La gramàtica polonesa descriu la morfologia i de la sintaxi de la llengua polonesa. El polonès comparteix molts trets amb la majoria de llengües eslaves, és a dir, declinacions (set casos: nominatiu, genitiu, datiu, acusatiu, locatiu, instrumental i vocatiu) i aspectes verbals, ço és, perfectiu i imperfectiu.
L'alfabet. Vocals i consonants. Pronunciació L'alfabet L'alfabet polonès consta de 32 lletres, que són les següents: Grafia IPA Grafia IPA a [a] m [m] ą [~ɔ] n [n] b [b] ń [ɲ] c [ts] o [ɔ] ć [tɕ] ó [u] d [d] p [p] e [ɛ] r [r] ę [~ɛ] s [s] f [f] ś [ɕ] g [g] t [t] h [x] u [u] i [i] w [v] j [j] y [ɨ] k [k] z [z] l [l] ź [ʑ] ł [w] ż [ʒ]
A més a més, hi ha 7 dígrafs, que són els següents: Grafia IPA ch [x] cz [tʃ] dz [dz] dź [dʑ] dż [dʒ] rz [ʒ] sz [ʃ]
Els diccionaris polonesos inclouen tant les grafies simples com les dobles en ordre alfabètic. A molts diccionaris els dígrafs no tenen una entrada pròpia, sinó que apareixen ubicats com a grafies dobles en el lloc alfabètic que els correspongui en la seqüència dins de la lletra simple inicial. L'ordre alfabètic és el següent: a ą b c ch cz ć d dz dź dż e ę f g h i j k l ł m n ń o ó p r rz s sz ś t u w y z ź ż
Les grafies Les grafies poloneses en majúscules i minúscules són les següents: A a Ą ą B b C c Ć ć D d E e Ę ę F f G g H h I i J j K k L l Ł ł M m N n Ń ń O o Ó ó P p R r S s Ś ś T t U u W w Y y Z z Ź ź Ż ż
L'ús de les grafies q, v i x és molt poc freqüent, s'empren només en l'ús de paraules estrangeres.
Vocals i consonants Els sons que emet l'aparell fonador es classifiquen en vocals i consonants a partir d'una sèrie de criteris que prenen en consideració diversos aspectes del fenomen d'emissió. Les vocals, des d'un criteri mecànicoacústic, són sons emesos només per la vibració de les cordes vocals sense que concorreixi en llur producció cap constricció entre la laringe i les obertures oral i nasal. En canvi, en l'emissió de les consonants els elements articulatoris interposen algun obstacle en llur producció.
Classificació de les vocals El repetorti vocàlic polonès és el següent: a - ą - e - ę - i - y - o - u (ó) L'articulació dels fonemes vocàlics es produeix a conseqüència de la modificació que exerceixen els diversos ressonadors amb llur acció filtrant. En aquest procés intervenen diversos òrgans com la llengua (que afecta amb les diverses posicions que adopta, tant en l'eix vertical com en l'horitzontal), la mandíbula inferior, els llavis i el paladar tou. Les vocals poloneses es classifiquen segons cinc criteris: I: la posició del vel del paladar pot donar lloc a vocals orals i vocals nasals. En la producció de les vocals orals (a, e, i, y, o, u) el vel s'eleva i obtura la nasofaringe bo i impedint que l'aire hi passi per la cavitat nasal. En canvi, en la producció de vocals nasals (ą, ę) el vel descendeix i allibera el flux de l'aire a través de la nasofaringe, i es produeix una ressonància nasal. II: segons quina sigui la part de la llengua (predors, dors o postdors) afectada pel moviment vertical, ço és, segons la posició de la llengua en l'eix horitzontal, una vocal pot ser: Anterior (timbre agut): e, i, y Central (timbre neutre): a Posterior (timbre greu): o, u III: segons sigui la posició de la llengua en l'eix vertical, és a dir, segons el moviment vertical de la llengua cap al paladar, una vocal pot ser: Alta (obertura mínima): i, y, u Mitjana (obertura mitjana): e, o Baixa (obertura màxima): a IV: en la producció de fonemes vocàlics pot intervenir també la labialització, ço és, la participació activa dels llavis. Les vocals labialitzades són aquelles que requereixen en llur emissió que els llavis estiguin rodons, per això també s'anomenen vocals arrodonides. En polonès són o i u. V: quan en l'articulació dels fonemes es produeix vibració de les cordes vocals, aquests es denominen sonors. Totes les vocals són sonores.
