fou kan de Kokand tres vegades (1845-1858, 1862-1863 i 1865-1875). Era fill de Murad Beg Khan. A les seves monedes es dona el nom de Sàyyid Khudayar Khan o Sayyid Muhàmmad Khudayar.

Primer regnat Era el gendre de l'home fort del kanat, Mussulman Kuli, i va romandre sota estricta vigilància del seu sogre que li assignava pocs diners. Tenia només setze anys quan pujar al tron i era confiat de manera que no s'adonava dels abusos dels uzbeks kiptxaks.

Per protegir les seves caravanes i els kazakhs sotmesos als russos, aquests van enviar el 1846 al capità STxulz per inspeccionar la desembocadura del Sirdarià i establir allí un fort. El 1847 van fundar el fort de Raimsk que després va ser anomenat Àralsk. Els primers que van mostrar hostilitat foren els corasmis, però el 1850 els kokandis van atacar als kazakhs súbdits russos i es van emportar en una ràtzia uns 26.000 caps de bestiar i en una altra uns 30.000 caps. El 1851 se'n van emportar 75.000 després del qual el comandant del fort de Raimsk o Àralsk va passar a l'atac i va conquerir Koix Kurgan.

Els governadors de Marghilan, Ura Tepe i Khodjend van conspirar amb Nur Muhàmmad, que tenia l'autoritat a Taixkent, en contra de Mussulman Kul, que tenia el càrrec de mingbaixi i exercia de fet tot el poder; els conspiradors van oferir a Nur Muhàmmad el càrrec de mingbaixi i aquest va marxar per entrevistar-se amb Utenbi, el beg de Marghilan: Mussulman Kul va tenir notícies del complot i es va plantar entre ambdós, tallant les seves comunicacions; Nur Muhàmmad es va retirar a Taixkent mentre Utenbi va al·legar que anava a ajudar a Mussulman, però no fou cregut i fou deposat (1851).

El 1852 el conflicte entre Mussulman Kul i Nur Muhàmmad es va agreujar; aquest darrer havia pagat una important quantitat al tresor i no havia obtingut el corresponent rebut, i l'home que va fer el cobrament es va apropiar de part dels diners que va repartir entre els seus amics, i es va sospitar que una bona part fou pel mateix Nur Muhàmmad. Mussulman Kul va convocar consell i va demanar comptes al tresorer de les quantitats a pagar per Taixkent; els oficials implicats van perdre els nervis i van alçar les seves espases contra Kul, que en va sortir il·lès i va informar el kan. Mentre els defraudadors van fugir a Taixkent com també ho va fer el beg de Khodjend. Mussulman Kul, en nom del kan, va convidar Nur Muhàmmad a entregar als fugitius i anar en persona a Kokand, però va refusar fer-ho.

L'exèrcit de Kokand, de 40.000 homes, amb 8 canons, va marxar a assetjar Taixkent. La deserció del beg de Marghilan amb 600 homes i unes pluges torrencials van impedir l'èxit i el setge fou aixecat i el prestigi de Kul es va ressentir, augmentant els seus enemics. Sembla que el kan, en secret, donava suport a aquests enemics, ja que estava cansat de la vigilància del seu sogre. El juny de 1852 Kul va optar per marxar altre cop contra Taixkent, ara amb 30.000 homes, però aquesta campanya li havia de ser fatal; Taixkent estava preparada per la defensa i les fortaleses de la rodalia li donaven complet suport. Com que no era possible conquerir la ciutat per assalt, va enviar un destacament a Turquestan mentre ell mateix es dirigia a la fortalesa de Nizabek, a les fonts del riu Txirtxik, que abastia d'aigua a la ciutat, i va tallar el subministrament. Després es va dirigir al nord i va conquerir Tximkent. Mentre els assetjats de Taixkent van fer una sortida i van atacar a la guarnició que Kul havia deixat a Nizabek i van recuperar l'aigua. Kul va marxar a l'encontre de l'exèrcit enemic i el va atrapar; però llavors Khudayar Khan, que anava amb Kul, va fugir amb els seus homes cap a l'enemic, desconcertant a les forces de Kul que van fugir i molts foren morts, i un miler es van ofegar al Txirtxik. Kul es va refugiar al territori dels qara quirguisos, el poble de la seva mare i els seus partidaris van ser castigats durament.

