Manipur (hindi मणिपुर) és un estat de la Unió Índia, amb una extensió de 22.327 km² i una població de 2.389.000 habitants. La capital és Imphal (217.000 h). El nom del país volia dir terra de les joies.
Divisió administrativa L'estat es divideix en nou districtes: Senapati Tamenglong Churachandpur Bishnupur Thoubal Imphal West Imphal East Ukhrul Chandel Orografia Hi ha dues zones orogràfiques importants: per una banda, la vall del riu Manipur que ocupa bona part del país, i la desembocadura al principal llac del país, Logtak; per l'altra, la zona alta dels turons Naga, a la frontera amb Myanmar a l'Oest del riu Surma o Barak.
Població Segons dades del cens lingüístic del 1990, les dades del qual no han variat gaire, el 60,4% de la població del territori són manipuris, el 5,6% thado i el 5,4% tangkhul, ètnies de parla tibeto-birmanesa.
Economia Es dediquen al conreu d'arròs, sucre, mostassa, fruïtes, verdues i tabac. Les poques indústries que hi ha al país són de manufactures de productes agraris, majoritàriament a la capital, Imphal.
Manipur és un dels estats més aïllats de l'Índia, només hi ha una carretera d'Imphal a Dimapur (Nagaland) que l'uneixi amb la resta de l'Estat. Un aeroport l'uneix amb Calcuta via Assam Govern Des del 1972 és un Estat de la Unió Índia, i per això compta amb un parlament propi de 61 diputats, una constitució i un president, però el govern de Delhi pot imposar i aplicar la president rule (govern directe des de Delhi) si ho creuen necessari. També envia alguns diputats a la Cambra hindu. Administrativament es divideix en nou districtes.
Història Els manipuris gaudeixen d'una crònica local, la Cheitharol Kumbaba, que dona cronologies històriques ininterrompudes des del 33 aC. Però tot i que hi ha evidències que ja fou poblat durant l'edat de Pedra, no se sap gaire abans del 500.
Estat de Meitei Al començament de l'època cristiana les poblacions de Manipur estaven distribuïdes en set estats embrionaris que es van agrupar formant una confederació de caràcter cultural i religiós anomenada Meitei (emparentada amb els Naga i Kuki), vers l'any 429.
Després d'una sèrie de guerres els habitants de la muntanya van assolir l'hegemonia sota la dinastia Ninghthouja, homogeneïtzant a la població.
Estat de Kangleipak El 1110 el rei Loiyumba va establir les bases de l'estat amb una mena de constitució escrita. L'estat de Kangleipak, como es va dir, es va mantenir pacíficament. El zenit del seu poder va arribar amb el rei Khagemba (1597-1652).
En el regnat de Pamheiba o Mayamba (1709-1748) missioners hindús van introduir la religió i la cultura hindús, i l'hinduisme fou declarat religió de l'estat. En aquesta època (1724) el nom de Kangleipak fou modificat i el país va passar a ser conegut per Manipur. El rei va adoptar el nom de Garibaniwaz o Gharib Nawaz. Va fer diversos atacs al regne d'Aba (Birmània) però no va aconseguir cap conquesta permanent i el 1738 hi va haver un primer enfrontament amb els birmans, que es va resoldre amb una aliança matrimonial. Però després hi va haver nous conflictes a partir de 1758 i el rei Chingthankhomba va signar un tractat d'amistat amb els britànics (14 de setembre de 1762) buscant el seu ajut contra els birmans, però el contingent britànic enviat a Manipur fou cridat al cap de poc i les copmunicacions amb l'estat van romandre de fet tancades per uns anys sota Chingthangkhomba (1759 - 1798) i els seus successors, fins al 1824.
