp, Cast (un grup format per John Power, antic baixista de The La's), The Bluetones, Black Grape, Torrindale, Space i The Divine Comedy. Alguns d'ells eren nous, altres com ara Boo Radleys i Dodgy tenien bandes establertes que es van beneficiar de l'associació amb el moviment.
Després d'açò els primers reconeixements per part de la premsa van venir en forma del que el NME havia anomenat New Wave of New Wave (o 'NWONW'), tot i que aquest nom va ser aplicat inicialment a sons derivats del punk com ara els d'Elastica, S*M*A*S*H i These Animal Men. Tot i que les darreres 2 bandes van desaparèixer aviat, la premsa inicialment reticent a reconèixer els grups posteriors, com ara Oasis, Shed Seven i Whiteout, i van continuar donant suport a grups més punk, amb un so més agressiu. Tot i això, la publicació de nou material de The Charlatans i Inspiral Carpets aquell any (havent retornat després d'alguns discs més pobres) va fer que els sons més melòdics guanyaren protagonisme. Alguns grups de so més antic que van tornar a tindre acceptació al "mainstream" van ser Ocean Colour Scene i el grup de l'ex-Happy Mondays Shaun Ryder, Black Grape.
El moviment no només reflectia un nou estil musical, sinó també un orgull britànic renovat, així com la imatge i fama aportada pels mitjans especialitzats britànics. Això va ser l'anomenat Cool Britannia. Suede (coneguts a Amèrica com a "London Suede") va ser la primera de les bandes basades en guitarres que va ser acceptada pels mitjans britànics com una veritable resposta britànica al so grunge de Seattle. El seu autotitulat àlbum de debut es va publicar el març de 1993, i es va convertir en l'àlbum més ràpid en vendre's en la història del Regne Unit. Aquest rècord seria batut posteriorment per Oasis ambDefinitely Maybe.
miniatura|esquerra|Els germans Noel i Liam Gallagher, d'Oasis, l'any 2005 El 1995 el moviment Britpop va arribar al seu zenit. La famosa "batalla de bandes" pel títol de "reis del Britpop" estava encapçalada per dos grups: els germans Noel i Liam Gallagher (Oasis) representant el nord d'Anglaterra, i Damon Albarn i Alex James (de Blur) representant el sud. El punt àlgid d'aquesta guerra no declarada va arribar quan, en una operació de màrqueting realitzada sense el coneixement de les bandes, el senzill d'Oasis "Roll With It" i el de Blur "Country House" van ser publicats el mateix dia. Aquest fet va captar l'atenció dels mitjans i del públic, arribant a aparèixer fins i tot a les notícies de la BBC. Amb aquesta batalla, altres temes van quedar en segon pla, com ara el tema més famós de Pulp, "Common People" i els temes de Suede "Trash" i "Beautiful Ones".
Al final, Blur va guanyar aquesta batalla, venent 274,000 còpies front a les 216,000 d'Oasis (van ser número 1 i 2 de les llistes d'èxits, respectivament). No obstant això, a llarg termini, l'àlbum d'Oasis (What's the Story) Morning Glory va guanyar el vot popular contra el de Blur, The Great Escape, venent 4 vegades més. Al Regne Unit, (What's the Story) Morning Glory va passar un total de 3 anys a les llistes de vendes, arribant a vendre 18 milions de còpies i convertint-se en el segon àlbum britànic més venut de tots els temps. A més, és considerat l'àlbum definitiu de Britpop.
Durant aquest temps el nou electorat va veure l'emergència del jove líder del Labour Party (partit laborista), Tony Blair. Blair es va convertir en la nova cara dels somnis i desitjos de la contracultura britànica, i molts grups com Oasis i Blur l'admiraven. De fet, Noel Gallagher fins i tot va aparèixer a alguns mítins oficials expressant el seu suport a la campanya de Blair.
Junt amb Oasis, Blur, Pulp i Suede, 1995 va ser l'any que en què es van publicar altres senzills d'èxit d'altres bandes de Britpop que, en una visió col·lectiva, capten l'essència i l'actitud del moviment Cool Britannia. Algunes d'aquestes bandes eren Supergrass (I Should Coco), Cast (All Change) and Radiohead (The Bends). El moviment "Cool Britannia" també estaba simbolitzat per himnes alegres, estivals de so rotundament pop com ara "Staying Out for the Summer" de Dodgy, "Alright" de Supergrass, "Inbetweener" de Sleeper, "Wake Up Boo" de The Boo Radleys' i "Great Things" d'Echobelly. També va ser l'any en què es va publicar els segon àlbum del grup The Verve, A Northern Soul. L'àlbum no va tenir rellevància comercial (tot i que la crítica el va aclamar), i la banda es va separar. Només es reformarien l'any 1997 pel seu últim àlbum, Urban Hymns.