Els conspiradors, que eren també quiptxaqs, van assolir ara el control i el kan va canviar un amo per un altre; els sarts tampoc no van quedar satisfets. Només dos mesos va tardar a esclatar una nova conspiració. Utenbi i altres caps propers a aquest foren assassinats i els seus llocs confiats a Sarts. Nur Muhàmmad fou substituït a Taixkent pel germanastre del kan, Muhàmmad Malla Beg i es van distribuir ordes per una matança general de quiptxaqs a tot el kanat des d'Ak Musjid (després Port Perovski) a les muntanyes separant Kokand de Kaixgar, i l'orde es va complir, sent morts arreu, als carrers, als mercats i a les estepes; es diu que van morir uns vint mil homes. Khudayar era quiptxaq per la seva mare i aquesta carnisseria mai fou oblidada ni perdonada. Safurbi, que havia estat el comandant en cap, fou bastonejat i se li van trencar braços i cames, i el cap fou posat sota pesos de plom fins que els ulls li van sortir de les orbites; el seu cost fou cobert de goma i sobre se li va tirar oli bullent i finalment fou tallat a trossos.

Durant el 1852 dos vapors fluvials construïts a Suècia, foren enviats al fort rus d'Àralsk per peces i una vegada allí foren muntats; durant l'estiu d'aquell any el coronel Blaramberg fou enviat a remuntar el riu per terra, amb objecte d'inspeccionar el territori fins a Ak Musjid i aconseguir la supressió d'aquesta fortalesa. Portava 400 o 500 homes i 2 artillers. Quan es van acostar a Ak Musjid els habitants van inundar les terres, però els russos van poder creuar en raigs i almàdies o per algun gual ja existent. Dos enviats, un col·lector de taxes i un mercader bukharià, van anar al campament per preguntar el motiu de l'expedició; Blaramberg va al·legar que els russos marxaven pel costat rus del riu on no estaven permesos fortins kokandians i així fou reconegut. Poc després els russos van reaparèixer a Ak Musjid demanant el desmantellament que fou refusat; el comandant rus va demanar una treva de quatre dies (que tenia per objecte rebre reforços), ja que no podien assaltar la fortalesa perquè no portaven escales; però la lluita va esclatar i els russos van llençar algunes granades que foren contestades per mosquets i pels canons; aquests foren silenciats i les portes de fustes damnades i la fortalesa exterior assaltada, però la ciutadella amb les seves muralles molt altes i de rajola, es va mostrar inexpugnable. Els russos van cremar tot el que van trobar a l'exterior i es va retirar, perdent 15 homes i amb 75 ferits. La retirada es va fer amb gran dificultat, però van poder destruir els forts de Kumuix Kurgan, Txin Kurgan i Koix Kurgan.

Al començament del 1853 Mussulman Kul fou capturat i portat a Kokand per ser castigar. Va ser lligat amb cadenes a una cadira en una plataforma de fusta amb una gorra al cap; se'l va tenir així tres dies durant els quals sis-cents quiptxaqs foren mort davant els seus ulls i finalment fou penjat. Ara era el torn de governar dels sarts dirigits per Kasim i Mirza Ahmad. Muhàmmad Malla Beg, barallat amb el seu germà, fou destituït del seu govern a Taixkent, fou derrotat i va haver de fugir a Bukharà i Mirza Ahmad va ocupar el seu lloc.

