La Gran Guerra del Nord fou una llarga sèrie de conflictes al nord i l'est d'Europa, durant el període 1700 - 1721, en la qual va estar en joc la supremacia al Mar Bàltic. Es va originar per la rivalitat entre Suècia, dominadora del nord d'Europa, i els seus veïns Rússia, el Regne de Dinamarca i Noruega i la República de les Dues Nacions; aquests tres estats, juntament amb l'Electorat de Saxònia, formaren una coalició antisueca el 1700. La guerra podria haver-se desenvolupat dins la Guerra de Successió Espanyola el 1707, però els suecs rebutjaren les invitacions de França per involucrar-se en un conflicte aliè. Les aliances canviaren en decurs de la guerra. La coalició aliada va ser trencada per les importants victòries sueques, però es va restablir el 1709, després del fracàs d'una invasió sueca a Rússia. Hannover i Prússia es van sumar als aliats el 1715. Suècia, per la seva part, no va aconseguir establir una aliança militar sòlida amb cap altra potència, i les victòries aliades predominaren en la segona meitat del conflicte. La guerra va acabar el 1721 amb el Tractat de Nystad, amb la derrota sueca i l'alçament de Rússia com a potència de primer ordre. miniatura|esquerra|Suècia (groc) i Dinamarca-Noruega (vermell). En verd els territoris recuperats per Dinamarca-Noruega amb el Tractat de Copenhaguen (1660).
Antecedents
L'origen de la guerra fou el xoc d'interessos territorials entre Suècia i els seus veïns Dinamarca-Noruega, Rússia i Polònia, que va desencadenar una aliança entre aquests tres estats contra el poder suec. Suècia, entre 1560 i 1658 havia forjat un imperi al Bàltic, a través de la conquesta de territoris veïns, i s'havia convertit en una potència mundial amb el predomini al nord d'Europa. Els seus rivals, restaren a l'espera d'una oportunitat per recuperar els territoris perduts i ampliar la seva influència regional.
miniatura|Carles XII de Suècia miniatura|esquerra|120px|Pere I de Rússia
Expansionisme suec miniatura|120px|esquerra|Frederic IV de Dinamarca miniatura|120px|August II de Polònia Suècia havia seguit una agressiva política exterior, des de la consolidació de la seva independència al , enfrontant-se a la rivalitat danesa i polonesa. Aquestes dues nacions havien estat derrotades per l'exèrcit suec, perillant la seva pròpia independència.
Després d'una intervenció armada a Rússia, Suècia obté els territoris russos que donaven sortida al mar, en el Tractat de Stolbovo de 1617. Després de la Pau de Westfàlia el 1648, i de la conclusió de la Guerra dels Trenta Anys, Suècia aconseguí territoris al nord del Sacre Imperi Romanogermànic, que incloïen l'occident de Pomerània, conegut com la Pomerània Sueca, així com els bisbats secularitzats de Bremen i de Verden, i la ciutat de Wismar. Així mateix, en aquest període obtingué de Polònia Livònia, i amb el Tractat de Roskilde signat amb Dinamarca i Noruega, incorporà territoris d'ambdós estats.
Durant el regnat de Carles XI, les dificultats econòmiques provocaren que els país es mantingués neutral en la majoria de conflictes europeus. El monarca va iniciar una sèrie de reformes administratives i militars, conscient de l'amenaça que suposaven els seus veïns. A la seva mort el 1697, el seu fill Carles XII de Suècia va heretar un país enfortit, amb un exèrcit, encara que relativament petit, d'una qualitat excel·lent. Degut a la minoria d'edat del nou rei – només tenia 14 anys – es va establir un govern de regència fins al 1700, que va continuar la política de neutralitat del seu antecessor.
Rússia A la darreria del , Rússia era un país pobre i amb un evident retard respecte a la resta d'Europa. El govern de Pere el Gran a partir de 1696 va impulsar grans canvis pel país. El tsar va introduir una sèrie de reformes en els més diversos àmbits: cultura, política, societat, economia, i l'exèrcit, que tenien com a objectiu modernitzar el país, seguint els patrons de l'Europa Occidental. Per fomentar l'intercanvi comercial amb Occident i crear una força naval poderosa, Pere el Gran es va enfrontar a l'Imperi Otomà, que en aquella època dominava el mar Negre. Va intentar forjar una aliança amb les potències europees per combatre els turcs, però no ho aconseguí, i decidí centrar els seus esforços en el Bàltic. Fruit d'aquesta política es va establir una aliança amb Dinamarca contra Suècia.
