El gingebre (Zingiber officinale) és una planta herbàcia perenne i tropical de la família de les zingiberàcies, que ateny una alçada de 60 a 100 cm. El gingebre creix en tots els països tropicals des de Nigèria fins a Jamaica. Es conrea per utilitzar-ne el rizoma com a espècia, tant per a plats dolços com salats.
És considerat en certes cultures com una medicina contra tots els mals, tot i que els efectes provats empíricament són limitats. La quantitat de components actius del gingebre que arriben al torrent sanguini després de la ingesta oral és relativament baixa per les pèrdues durant l'absorció gastroentèrica. Com a component en aliments funcionals és molt de moda, però no té cap valor medicinal.
El 2019, la producció mundial era de 4.105.386 tones mètriques. Dels 39 països productors llistats, l'índia, Nigèria i Xina junts són bons per a les 75,1% de la producció total. Segons un catàleg comercial de 1891, el gingebre de Jamaica tindria l'aroma més fi, més amb 0,02% de la poducció mundial de 2019, el volum és marignal.
Als Països Catalans, el clima no és adequat per al conreu del gingebre; tot i així, es pot trobar espontàniament en les zones muntanyoses occidentals i centrals.
La família de les zingiberàcies comprèn unes mil espècies tots de les zones tropicals del sud-est d'Àsia, sud d'Amèrica i d'Àfrica. Altres zingiberàcies utilitzades com a espècia o planta medicinal són el cúrcuma i el cardamom.
Etimologia El nom prové del sànscrit sringavera, que vol dir 'banya'. D'aquí va passar al persa com a dzungebir i d'ençà al grec ζιγγίβερις (dzingiberis) i al llatí zingiber, i en català, en gingebre. El primer esment conegut en català data de 1214.
Descripció miniatura|Brot de gingebre cultivat (a la dreta hi té un espígol) Pot atènyer fins 3 a 16 cm de llarg, de 3 a 4 cm d'amplada i fins a 2 cm de gruix. És de color groguenc i marró clar per fora, i fibrós. Les branques, anomenades dits, són obliqües als rizomes. A l'interior, el rizoma és d'un color marró groguenc, amb una endodermis també groguenca.
Segons la classificació de les formes vitals de Raunkiær, són geòfits perquè els meristemes es troben sota terra.
Es tracta d'una planta herbàcia, perenne, que pot créixer, aproximadament, a 1 m d'alçada. El gingebre produeix penjolls de capolls blancs i rosats que floreixen en flors grogues. A causa de l'adaptabilitat de la planta i de la seva estètica, a vegades s'utilitza com a ornamentació al voltant de cases de zones subtropicals.
Òrgans vegetatius Les arrels formen un tubercle articulat, en forma de mà, denominat rizoma. És la part essencial de la planta, d'olor forta, aromàtica, gust agre i picant. És de color cendrós per fora i blanc-groguenc per dins. Creix horitzontalment en el sòl i es ramifica en un únic pla. Els rizomes gruixuts, dels quals normalment parteixen arrels tubulades, són rics en midó. El gingebre pot ser gris o blanc.
El gingebre gris està constituït pel rizoma assecat a l'aire. Té la superfície externa d'un color gris, prou arrugada i presenta zones cobertes per capes d'escorça en les superfícies laterals, encara que es manté entre les ramificacions.
El gingebre blanc consisteix en el rizoma pelat, rentat amb aigua i assecat al sol. La seva superfície externa és de color blanc groguenc pàl·lid, amb la superfície fibrosa o estriada en sentit longitudinal.
La tija és simple, rogenca i amb aspecte de fulla. Les fulles tenen forma de llança, lanceolades, i estan disposades al llarg de la tija en dues línies paral·leles.Té fulles primes i esmolades, de 15 a 20 cm de longitud i de 8 a 20 mm d'amplada.
Òrgans reproductors Les flors poden ser solitàries o, generalment, apareixen en una inflorescència terminal cimosa, racemosa o capituliforme. Són generalment hermafrodites i bracteades, zigomorfes o asimètriques, i presenten un periant doble i heteroclamidi, amb 3 sèpals soldats en un tub i 3 pètals més o menys amb forma connada. El calze normalment és tubular. El que n'és característic és l'alta producció de nèctar; com que la seva pol·linització és zoòfila, la porten a terme les abelles, lepidòpters o fins i tot les aus.
Distribució i hàbitat És una planta que creix en les zones tropicals de tot el món.
Farmacologia En la farmacopea, l'extracte de gingebre rep el nom de Zingiberis rhizoma. Els rizomes de gingebre contenen més de quatre-cents compostos fitoquímics bioactius, volàtils i no volàtils. Entre aquests components s'han identificat monoterpens, sesquiterpens i fenòlics.
Components àcids: alfalinolènic, linoleic, ascòrbic, aspàrtic, càpric, caprílic, gadoleic, glutamínic, mirístic, oleic, oxàlic (arrel), gingerol shogaol: quan s'assecat del gingebre, el gingerol es converteix en shogaol, que fa que el gingebre sec sigui dues vegades més picant que el fresc. fibra olis essencials: citral, citronelal, limonè, camfè, betabisolobè, betacariofilè, betabisabol, alfafarensè, alfacadinè, alfacadinol. B-felandrè, betafarnesè, i gamma endesmol. aminoàcids: arginina, asparagina, histidina, isoleucina, leucina, lisina, metionina, niacina, tionina, triptòfan, tripsina, i valina Minerals: alumini, bor, crom, cobalt, manganès, fòsfor, silici, zenc. L'aroma és deguda a una essència que conté els terpens següents: zingiberen (60%), zingiberol, cineol, felandren, citral i borneol. El gust agre i picant prové dels fenols: gingerol, shogaol i zingeron. Sals minerals. Resina, 5 a 8%
Una vegada que se'n talla el rizoma, els productes químics actius en la planta, tal com el zingeberene, bisabolene, gingerol i shogoal, comencen a perdre potència. Les empreses que comercialitzen el gingebre ho fan en forma d'extracte, tintura, càpsules o olis, per impedir la pèrdua d'aquests productes químics.
