Bantustan és el terme amb què es designa cadascun dels deu territoris que figuraven com a reserves tribals d'habitants no blancs a Sud-àfrica i Àfrica del Sud-oest (actual Namíbia), en el marc de les polítiques segregacionistes imposades durant l'època de l'apartheid. Es tractava de reserves destinades a allotjar i concentrar poblacions ètnicament homogènies.
Des del començament, el 1959, de la implantació legal del concepte, fins al seu desmantellament definitiu el 1994, alguns bantustans reberen la independència nominal (Transkei, Venda, Bophuthatswana i Ciskei, a Sud-àfrica; Ovamboland, Kavangoland i Caprivi Oriental, a Àfrica del Sud-oest); d'altres (com KwaZulu, Lebowa i QwaQwa) van romandre en una condició de relativa autonomia administrativa, però no foren mai declarats independents. Malgrat això, a cap d'aquests no els fou reconeguda internacionalment la condició de nació sobirana; només foren reconeguts per Sud-àfrica mateixa i, recíprocament, entre ells mateixos.
La paraula "bantustan" es va començar a utilitzar el 1940; prové del mot bantu (que significa 'gent' en les llengües bantu) i de —stan ('terra de', en farsi, en forma similar a la terminació —land d'origen germànic). Era un terme no oficial que feien servir els crítics dels governs de l'apartheid, en oposició a la paraula "homeland" ('pàtria'), que era la promoguda pel discurs oficial per a designar el mateix fenomen.
Antecedents La discriminació i la segregació racial eren fets legalment acceptats a Sud-àfrica anteriorment al govern de lapartheid. Les Normes jurídiques precedents, promulgades en 1913 i 1936, havien reservat per a ús de la població negra algunes àrees de terreny escampades arreu del país.
Ja en 1930, el govern de J. Barry Hertzog, primer ministre entre 1924 i 1939, havia mirat de minvar el vot dels habitants de "raça" mixta en concedir el dret de sufragi a les dones blanques, però no pas a les negres. Això havia debilitat marcadament la capacitat de l'electorat no blanc d'incidir en les decisions polítiques del país.
Ascens del Partit Nacional al poder Tanmateix, el 1948 la legislació en la matèria rebé un impuls decisiu, quan a les eleccions guanyà el Partit Nacional (afrikaans: Nasionale Party), capdavantejat per Daniel Malan. Aquest grup havia inclòs expressament una política d'extensió i ampliació de la segregació racial, anomenada apartheid, entre els principis bàsics de la seva plataforma.
El propòsit de l'apartheid era no sols d'apartar els habitants que no eren blancs dels blancs, però a més, els diversos grups de no blancs entre ells, ço és estendre la segregació també a les altres ètnies del país. Ultra els nadius africans, hi havia grups de mestissos i asiàtics, aquests d'origen indi i malai.
Legalització de l'apartheid El Partit Nacional en arribar al govern inicià una agenda legislativa ("petit apartheid"). La primera llei fou la llei de prohibició de matrimonis mixtes Nº 55 de 1949, la qual prohibí els matrimonis de blancs amb no blancs. Aquesta fou seguida per la Llei d'Immoralitat Nº 21 de 1950 que regulava les activitats privades dels ciutadans en interdir la "fornicació il·legal", i "qualsevol acte immoral i indecent" entre una persona blanca i una persona africana, índia, o de color.
Seguidament, el govern començà a preparar el terreny del "gran apartheid", que emmenaria la separació espacial de les ètnies. A la primeria, es posà en relleu la separació racial a l'interior dels centres urbans. La Llei de matriculació de Població No 30 de 1950 requeria que cada habitant fos classificat com a blanc, negre o de color (de raça mixta); més tard, s'afegí també la classificació "asiàtic", en una secció especial que feia al·lusió a aquests habitants declarant-los "sense drets històrics en el territori".
Consolidació normativa Aquesta matriculació fou seguida per la Llei d'Àrees de Grup Nº 41 de 1950, que assignava diverses parts de les ciutats per a les residències i negocis de cada grup ètnic. A conseqüència d'aquestes lleis, en poc temps un milió i mig de persones que, segons es considerava, no s'estaven on calia, van ser expulsades de les seves ciutats, i enviades a pobles satèl·lits o "townships".
La Llei d'Autoritat Bantú Nº 68 de 1951 va tornar a establir una sèrie d'organitzacions de caràcter tribal, anteriorment dissoltes, perquè en endavant representarien els interessos de la població negra, mentre que es dissolia el Consell de Representació Nadiu. La Llei de Nadius Nº 62 de 1952, coneguda com la Llei de Passis, va prohibir el simple desplaçament físic dels negres des de les zones rurals a les ciutats. Per a això es requeria permís previ de les autoritats. En cas que un negre tingués un salconduit, la seva estada en la ciutat era limitada a tres dies, tret que en aquest lapse de temps trobés una feina. A tall d'assegurança perquè la implatació de tals mesures fos sostenible en el temps es va abrogar, finalment, la Llei de Nadius Nº 66 de 1956, que refusava als negres el recurs de peticionar i exercir accions legals en les corts en cas de ser expulsats dels seus habitatges i reallotjats forçosament en altres regions del país.
Política de desenvolupament separat Agenda de Verwoerd Ja abans d'esdevenir primer ministre en 1958, Hendrik Verwoerd va participar activament, com a ministre d'educació del govern anterior en la implantació del "gran apartheid". Durant la seva gestió al capdavant d'aquest ministeri va establir en 1953 el Departament d'Educació Bantu, i hi va crear un sistema totalment nou i separat per als estudiants no blancs. El propòsit d'aquest sistema era preparar des de primerenca edat als africans perquè acceptessin el seu rol de subordinació de cara als blancs. Respecte a aquest subjecte, Verwoerd en 1953 en crear el sistema d'educació separat, va declarar això al periòdic afrikaans Die Burger:
"Quan tingui control de l'educació 'nadiua', la reformaré de tal manera que als 'nadius' se'ls ensenyi perquè creguin que la igualtat amb els europeus no és per a ells".
"No hi ha espai per a l'africà dintre de la comunitat d'europeus més enllà del nivell de certa classe de feines. No cal pas que en sàpiguen més ja que l'objectiu final és que siguin absorbits per la comunitat europea".
Durant el govern de Verwoerd com a primer ministre (1958 – 1966), lapartheid evolucionà cap a l'anomenada política de desenvolupament separat. Aquesta apuntava específicament a aconseguir que cadascun dels grups africans (bantu) es constituís en una nació amb el seu propi territori: és en aquell moment que es consolidà formalment el concepte de bantustan que perdura fins avui.
En funció de les noves prioritats incloses en l'agenda governamental, es decidí de dedicar el 13,7% del territori de Sud-àfrica (majoritàriament, les terres menys productives) per a aquests conglomerats, on havia de viure el 72% de la població del país. D'aquesta manera, les ciutats, les àrees industrials, i aquelles amb recursos minerals, eren totes reservades exclusivament per a l'ús i explotació per part dels blancs.
Promeses de llibertat i fraternitat Una premissa fonamental d'aquesta política era l'argument que, dins els bantustans, els africans podrien gaudir dels seus propis drets i llibertats (amb què, suposadament, se satisfeien els seus desitjos de més gran independència), mentre que fora d'aquestes zones serien tractats com a estrangers. Un altre dels arguments freqüentment esgrimits era l'afirmació que, amb aquestes mesures, els africans de fet tornaven als seus llocs d'origen, les seves llars ancestrals. Tot amb tot, aquesta postura ignorava el fet que molts sud-africans negres o mulats ja n'eren a la tercera o quarta generació vivint en un ambient urbà, per la qual raó en lloc de percebre la mudança com una tornada, l'associaven més aviat a un bandejament.
Promoció, creació, i establiment A Sud-àfrica Promoció de l'autogovern frame|Distribució dels bantustans a Sud-áfrica Preparant les circumstàncies propícies i promovent la política que permetria d'establir definitivament els nous territoris, es va aprovar la Llei de Promoció d'Autogovern Bantu (No 46 de 1959). Aquesta va eliminar la participació en el parlament de representants negres; a més, va classificar la població no blanca, distribuint-la en vuit grups diferenciats segons la seva ascendència ètnica, i va crear deu "pàtries" africanes on aquests haurien d'instal·lar-se. A cada grup se li va assignar també un Comissionat General, que seria el responsable de preparar una nova pàtria per a les persones que tingués a càrrec, i d'aplanar el camí per a la formació d'un govern independent del govern central dels blancs. A guisa de compensació per la pèrdua de representació en el parlament, i com incentiu (o cimbell) polític, es va oferir als negres el dret de vot en les seves noves pàtries. Encara que el discurs oficial fixava l'assoliment de la independència per als nous territoris, en la pràctica el govern sud-africà va mantenir la seva influència sobre els bantustans, si bé després que alguns es van tornar independents. El 1962, el govern sud-africà va assignar els territoris que formarien el primer bantustan a Transkei (terme que significa: "àrea més enllà del riu Kei"). Era format per un territori principal i dos enclavaments propers. El projecte es va concretar en 1963, quan es va formar un primer govern autònom sota el lideratge del cap xosa Kaiser Matanzima. Transkei seria el més extens de tots els bantustans que s'establiria a Sud-àfrica. Tot primer va ser, a més, el més efectiu operativament la qual cosa va oferir més grans esperances com a model de desenvolupament per als altres.
Ciutadania dels bantustans Bantustan Grup ètnic 20px|Transkei TranskeiDeclarada independent el 26 d'octubre de 1976. Xosa 20px|Venda VendaDeclarada independent el 13 de setembre de 1979. Venda 20px|Bophuthatswana BophuthatswanaDeclarada independent el 6 de desembre de 1977. Tswana 20px|Ciskei CiskeiDeclarada independent el 4 de desembre de 1981. Xosa 20px|Gazankulu Gazankulu Tsonga Shangaan KaNgwane Swazi 20px|KwaNdebele KwaNdebele Ndebele 20px|KwaZulu KwaZulu Zulú 20px|Lebowa Lebowa Sothos del nord o pedi 20px|QwaQwa QwaQwa Sothos del sud El 1970, la Llei de Ciutadania de les Pàtries Bantu va canviar la condició legal de tots els habitants de bantustans en retirar-los la ciutadania sud-africana. El propòsit fonamental d'aquesta llei era assegurar que els ciutadans blancs esdevinguin la majoria de la població. La reacció internacional a l'establiment del primer bantustan va ser negativa. Fins i tot els blancs eren en desacord amb la mesura, car temien que els seus servents i treballadors haguessin de mudar-se a aquell territori, tan lluny de les seves ciutats. A desgrat de l'ampla oposició tant a nivell internacional com a local (sobretot, per part de la majoria negra de Sud-àfrica), aquesta política de desenvolupament separat continuà a prosperar. Les intencions del govern d'eliminar tota la població de color de territori sud-africà foren clarament expressades en les següents declaracions de Connie Mulder, mentre oficiava com a Ministre d'Administració i Desenvolupament Bantu.
Si la nostra política per a la població negra és duta a la seva conclusió lògica, no romandrà pas cap ciutadà sud-africà negre... Tot negre a Sud-àfrica, eventualment acabarà en alguna nova pàtria independent i no restarà llavors cap raó per a l'existència de cap obligació per part d'aquest Parlament d'acomodar aquesta gent políticament. Connie Mulder, en el seu discurs a la cambra baixa del parlament, el 7 de febrer de 1978.
A Àfrica del Sud-oest Mandat sud-africà: origen i legitimitat miniatura|Àfrica del Sud-oest