miniatura|Imperi britànic a l'Índia el 1909 La Partició de l'Índia (en hindi भारत का विभाजन, en urdú تقسیمِ بھارت Taqsim-e-Bharat, en panjabi ਭਾਰਤ ਦਾ ਬਟਵਾਰਾ Bhārat dā ban̐ṭvārā, en bengalí ভারত বিভাজন Bhārot bibhajon) fou la partició de l'Índia Britànica sobre la base d'una demografia de tipus religiós que conduí a la creació, el 15 d'agost de 1947, dels estats sobirans del Domini del Pakistan (posteriorment República Islàmica del Pakistan i la República Popular de Bangladesh) i la secular Unió de l'Índia (posteriorment República de l'Índia).
A principis de 1946 es van convocar noves eleccions a l'Índia en les quals el Congrés va obtenir victòries electorals en vuit de les onze províncies, tanmateix, les negociacions entre el Congrés i la Lliga Musulmana van ensopegar amb la partició. Mohammed Ali Jinnah va proclamar el 16 d'agost de 1946 com el Dia d'Acció Directa demanant un estat musulmà separat del Pakistan. L'endemà, els disturbis hindús-musulmans van esclatar a Calcuta i es van estendre ràpidament per l'Índia. Més tard aquell any, el govern laborista a Gran Bretanya, financerament esgotat per la recentment conclosa Segona Guerra Mundial, va decidir posar fi al domini britànic de l'Índia i, a principis de 1947, Gran Bretanya va anunciar la seva intenció de transferir el poder a tot tardar el juny de 1948. Tot i que el govern de l'Índia i el Congrés es van veure sacsejats pel curs dels esdeveniments, i després d'ofertes fracassades per formar coalicions, un Jawaharlal Nehru reticentment donava suport a la partició de l'Índia, segons un pla llançat pels britànics 3 de juny de 1947.
La partició va ser promulgada en l'Acta d'independència índia de 1947 i va tenir com a conseqüència la dissolució de l'Imperi Indi Britànic. La partició desplaçà fins a 12,5 milions de persones en l'anterior Imperi indi britànic, amb una estimació de pèrdua de vides humanes que varia des de diversos centenars de milers fins a un milió. La naturalesa violenta de la partició creà una atmosfera d'hostilitat i sospita mútua entre l'Índia i el Pakistan que infesta la seva relació fins a l'actualitat.
La partició de l'Índia incloïa la divisió geogràfica de la província de Bengala de l'Índia Britànica en Bengala Oriental, que esdevindria part del Domini del Pakistan (des de 1956 Pakistan Oriental). Bengala Occidental esdevindria part de l'Índia, i una partició similar de la província del Panjab esdevindria el Panjab Occidental (posteriorment Panjab pakistanès i Territori de la Capital Islamabad) i el Panjab Oriental (posteriorment el Panjab Indi, Haryana i Himachal Pradesh). L'acord de partició també incloïa la divisió dels actius estatals, incloent-hi el Servei Civil Indi, l'Exèrcit indi britànic, la Reial Marina Índia, el ferrocarril i el tresor central i altres serveis administratius.
En l'etapa posterior a la partició, els principats de l'Índia, que havien quedat sols per l'Acta d'Independència, van poder triar si accedien a l'Índia, al Pakistan, o bé romanien fora d'ells. on tots s'incorporarien a un altre dels nous dominis, en tots els casos mitjançant la signatura, per part del governant, d'un instrument d'adhesió. La tria entra Índia i Pakistan que va fer Jammu i Caixmir va conduir a la Guerra Indopakistanesa de 1947 immediatament després de la partició i van esdevenir part del territori en disputa. Des d'aleshores hi ha hagut altres guerres i conflictes entre l'Índia i el PakistanAlastair Lamb, Kashmir: A Disputed Legacy, 1846-1990, Roxford Books 1991, Com a resultat de la Guerra d'Alliberament de Bangladesh i la Guerra indopakistanesa de 1971, el Pakistan Oriental va esdevenir l'estat independent de Bangladesh el 1971.
