Les finances (derivat del llatí finis, "acabar") són les activitats relacionades amb els fluxos de capital i diner entre individus, empreses, o Estats. Per extensió, també s'anomena finances l'anàlisi de com els inversors destinen els seus béns al llarg del temps sota condicions de certesa i incertesa. Un punt clau en les finances, que afecta les decisions, és el "valor temps dels diners" (time value of money), que estableix que una unitat de la moneda d'avui val més que la mateixa unitat de moneda demà. Les finances tenen com a objectiu als actius dels preus en funció del seu nivell de risc, i de la taxa de retorn esperada. Les finances es pot dividir en tres subcategories diferents: les finances públiques, les finances corporatives i les finances personals. esquerra|miniatura|Dollar dels Estats Units. Les finances són una especialitat o branca de la ciència de l'economia i es dediquen de forma general a l'estudi del diner i particularment està relacionada amb les transaccions i l'administració del diner en el marc de la qual, s'estudia l'obtenció i gestió, per part d'una empresa, un individu, o del mateix Estat, dels fons que necessita per a complir els seus objectius, i dels criteris amb què disposa dels seus actius; és a dir el que fa a l'obtenció i gestió del diner, com també d'altres valors o succedanis del diner, com ho són els títols, els bons, etc. Segons Bodie i Merton, les finances "estudien la manera com els recursos escassos s'assignen a través del temps"
Les finances tracten, per tant, de les condicions i oportunitat en què s'aconsegueix el capital econòmic, dels seus usos, i dels pagaments i interessos que es carreguen a les transaccions del diners.
Història L'origen de les finances es pot remuntar al començament de la formació dels estats i el comerç durant l'Edat del bronze. L'evidència històrica més antiga de les finances data al voltant del 3000 aC. La banca es va originar a l'Àsia occidental, on els temples i els palaus s'utilitzaven com a llocs segurs per a l'emmagatzematge d'objectes de valor. Inicialment, l'únic objecte de valor que es podia dipositar era el gra, però posteriorment s'hi van incloure el bestiar i els materials preciosos. Durant el mateix període, la ciutat sumèria d'Uruk a Mesopotàmia va donar suport al comerç mitjançant préstecs, així com l'ús d'interessos. En sumeri, "interès" era mas, que es tradueix com a "vedell". A Grècia i Egipte, les paraules utilitzades per a l'interès, tokos i ms respectivament, significaven "donar a llum". En aquestes cultures, l'interès indicava un augment de valor i semblava considerar-se des del punt de vista del prestador. El Codi d'Hammurabi (1792–1750 aC) incloïa lleis que governaven les operacions bancàries. Els babilonis estaven acostumats a cobrar interessos a una taxa del 20 % anual. Cap al 1200 aC, les closques de cauri es feien servir com a forma de diners a la Xina.
L'ús de monedes com a mitjà per representar diners va començar entre els anys 700 i 500 aC. Heròdot esmenta l'ús de monedes rudimentàries a Lídia al voltant del 687 aC i, cap al 640 aC, els lidis havien començat a utilitzar la moneda encunyada de manera més àmplia i van obrir botigues minoristes permanents. Poc després, ciutats de la Grècia Clàssica, com Egina, Atenes i Corint, van començar a encunyar les seves pròpies monedes entre el 595 i el 570 aC. Durant la República Romana, l'interès va ser il·legalitzat per les reformes de la Lex Genucia el 342 aC, tot i que la disposició no es va aplicar en gran manera. Sota Juli Cèsar, es va establir un límit màxim als tipus d'interès del 12%, i molt més tard sota Justinià es va reduir encara més a entre el 4% i el 8%.
La primera borsa de valors es va obrir a Anvers el 1531. Des de llavors, es van crear borses populars com la Borsa de Londres (fundada el 1773) i la Borsa de Nova York (fundada el 1793).
El sistema financer miniatura|Bo emès per The Baltimore and Ohio Railroad. Els bons són una forma de préstec utilitzada per les corporacions per finançar les seves operacions. miniatura|Certificat d'accions datat el 1913 emès per la Radium Hill Company
miniatura|Wall Street, el centre de les finances dels Estats Units. El sistema financer consisteix en els fluxos de capital que tenen lloc entre individus i llars (finances personals), governs (finances públiques) i empreses (finances corporatives). Les "finances" estudien, doncs, el procés de canalitzar diners des dels estalviadors i inversors cap a les entitats que els necessiten. Els estalviadors i inversors tenen diners disponibles que podrien generar interessos o dividends si es destinessin a un ús productiu. Els individus, les empreses i els governs han d'obtenir diners d'alguna font externa, com ara préstecs o crèdits, quan no tenen fons suficients per dur a terme les seves operacions.
En general, una entitat els ingressos de la qual superen les despeses pot prestar o invertir l'excedent amb l'objectiu d'obtenir un rendiment. En correspondència, una entitat on els ingressos són inferiors a les despeses pot obtenir capital generalment de dues maneres: (i) demanant prestat en forma de préstec (individus particulars), o venent bons governamentals o corporatius; (ii) mitjançant una corporació que ven participacions, també anomenades accions (que poden prendre diverses formes: accions preferents o accions ordinàries). Els propietaris tant de bons com d'accions poden ser inversor institucionals—institucions financeres com ara bancs d'inversió i fons de pensions—o individus particulars, anomenats inversors privats o inversors minoristes.
El préstec és sovint indirecte, mitjançant un intermediari financer com un banc, o a través de la compra de pagarés o bons (bons corporatius, bons governamentals o bons mutus) al mercat de bons. El prestador rep interessos, el prestatari paga un interès superior al que rep el prestador, i l'intermediari financer guanya la diferència per organitzar el préstec.Vegeu p.ex., Un banc agrega les activitats de molts prestataris i prestadors. Els bancs accepten dipòsits d'individus i empreses, pagant interessos per aquests fons. Aleshores, el banc presta aquests dipòsits als prestataris, facilitant les transaccions entre prestataris i prestadors de diverses mides i permetent una coordinació financera eficient. La inversió sol implicar la compra d'accions, ja sigui valors individuals o mitjançant un fons mutu, per exemple. Les accions són venudes generalment per corporacions als inversors per obtenir el capital requerit en forma de "finançament d'equitat", a diferència del finançament de deute descrit anteriorment. Els intermediaris financers aquí són els bancs d'inversions (que troben els inversors inicials i faciliten la cotització dels valors, normalment accions i bons), les borses (que en permeten la negociació posterior) i els diversos proveïdors de serveis d'inversió (inclosos fons mutus, fons de pensions, gestors de patrimonis i corredors de borsa, que solen servir als inversors minoristes).
El comerç i la inversió entre institucions, i la gestió de fons a aquesta escala, es coneix com a "finances a l'engròs". Les institucions aquí amplien els productes oferts, amb la negociació relacionada, per incloure opcions a mida, permutes i productes estructurats, així com finançament especialitzat; aquesta "enginyeria financera" és inherentment matemàtica. En aquestes institucions, la gestió del risc, el capital regulatori i el compliment hi juguen papers importants.
Tipologia Com s'ha esmentat, les finances es poden definir en tres grans àrees: finances personals, finances corporatives i finances públiques. Aquestes, alhora, se superposen i fan servir diverses activitats i subdisciplines—principalment inversions, gestió del risc i finances quantitatives.
Finances personals miniatura|Consulta de Gestió patrimonial—aquí, el assessor financer aconsella el client sobre una estratègia d'inversió apropiada. Les finances personals es refereixen a la pràctica de pressupostar per assegurar que hi hagi fons suficients disponibles per cobrir les necessitats bàsiques, alhora que es garanteix només un nivell raonable de risc de perdre el capital esmentat. Les finances personals poden implicar pagar l'educació, finançar béns com béns immobles, comprar assegurances, invertir i estalviar per a la jubilació. Les finances personals també poden implicar pagar un préstec o altres obligacions de deute. Es considera que les àrees principals de les finances personals són els ingressos, la despesa, l'estalvi, la inversió i la protecció. Els següents passos, tal com els descriu la Junta d'Estàndards de Planificació Financera (Financial Planning Standards Board), suggereixen que un individu entendrà un pla de finances personals potencialment segur després de:
Adquirir una assegurança per garantir la protecció contra esdeveniments personals imprevistos; Comprendre els efectes de les polítiques fiscals, subvencions o sancions en la gestió de les finances personals; Comprendre els efectes del crèdit en la situació financera individual; Desenvolupar un pla d'estalvi o finançament per a compres grans (automòbil, educació, habitatge); Planificar un futur financer segur en un entorn d'inestabilitat econòmica; Obrir un compte corrent o d'estalvis; Preparar-se per a la jubilació o altres despeses a llarg termini.
Finances corporatives Les finances corporatives tracten les accions que els directius emprenen per augmentar el valor de l'empresa per als accionistes, les fonts de finançament i l'estructura de capital de les corporacions, i les eines i anàlisis utilitzades per assignar els recursos financers. Tot i que les finances corporatives són en principi diferents de les finances directives (managerial finance), que estudien la gestió financera de totes les empreses i no només de les corporacions, els conceptes són aplicables als problemes financers de totes les empreses,Pamela Drake and Frank Fabozzi (2009). What Is Finance? i aquesta àrea s'anomena sovint "finances empresarials".
Normalment, les finances corporatives es relacionen amb l'objectiu a llarg termini de maximitzar el valor dels actius de l'entitat, les seves accions, i el seu rendiment per als accionistes, alhora que equilibren el risc i la rendibilitat. Això implica tres àrees principals:Vegeu Aswath Damodaran, Corporate Finance: First Principles
Pressupost de capital (Capital budgeting): seleccionar en quins projectes invertir—aquí, determinar el valor amb precisió és crucial, ja que els judicis sobre els valors dels actius poden ser "clau per a l'èxit o el fracàs". Política de dividends: l'ús de fons "excedents"—com aquests s'han de reinvertir en el negoci o retornar als accionistes. Estructura de capital: decidir la combinació de finançament a utilitzar—aquí s'intenta trobar la combinació de capital òptima respecte als compromisos de deute enfront del cost de capital. (Això consisteix a entendre quant ha de generar l'empresa per satisfer els inversors, i a minimitzar el cost mitjà ponderat del capital (CMPC) perquè el valor de la companyia augmenti.)
Aquest darrer punt crea l'enllaç amb la banca d'inversió i la negociació de valors, com s'ha dit anteriorment, ja que el capital recaptat comprendrà genèricament deute, és a dir, bons corporatius, i capital social, sovint accions cotitzades.
Els directius financers centren més en els elements a curt termini de rendibilitat, flux de caixa i "gestió del capital circulant" (inventari, crèdit i deutors), que s'ocupa de les operacions de finançament diàries, i l'objectiu és mantenir la liquiditat, minimitzar el risc i maximitzar l'eficiència assegurant que l'empresa pugui dur a terme de manera segura i rendible els seus objectius financers i operacionals; és a dir, que: (1) pot atendre tant els reemborsaments de deute a curt termini que vencen com els pagaments de deute a llarg termini programats, i (2) té suficient flux de caixa per a les despeses operatives en curs i pròximes operacions.