Ús culinari Els rizomes s'utilitzen en la majoria de les cuines de tot el món, en la cuina asiàtica és un component essencial; els rizomes tendres són sucosos i carnosos, amb un fort gust. S'acostuma a conservar-los en vinagre per menjar-los com a aperitiu, o per a utilitzar-los com a ingredient de molts plats. Les arrels madures són fibroses.
En la cuina occidental, el gingebre, sec o en pols, tradicionalment s'utilitza tan sols en la preparació de dolços, com caramels o pa de gingebre.
Es pot cultivar com a planta ornemental a partir d'arrels frescs com se'n venen en les botigues, però el conreu no és econòmic, com que l'estiu mediterrani és massa curt per a una maduració completa sense hivernacle, com que ha menester de deu mesos de temperatures (sub)tropicals. No tolera temperatures baixes o gelades.
Ús medicinal A més espècia molt valoritzada, el gingebre té una llarga història d'ús medicinal per al tractament d'una varietat de malalties humanes, incloent-hi els refredats comuns, febre, malalties reumàtiques, complicacions gastrointestinals, mareig, diabetis, càncer, etc.
Antiemètic i antimareig El gingebre en pols ha estat comparat amb medicaments estàndards emprats per a combatre el mareig i les nàusees. Diverses proves han demostrat que el requeriment antiemètic postoperatiu era baix en pacients als quals s'administrava gingebre. El gingebre és un profilàctic antiemètic efectiu, especialment útil en casos de cirurgia. S'ha demostrat que el gingebre és efectiu per reduir les nàusees i els vòmits. També és important en el tractament de la diarrea.
Antiinflamatori (reumatisme) Un estudi danès ha trobat que el gingebre té propietats antiinflamatòries i alleuja significativament el dolor associat a l'artritis reumatoide i a l'osteoporosi. També és beneficiós en pacients amb trastorns musculars. Altres estudis han donat similars resultats, en què els pacients van determinar que el gingebre produeix més alleujament del dolor, inflamació i estirament que l'administració d'antiinflamatoris no esteroidals.
Els olis essencials inhibeixen la biosíntesi de les prostaglandines, que en una situació de sobreabastiment causarien inflamació. miniatura|Una ampolla de ginger ale
Antiulcerós Protegeix l'aparició d'úlceres digestives.
Antiagregant plaquetari El gingebre seria beneficiós per a la reducció de l'agregació plaquetària, que pot portar a la degradació de les artèries coronàries. El gingebre ha mostrat ser antihipercolesterolèmic. També s'ha demostrat que el gingebre inhibeix la biosíntesi de colesterol al fetge.
Antioxidant El gingebre té propietats antioxidants.
Antigament, també s'utilitzava el gingebre per als refredats i, en l'actualitat, es fa en països com la Xina o Myanmar. En d'altres com Indonèsia, s'utilitza principalment per a prevenir i curar el reumatisme, i als Estats Units s'utilitza per a evitar marejos i nàusees. Alguns investigadors diuen que el gingebre té propietats antimutagèniques.
Precaucions Els pacients que prenen medicaments anticoagulants o que tenen trastorns de coagulació de sang, haurien de consultar el metge abans d'automedicar-se amb gingebre. També haurien de fer-ho els pacients amb càlculs biliars.
El gingebre pot ajudar a alleujar les nàusees de l'embaràs, però en quantitats elevades, pot provocar l'avortament. Més de 6 g poden accionar problemes gàstrics (interfereix en la digestió del ferro i les vitamines liposolubles) i possibles úlceres.
En alguns casos, s'han descrit algunes reaccions adverses com dermatitis a les mans, però només en persones amb la pell sensible.
Els símptomes d'una sobredosi de gingebre poden incloure confusió, batecs irregulars del cor i adormiment.
No es pot prendre gingebre si es pren algun dels medicaments següents: medicació per al cor, per al control dels nivells de glucosa en la sang (com per exemple, la insulina), antiinflamatoris no esteroidals (com per exemple, aspirina, ibuprofèn), o altres herbes antioxidants, ja que poden afectar la coagulació. No és recomanat l'ús del gingebre en infants de menys de 6 anys.
Posologia Per a adults i per a infants majors de sis anys la dosi per a marejos és de 0,5 grams, 2 a 4 cops al dia. Per a dispèpsia, 2 a 4 grams diaris.
Història Les ambaixades comercials del rei persa Darios II () van portar a Occident aquesta espècia, que ja era molt utilitzada pels hindús. Els fenicis la portaren a la Mediterrània al , i va ser coneguda als antics Egipte, Grècia i Roma. Al , el gingebre apareix en una relació d'importacions fetes a Alexandria, procedents del mar Roig, que eren subjectes a drets de duana per Roma. Després del pebre, el gingebre era la segona espècia en ordre de preferència dels romans.
El gingebre va arribar a França i Alemanya durant el , i una mica més tard a Anglaterra, on al era ja ben conegut. Els portuguesos el van introduir a Àfrica, i els espanyols el van portar a les Antilles.
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
Categoria:Zingiberàcies Categoria:Plantes medicinals monocotiledònies Categoria:Espècies