Classificació de les vocals Anterior Central Posterior Alta i y u Mitjana e / ę o / ą Baixa a
Classificació de les consonants El repertori consonàntic polonès és el següent: b - c - ć - cz - d - dz - dź - dż - f - g - h (ch) - j - k l - ł - m - n - ń - p - r - s - ś - sz - t - w - z - ź - ż (rz) Les consonants poloneses es classifiquen segons cinc criteris: I. L'oralitat o nasalitat Quan en l'articulació dels fonemes l'aire passa per les fosses nasals, els fonemes es denominen nasals (m, n, ń). Si, en canvi, l'aire surt per la boca, els fonemes s'anomenen orals (tota la resta). La diferència fonamental en la distinció d'aquest tipus de fonemes rau en el tipus de resonador utilitzat per damunt la laringe, bé sigui la cavitat nasal, bé l'oral, respectivament.
II. La sonoritat Quan en l'articulació dels fonemes es produeix vibració de la glotis, s'anomenen sonors. Contràriament, quan l'articulació dels fonemes no comporta la vibració de les cordes vocals es defineixen com a fonemes sords. El repetori de consonants sonores de la llengua polonesa és el següent: b, d, g, w, z, ź, ż / rz, dz, dź, dż, m, n, r, l, ł, j. I el conjunt de consonants sordes existents en polonès el componen les següents: p, t, k, f, s, ś, sz, ch / h, c, ć, cz. En polonès hi ha fonemes consonàntics que, amb idèntic punt d'articulació, s'oposen únicament pel tret de sonoritat. Hi ha les següents parelles correlatives de consonants sonores i sordes: Sonores b d g w z ź ż/rz dz dź dż m n ń r l ł j Sordes p t k f s ś sz c ć cz Les consonants m, n, ń, r, l, ł, j són sonores, però manquen de correlatives sordes.
III. El punt d'articulació L'articulació és un procés pel qual la circulació del flux d'aire es veu alterat per algun tipus d'obstacle interposat per l'aparell fonador. Els òrgans articulatoris que hi intervenen en l'articulació són: els llavis, les dents, les diferents parts del paladar (alvèol, paladar dur, paladar tou o vel), la llengua i la glotis. Tots aquests òrgans articulen per oposició amb un altre òrgan. L'únic que no ho fa així és la glotis, que pot articular de mode independent. Segons el punt d'articulació, els fonemes consonàntics es classifiquen en: Bilabials o articulats per oposició dels llavis: p, b, m Labiodentals o articulats per oposició de les dents superiors amb el llavi inferior: f, w Linguodentals o articulats per oposició de la punta de la llengua amb les dents superiors: t, d, s, z, c, dz, n, ł Linguoalveolars o articulats per oposició de la punta de la llengua amb la zona alveolar: sz, ż/rz, cz, dż, r, l Linguopalatals o articulats per oposició de la llengua amb el paladar dur: ś, ź, ć, dź, ń, j Velars o articulats per oposició de la part posterior de la llengua amb el paladar tou: k, g, ch/h IV. El mode d'articulació D'altra banda, l'articulació pot realitzar-se de diferents modes, tot originant fonemes que poden ser obstruents (quan en l'articulació s'estreta o tanca la cavitat vocàlica) o sonants (quan en l'articulació el grau d'obstrucció és molt feble i s'apropen les vocals). Els fonemes consonàntics obstruents poden ser: Oclusius: si es produeix un tancament complet momentani en la sortida de l'aire: p, b, t, d, k, g Fricatius: si l'aire travessa un espai estret en la sortida: f, w, s, z, ś, ź, sz, ż, ch/h Africats: si es produeix una oclusió seguida de fricació: c, cz, ć, dz, dż, dź Els fonemes consonàntics sonants es classifiquen en: Líquids: si tenen alhora trets vocàlics (com la cavitat bucal amb àmplia dimensió longitudinal) i trets consonàntics (com tancament i obertura de la sortida de l'aire a través de la cavitat bucal, o tancament intermitent de la cavitat): r, l Nasals: si es produeixen amb el vel del paladar baixat i desenganxat de la paret faríngia, de mode que l'aire passa pel conducte rinofaringi: m, n, ń Lliscants: es tracta de fonemes caracteritzats per no ésser ni vocàlics ni consonàntics, per