Pakistan i Índia Dos estats independents van veure la llum a la mitjanit del 15 d'agost de 1947. Les cerimònies per a la transferència de poder es van celebrar un dia més tard a Karachi, en aquella època capital del nou estat del Pakistan, per tal que l'últim virrei, Lluís Mountbatten, pogués assistir tant a la cerimònia de Karachi com a la de Delhi. Tanmateix, una altra raó per a aquest acord era evitar que semblés que el Pakistan s'estava secessionant d'una Índia sobirana. Per aquest motiu, el Pakistan celebra el seu dia de la independència el 14 d'agost, mentre que l'Índia el celebra el 15 d'agost (Dia de la Independència de l'Índia).
Rerefons Darreries del i principis del segle XX La Lliga Musulmana s'havia format a Dhaka el 1906 per musulmans que es mostraven recelosos de la majoria hindú del Congrés Nacional Indi. Es queixaven que els membres musulmans no tenien els mateixos drets que els membres hindús. Es van proposar una sèrie d'escenaris diferents en diversos moments. Entre els primers que van plantejar la demanda d'un estat separat es trobava l'escriptor/filòsof Muhammad Iqbal, que, en el seu discurs presidencial a la convenció de 1930 de la Lliga Musulmana, digué que una nació separada per a musulmans era essencial dins un altrament subcontinent dominat per l'hinduisme.
L'Assemblea Sindh aprovà una resolució que ho convertia en demanda el 1935. Iqbal, Jouhar i altres llavors van treballar durament per tal d'unir a la causa Muhammad Ali Jinnah, que fins aleshores havia treballat per a la unitat entre hindús i musulmans, per tal de liderar el moviment per a aquesta nació nova. Pels volts de 1930, Jinnah s'havia començat a desesperar amb el destí de les comunitats minoritàries en una Índia unida i havia començat a sostenir que els partits principals, com el Congrés, del qual en fou una vegada un membre, eren insensibles als interessos musulmans.
La decisió comunal de 1932 que semblava que amenacés la posició de musulmans en províncies de majoria d'hindú, va catalitzar el ressorgiment de la Lliga Musulmana, amb Jinnah al capdavant. Tanmateix, la Lliga no se'n sortí a les eleccions provincials de 1937, la qual cosa demostrava el manteniment de les forces locals i conservadores en aquella època.
1932–1942 El 1940, Jinnah feu una declaració a la Conferència de Lahore que semblava cridar a una "nació" musulmana separada. Tanmateix, el document era ambigu i opac, i no evocava una nació musulmana en un sentit territorial. Aquesta idea, tanmateix, fou seguida pels musulmans i especialment hindús en els set anys següents, i donà un element més territorial. Tots els partits polítics musulmans incloent-hi el Khaksar Tehrik d'Allama Mashriqi s'oposaven a la partició de l'ÍndiaNasim Yousaf:Hidden Facts Behind British India’s Freedom: A Scholarly Look into Allama Mashraqi and Quaid-e-Azam’s Political Conflict Mashriqi fou arrestat el 19 de març de 1940.
Les organitzacions hindús, com el Hindu Mahasabha, tanmateix en contra de la divisió del país, també insistien en el mateix abisme entre hindús i musulmans. El 1937, a la 19a sessió del Hindu Mahasabha, celebrada a Ahmedabad, Savarkar en el seu discurs presidencial, afirmà:V.D.Savarkar, Samagra Savarkar Wangmaya Hindu Rasthra Darshan (Treballs recollits de V.D.Savarkar) Vol VI, Maharashtra Prantik Hindusabha, Poona, 1963, pàg. 296
La majoria dels líders de Congrés eren secularistes i s'oposaven resoltament a una divisió de l'Índia que tingués com a base les línies de religió. Mohandas Gandhi i Allama Mashriqi creien que hindús i musulmans podien i haurien de viure en la concòrdia. Gandhi s'oposava a la partició, tot dient,
Durant anys, Gandhi i els seus partidaris lluitaren per mantenir els musulmans en el Partit de Congrés (va començar una important sortida de molts activistes musulmans durant els anys 1930), en un procés que enfurismà tant els nacionalistes hindús com els nacionalistes musulmans. (Gandhi fou assassinat poc després de la partició per un nacionalista hindú, Nathuram Godse, que creia que Gandhi estava apaivagant els musulmans a costa dels hindús.)
miniatura|Disturbis a Calcuta el 1946 Els líders polítics i de la comunitat d'ambdues bandes fustigaven la sospita mútua i la por, la qual cosa va culminar en esdeveniments terribles com els aldarulls durant el Direct Action Day de la Lliga Musulmana, d'agost de 1946 a Calcuta, en el qual més de 5.000 persones van ser mortes i moltes més ferides. L'ordre públic es descomponia completament per tot el nord de l'Índia i Bengala, i creixia la pressió per buscar una partició política dels territoris com a manera d'evitar una guerra civil a gran escala.
1942–1946 Fins al 1946, la definició del Pakistan com a demanada per la Lliga era tan flexible que es podria haver interpretat com una nació sobirana, el Pakistan, o com un membre d'una Índia confederada.
Alguns historiadors creuen que Jinnah pretenia utilitzar l'amenaça de partició com a estratègia de negociació per guanyar més independència per a les províncies majoritàriament musulmanes a l'oest del centre dominat pels hindús.
L'administració colonial britànica no governava directament la totalitat del Raj britànic sinó per mitjà d'acords amb els governs locals. Es mantingueren diferents acords polítics: mentre les províncies es governaven directament, els Estats principescos governaven amb acords legals variables.
L'Administració Colonial Britànica constava del Secretari d'Estat per a l'Índia l'India Office, el Governador General de l'Índia i el Servei Civil Indi. Els britànics estaven a favor de quedar-se l'àrea unida. La Missió de 1946 va ser enviada per tal d'intentar arribar a un acord entre el Congrés i la Lliga Musulmana. Un acord que proposava un estat descentralitzat amb molt de poder atorgat als governs municipals va guanyar una acceptació inicial, però Nehru estava poc disposat a acceptar una mena d'estat descentralitzat com aquest i Jinnah aviat tornà a demanar un Pakistan independent.Wolpert, Stanley. A New History of India.
Els partits polítics indis foren:
Lliga Musulmana Partit Comunista de l'Índia Hindu Mahasabha, Congrés Nacional Indi Khaksar Tehrik Unionist Muslim League (principalment al Panjab). Majlis-e-Ahrar-ul-Islam
La Partició: 1947 Pla Mountbatten miniatura|Països del modern subcontinent indi La divisió actual entre els dos nous dominis es feu segons el que s'ha vingut a conèixer com a Pla del 3 de juny o Pla Mountbatten.
La frontera entre l'Índia i el Pakistan fou determinada per un informe d'un comissionat del Govern britànic, normalment conegut amb el nom de Línia Radcliffe per l'advocat londinenc, Sir Cyril Radcliffe, que el va escriure. El Pakistan venia a ser un estat amb dos enclavaments no contigus, Pakistan Oriental (avui Bangladesh) i Pakistan Occidental, separats geogràficament per l'Índia. L'Índia es formava fora de les regions de majoria hindú de la colònia, i Pakistan amb la majoria d'àrees musulmanes.
El 18 de juliol de 1947, el Parlament Britànic aprovava l'Acta d'Independència de l'Índia que enllestia l'arranjament de la partició. El Govern de l'Acta de l'Índia de 1935 s'adaptava per proporcionar un marc legal per als dos dominis nous. Després de la partició, el Pakistan sol·licità el seu ingrés a les Nacions Unides, que fou acceptat per l'Assemblea General el 30 de setembre de 1947. La unió formada per la combinació dels estats hindús assumí el nom Índia que automàticament li concedia el seient de l'Índia britànica (un membre de les Nacions Unides des de 1945) com a estat successor.Thomas RGC, Nations, States, and Secession: Lessons from the Former Yugoslavia, Mediterranean Quarterly, Volum 5 número 4 Fall 1994, p. 40–65, Duke University Press
Als 625 Estats principescos se'ls donà l'opció d'ajuntar-se a un país o a un altre.
Geografia de la partició: la Línia Radcliffe