The Wall (en català: El Mur) és l'onzè àlbum d'estudi del grup de rock progressiu britànic Pink Floyd, publicat el 30 de novembre de 1979 per Harvest i EMI, al Regne Unit, i el 8 de desembre del mateix any per Columbia i CBS, als Estats Units. És el darrer àlbum d'estudi del grup en què participaren els quatre membres de l'etapa posterior a Syd Barrett. Concebut com una òpera rock i un àlbum conceptual doble, narra la història de Pink, una estrella del rock desencantada que, com a resposta als seus traumes personals, construeix al seu voltant un «mur» psicològic que l'aïlla de la societat. L'obra tracta qüestions com l'abandonament, la pèrdua, l'autoritarisme, l'alienació i els cicles de violència, que culminen en una fantasia totalitària protagonitzada pel personatge.
El baixista i compositor Roger Waters va concebre The Wall durant la gira In the Flesh de Pink Floyd que va tenir lloc després de l'edició del disc anterior, Animals, el 1977. En un concert d'aquesta gira, a Montreal, Roger Waters va reaccionar violentament davant un espectador que no deixava de cridar, xisclar, agitar els braços i demanar al grup que toquessin «Careful With That Axe, Eugene» (una altra peça musical del grup). Waters va escopir-li a la cara, però, immediatament, va penedir-se del seu acte i va sentir com s'allunyava del públic, com si hagués construït un mur imaginari. Waters va modelar el personatge de Pink a partir d'experiències pròpies i d'alguns aspectes de la vida de Syd Barrett. L'àlbum es va enregistrar entre el desembre de 1978 i el novembre de 1979 en diversos estudis del Regne Unit, França i els Estats Units. El coproductor Bob Ezrin va contribuir a desenvolupar l'argument, estructurar el material i mitigar les tensions entre els membres del grup. Durant la producció, Waters va forçar la sortida del teclista Richard Wright, que, tanmateix, va participar en la gira posterior com a músic assalariat.
Waters va escriure totes les lletres i la major part de la música de l'àlbum. David Gilmour va compartir els crèdits de composició de «Young Lust», «Comfortably Numb» i «Run Like Hell», mentre que Ezrin va coescriure «The Trial». Se'n publicaren tres senzills: «Another Brick in the Wall, Part 2», «Run Like Hell» i «Comfortably Numb». Entre 1980 i 1981, Pink Floyd va representar l'obra en la gira The Wall Tour, caracteritzada per una posada en escena teatral en què s'aixecava un mur entre els músics i el públic. El 1982 se'n va estrenar l'adaptació cinematogràfica Pink Floyd – The Wall, escrita per Waters, dirigida per Alan Parker i protagonitzada per Bob Geldof.
En el moment de la publicació, The Wall va rebre valoracions crítiques diverses, però posteriorment ha estat reconegut com un dels àlbums conceptuals més destacats i influents de la música popular. Va encapçalar durant quinze setmanes la llista estatunidenca Billboard 200 i, amb més de trenta milions de còpies venudes, és el segon àlbum més venut de Pink Floyd, per darrere de The Dark Side of the Moon, i el doble àlbum més venut de la història. El 1998, els lectors de la revista britànica Q situaren The Wall en la 68a posició de la llista dels cent millors àlbums de tots els temps. L'any 2000 va ocupar el número 30 de la tercera edició dAll Time Top 1000 Albums, de Colin Larkin, i ha aparegut en les edicions de 2003, 2012 i 2020 de la llista dels 500 millors discs de tots els temp de la revista Rolling Stone.
Entre 2010 i 2013, Roger Waters va tornar a portar l'obra als escenaris amb la gira mundial The Wall Live. Les 219 actuacions van recaptar 459 milions de dòlars i, en acabar la gira, aquesta es va convertir en la més taquillera protagonitzada per un artista solista i en la tercera gira amb més recaptació de la història fins aleshores.
Als Estats Units, The Wall va arribar al número u de la llista Billboard 200 i s'hi va mantenir durant quinze setmanes. La Recording Industry Association of America (RIAA) el va certificar simultàniament com a disc d'or i de platí el 13 de març de 1980, i el 29 de gener de 1999 li va concedir la certificació de 23 vegades disc de platí.
