Volterra és una ciutat de Toscana a Itàlia, a la província de Pisa, amb uns 15.000 habitants. Està situada entre les valls de l'Era i del Cecina. Té jaciments de sal i indústria d'alabastre i és seu episcopal.
Il Duomo La catedral és del (és coneguda per Il Duomo i va ser reconstruïda inicialment cap a l'any 1120 sobre una església dedicada a Santa Maria, però la major part de la construcció i adorns són del i probablement obra de Nicola Pisano; l'altar és del . Va ser restaurada el 1580-1584, el 1842-1843, i el 1934-1936. Té unes 15 capelles, una trona, sagristia, oratori, i la tomba de Mario Maffei.
Monuments religiosos Altres monuments religiosos són l'església romànica de San Michele Arcangelo amb l'Oratorio di San Cristoforo (on es troba la "Madonna col Bambino" atribuït al pintor Vincenzo Tamagni); el Palazzo dei Priori del , avui pinacoteca i seu del consell i la junta de Volterra; el baptisteri de San Giovanni del , i la torre Campanaria (el campanar) aixecat el 1493.
La resta de les esglésies a esmentar són: San Francesco (amb tombes de la família Guidi entre ells monsenyor Jacopo Guidi, de 1588 i l'almirall Camillo di Jacopo Guidi, del 1719) i que té a l'interior la capella della croce di Giorno, construïda pels Tedecinghi el 1315; San Giusto, construïda el 1627, obra de l'arquitecte florentí Giovanni Coccapani, i continuada pel volterrà Lodovico Incontri, consagrada el 1775, que inclou Lo Gnomone, un rellotge solar fet pel volterrà Giovanni Inghirami el 1801; San Girolamo, disseny de Michelozzo sobre el convent franciscà, el 1445; San Lino, feta edificar pel beat Raffaello Maffei en el suposat lloc de la casa del papa Lli I, amb la tomba del mateix Raffaello Maffei construïda per Silvio Cosini de Fiesole el 1522; Sant'Alessandro, consagrada suposadament pel papa Calixte II el 1120; i l'abadia Camaldolese amb església annexa, construïda el 1030 i que conserva els cossos dels Sants Just i Climent.
Muralles i Mastio Les muralles actuals són les medievals que van substituir al les antigues muralles etrusques. És important la fortalesa dels Mèdici (il Mastio), amb les parts de la Rocca Antica i la Rocca Nuova.
Museus, arxius, biblioteques Els museus principals són el Guarnacci (antiguitats etrusques), la Civica Pinacoteca (al Palau Minucci Solaini), el Museu Diocesà d'art Sacre (preparat per Corrado Ricci i obert el 20 de desembre de 1932) i l'ecomuseu de l'Alabastre. La ciutat té un arxiu històric comunal i una biblioteca.
Fonts i portes Entre els monuments cal destacar dues fonts: la Fonte di Docciola, prop de la porta del mateix nom, construïda l'any 1254 pel mestre Stefano; i la font de San Felice, d'estil similar, edificada el 1319. Destaquen també les portes: Porta all'Arco (etrusca), Porta a Selci o di Sole ( substituint a una anterior), Porta Marcoli () que portava al monestir de S. Andrea (avui seminari), Porta di Docciola (), Porta Fiorentina antigament de San Agnolo, Porta San Francesco, Porta San Felice i Porta Diana.
Altres monuments Altres monuments de la ciutat són: la casa torre Buonparenti amb un arc al carrer Ricciarelli que l'uneix a la fortalesa dell' Angelario; la casa torre Toscano, a la unió dels carrers Matteotti i Pazzetta San Michele (construïda el 1250 per Giovani Toscani, tresorer de Renzo de Sardenya), la casa torre Baldinotti a la via Turazza, i una sèrie de palaus renaixentistes: Palazzo Inghirami construït per l'almirall Jacopo Inghirami al sota disseny de Gherardo Silvani; Palazzo Maffei, construït per Monsenyor Mario Maffei bisbe de Cavallion el 1527 (al el van comprar els Guarnacci, i va ser la primera seu del museu i biblioteca local), Palazzo Beltrami, Palazzo Lisci, (avui Palazzo Marchi) que era antigament un hospital anomenat de Santa Maria de Via Nuova, construït entre el i el XVIII. Palazzo Incontri (avui Viti) construït cap al 1500 pel noble local i ministre del gran ducat, Attilio Incontri, sota disseny de Bartolomeo Ammannati, que l'any 1819 va ser en part destinat a teatre dissenyat per l'arquitecte Luigi Campani, que va rebre el nom del poeta local Aulo Persio Flacco, i es va vendre l'any 1850 a Benedetto Giuseppe Viti, viatger i comerciant d'alabastre, i restaurat radicalment el 1861 per la visita del rei Vittorio Emanuele II, i en el qual es va filmar la pel·lícula "Vaghe stelle dell'Orsa" de Luchino Visconti (1964) premiat al festival de Venècia amb el Lleó d'Or; i el Palazzo Minucci (avui Solaini) atribuït a Antonio da San Gallo il Vecchio on hi ha la pinacoteca cívica.
Història miniatura|Teatre romà de Volterra Volterra (en grec antic Οὐολατέρραι) va ser l'etrusca Velathri i la romana Volaterrae. Com a ciutat etrusca va ser una de les principals (una de les dotze ciutats de la Lliga Etrusca) i estava emmurallada des del . Segons Estrabó estava situada dalt d'un turo, i per accedir-hi s'havien de pujar, per qualsevol de les seves bandes, quinze estadis de forta pendent. El cim era una planúria de considerable extensió, rodejada de precipicis i que encerclaven les muralles de la ciutat.Estrabó. Geografia, V, 223
La seva primera notícia la dona Dionís d'Halicarnàs, quan diu que va ser una de les cinc ciutats etrusques que van donar suport als llatins contra el rei Tarquini Prisc de Roma,Dionís d'Halicarnàs. Ῥωμαϊκὴ Ἀρχαιολογία (Rhōmaikē archaiologia), III, 51 però després desapareix de les cròniques fins al 298 aC quan el cònsol romà Luci Corneli Escipió Barbat es va enfrontar prop de la ciutat amb les forces combinades dels etruscs, entre les quals sembla segur que hi havia els de Volterra.Titus Livi. Ab Urbe Condita, X, 12 Després de la batalla del llac Vadimonis l'any 283 aC, Volterra va passar aviat a Roma. No se sap exactament quan va ser sotmesa, però no seria més enllà del 260 aC. A la Segona Guerra Púnica era una ciutat aliada de Roma i va proveir de subministraments a la flota de Publi Corneli Escipió Africà Major l'any 205 aC.Titus Livi. Ab Urbe Condita, XXVIII, 45
Els habitants van rebre la ciutadania romana juntament amb altres ciutats etrusques, en virtut de la llei Julia de civitate italis de l'any 90 aC. Durant les guerres civils entre Mari i Sul·la, va fer costat a Gai Mari i va ser el darrer punt fort dels populars a Etrúria i a Itàlia. Sul·la la va assetjar quan ja tot Itàlia havia estat sotmesa i la va ocupar després de dos anys de bloqueig des de l'any 81 aC al 79 aC.Estrabó. Geografia, V, 223 Sul·la va confiscar el seu territori, però mai no es va arribar a fer el repartiment de les terres. Durant el consolat de Ciceró es va intentar un nou repartiment del seu ager però Ciceró ho va poder impedir, i probablement Juli Cèsar va confirmar als habitants la possessió de les terres i drets municipals.Ciceró. Epistulae ad familiares, XIII, 4 Sota el Segon Triumvirat va rebre una colònia romana però no va tenir aquest títol i Plini el Vell diu que era un municipi d'Etrúria.Plini el Vell. Naturalis Historia, III, 5
No s'esmenta durant l'Imperi però va continuar existint i torna a aparèixer, després de la caiguda de l'Imperi d'Occident, com un lloc d'importància durant les guerres dels gots amb Narses, el general de l'Imperi Romà d'Orient. A l'alta edat mitjana era la seu d'un bisbe.
Una part de les seves muralles encara es conserven en parts de la muralla medieval, així com dues portes, la principal de les quals és la Porta all'Arco (etrusca), i l'altra és la Porta di Diana o Portone. Les úniques restes són una part de les termes (Termes Guarnacciane), tombes etrusques del , necròpolis etrusques principalment al nord de la ciutat, entre elles les tombes de la família Cecina (en llatí Caecina), restes de l'acròpoli i el teatre romà, dit avui teatre de Vallebuona. El seu territori era extens i anava fins a la costa (amb la vila de Vada Volterrana que li feia de port o lloc d'embarcament, després anomenada Torre di Vada.
Després de pertànyer als hèruls, gots i llombards (amb els quals era la seu d'un gastald dins els dominis reials), el 774 va passar als francs que hi van instaurar la seu d'un comtat. A finals del els hongaresos la van devastar. Matilde de Canossa va deixar aquestes terres a l'església el 1015, i la senyoria va passar al bisbe.
A la primera meitat del es va constituir en comuna independent però va haver de lluitar contra el bisbe durant temps. El moment culminant va ser la lluita contra els tres bisbes de la poderosa família dels Pannocchieschi, amb Galgano dei Pannocchieschi (bisbe el 1150), Ildebrando Pannocchieschi (bisbe 1184) i Pagano Pannocchieschi (bisbe el 1212). El primer, governador per compte de l'emperador Frederic Barba-roja, va morir víctima d'un complot i el va succeir Ugo deu Saladini, amb el que la pau va retornar temporalment fins a la seva mort el 1184; Ildebrando ja no va poder conservar tot el poder i el 1193 la comuna va elegir el primer podestà. A la mort d'Ildebrando el 1212 el va succeir el seu nebot Pagano que va escapar miraculosament a un atemptat el 1219; es va crear una milícia i van sorgir partits polítics i sindicats (corporacions); el 1239 va morir Pagano i el va succeir Ranieri degli Ubertini que va voler restaurar el domini del bisbe-comte cosa que el va enfrontar amb Florència, que l'any 1254 va atacar Volterra; això va permetre unir la comuna i el bisbe i el 1258 Raineri va ser elegit podestà i capità del poble i es va establir una constitució basada en la florentina.
La comuna va haver de fer una política conciliadora amb els veïns més importants: la República de Pisa, Siena i sobretot la República de Florència. En aquesta època es va construir la nova muralla que va substituir la vella muralla etrusca del , obra que es va acabar en els primers anys del ; en aquest segle es va construir el Palazzo del Popolo, després dei Priore i els treballs de conjunt de la Piazza dei Priori, la "platea communis" o Prato on es van construir la torre de Porcelino (que era la seu del podestà de Volterra). El Palazzo dei Priore es va iniciar el 1208 i va ser obra del mestre Riccardo, i es va acabar el 1257 quan era podestà Bonaccorso Adimari. També es van construir el Duomo i il Battistero de San Giovanni que van formar l'altre nucli principal de la ciutat; la catedral es va engrandir i decorar, treball encarregat a Nicola Pisano el 1254.
La senyoria es va iniciar al començament del . El 1319 va ser nomenat bisbe i podestà Raineri Belforti, que va establir mesures per fer més popular la comuna i en va excloure del govern als patricis, als gibel·lins (Florència era güelfa), als militars i al clero. L'any 1321 Ranuccio Allegretti, rival dels Belforti, va succeir Rainieri, fins que el 1340 la població revoltada sota la direcció d'Ottaviano Belforti el va derrocar i van saquejar i confiscar la seva casa. Ottaviano es va proclamar senyor de la ciutat (gonfaloniere della giustizia) i després va rebre altres càrrecs que li van permetre consolidar el seu poder. El govern dels Belforti va durar fins al 1361 quan es va descobrir que el senyor Bocchino Belforti (fill i successor d'Ottaviano) havia negociat la venda de la ciutat a Pisa i va ser derrocat amb ajuda florentina i després executat a la plaça publica prop de la porta de l'Arc. Els florentins una vegada van ser a la ciutat van imposar condicions al nou govern obligant a l'elecció del capità del poble i el castellà, i tot i que Volterra va conservar una independència nominal era dependent de Florència i aliada contra Siena.