Dinamarca i Noruega Dinamarca i Noruega es trobaven unides sota una monarquia comuna des de 1523. Dinamarca conservava una destacada importància naval, però la seva posició al Nord s'havia reduït en favor de Suècia, després de cruentes guerres, i especialment a causa del Tractat de Roskilde. Aquest tractat estipulava pèrdues territorials al centre de Noruega, i l'exclusió danesa del sud d'Escandinàvia. En les darreres guerres contra Suècia, Dinamarca i Noruega recuperaren Bornholm i la província de Trondheim, però Escània, Halland, Blekingel i Bohuslän restaren en mans sueques. El ducat de Holstein-Gottorp, vassall del rei danès es va declarar independent, el 1658, amb el suport suec. El govern danès va intentar unir esforços amb Pere I el Gran, durant el viatge que aquest realitzà per l'Europa Occidental el 1697.
Polònia Durant la segona meitat del , la República de les Dues Nacions, amb el seu centre de gravetat polític a Polònia, es mantenia com un dels majors Estats d'Europa. Això no obstant, el país passava per una etapa de marcada decadència, caracteritzada per la destrucció, després de ser escenari de diverses guerres que havien causat un descens demogràfic significatiu. En aquest declivi polític destacava la influència del Sejm, que fomentava l'endarreriment legislatiu degut a la falta de consens. El 1697 fou escollit rei de Polònia August II, elector de Saxònia. La política del nou monarca es va encaminar a combatre l'oposició i a tractar d'impulsar l'absolutisme. Va considerar recuperar l'antic poder de Polònia a l'Europa Oriental, a través de la conquesta, i per això va concebre la idea d'una guerra contra l'Imperi Otomà. La situació a Europa va fer impossible una acció militar contra els otomans i, per tant, s'enfrontà a Suècia, país que li havia arrabassat Livònia a Polònia a la dècada de 1620.
Aliança L'aliança entre Dinamarca, Rússia i Polònia-Saxònia es va crear amb un gran secretisme la tardor de 1699. El 12 de febrer del 1700, tropes saxones atacaren la ciutat sueca de Riga i les fortificacions properes a Livònia. El 20 de març del mateix any, Frederic IV de Dinamarca intervingué militarment contra Holstein-Gottorp, la qual cosa donà inici a la guerra.
Guerra Sueco-danesa (1700) miniatura|Mapa de la Gran Guerra del Nord, de 1700 a 1709. miniatura|esquerra|Setge de Copenhaguen de 1700. miniatura|esquerra|Carles XII desembarca a Sjælland.
Frederic IV de Dinamarca va enviar una força de 20.000 homes contra Holstein-Gottorp, que va trobar una dèbil resistència per part de les tropes ducals i dels seus aliats suecs, consistents únicament en 5.000 defensors sota el comandament de Johan Gabriel Banér. Com a conseqüència, el ducat fou pràcticament conquerit i les seves fortificacions enderrocades. Els defensors, perseguits pels saxons, es van retirar a la fortalesa de Tönning, a Slesvig, plaça que fou assetjada pels danesos el 21 d'abril.
En defensa de Holstein-Gottorp es mobilitzaren tropes destacades a les possessions sueques a Alemanya, així com l'exèrcit del Principat de Luneburg, un dels estats garants de la sobirania de Holstein-Gottorp. Els reforços aplegaren 18.000 homes, que es dirigiren cap a Tönning. L'exèrcit danès va retirar el setge per enfrontar-se als reforços. Ambdós exèrcits acamparen a prop, sense presentar batalla.
Carles XII de Suècia, assabentat de les operacions daneses i saxones a la seva zona d'influència, va mobilitzar l'armada i l'exèrcit. El monarca suec va escollir enfrontar-se primer a Dinamarca, per després encarar-se a Saxònia. Al juny, va partir del port de Karlskrona amb una flota de 38 naus, mentre les tropes sueques es desplegaven a Escània, i a la frontera amb Noruega, preveient un possible atac d'aquest país.
La flota danesa va bloquejar l'entrada a l'Oresund, forçant els suecs a desplaçar-se cap a l'est, a aigües poc profundes, on van encallar tres naus. A la flota sueca s'hi va unir una flota angloholandesa prop de l'illa de Ven. Tant Anglaterra com els Països Baixos eren garants de la independència de Holstein-Gottorp. Situats davant de les costes daneses, les naus aliades bombardejaren les tropes enemigues, que es retiraren a Copenhaguen
En lloc de socórrer directament a Holstein-Gottorp, el comandament suec va decidir desembarcar tropes a l'illa de Sjælland, en Humlebæk, al sud d'Helsingør.
El 25 de juliol va començar el desembarcament, trobant molt poca resistència, a causa del fet que l'exèrcit danès va preferir esperar a l'enemic a Copenhaguen. A principis d'agost, Carles XII va empendre la marxa cap a Copenhaguen amb 10.000 homes
Abans que es produís un eventual assalt a la ciutat, Frederic IV de Dinamarca, va oferir negociacions a Holstein-Gottorp i a Luneburg. El 8 d'agost de 1700 es va firmar el Tractat de Traventhal, en el qual Dinamarca reconeixia la independència del ducat. Així, es retiraren de la guerra Anglaterra, els Països Baixos i Lunenburg. Amb la sortida d'aquests països, Carles XII va veure frustrats els seus plans de destruir l'armada danesa, en aquell moment bastant superior a la sueca. D'igual forma, el seu exèrcit es va embarcar de retorn a Suècia, a través de l'Oresund, i Dinamarca va poder evitar una derrota completa.
Guerra en les Províncies Bàltiques (1700-1701)
miniatura|esquerra|Els russos deposen les armes i estendards davant Carles XII de Suècia, després de la batalla de Narva. Pintura de Gustaf Cederström, 1910. L'atac d'August II a les possessions sueques a Livònia, el febrer de 1700, va obrir el front oriental de la guerra. El sobirà saxó tenia com a primer objectiu conquerir Riga, la segona ciutat més poblada de l'Imperi Suec. Com que no disposava de l'aprovació del parlament polonès per entrar en guerra, August va utilitzar les seves tropes saxones.
Mentre Carles XII s'encarregava de la guerra contra Dinamarca, el front oriental suec va quedar a càrrec de Georg Johan Maijdel, que va sortir de Finlàndia el maig de 1700 amb un exèrcit de 3.500 soldats en auxili de Riga, que es va veure reforçat amb 3.000 homes sota el comandament d'Otto Vellingk. La mobilització de les tropes sueques, va provocar que August es retirés a territori polonès, creuant el riu Daugava. L'exèrcit suec no va perseguir les tropes saxones, que van poder retornar a Polònia sense contratemps, podent-se reorganitzar i rebre reforços, agrupant 18.000 homes. August II, va atacar novament Livònia, comptant amb una important superioritat numèrica, que va obligar els suecs a retirar-se.
El final de la guerra amb Dinamarca va permetre a Carles XII desplaçar-se al front oriental amb les seves tropes. L'arribada del monarca suec va provocar que August II es veiés forçat a replegar-se cap al sud. Als darreres dies de setembre, Rússia va declarar la guerra a Suècia, i Carles XII va optar per mantenir-se a la defensiva esperant un eventual atac del tsar.
L'objectiu principal del tsar Pere I era la reconquesta d'Íngria, una regió cedida als suecs el 1617. El 17 de novembre, l'exèrcit rus va ser aturat pels suecs a Pühhajoggi, a 38 quilòmetres de la ciutat de Narva. Pere I va optar per acampar a la rodalia de la ciutat, mentre Carles XII va avançar al seu encontre. El 19 de novembre les forces sueques es trobaven a una milla de Narva, Pere I va abandonar el campament, deixant el comandament en mans del duc Charles Eugène de Croÿ.