El 1853 una força russa important de 2.138 homes, 2.442 cavalls, 2.038 camells i 2.280 bous de càrrega amb 12 canons i pontons mòbils, van avançar des del fort d'Àralsk. Per preservar l'herba pels ramats els kazakhs havien rebut orde de no acampar a l'estiu entre la frontera i Fort Àralsk; l'expedició anava assistida al riu pel vapor Perovski. La ruta tenia aigua dolenta, calor i diversos obstacles, però els russos van arribar a Kara Uziak i d'allí a Ak Musjki el 2 de juliol de 1853. El fort havia estat reforçat i la muralla exterior havia estat demolida i la rasa ampliada sent ara d'uns 3 metres d'ample i de 18 metres de fons. Les muralles eren de 7 metres d'altura protegides per merlets i un ants i un ampit construït amb terra fonamentada amb argila; la guarnició era de 300 homes amb provisions per un mes, i disposava de 3 canons darrere de míssils que es podien tirar assaltants amb la mà. La fortalesa fou assetjada i va començar el seu bombardeig; es va enviar un missatge al comandant per testimoniar la determinació dels russos d'ocupar el fort; el comandant va demanar quinze dies de treva i si no continuaria resistint fins a acabar l'estoc de bales i bombes. El setge va durar tres setmanes. Llavors una expedició fou enviada a reconèixer el territori en direcció a Taixkent; els defensors del fort de Julek el van abandonar en acostar-se els russos i fou desmantellat i els edificis destruïts, tornant els russos a Ak Musjid amb 20 canons del tipus falconet i el dipòsit de pólvora. Una mina es va preparar a Ak Musjid mercès a la qual es va poder obrir bretxa; per dues vegades l'assalt fou rebutjat, però a la tercera va tenir èxit; el governador Muhammed Wali, amb 230 homes, van morir a la lluita; es van capturar dos estendards, dues llances de bandera, dos canons de coure, diversos falconets, seixanta-sis peces d'artilleria moltes trencades o fora d'ús, 150 sabres i dues cotes de malla. Una fortalesa russa fou construïda al naixement del Kazala, anomenat Fort Numero Un; un altre es va construir a KarmakTxi i fou anomenat Fort Numero Dos, i un altre a Kumix Kurgan anomenat Fort Numero Tres. Ak Musjid fou rebatejat Fort Perovski.

Els kokandis no van restar tranquils després de la derrota i a la tardor del 1853 van enviar set mil homes des de Taixkent, manats per Sabdan Khoja, en contra de Fort Perovski. Els russos van enviar contra aquesta força un destacament de 275 homes i dos peces de camps; els uzbeks van atacar immediatament i van assaltar la posició del destacament durant tot el dia, però sense èxit i patint moltes baixes; van acampar a la nit al voltant del campament rus i a l'albada havien marxat; 92 camells es van emportar als seus ferits, i darrere van quedar 193 morts. En iniciar-se l'hivern altre cop van atacar Fort Perovski (14 de desembre) amb uns 12.000 o 13.000 homes i 17 canons; els russos van fer una vigorosa sortida i van sorprendre el campament kokandi que van incendiar; va seguir una lluita terrible on la superioritat tecnològica dels russos, amb precises armes de foc, contra el vell armament dels uzbeks, quasi tots sabres i llances, va assegurar la victòria als europeus; dos mil uzbeks van quedar al camp i en canvi els russos només van tenir 18 morts i 49 ferits; quatre estendards, set banderes, i 17 canons i 130 bombes de pólvora foren capturats

La primavera del 1854 els kokandis van preparar una expedició més important; un fonedor de canons fou enviat a Turkestan i a fi i efecte que tingués materials, tots els metalls que es van trobar foren confiscats pel beg de Taixkent; un llarg cos d'homes es va aixecar amb rapidesa. A fi i efecte de resistir el comandant rus Perovski, que donava nom al fort Perovski, va reforçar la fortalesa, i va abandonar el Fort Numero Dos que no era prou fort per aguantar. L'avanç kokandi no obstant es va retardar per l'actitud desafiadora de Bukharà. No obstant es va incitar als kazakhs a fer ràtzies contínues i es va intentar pactar una política comuna amb el kanat de Khivà en contra de Rússia. Els desordes interns van impedir posteriorment actuar al kan contra els russos. Khudayar Khan va iniciar una lluita contra els kazakhs que vivien entre Tximkent i Avlie Ala, fins que finalment va arribar a un acord amb ells i va accedir a les seves peticions (1857).

En aquest temps Muhàmmad Malla Khan va poder tornar del seu exili i va fixar residència a Kokand on va formar un partit separat del dels quiptxaqs i que tenia el suport dels qara quirguisos i d'un notable uzbek anomenat Alim Kul. El 1858 aquestos es van revoltar amb el suport del qara kirguís i van proclamar a Muhàmmad Malla com a kan dirigint-se contra Kokand. La batalla decisiva es va lliurar a Samantxi i Khudayar fou derrotat havent de fugir cap a Bukharà. Muhàmmad Malla Khan va entrar a Kokand.

Segon regnat