això també s'anomenen semiconsonants o semivocals: ł, j V. La palatalització Les consonants poloneses poden estar palatalizades o no. La palatalització és un fenomen particular d'assimilació que pateixen els fonemes en entrar en contacte amb un palatal. Una consonant està palatalitzada si el seu punt d'articulació s'apropa al paladar dur. A la llengua escrita se sap que una consonant està palatalitzada quan: Va seguida de i: latarnia (fanal), babcia (àvia) Duu el signe diacrític (´): koń (cavall), łódź (barca) Segons el criteri de l'existència o manca de palatalització, les consonants es classifiquen en tres grups: Dures: consonants que no estan palatalitzades: kot (gat), kawa (cafè), dom (casa). Són les següents: p, b, f, w, t, d, s, z, k, g, ch, m, n, ł, r Toves: consonants que sí que estan palatalitzades: pani (senyora), wieś (vila). Són les següents: pi, bi, fi, wi, ci, ć, dzi, dź, si, ś, zi, ź, ki, gi, chi, mi, ni, ń, li Funcionals o històricament toves: hi ha un tercer grup de consonants que, tot i ser dures, actuen en el sistema flexiu nominal com si fossin consonants toves, ço és, adopten les desinències casuals pròpies de les consonants toves. Són les següents: c, cz, dz, dż, l, sz, rz, ż
Classificació Dures p b f w t d s z k g ch m n ł r Toves pi bi fi wi ci/ć dzi/dź si/ś zi/ź ki gi chi/si mi ni/ń li Func. toves cz dz/dż sz ż c/cz ż/dz sz l rz
En el procés flexiu cal parar atenció al fenomen de la palatalització, atès que influeix decisivament en l'ús d'una desinència o una altra.
Fonemes, al·lòfons i grafies El repertori de fonemes vocàlics i consonàntics del polonès, així com llurs corresponents al·lòfons i grafies, queda constituït així:
! Fonemes !! Alòfons !! Grafies !! Fonemes !! Alòfons !! Grafies|- | /a/ || [a] || a || /w/ || [w] || ł |- | /b/ || [b/bˈ] || b/bi || /m/ || [m/mˈ] || m/mi |- | /ts/ || [ts] || c || /n/ || [n] || n |- | /x/ || [x/xˈ] || ch (h)/chi (hi) || /ɲ/ || [ɲ] || ń/ni |- | /tʃ/ || [tʃ] || cz || /ɔ/ || [ɔˈ/~ɔ] || o/ą |- | /tɕ/ || [tɕ] || ć/ci || /p/ || [p/pˈ] || p/pi |- | /d/ || [d] || d || /r/ || [r] || r |- | /dz/ || [dz] || dz || /s/ || [s] || s |- | /dʑ/ || [dʑ] || dź/dzi || /ʃ/ || [ʃ] || sz |- | /dʒ/ || [dʒ] || dż || /ɕ/ || [ɕ] || ś/si |- | /ɛ/ || [ɛ/~ɛ] || e/ę || /t/ || [t] || t |- | /f/ || [f/fˈ] || f/fi || /u/ || [u] || u/ó |- | /g/ || [g/gˈ] || g/gi || /v/ || [v/vˈ] || w/wi |- | /i/ || [i/ɨ] || i/y || /z/ || [z] || z |- | /j/ || [j] || j || /ʑ/ || [ʑ] || ź/zi |- | /k/ || [k/kˈ] || k/ki || /ʒ/ || [ʒ] || ż/rz |- | /l/ || [l/lˈ] || l/li || || ||
L'accent En polonès les paraules tenen accent d'intensitat (la força espiratòria amb què es pronuncia un so en relació amb aquells que hi són propers), això no obstant, aquesta intensitat no es representa ortogràficament. Com a norma, totes les paraules polisíl·labes són planes, és a dir, que la intensitat cau sempre en la penúltima síl·laba. No hi ha accentuació aguda i els casos d'esdrúixoles són molt concrets: Les formes verbals de la primera i segona persona del plural del temps pretèrit: pisaliśmy (escrivíem), szukaliście (cercàveu), oglądaliśmy (contemplàvem), czytaliście (llegíeu). Totes les formes verbals personals del singular la de tercera persona del plural del mode condicional: czytaliby (llegirien), pisałbym (escriuria). Els següents numerals: czterysta (400), siedemset (700), osiemset (800) i dziewięćset (900). Determinades paraules d'origen estranger, particularment d'origen grec i llatí, acabades en -yka o -ika: botanika (botànica), fizyka (física), matematyka (matemàtiques), kronika (crònica), republika (república), opera (òpera).
L'accentuació sobreesdrúixola es dona en les formes verbals de primera i segona persona del plural del mode condicional: napisalibyśmy (escriuríem), chodziłybyście (caminaríeu), czytalibyście (llegiríeu). Als grups d'intensitat formats per dues o més paraules es poden produir dos fenòmens: