Els trilobits (Trilobita) són una classe d'artròpodes extints que aparegueren al període Cambrià inferior i prosperaren durant tot el Paleozoic inferior abans de començar un llarg declivi vers l'extinció quan, durant l'extinció del Devonià superior, s'extingiren tots els ordres de trilobits excepte els proètides. Els últims trilobits desaparegueren a l'extinció massiva que es produí a finals del Permià, fa aproximadament 250 milions d'anys.
Els trilobits són molt coneguts i possiblement són el segon grup fòssil més cèlebre després dels dinosaures. Quan els trilobits aparegueren en el registre fòssil durant el Cambrià inferior, ja eren molt diversos i estaven geogràficament molt estesos. A causa de la seva diversitat i el seu exoesquelet fàcilment fossilitzable, deixaren un extens registre fòssil, amb unes 17.000 espècies al llarg del Paleozoic. Els trilobits són importants en la investigació bioestratigràfica, paleontològica i tectònica. Sovint se'ls classifica dins el clade artròpode dels esquizoramis, dins la superclasse dels aracnomorfs, tot i que se'n poden trobar diverses taxonomies a la literatura.
Els diferents trilobits tenien modes de vida diferents. Alguns tenien una vida bentònica com a depredadors, carronyaires o alimentant-se per filtratge. Alguns nedaven (estil de vida pelàgic) i s'alimentaven de plàncton. La majoria de modes de vida observats en els artròpodes marins actuals estaven presents en els trilobits, tret del parasitisme. Fins i tot es creu que alguns trilobits (especiament la família dels olènids) desenvoluparen una relació simbiòtica amb bacteris consumidors de sofre, dels quals obtenien aliment.
Filogènesi Malgrat el seu ric registre fòssil, amb milers de gèneres d'arreu del món, la taxonomia i filogènesi dels trilobits presenten moltes incerteses. La divisió sistemàtica dels trilobits en nou ordres diferents és representada per una visió molt estesa que canviarà inevitablement a mesura que apareguin noves informacions. Amb la possible excepció dels membres de l'ordre dels facòpids, tots els ordres de trilobits aparegueren abans del final del Cambrià. La majoria de científics creuen que l'ordre dels redlíquids, i més concretament el subordre dels redliquins, conté l'avantpassat comú de tots els altres ordres, excepte possiblement els agostins. Mentre que es troben moltes filogènies potencials a la literatura, la majoria presenten els redliquins que donen origen als ordres dels corinexòquids i els ptiquopàrids durant el Cambrià inferior, i els líquids que descendeixen o bé dels redlíquids o bé dels corinexòquids durant el Cambrià mitjà. Els pticopàrids són l'ordre més problemàtic per la classificació dels trilobits. A l'obra del 1959 Treatise on Invertebrate Paleontology, el que ara constitueixen els ordres dels pticopàrids, els asàfides, els proètides i els harpètides foren agrupats com l'ordre Ptychopariida; el 1990 es creà la subclasse Librostoma per agrupar tots aquests ordres, basant-se en el seu tret ancestral compartit d'un hipostoma natant (no ancorat). L'ordre de trilobits més recentment descrit, el dels harpètides, fou creat el 2002. El progenitor de l'ordre dels facòpids és incert.
Basant-se en les similituds morfològiques, és possible que els trilobits tinguessin com a avantpassats criatures artropomorfes com Spriggina o Parvancorina (que tenen l'aparença d'artròpodes sense exoesquelet o invertebrats de cos tou) i altres animals del període Ediacarià (Precambrià). Hi ha semblances morfològiques entre els trilobits primerencs, de l'ordre dels redlíquids, i altres artròpodes cambrians descoberts als esquists de Burgess (Canadà), Chengjiang (Xina), Ediacara (Austràlia) i altres jaciments fòssils.
Les principals similituds amb organismes menys evolucionats són: Preformació d'un segment cefàlic diferenciat. En alguns exemplars de Spriggina es poden distingir formacions similars a les espines genals (de les galtes). Bilateralitat i la diferenciació de formes o lòbuls laterals (predisposició al trilobitomorfisme). Segmentació continuada del cos, especialment en Spriggina. Es tracta d'una característica que facilitava el mecanisme d'enrotllament defensiu als trilobits.
Alguns exemplars d'invertebrats de cos tou tenen una forma molt semblant a la de les primeres etapes larvàries dels trilobits, conegudes com a protaspis.
Morfologia miniatura|Morfologia d'un trilobit: I- Cèfalon II- Tòrax III- Pigidi 1- Sutura facial 2- Formació librigenal 3- Punta genal 4- Glabel·la 5- Anell occipital 6- Formació fixigenal 7- Ull 8- Lòbul axial 9- Pleures 10- Solc dorsal 11- Segments del pigidi 12- Tèlson o espina posterior L'aspecte general del cos dels trilobits sol ser ovalat, amb divisió longitudinal tripartida, en tres lòbuls, que és la que dona nom als trilobits. L'exoesquelet està disposat en tres seccions principals: El cèfalon (cap), amb forma d'escut, conté dues antenes preorals i quatre apèndixs postorals principals birramis completament soldats, i els ulls. El tòrax (tronc), que consta d'entre dos i setze segments amb múltiples plaques totalment articulades i era molt flexible. Cada segment consisteix en l'anell axial central i les pleures exteriors, que protegien els membres i les brànquies. A vegades, les pleures estan abreujades per tal de reduir el pes, o esteses per tal de formar llargues espines. Els apodemes són projeccions bulboses de la part inferior a les quals s'ancoraven la majoria dels músculs de les potes, tot i que alguns s'ancoraven directament a l'exoesquelet. Distingir on acaba el tòrax i on comença el pigidi pot ser problemàtic, i molts recomptes de segments sofreixen d'aquest problema.
El pigidi (cua), on es fusionen el final dels segments del tòrax amb el tèlson. En els trilobits més primitius els pigidis resulten molt rudimentaris. Era un membre important pel desplaçament aquàtic.
Cèfalon miniatura|esquerra|Morfologia general del cèfalon El cèfalon dels trilobits està constituït per diferents parts, basant-se en les sutures, les plaques i la seva posició que, a més, poden tenir una estructura, forma i mida molt variable. Bàsicament serien: Glabel·la, localitzada al centre i prolongació del lòbul axial del tòrax, de forma convexa i estriada. Està rodejada per formacions genals de dos tipus, les fixigenals i el librigenals. La mida i el nombre d'estries de la glabel·la s'ha relacionat amb la composició de la seva dieta. Formacions fixigenals, es localitzen tant a la zona anterior com immediatament lateral de la glabel·la, interior a les diferents plaques facials. L'estructura formada per la glabel·la amb les fixigenals s'anomena cranidi i resta fixa al cos durant l'ècdisi o muda. Formacions librigenals, generalment situades als laterals més externs i separades per unes sutures que facilitaven el procés de la muda i s'expel·lien amb la resta de plaques facials i l'exoesquelet obsolet. Boca, estaria localitzada a la part mitjana inferior, darrere i sota el llavi, que es conserva en poques ocasions. Antenes, situades a ambdós costats del llavi i anteriors a la boca. Eren òrgans sensitius, segurament amb funcions gustatives i olfactives. Hipostoma, era una placa suspesa sota la glabel·la que protegiria la boca. Entre aquesta estructura i la glabel·la s'hi trobarien l'esòfag i l'estómac. La seva forma, mida i situació al celàfon és molt variable i es classifica en: Connectat, fixat al vorell de la placa facial anterior i en contacte amb l'extrem anterior de la glabel·la. Desplaçat, fixat al vorell de la placa facial anterior però sense contacte amb l'extrem de la glabel·la. Flotant, en contacte amb l'extrem anterior de la glabel·la però sense fixar al vorell de la placa facial anterior. Ulls, a ambdós costats superiors de la glabel·la a una alçada mitjana de les plaques facials.
Apèndixs miniatura|esquerra|Rastre fòssil (icnofòssil) deixat per trilobits en forma de solcs paral·lels estriats, al vorell esquerre de la imatge, trobat a Extremadura.
A banda de les antenes preorals, situades a ambdós costats de l'hipostoma i del llavi, tota la resta dels apèndixs són birramis.
Cada exopodi consta d'uns sis segments, similars als de la resta d'artròpodes primerencs. El primer segment també consta d'un epipodi amb forma de ploma, o brànquia, que s'utilitzava per respirar i nedar.
Mentrestant, els endopodis s'utilitzaven per moure's sobre la superfície del fons abissal (el rastre de les seves marxes s'ha arribat a conservar en alguns casos). D'altra banda, malgrat que no disposaven de maxil·les o pinces, de vegades sí que presentaven una sèrie de dents, especialment al primer segment, la coxa, i en alguns espècimens s'estenien a tots els segments d'alguns endopodis, i els podien fer servir per triturar l'aliment.
Les extremitats estaven protegides per unes projeccions laterals anomenades lòbuls pleurals, que s'estenien cap enfora des del lòbul axial central.
Exoesquelet Encara que només la part dorsal funcionava com un blindatge - similar a una cuirassa articulada- la resta del seu exoesquelet també era bastant dur.
Durant les mudes, l'exoesquelet se solia seccionar entre el cap i el tòrax. Això explica per què, en tants fòssils de trilobits, manca una de les dues parts - molts dels fòssils conservats són, en realitat, restes de les seves mudes-. També es pot observar que, a la majoria dels grups, es presenten dues sutures facials laterals per facilitar el procés d'ècdisi. La conservació de fòssils en diferents etapes del procés ajuda a establir la seqüència, que s'iniciaria amb el seccionament facial.
Els laterals del cap també solen constar d'un parell d'ulls compostos amb forma de protuberàncies o mitges llunes. Aquests ulls eren sorprenentment evolucionats en algunes espècies. De fet, els trilobits foren els primers animals a desenvolupar ulls funcionals, fa uns 543 milions d'anys, i s'ha postulat que l'aparició d'ulls fou uns dels factors determinants de l'explosió cambriana.
Altres formacions morfològiques miniatura|Trilobit redlíquid del període Cambrià inferior, trobat al sud d'Austràlia. S'hi poden observar formes espinoses a banda i banda del cèfalon. Les formacions espinoses no són exclusives de l'ordre dels líquids.
Alguns trilobits, com els líquids, desenvoluparen formes espinoses elaborades, des de l'Ordovicià fins a la fi del període Devonià. S'han trobat exemplars d'aquests espècimens a la formació de Hamar Laghdad d'Alnif al Marroc. Altres exemplars de trilobits, amb formacions espinoses més grosses i elaborades, han estat trobats a l'oest de Rússia i d'Ontario, Canadà. Aquestes formes espinoses podrien haver estat una resposta defensiva a l'aparició dels peixos.
També s'han trobat trilobits que disposen de banyes al cap, similars a les d'alguns coleòpters moderns. Basant-se en la mida, la localització i la forma de les banyes, Rob Knell, un biòleg de la Universitat Queen Mary de Londres, i Richard Fortey, del Museu d'Història Natural de Londres, conclogueren que la utilitat més probable de les banyes fos la lluita per l'aparellament. Si fos així, els trilobits serien els primers exemplars amb aquest comportament. L'estudi només es referia a la família dels rafiofòrids però les conclusions es poden aplicar a altres grups també, com ara Walliserops trifurcates.
Mida La mida dels trilobits va des d'1 mm fins a 72 cm, tot i que la majoria es mou entre 2-7 cm. El trilobit més gros del món, Isotelus rex, fou trobat el 1998 per uns científics canadencs a la riba de la badia de Hudson.
Òrgans sensorials miniatura|Exemplar de Phacops rana amb grans ulls esquizocroals. miniatura|esquerra|Fig. a distribució hexagonal de les lents. Fig. b petites noves lents a cada muda.
Imatge inferior: 1- Lent 2- Còrnia individual 3- Capa escleròtica 4- Raig incident de llum 5- Eix cristal·logràfic 6- Cèl·lula receptora