Protectorat britànic Cachar, Assam i Manipur foren objecte de la invasió birmana en els primers anys del segle XIX. El 1819 Manipur fou finalment ocupat pels birmans que van sotmetre el país a una gran devastació. Però l'avanç birmà vers Assam, Arakan i Bengala va provocar la intervenció britànica amb aliança amb el rei Kanglei, Jai Singh, que estava exiliat a Cachhar. Una força de sipais i artilleria fou enviada a Cachar i reclutes manipuris foren formats sota la direcció d'oficials britànics; els birmans foren expulsats de Manipur i la vall de Kubo, sota el riu Ninghti, a l'est, annexionada a aquest estat. La pau fou signada el 1826 (Tractat de Yandaboo) i Manipur fou declarat estat independent. Gambhir Singh (Chinglen Nongdrenkhomba), el rei enderrocat pels birmans, fou reconegut rei (1825 - 1834).
Gambhir Singh va morir el 1834, però l'estat va romandre tranquil i pròsper. El seu fill Chandrakirti (Ningthempishak), de només un any, el va succeir (1834 - 1844) i el seu oncle Nar Singh o Nara Singh fou posat a la regència (1844-1850). Els britànics van decidir restaurar la vall de Kubo a Birmània i es va ajustar la nova frontera el 9 de gener de 1834; a canvi el raja va rebre un subsidi de 637 lliures. El 1835 es va nomenar un agent polític. El 1844 un intent contra la vida de Nar Singh va fallar; hi estava implicada la mare del raja, que va fugir amb el seu fill a Cachar; Nar Singh es va proclamar raja títol que va conservar fins a la seva mort el 1850 i llavors el va succeir el seu germà Debendra Singh que fou reconegut pel govern britànic. Però tres mesos després el jove Chandakirti (17 anys) va envair el país i l'impopular Debendra va fugir a Cachar; el febrer de 1851 Chandrakirti havia establert la seva autoritat i fou reconegut pels britànics. Posteriors intents de revolta d'alguns membres de la família reial van ser sempre aplanats i els seus caps o foren executats o empresonats a Manipur o en residència en territori britànic. Els darrers intents foren el 1886-1887.
El raja va donar lleial suport als britànics a la guerra naga de 1879; l'exèrcit proporcionat pel raja i dirigit per l'agent polític coronel Johnstone, va fer aixecar el setge de Kohima pels nagues. En agraïment fou nomenat cavaller de l'estrella de l'Índia. El 1881-1882 la frontera nord de la vall de Kubo fou redefinida i delimitada; els kukis foren establerts a territori de Manipur. Durant la guerra birmana de 1885-1886 una força manipuri dirigida per Johnstone, va triomfar en rescatar a alguns britànics i europeus al nord del país, però Johnstone fou ferit i substituït pel major Trotter; aquest fou atacat traïdorament a Tammu i també ferit, va morir a causa de les ferides al cap de dos mesos.
El 1886 va morir Chandrakirti Singh i el va succeir el seu fill Surachandra o Sur Chandra Singh (1886 - 1890) mentre alguns pretendents es van aixecar reclamant el tron. Un d'aquestos pretendents era Bora Chaoba Singh, full de Nara Singh (1844-1850), que fou derrotat; altres dos intents menors es van produir mesos després però foren derrotats fàcilment. Però el 1890 hi va haver un intent seriós de cop d'estat; dos germans del raja van atacar el palau i Surachandra va fugir buscant la protecció dels britànics; llavors va anunicar que volia abdicar i va marxar a Cachar. El seu germà Kulachandra es va proclamar raja encara que el poder efectiu sembla que estava en mans de l'altre germà Tikendrajit Singh, que era el senapati o comandant en cap de l'exèrcit.
Quan va arribar a territori britànic Surachandra va rebutjar la seva abdicació i va demanar ajut per recuperar el tron. Els britànics no obstant van decidir reconèixer a Kulachandra però expulsar al senapati al que consideraven com el verdader instigador del cop d'estat; el comissionat en cap Quinton fou enviat a Manipur el març de 1891 per fer efectives aquestes ordes; Quinton anava amb una escorta de 400 homes de dos batallons gurkhes a més de la mateixa guàrdia de l'agent polític (100 homes); el comissionat va ordenar celebrar un darbar o consell de govern i es va ordenar arrestar al senapati; però aquest no es va presentar; es va llançar orde de detenció (24 de març de 1891) i les tropes foren enviades a la seva residència però foren atacades pels manipuris i el tinent Brackenbury, un dels comandant de l'operació, va morir. Després d'un dia de lluita a la nit es va arribar a una treva i el senapati va invitar a Quinton a una entrevista. El comissionat i quatre oficials britànics van anar a la reunió però no es va arribar a cap acord; quan Quinton i els oficials retornaven se'ls va barrar el pas; Grinwood fou mort i el tinent Simpson malferit. Quinton i els altres dos oficials van quedar detinguts durant dues hores i finalment executats pel botxí. Llavors els britànics es van haver de retirar cap a Cachar. El superintendent de telègrafs, Melvill, que havia sortit de Imphal cap a Kohima abans de l'incident, fou perseguit pels manipuris i mort junt amb els europeus que l'acompanyaven. Quan les notícies es van saber a Kohima el subcomisionat va marxar a la frontera amb Manipur i va rebutjar als rebels. El tinent Grant va anar de Tammu amb 80 homes cap a 25 km de la capital de l'estat, però ja no podia seguir i fou cridat. Tres columnes britàniques van entrar a l'estat des de Birmània, Cachar i les muntanyes Naga i després de la victòria de Khongjom el dia 25 d'abril, van arribar davant el palau el 27 d'abril; el raja (jubraj) i el senapati havien fugit però foren després capturats i el senapati i alguns dels seus oficials foren executats. Kulachandra i altres foren deportats a les illes Andaman. La dinastia regnant fou deposada i un menor d'edat, Churachandra, de la branca col·lateral dels Ningthouja, fou posat al tron, i l'administració va quedar en mans de l'agent polític. Aprofitant els disturbis algunes tribus es van revoltar i almenys es van produir vuit atacs en el curs de 1891 amb 104 morts. El 1893 els kukis van cremar el poble naga de Swemi morint 99 homes i 187 dones i criatures. Fins al 1899 el territori fou governat sota total supervisió britànica; en aquest període es va abolir l'esclavatge i es construïren carreteres. El 1901 Manipur fou visitat per Lord Curzon com a virrei en el seu camí entre Cachar i Birmània. El 1907 el maharajà va arribar a la majoria d'edat i el govern del territori fou assolit personalment junt amb el durbar (consell de govern), el vicepresident del qual era un funcionari indi.
El 1917 es revoltaren els kukis, i des d'aleshores el territori fou dividit en tres subdivisions, totes elles dependents d'Assam. El primer moviment nacionalista va començar els anys trenta dirigit per Shri H. Irabot Singh, i el 1934 es va fundar el partit anomenat Nikhil Manipuri Mahasabha dirigit pel maharajah Churachandra Singh al qual va morir el setembre de 1941 i el va succeir el seu fill Bhodhachandra.
A la segona guerra mundial els japonesos van bombardejar la capital Imphal (10 de maig de 1942) i algunes zones orientals del país van veure la presència de soldats japonesos.
Independència Així es va mantenir fins a l'agost de 1947 quan els britànics van anunciar la retirada. Els estats sota protectorat quedaven automàticament independents amb l'opció pels seus caps d'estat de poder integrar-se a l'Índia o al Pakistan.
Manipur va escollir restar independent i el 14 d'agost de 1947 la bandera de Manipur, de set colors, coneguda com la Pakhangba, fous hissada en lloc de la bandera britànica. Es va promulgar una constitució (Manipur State constitution act 1947).
Alguns manipurís favorables a l'Índia van crear el Manipur India Congress però va tenir un fracàs estrepitós a les eleccions de 1948.
Annexió a l'Índia Índia va intentar considerar a Manipur com un dels 563 estats feudataris, i el rei (maharajà) de Manipur va ser convidat a converses per discutir el futur, i una vegada a l'Índia fou obligat a signar l'acta d'accessió a l'Índia el 21 de setembre de 1949 amb efectes del 15 d'octubre de 1949, acta que no fou ratificada per l'Assemblea Nacional (que fou abolida). El país fou posat sota l'administració directa de l'Índia per 14 anys.