Antecedents miniatura|upright=1.1|alt=The Olympic Stadium in Montreal, Canada.|The album's concept was born out of an altercation with audience members at Olympic Stadium (pictured in 2006). Entre els mesos de gener i juliol de l'any 1977, Pink Floyd va dur a terme la gira In the Flesh, per Europa i l'Amèrica del Nord; aquesta gira, iniciada per a promocionar el que era el seu darrer disc Animals, va ser la primer gira del grup que tenia lloc en grans estadis. Aquesta circumstància va fer que el baixista i cantautor Roger Waters menysprees l'experiència, sentint que el públic no escoltava i que molts estaven massa lluny per veure la banda. Waters, va dir:
Alguns membres del públic van encendre petards i van fer que Waters deixés de tocar i els renyés. El juliol de 1977, a l'últim concert a l'Estadi Olímpic de Mont-real, un grup d'aficionats sorollosos i emocionats prop de l'escenari van irritar tant Waters que va acabar escopint-los.
El guitarrista i cantautor David Gilmour es va negar a fer un bis final i es va asseure a la caixa de ressonància, va deixar la banda, amb el guitarrista de suport Snowy White, per improvisar un blues de dotze compassos lent i trist, que Waters va anunciar a l'audiència com una «mica de música per tornar a casa». Aquella nit, Waters va parlar amb el productor Bob Ezrin i l'amic psiquiatre d'Ezrin sobre l'alienació i la desesperació que estava experimentant, i va articular el seu desig d'aïllar-se mitjançant la construcció d'un mur a l'escenari entre els intèrprets, ell mateix, juntament amb la resta de la banda, i el públic.
Mentre Gilmour i Wright estaven a França gravant àlbums en solitari, i el bateria Nick Mason estava ocupat produint l'àlbum Green de Steve Hillage, Waters va començar a escriure material. L'incident d'escopir es va convertir en el punt de partida d'un nou concepte, que explorava l'aïllament autoimposat del protagonista després d'anys d'interaccions traumàtiques amb l'autoritat, i la pèrdua del seu pare quan era petit.
El juliol de 1978, Pink Floyd es va tornar a reunir als Britannia Row Studios, on Waters va presentar dues noves idees per a àlbums conceptuals. La primera va ser una demostració de 90 minuts amb el títol provisional Bricks in the Wall. La segona tractava sobre els somnis d'un home durant una nit, i tractava sobre el matrimoni, el sexe i els avantatges i els contres de la monogàmia i la vida familiar versus la promiscuïtat. La banda va triar la primera opció; la segona, finalment es va convertir en el primer àlbum en solitari de Waters, The Pros and Cons of Hitch Hiking (1984).
Al setembre, Pink Floyd tenia problemes financers i necessitava urgentment produir un àlbum per guanyar diners. L'empresa Norton Warburg Group (NWG), experts en planificació i inversió, havien invertit entre 1,3 i 3,3 milions de lliures esterlines (xifra que s'enfila fins a uns 19,4 milions de lliures en valor contemporani) dels diners del grup en capital d'alt risc per reduir els seus passius fiscals. L'estratègia va fracassar quan moltes de les empreses en les que NWG havien invertit perdien diners, deixant la banda enfrontant-se a tipus impositius potencialment tan alts com el 83 per cent. «Hem fet Dark Side i semblava com si l'haguéssim trencat», va recordar Waters. "Llavors, de sobte, aquests cabrons ho havien robat tot. Semblava com si ens poguéssim enfrontar a grans factures d'impostos pels diners que s'havien perdut. El vuitanta-tres per cent eren molts diners en aquells dies i no els teníem." Pink Floyd va acabar la seva relació amb NWG, exigint la devolució dels fons no invertits. "Per força de la necessitat, vaig haver d'implicar-me estretament en l'àmbit empresarial, ", va dir Gilmour, "perquè ningú al nostre voltant s'ha mostrat prou capaç o honest per afrontar-ho, i vaig veure amb Norton Warburg que la merda anava inexorablement cap al ventilador. No van ser els primers lladres amb els quals ens vam aliar estúpidament. Des d'aleshores, no hi ha cap cèntim pel qual no hagi signat. Signo tots els xecs i ho examino tot."
Per ajudar a gestionar els 26 temes del projecte, Waters va decidir portar un productor i col·laborador extern, sentint que necessitava «un col·laborador que estigués musicalment i intel·lectualment en un lloc semblant al que ell es trobava». Van contractar Ezrin a proposta de la parella d'aquell moment de Waters Carolyne Christie, qui havia treballat com a secretària d'Ezrin. Ezrin havia treballat anteriorment amb Alice Cooper, Lou Reed, Kiss i Peter Gabriel. Des del principi, Waters va deixar clar qui estava al capdavant, dient-li: «Pots escriure el que vulguis. Simplement, no t'esperis cap crèdit.»
Ezrin i Gilmour van revisar el concepte proposta de Waters, descartant el que pensaven que no era prou bo. Waters i Ezrin van treballar principalment en la història, millorant-ne el concepte. Ezrin va presentar un guió de 40 pàgines a la resta de la banda, amb resultats positius. Va recordar: «L'endemà a l'estudi vam fer una taula de lectura, com ho faries amb una obra de teatre, però amb tota la banda, i els seus ulls brillaven, perquè llavors van poder veure el disc». Ezrin va ampliar la història, allunyant-la de l'obra autobiogràfica que Waters havia escrit i basant-la en un personatge compost anomenat Pink. L'enginyer Nick Griffiths va dir més tard: «Ezrin va ser molt bo a The Wall, perquè va aconseguir reunir-ho tot. És un tipus molt contundent. Hi va haver molts arguments sobre com hauria de sonar, entre Roger i Dave, i va fer un pont entre ells.» Waters va escriure la major part de l'àlbum, amb Gilmour coescrivint «Comfortably Numb», «Run Like Hell», i «Young Lust», i Ezrin coescrivint «The Trial».
Concepte i significat The Wall és una òpera rock; que explora l'abandonament i l'aïllament, simbolitzat per un mur. Les cançons creen una història aproximada dels esdeveniments de la vida del protagonista, Pink, un personatge basat en Syd Barrett així com Roger Waters, el pare dels quals va ser assassinat durant la Segona Guerra Mundial, que és on Pink comença a construir un mur metafòric al seu voltant. L'àlbum inclou diverses referències a l'antic membre de la banda Syd Barrett, inclòs «Nobody Home», que deixa entreveure la seva condició durant gira, avortada, de Pink Floyd als Estats Units el 1967, amb lletres com «wild, staring eyes», «the obligatory Hendrix perm» i «elastic bands keeping my shoes on». «Comfortably Numb» es va inspirar en la injecció d'un relaxant muscular per Waters per combatre els efectes de l'hepatitis durant el In the Flesh Tour, mentre estava a Filadèlfia.
Guió alt=Homes de la Companyia 'D', 1r Batalló, The Green Howards ocupen una trinxera de comunicacions alemanya capturada durant l'ofensiva a Anzio, Itàlia, el 22 de maig de 1944.|esquerra|miniatura|La mort del pare de Pink durant la batalla d'Anzio (a la foto) constitueix el teló de fons de la història. El disc ens narra la vida de Pink, un futur músic que fracassarà estrepitosament, des del seu naixement fins a la seva absoluta decadència.
Pink és una estrella de rock deprimida. S'imagina una multitud de fans entrant en un dels seus concerts, i comença un flashback sobre la seva vida fins a aquest moment. En el flashback, es revela que el seu pare va ser assassinat a defensant el pont d'Anzio durant la Segona Guerra Mundial, de la mateixa manera morí el pare de Roger Waters («In the Flesh?», «When the Tigers Broke Free» (només a la pel·lícula)). La mare de Pink el cria sol («The Thin Ice»), i amb la mort del seu pare, Pink comença a construir un mur metafòric al seu voltant («Another Brick in the Wall, Part 1»). Quan es fa gran, Pink és tormentat a l'escola per professors tirànics i abusius («The Happiest Days of Our Lives»), i els records d'aquests traumes es converteixen en "maons a la paret" metafòrics («Another Brick in the Wall, Part 2»).